entrada 646 (any 2)

Ahir mentre feia el cafè amb l’advocat li vaig tornar a insistir “Així el tipus pot estar tranquil?, no li escalfaran les orelles si fa pública aquella informació, mira que ja queden poques hores?”, “No, en pot estar força tranquil, i ja li he dit que no pateixi” “Mira que la darrera vegada el van enxampar…” aquí és on ell va somriure “Amb acusacions falses i força grolleres… i que consti que no em va demanar consell, però ja saps que al final el van deixar anar, i mira, ja li he dit que digui que la veritat sempre s’ha de donar a conèixer, que la veritat no ens pot fer cap mal…”, quasi que moro ennuegat al escoltar com ho va dir i amb la naturalitat que ho deia “No em toquis els collons, que un advocat digui aquestes coses no deixa de ser un xic…” “Incongruent?, bé suposo que mentre la veritat no ens molesti massa sempre es pot dir…, a més la veritat sempre depèn de qui la diu, qui l’escolta i el que es vulgui entendre…”, vaig somriure definitivament era un tipus força especial, el conec de fa anys quan era un fanàtic de l’escalada, ja aleshores tenia una màxima força interessant, quan anava a escalar i li preguntaven si havia avisat on anava o li havia dit a algú ell contestava “Qui posa la seva vida en mans dels altres demostra per un costat que no té massa apreci per la seva vida i que li agrada molestar amb càrregues (sense saber si els altres volen o poden carregar) a tercers… en tot cas no deixa de ser més arriscat que la pròpia escalada…”, “Saps?” ha seguit ell “Em recordes el dia que ens vam veure a Roma quan vam coincidir amb aquell client…” vaig somriure mentre ell demanava un altre cafè, ens vam conèixer ja fa uns anys a Roma i per tema de negocis, el nostre client ens va convidar al jardí de la seva casa nobiliar, allí enmig del jardí hi havia el David del Michelangelo, com el nostre client deia “Una burda còpia…”, però mentre molts imbècils van uns quant kilòmetres més enllà per fer cua i veure’l allí teníem l’original, de fet la història d’aquella estàtua no deixa a ningú indiferent, la llegenda diu que l’escultor va descobrir un text vell on es deia com donar vida al fang tal com Deu havia fet, així que ell ho va intentar sense aconseguir cap resultat favorable, al final l’escultor va conèixer un noi de qui es va enamorar i a qui va prometre la vida eterna, aleshores aprofitant el text i una nit que havien abusat del licor del senyor bacus el va convertir en pedra, en una estàtua que tothom assegura (sense saber el que és en realitat) que és la perfecció de la pedra feta home, l’escultor va morir i el quasi golem despertava algunes nits provocant el terror i morts a la ciutat, van ser els antecessors del meu client i l’organització que representaven els que van canviar l’estàtua per una còpia (una més) i van portar l’original a lloc segur, i allí em teníeu clavant la mirada a algú que sense voler ser etern ho ha esdevingut i sense voler ser-ho ha esdevingut el model de la bellesa occidental, i tot perquè un escultor va perdre el cap pel seu cos… si és que el que no us faci fer el vostre amor….