entrada 640-2 (any 2)

Seguint amb el meu conegut em comentava lo dels debats en no menys de dues llengües (per arribar al màxim de possibles espectadors) seguint amb que segons un “especialista” dins de 35 anys les llengües més importants del mon mundial seran el xinès i el castellà/espanyol, ell proposava que veient això podrien fer el debat en xinès, i que total amb el que se’ls entén a vegades no canviaria gaire, i al final podríeu fer certa la dita que acabeu enganyats com a xinos (xist dels dolents)... estàvem parlant i ens ha semblat que lo dels 33 anava per bon camí (i au que no es deuen haver corregut de gust els numeròlegs de torn...), ha estat aleshores quan ens ha semblat que algú criticava el circ que s’havia muntat i el cost de tot plegat, feia gràcia que qui ho criticava era un dels subnopolles que defensava a crit pelat que als ecopijos de vacances a l’Àfrica se’ls havia de rescatar fos com fos, suposo que el tema estava en que uns no deixen de ser miners i els altres paiosambpastadevacances també coneguts com a onegeros... el tema de la llengua sé que pel meu conegut és una qüestió de principis, fill de refugiats polítics va anar a un cole on els pares renegaven cada cop que el deixaven però que havia de servir per demostrar que n’havien aprés i que ja no eren una pandilla de rojos perduts, ell sempre explica que tenia un professor que deia per activa i per passiva “El catalan es un dialecto del español y no el mejor...”, i que a l’examen final sempre hi queia la pregunta de “Dialectos del español?” i és clar, si es volia aprovar més valia saber el que s’hi havia de ficar, explica com en fredes nits d’hivern (sempre més fosques i donadores d’emocions fortes), anaven al portal on vivia aquell professor i trucaven tot esperant que si a ells se’ls hi gelaven els collons del fred a l’altre se li cremessin per filldeputa; la gràcia està en que mentre els primers es creien un salvadors dels seus valors i de la nació catalana i així patien a gust el fred l’altre es sentia un defensor del sacrosanto imperi español i renegant pensava que aguantant aquelles entremaliadures feia un servei a la seva pàtria... el meu conegut quan va poder va fotre el camp i es va refugiar voluntàriament en un altre país on pogués parlar i escoltar amb l’idioma que li vingués en gana i allí va començar la seva carrera de comercial, me l’ha explicada forces vegades i sempre em fa somriure, el tipus va començar en una empresa comercialitzant un producte i on els caps de vendes deien pestes del producte de la competència, el tiu va fer una bona cartera de clients negant un producte i explicant les bondats de l’altre, però un dia va rebre una oferta desorbitada de la competència i la va acceptar, allí li van explicar de nou com de bo era el seu producte i com de dolent el de la competència (el que ell venia abans), va aconseguir recuperar part de la cartera i fer encara més clients, defenestrant el que abans defensava i lloant el que abans era un desastre... el temps va anar passant i el tipus va acabar com a cap de vendes i aleshores va tenir una revelació, resulta que el producte era el mateix, hi havia un sol fabricant que l’envasava per ambdues empreses, segons ell mai s’havia sentit tan idiota com aquell dia, però va aprendre la lliçó, per molt que et vulguin fer creure, al final tot acaba sent la mateixa merda...