entrada 633 (any 2)

En Peter anava corrents per la coberta del vaixell renegant en anglès, i allò no era bona senyal, l’havia conegut no feia massa a Tarifa, ell era un desertor anglès de la guerra del francès, que havia deixat l’armada per enrolar-se amb patent de cors tot gaudint de la condició de corsari, això i gaudir de mariners espanyols, que com ell deia: “Al final navegar amb la marina de sa majestat no deixava de ser un exercici de regularitat i previsibilitat extrema, amb els espanyols cada navegació és una aventura...”, fins aleshores no ens havia anat del tot malament, havíem abordat i capturat quatre vaixells i esperàvem que els classifiquessin com a “bona captura” per tal de gaudir de la recompensa, però aquella nit havia estat diferent, ningú tenia clar com havia anat la cosa, però el mar s’havia encabronat i el vent i la pluja no havien volgut ser menys, i sense saber-ho massa bé el vaixell s’havia escorat massa cap a la costa clavant-se en unes roques de les que ningú n’havia sentit parlar, els més vells van ser els primers de deixar-se de les instruccions del capità i van començar a ordenar silenciosament la sortida, el vaixell estava ferit de mort, en Peter corria de popa a proa i desfeia el camí intentant trobar la solució, bé, intentant trobar la solució que li anés bé, perquè la solució estava clara, marxar i deixar el vaixell a la seva sort... “Tu tries Peter, pots passar a la llista de capitans perduts amb el seu vaixell o a la dels capitans senzillament perduts...”, tenia la mirada perduda amb les gotes de pluja regalimant per la seva cara, va renegar de nou amb la llengua del xakespeare (l’Ana segur que ho pronunciaria millor), i va ordenar abandonar el vaixell, abans de fer-ho va parlar amb el mestre de canons tot ordenant-li que poses foc a la santa bàrbara, ja que si alguna cosa volia menys que veure enfonsar el seu vaixell era veure com algú altre se n’aprofitava del mateix, el sol fet de pensar que la seva fusta pogués servir de calefacció el posava malalt, vam abandonar el vaixell amb el mínim després de cremar o fer desaparèixer tot allò que allí era normal però que en terra ferma no s’ho considera tant, al separar-nos del casc vam veure els mascaró de proa, que representava a una Venus sortint del mar, la pluja donava la imatge com si estigues plorant coneixedora de la seva fi, de sobte el vaixell va cridar, no va ser l’explosió, va ser un lament, un crit agut, un crit que cap dels presents havia ni ha tornat a escoltar, un crit d’odi, por, revenja, llàstima... cadascú ho va entendre com va voler, el vaixell es va aixecar partint-se i enfonsant-se en el fosc mar, els llamps donaven la poca llum a la nit tancada i en pocs segons no va quedar resta del vaixell... “No ens en sortirem...” va dir un dels més vells “Mai s’ha de deixar morir un vaixell tot sol, ell mai en hagués deixat tirats com nosaltres hem fet...”, vaig somriure històries de mariners per espantar als minyons, de sobte i contra tot pronòstic la barca on érem es va elevar un xic tots van cridar “Tranquils!” va dir per sobre les veus dels altres l’artiller, ha estat l’explosió de la santa bàrbara... tots es van mirar intentant entendre com podia haver explotat sota l’aigua, van passar uns minuts i tot tornava a estar en una tranquil•litat aparent, quan vam notar uns cops a la barca, van deixar de remar cridant... al voltant nostre van anar sortint les restes del vaixell, de sobte un soroll sec va partir el casc de la llanxa i vaig veure aparèixer la figura del mascaró de proa que va caure damunt el Peter, ell va intentar cridar però el pes del mascaró el va fer caure a l’aigua enfonsant-se amb ell, si no hagués estat per la tensió i el poc temps en que tot va passar diria que ella somreia al caure damunt el seu capità, la resta de la tripulació va saltar de la barca, un dels vells em va agafar “No ho facis, aguanta aquí!”, els crits dels que havien saltat em van fer tornar a la realitat, a l’aigua hi havia forces caps del vaixell (en els vaixells l’única corda que hi ha és la dels rellotges), que enfonsant-se de nou amb el mascaró anaven arrossegant als pobres desgraciats que havien saltat per la seva vida... “Tots tenim la nostra hora fixada, intentar fugir d’aquest fet és tan estúpid com intentar anar-hi...”, van passar uns minuts i una tranquil•litat exasperant ens va anar envaint, havien taponat i reduït l’aigua de la barca, per sobre nostre la pluja i els llamps seguien caient, i el mar en silenci... en el seu sempre etern silenci, on molt pots preguntar i poc pots esperar obtenir com a resposta...