entrada 634 (any 2)

Avui un dels tarats que comparteix planta amb mi estava força neguitós, al final ha tret el cap al meu despatx tot dient “Va, que les titis que mires per Internet hi seran després, vine a fer un cafè...” “Eisss, que les pago per hores i ja he pagat!”, ha forçat el somriure “Avui ho hauràs de fer millor...”, després del primer cafè m’ho ha explicat, el seu fill l’odia, bé que t’odií un monstre de pocs anys tampoc ha de ser una tragèdia ja que tindrà forces anys per endavant per desdir-se, però no deixa de tocar els collons i més si és el fill d’un, segons m’ha explicat (i jo ja sabia), fa una setmana es va morir el pare de la seva dona, és a dir l’avi del nen en qüestió (aclariment pels que estan en l’actual sistema educatiu), doncs res, que després d’uns dies i amb les coses més tranquil•les (si poden estar tranquil•les després d’una pèrdua així), el tipus amb la seva dona van agafar al nen i li van dir ras i curt que l’avi havia marxat, el monstre els va mirar un xic incrèdul i va preguntar “Per sempre?”, el quadre suposo que deuria ser brutal, la mare es va aixecar deixant-los sols sense poder aguantar més, com ell em deia el monstre estava força vinculat a l’avi, de fet cada diumenge el venia a buscar per portar-lo al parc i li comprava xuxes que eren un pacte secret entre ells, el nen no li havia fallat mai al seu avi i mai havia confessat als pares d’on sortien, pares que després ja s’encarregaven de retreure-li al vell que el malcries d’aquella manera “I que han de fer doncs els avis, sinó malcriar als nets?” deia ell amb un somriure “Sinó recordeu als vostres...” i davant aquella frase no hi havia lògica odontològica o nutricionista que s’aguantés... el nen va preguntar “Però quants diumenges són sempre?”, el pare va intentar explicar-li que tots i el monstre el va mirar incrèdul “Tots?, però tots són molts!, jo vull a l’avi abans... l’heu castigat tu i la mare i no voleu que em porti més al parc?” va dir el nen clavant la mirada en el seu pare, ell li va dir que no, que la gent al final acaba per morir i desaparèixer, “morir...” un concepte que un sempre vol evitar explicar a un fill i que ara explotava tot demostrant que les bombolles mai han aguantant massa bé el pas del temps, i que finalment com al Siddharta original la realitat l’estava portant al mon real a una velocitat de fuga, hi estava pensant quan el monstre va tornar a parlar... “No m’agrada el que dius, vull que torni l’avi...” el pare li va dir que era impossible “Però tu ho pots fer tot, tu saps fer màgia, i jo vull que torni l’avi!, mira els pots canviar per l’avi de l’Albert (un amic del monstre) que no és ni de bon tros tan bo com el meu!”, el pare va dibuixar una ganyota repetint que ell no hi podia fer res, l’avi havia marxat i per molt que volguessin no tornaria, al final el monstre entre singlots d’impotència i amb els ulls vermells va dir mentre marxava plorant “T’odio, ja no ets el meu pare, no pots fer que l’avi torni quina classe de pare ets si no ho fas!”, el tipus m’ha mirat demanant quelcom més contundent que el cafè “Saps, i en el fons té raó, no deixo de ser com qualsevol altre subnormal, i per molt que amb el temps ell vegi les tontades que va dir, jo recordaré que no som diferents els uns dels altres ni que tenim cap toc especial, no hi ha res més que senzilles il•lusions que ens volem creure per sentir-nos millors que els altres, però al final no som més que una colla d’éssers limitats i destinats a tenir un temps en aquest mon...”