La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell
dilluns, 4 d’octubre del 2010
entrada 630 (any 2)
Els humans teniu la tendència natural a mirar sempre per vosaltres (fet natural), i després intenteu justificar que aquest acte de pur i senzill egoisme quedi revestit d’una força moral que el torni una veritat universal, davant la idea que la cultura s’ha de democratitzar (em fa gràcia l’expressió de “cultura per tothom” o la de “tot és cultura”, o directament la de “si no ho has entès és cultura”), doncs res, davant això alguns governs han decidit que els llibres són béns populars i susceptibles de ser compartits, el que es podria resumir en: si a un brivall se li fa llegir un llibre de lectura obligatòria al seu centre educatiu, enlloc de fer-li quedar el llibre aquest queda en dipòsit al centre per tal de torturar a les generacions següents, de fet ja es va fer fa poc amb els llibres de text, doncs res que no han trigat massa els defensors de la cultura criticant aquesta pràctica i dient que fent això s’aconsegueix que els nens no tinguin un a biblioteca pròpia, i que s’ataca la cultura de la població, i tot això ho diuen (moltes vegades), escriptors... ains... res a dir, que tothom té el dret i el deure de defensar les garrofes com millor consideri, ara bé suposo que si els hi paguessin a canvi dels llibres que no es compraran, aleshores callarien i ja no hi hauria cap problema “cultural”, no fa massa vaig estar a casa d’un conegut i mentre intentava arreglar l’ordinador al monstre d’aquella casa vaig caure en una seguit de llibres que hi havia en una prestatgeria, d’entre ells un em va cridar l’atenció “Dos anys de vacances” d’en Verne, bé n’hi havia forces altres de llibres però sempre m’ha cridat l’atenció aquesta novel•la, ell va veure com els mirava sense entendre res “Els has llegit?”, ell em va mirar sorprès... “Saps que són, no?” ell encara va quedar més sorprès tot contestant “Llibres...”, “I saps perquè serveixen els llibres?”, i aquí va parir l’àvia, el tipus va agafar aire tot sentenciant “Per avorrir-me... on hi hagi un ordinador o una consola...”; vaig somriure mentre acabava d’arreglar-li l’ordinador, el senyor finestres ens va donar la benvinguda de nou i el monstre va quedar alienat per la pantalleta que li anava donant força més informació de la que era ell era capaç de processar... quan vaig tornar amb els pares els hi vaig comentar la conversa i la mare va somriure divertida “Deixa, deixa, que s’entretingui amb l’ordinador i no pensi massa, que pensar massa al final sempre porta problemes...”
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Ja tens rao, ja... Per aixo deu ser que no penso gaire jo, perque quan penso...
Quan penses, penses... jajajajajaja, mira no sé perquè però fas pinta de pensar i repensar tu...
Ho dissimulo malament no? encara no he trobat l'OFF per deixar de fer-ho... seguiré buscant...
Veu com pensa massa, qui no pensa senzillament ni cau si pensa o no...
Publica un comentari a l'entrada