entrada 645 (any 2)

Vagi per endavant que llegeixo forces blogs (mai els suficients, com diria aquell “Sempre hi hauria d'haver temps per un altre... en el cas dels blogs i del sexe...”), i ja són moltes les vegades que després de llegir una entrada escric un comentari i no li dono al botó de deixar-lo, el motiu no el tinc massa clar, molt possiblement suposo que si algú pot escriure el que li roti pels collons/ovaris tothom hi pot deixar un comentari i suposo que quan més mala llet o encertat sigui un se n'assegura un altre al seu blog, com en tot en aquesta vida els comentaris tebis tenen molta possibilitat de ser encertats o almenys equidistants entre el que és i el que no és, però no tenen la màgia dels que fan sentir bé o molesten i que finalment són els que provoquen que ens visitin i ens retornin les nostres floretes, i ja sé sap que per fer créixer floretes no hi ha com deixar merda... avui estava llegint com un blogaire es queixava de que el rati entre comentaris/visitants era força baix en el cas del seu blog i convidava a la gent a dir-hi la seva, aquesta situació m'ha recordat el que em van dir fa segles, estava amb una persona que tenia bastant clar com anava el mon i com aniria, el tipus mirant el rierol des de la riba em va dir “Mira, d'aquí a segles quan algú inventi Internet i tu tinguis un blog, si, si, tu en tindràs un on hi abocaràs tota la merda i altres històries del que penses sobre nosaltres pobres humans, t'hauries de preguntar si prefereixes tenir centenars de lectors anònims o pocs lectors que et deixin els seus comentaris, i pensa bé la teva resposta perquè ella et definirà com el que ets...”, encara avui i per no cagar-la no he decidit que és el que vull (sé per experiència i per altres juguesques d'aquest tipus que un s'ho de pensar un xic abans de decantar-se per un costat o un altre, ja que us en podeu riure del jigsaw (com s'escrigui) al seu costat, i com a vampir el temps per a mi no deixa de ser quelcom relatiu...), en un altre blog he llegit les paraules d'una enamorada i com no podia viure sense la seva estimada i com sense voler definia el que ella era o voldria ser en base o al que espera que l'altre li ofereixi, si, suposo que hagués pogut ser un cabron i encendre la bombeta de la realitat i que es quedés allí palplantada veient com se les gasta aquest mon, però la tipa em cau bé tot i que quasi que no la conec i molt possiblement mai sabré el rh o el grup sanguini que té, però tal com deia en Clooney “Puc ser un cabron, però no soc un fill de puta cabron...”; avui estava al despatx donant-li tombs al tema quan han trucat a la porta aixecant el cap he vist al advocat de l'empresa (va, ara ja pot el monguer de torn començar a dir: abogado, abogado fent una burda imitació del tipus aquell (De Niro pels monguers^2)...), doncs res el tipus m'ha saludat “Cap problema” m'ha dit, “Res a patir no hi ha cap PeCAT, mala llet si, però res més” ha acabat dient amb un somriure, m'he aixecat per convidar-lo a un cafè, el tipus és un dels millors advocats que conec, el seu “PeCAT” no era més que la regla memotècnica per tal de recordar el que hi té d'haver per un assumpte penal, per tal de que existeixi es té de donar resposta a: tipificació del delicte, acte antijurídic, culpabilitat i punibilitat (bé suposo que qualsevol estudiant de dret o advocat ho podrà explicar millor que no pas jo), mentre estàvem amb el cafè ha sonat el darrer de Linkin Park i que voleu que us digui... jo quasi que prefereixo el Iridescent

This is not the end

This is not the beginning

Just a voice like a riot

Rocking every revision

But you listen to the tone

And the violent rhythm

Though the words sound steady

Something emptys within em


We say yeah


With fists flying up in the air

Like we’re holding onto something that’s invisible there

Cuz we’re living at the mercy of the pain and the fear

Until we dead it forget it

Let it all disappear


Waiting for the end to come

Wishing I had strenght to stand

This is not what I had planned

It’s out of my control

O bé

When you were standing in the wake of devastation

when you were waiting on the edge of the unknown

with the cataclysm raining down, insides crying save me now

you were there and possibly alone.


Do you feel cold and lost in desperation

you build up all the failiures all you've known

remember all the sadness and frustration

and let it go, let it go.


And in the burst of light that blinded every angel

as if the sky had blown the heavens into stars

you felt the gravity of temper grace falling into empty space

no one there to catch you in there arms



Do you feel cold and lost in desperation

you build up all the failiures all you've known

remember all the sadness and frustration

and let it go, let it go.