entrada 566-2 (any 2)

Aquest matí m’he partit tot escoltant com evolucionen els refranys populars amb la seva particular mala llet... el tipus em deia que fa temps es deia allò de: “Seràs el més ric del cementiri...”, doncs bé, avui quan un explicava tots els estudis que esperava acabar i que li portaven ingents esforços l’altre li ha dit “Seràs el més intel•ligent de la cua de l’INEM” (si, si, ja sé que l’INEM com a tal ja no existeix, però el refrany tenia la seva gràcia), i que voleu que us digui, després de la nit passada un agraeix que li alegrin el matí, ahir va tornar a passar, no negaré que tinc uns gustos força clars a l’hora de triar esportistes i ahir em vaig tenir que mossegar els llavis (i no sabeu el mal que fa quan un és un vampir) després de la cursa de motos, i més veient la celebració del personatge que es dedica a plantar la bandera de la seva nació imaginària en cada circuit on guanya, ja vaig dir un dia que espero veure el dia que un pilot guanyi en un d’aquests circuits i com a celebració rebenti la bandera de merda i digui “Sous lliures de nou...”, ahir només de pensar-ho ja em van titllar d’exagerat però.... temps al temps, i aquest matí ja han dit el primer acudit per la ràdio per tal de fer-me somriure, semblaria ser que aquest mes és un dels pitjors pel que fa a les víctimes a la carretera, doncs bé sortia el polític de torn dient: “L’increment de víctimes segueix unes pautes no controlables i no explicables”, valents collons, així doncs, quan les víctimes decauen es deu a les polítiques de trànsit i al seu sistema de témultapagaicalla, i quan els morts es disparen aleshores hi ha una força sobrenatural que ho provoca, que voleu que us digui, ho trobo un xic massa fàcil el penjar-se les medalles i després fotre la culpa a “pautes no controlables” o a “no explicables”, em fa gràcia aquest intent estúpid de controlar-ho tot i d’intentar evitar l’inevitable, fa segles vaig passar per un poble on celebraven un enterrament, en aquells temps els enterraments eren considerats com una etapa més de la mateixa vida i la gent presentava els seus respectes tot i no amargant-se per la pèrdua, entre altres coses perquè fa segles les pèrdues eren força més freqüents que avui en dia... doncs bé, en la cantina del poble vaig preguntar qui havia mort, un dels vells del poble em va contestar “Ha mort el Jordi una persona que va passar tota la vida intentant controlar-ho tot...” “I de que ha mort?” vaig preguntar “Doncs de quelcom que era incontrolable.... i també ha mort en Marc, un tipus que mai va voler controlar res...”, “I de que ha mort el Marc?” vaig preguntar de nou, el vell em va mirar amb un somriure “Doncs de quelcom que era incontrolable...”, no vaig poder evitar riure amb ell i convidar a una ronda a tots els presents, com em van dir fa temps, voler controlar sense poder controlar es quasi tan estúpid com voler descontrolar sense poder descontrolar...