entrada 637 (any 2)

Hagués estat bé dir que ens va despertar el brunzit del seu mòbil, però el fet és que ja portàvem una estona desperts, havia notat el canvi de cadència en la seva respiració i jo mai he estat dels que confiï en deixar que Morfeo m’agafi en companyia de gent desconeguda, ella va agafar el telèfon mirant el missatge que acabava de rebre “Res urgent?”, ella va somriure, fa gràcia com ens inventem les preguntes més idiotes quan el que volem saber és força més senzill de preguntar, sense perdre el somriure i deixant que conservés un xic d’orgull vampíric em va contestar ensenyant-me el missatge, un breu i senzill “Estàs bé?”, i sota la resposta d’ella “Ho estava fins fa un moment”, “Un xic dura, no?”, ella va deixar escapar el riure “Mira, si no vols la veritat millor no preguntis...”, vaig somriure pensant en quin moment es canvia el “On ets?” pel “Estàs bé?”, en quin moment un és conscient que ja no es té dret per saber on està l’altra persona, però si es pot ser el suficientment educat per preguntar com està, i així de pas deixar clar que no te n’oblides, la vaig veure aixecar-se del llit “Puc utilitzar el teu bany...” anava a contestar quan ho va fer ella “Si, ja sé que em diràs que el puc fer servir com si fos meu... però una ha de ser educada...”, va desaparèixer i l’aigua de la dutxa va fer competència a la de la pluja que anava caient, un fotut dia d’aigua un dia ideal pels poetes vaig pensar (o almenys per aquells que fan de les lletres la catarsi de la seva merdavida), si fes sol seria per l’altre tipus de peotes... feia poc havia estat en un cafè de poetes anant-hi no per la seva lírica sinó pel físic d’una de les poetesses allí reunides, coneixia un dels enfants terribles que hi anaven sovint, el tipus parlava del seu nou llibre i va fer als presentes el “regal” del seu darrer poema que us deixo a continuació...
",”
“,”
“;”
“,”
“.”
Com ell deia un poema com aquest indica que a vegades no importa saber on acaben les coses, el que importa i el que es vol saber és el que passa fins que acaben, tot i que per algun pragmàtic sempre està bé saber on acaba una cosa i en comença un altre... en una de les estones que ens van deixar sols li vaig preguntar “Manca d’inspiració o de ganes d’escriure?”, ell va somriure “Una senzilla demostració que no és poeta aquell qui s’ho fa dir... mira que he estat a punt de fer-me una palla sobre un paper i dir-li: un univers en expansió o l’explosió universal...”, vaig riure aquell tipus era genial, un dels pocs poetes que em cauen bé, la resta o no els entenc o senzillament no els vull entendre... hi estava donant tombs quan ella ha entrat a l’habitació “De què rius?”, “De com ens tapem davant de qui hem estat nus tota la nit...” ella va somriure deixant caure la tovallola i començant a vestir-se, “I què li diràs a la teva parrella?” “Suposo que és problema meu oi?, però mira abans em feia un xic de por, ara només espero que m’ho pregunti per veure com encaixa la veritat, i ell suposo que prefereix no fer preguntes de les que no en vol la resposta...”, em vaig aixecar i ella va somriure “Sé on és la porta, ja hi he sortit altres cops, però suposo que no m’acompanyaràs per acomiadar-te, sinó per comprovar que no em quedo a casa teva...”, vaig somriure i ella va canviar la mirada al descobrir la veritat de les seves paraules...