entrada 641-2 (any 2)

Avui algú m’ha dit que la vida s’ha de prendre com una cursa de braus… primer se l’ha d’aturar, després templar-la i finalment dominar-la… hi estava donant voltes a la frase mentre estava fent cua amb un conegut tot esperant que acabes amb la gestió per fer el segon cafè quan d’un cop d’ull he vist que en l’administració hi ha alguna cosa que no funciona (fet del que ja n’era plenament conscient), allí el temps sembla que tingui una duració diferent com si entressis en un vòrtex espai-temporal, de fet suposo que per a ells i com diuen els ganxets “A mi plim…” perquè vagin ràpids o lents no faran més que atendre al personal que els hi passa per les seves taules/taulells, així que el lloc on les 3 e’s haurien de brillar per la seva presència brillen per no trobar-les en lloc i així la premissa de que tot servei públic ha de ser: econòmic, eficaç i eficient queda en un no res, i jo suposo que deu ser perquè en part els que allí hi treballen no entenen cap d’aquestes paraules, quan ens ha tocat m’he acostat al mostrador per confirmar que els anys i els tatuatges en el cas de les dones són inversament proporcionals, és a dir quan a més anys més patètic queda un tatuatge que algú es va fer per trencar el saber que… i més si es va fer amb aquella tinta de to blaupresidiari la noia m’ha enxampat mentre li mirava la papallona que portava al seu canell i ha dibuixat un somriure de certa complicitat, el meu conegut un cop ha tret tots els papers ha preguntat “Està bé?”, la tipa s’ho ha mirat i amb un altre somriure li ha contestat “Si, però el proper cop m’ho pot portar ordenat d’aquesta manera… em farà el favor oi?”, “Jo a vostè li faria això i molt més…”, la tipa ha canviat el gest tot dient “Por favor…”, m’ha fet gràcia el canvi d’idioma i com ha perdut tot l’aire de rebeldia, fins i tot el seu tatuatge m’ha semblat més petit, molt possiblement són els efectes col·laterals de parir ves a saber que i de perdre totes les esperances i els somnis… i el tema m’ha recordat una frase que fa poc em van dir “Si algú parlar d’un periodista per criticar-los està atemptant contra la llibertat de premsa, si un periodista critica a qualsevol esta exercint un dret constitucional com és dir la veritat (sigui o no veritat)…”, al final m’ha pagat el cafè i m’ha dit entre riures: “Sort que la tia aquella no m’ha dit que val… no vegis el pal de fer-li res…”