entrada 650-2 (any 2)

I parlant de menjar (ve del post anterior), em fa gràcia que quan ens alimentem dels humans aquests passen sempre per les mateixes fases: incredulitat, negació, rebel·lia, negociació, i finalment acceptació, quasi com si fos una malaltia, fa poques nits vaig sortir i em vaig creuar amb una parella, ella es perdia entre els seus ulls i ell ho feia a parts iguals entre el pits i el cul d’ella, els vaig deixar passar i el tipus va topar amb la meva espatlla deixant anar un so fosc i que suposo intentava ser atemoritzant alhora que una demostració vers la seva parella, els vaig veure caminar davant meu sense poder amagar el somriure, el tipus no va notar res, només una empenta que les seves tardes de gimnàs no havien previst, va picar contra una paret i el seu cap va agafar un angle impossible, la noia va fer unes passes sense adonar-se’n, es va aturar sense entendre ni creure el que passava, l’estat d’incredulitat, allò no podia estar passant, que va conduir a una negació de la situació, sé per experiència que aquesta acaba amb un escàndol així que li vaig tapar la boca “Si crides, et mous o fas qualsevol cosa que no sigui estar-te quieta moriràs…”, vaig afluixar la pressió notant l’aire abans del so i apretant de nou la mà “No he estat clar…”, ella va fer que si, vaig tornar a afluixar i per diversió vaig deixar-la anar… un, dos, tres i va començar a córrer, ja estàvem en la fase de la rebel·lia, ella va notar com s’aixecava i queia al terra i aleshores ve la millor de totes la negociació, em va mirar “Si us plau no em facis mal…” “I perquè no te n’hauria de fer?, si em dones un bon motiu…”, i aleshores tot un reguitzell de mentides… que si tenen nens per mantenir o persones grans, que si encara estan a la flor de la vida, que si, que si… i quan veuen que no són prou convincents intenten oferir-te allò que ja tens… “Mira igual podem arribar a un acord…” diuen amb una veu entretallada mentre fan el posat i és aleshores quan el plat està llest “Saps, porto segles en aquest mon, més anys dels que sumarien tota la família que puguis recordar, i que creus que em pots oferir tu que no hagi tingut ja en tots aquests anys?, et creus tan especial com per ser diferent als milers d’humans que he conegut i que he matat abans que tu?”, i aleshores ni que sigui per un segon ve l’acceptació, el saber que allí s’acaba que no hi ha més enllà, que una tancarà els ulls i que al obrir-los només veurà (amb sort) al barquer i que ella sigui maca o no la portarà a l’altre costat del riu, sempre que hagi fet vidriola per pagar el viatge… perquè recordeu que per molt joves i vitals que sigueu mai sé sap quan és el darrer alè…