entrada 642 (any 2)

Veient els temps que corren i com va el tema no crec del tot desassenyat el fet de crear nous herois, però posats a fer-ho ke kollons, fer-ho bé!, i no es pot deixar al supermonti tot sol davant els perills actuals, així que proposo crear una nova lliga de la justícia també coneguda com a lliga psikolista, amb un reguitzell d’herois com podrien ser: Bonox, Delaverga, Xaconikaya i el que no podria faltar en Sapateitor que juntament amb el susoditx supermonti podrien lluitar contra els mercats externs mutants, o l’home tranquil: the barbajoy, o fins i tot contra el oh!kmaco-turmas... i de pas alguns dibuixants i guionistes es podrien treure un sobre sou i la resta dels mortals o bé meravellats o bé senzillament amb un somriure al veure les fetes d’aquests herois... ja vec títols com: “L’amenaça de l’estatut mutant / l’estatut que va tornar dels morts...”, o bé “A la recerca del pressupost perdut”, o “Operació submarí, on kllons queda el millor resultat de l’enquesta maleïda...”; aquests dies he llegit alguns posts que seguien una línia narrativa i en el darrer no he pogut més que recordar el que va passar ja fa alguns anys; vaig conèixer a la Marie en una època on els desitjos i les gràcies de pocs tocaven els collons a molts (vaja com ara...), la Marie havia vist partir cap al front al seu estimat, el temps havia passat i la guerra havia acabat i ella cada tarda passava l’estona al balcó de la casa familiar tot mirant el camí per on l’havia vist desaparèixer i per on l’esperava tornar a veure, en aquella època jo tenia una feina un xic tranquil•la de mantenir l’ordre entre grups de camperols que veient com els joves havien anat a la guerra havien intentant cobrar-se velles venjances ara que molts vells no tenien qui els protegís; un dels dies la Marie va rebre una carta del seu estimat, en aquesta li deia que la guerra havia acabat (no, no hi havia mails, ni res que evités que les notícies escrites fossin sobrepassades per les orals), i que l’esperava veure aviat, a més en aquella carta li demanava si es volia casar amb ell, s’ho havia pensat i veient els desastres de la guerra no volia perdre ni un minut més en demanar-li, ella va somriure com feia mesos que no feia i va anar a trobar al seu pare i la seva mare... ja i cap al tard el seu pare em va dir arronsant les espatlles: “No és el millor partit, però pocs partits queden després de guerres com aquestes, mentre no sigui massa guino ja serà...” vaig somriure, l’endemà una coneguda ens va venir a veure tot dient que havia rebut una carta del seu germà dient que estaven a punt d’embarcar i l’alegria va ser encara major, el següent dia va arribar una tercera carta, en aquesta se’ns deia que el jove Pierre havia mort en una de les darreres confrontacions amb grups que no reconeixien el tractat de pau, ni aquell dia ni en cap dels que van seguir la Marie va tornar a la balconada de la casa, ja no hi havia res a veure, i va ser aleshores quan vaig veure que moltes vegades l’odre dels fet no porta al mateix final...

Avui em deien que molt possiblement si hagués dit que la Marie va rebre les dues cartes alhora i jugués en el fet d’obrir-ne una o l’altre la història hagués guanyat un xic... possiblement, però aleshores hagués estat una ficció i no acostumo a escriure ficció... o si??... en tot cas en aquells temps costava ja força rebre una carta com per esperar-ne dues de cop... amb tot la pregunta és si l’alegria de saber que es volia casar justificava el saber que havia mort, o el saber que havia mort quedava tapat en part pel fet de saber que es volia casar...