Ahir no vaig poder amagar el somriure al veure com aquell que proclama el dret a la llibertat (tothom té dret a saber-ho tot) s’aixecava i es negava a contestar una senzilla pregunta (amb mala llet, però una senzilla pregunta), i com sempre aquell que quan diu el que li rota està exercint el dret universal de la informació quan li diuen el que li molesta el que hi ha és una conxorxa mundial en contra seva (vaig trobar a faltar que la periodista li digués “La gent té dret a saber la veritat”), i d’allí a creure’s el salvador de la civilització tal com la coneixem hi ha un petit saltiró... i ja per la nit vaig descobrir que no tot està perdut, per un dels molts canals que intenten desinformar i informar en parts iguals vaig descobrir un dels episodis de death note, molt possiblement un dels mangas imprescindibles per a tot otaku que s’apreciï, la història molt segurament us la podrà explicar el Sr. Wiki o la Sra. Pedia, però torno a dir que és força recomanable, i de fet seria interessant veure el que faria més d’un si se li oferís el poder que dóna el bloc de mort (ains, avui en dia seria un blog de mort... veieu ja he donat una idea per fer un remake del manga), de fet el manga no ha estat més que la via d’escapament d’una generació descendent dels que van perdre o directament els que van perdre la gran guerra, després de veure com el seu país quedava envaït i com se’ls hi canviava la cultura i creences van descobrir una veritat brutal tal com em deia un dibuixant en un bar de Tokyo “Els herois ja no existeixen, ja se n’han encarregat de fer-nos creure que estan tots morts, i veient que aquí és on ens han portat em pregunto quant d’herois tenien i quant de bojos...”, així doncs van crear una cultura d’herois alternatius, herois tan exagerats que es saltaven la línia de censura establerta, línia que deixava passar aquelles exageracions tot creient que no arribarien massa lluny, i ja ho veieu, la crisi d’identitat mundial i el veure com allò que es desitja mai serà de molts joves ha portat a que prefereixin creure en mons alternatius que no pas en el real, i la ràbia i la mala llet de veure on un acabarà per viure i que poc o directament res s’hi pot fer fa que molts d’aquests joves de dia gaudeixin d’exposicions de manga i altres, i de nit planegin com acabar amb tot plegat, perquè si aquest mon és una merda per a mi també o pot ser pels altres... vaig acabar-me la cervesa sense tenir massa clar les paraules del meu conegut, però passats els anys he descobert que ells van perdre la guerra, i d’aquesta pèrdua i de la vergonya per on van passar va néixer una forma de veure el mon que va venir ensucrada amb sèries que van arrasar i que vàreu creure que eren genials, per ser substituïdes per la veritable essència del que eren, generacions perdudes amb molta mala llet, generacions que quan se n’adonin que estan perdudes i descobreixin que poc menys poden perdre ja us hi podeu posar bé; i vosaltres?, bé la vostra feina és fer-lis creure que per molt fotut que estigui el tema sempre queda l’esperança de que un pot acabar vivint molt millor del que ho fa, tot desitjant que el dia que un se n’adoni de la mentida sigui tan vell que poc hi pugui fer, això o que es suïcidi per vergonya que també quedaria molt manga...
Hirogaru yami no naka
kawashiatte kakumei no chigiri
dare ni mo jama saseru wake ni wa ikanai kara
kajitsu gatsugeta mirai
yume, risou ni kaeru
dare mo ga nozonda owari o
hirogaru yami no naka
kawashiatte kakumei no chigiri
dare ni mo jama saseru wake ni wa ikanai kara
itsuka boku ga misete ageru
hikarikagayaku sekai o
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada