entrada 556 (any 2)

L’estiu diuen que és una mala època pels treballadors, però encara ho és més pels que dirigeixen a aquests treballadors, aquest matí n’he vist tot un exemple: un pobre imbècil que veient com els informàtics triguen lo seu en arreglar els problemes (que els seus motius tindran), ha esdevingut el Gates/McGyver de l’oficina, doncs bé, després d’arreglar un ordinador avui s’ha tornat a escoltar: “Ah, doncs aquesta icona abans no la tenia, i ara va més lent, però que li has fet a l’ordinador??”, ell ha somrigut i ha marxat tot dient “Ja el tens arreglat”, mentre fèiem el cafè m’ha dit que ha passat per diferents estadis, des d’intentar explicar el que havia fet i el que podia estar passant a cervells poc qualificats per aquests menesters (però sobrepotenciat en altres arts com el de la puteria superior amb els col•legues de feina), passant per dir “Tu saps res d’informàtica?”, al darrer estadi que és senzillament ignorar el que li diuen, i segons ell aquest darrer estadi és el que toca més els ovaris... un altre conegut la té liada amb les seves secretàries i l’altre dia em comentava que ja estava en el punt de no retorn, un punt a partir del qual qualsevol cosa que es digui trencarà el poc que hi podia haver, i el tipus acollonit em deia que les imbècils que manava ni tan sols ho notaven (bé, suposo que per això elles estan on estan i ell està on està...), i tot això gràcies a l’estiu i al miratge de les vacances, perquè quan tothom preveu unes vacances i el resultat és una merda la gent té tendència a fer-ho pagar a tothom menys a un mateix, quan segurament el culpable de que no hagin sortit com s’esperaven no és ningú més que un mateix, al llarg dels anys estic cansat de veure com marxen amb la mala llet acumulada de la feina i tornem amb la mateixa mala llet incrementada amb la de les vacances, perquè tornem a estar en un punt (ja comentat en altres posts), on el que la gent s’imagina que seran les seves vacances i el que al final són acostuma a distar força, i si ja costa aguantar a l’imbècil de torn cada tarda/nit ja no us dic de fer-ho quinze dies (o més!, tots seguits), i si els monstres ja donen per cul els caps de setmana (quan tenen el grau C de l’escola bressol, de les activitats extra acadèmiques o qualsevol camp de concentració on estiguin tancats durant la setmana), ja no us dic tenir-los “Dant el cunyasu” (com diu una de les lumies que tenim de secres) totes les vacances que és quan una es creu que té el dret a descansar, i és clar tornen a casa tot preguntant-se on estan les vacances que elles volien i qui els hi ha trencat o qui les ha enganyades, i la resposta és senzilla: “Tu imbècil has estat qui les ha trencat volent el que no podies tenir, i a més gilipolles t’has autoenganyat per tal de no veure la merdavida que tens, perquè si la resta de l’any et veus en una merdamon que esperes que siguin les vacances, doncs el merdamon elevat a l’enèsima potència, soidiota!”, i per acabar de rematar tot això ahir veia en un programa de televisió les “virtuts” de dir “No”, i lo sa que és dir “No” a tot el que ens desagrada, i lo que reafirma a la persona i lo bé que se sent un al fer-ho (vaja que qui no digui la parauleta és un idiota de marres), i jo em pregunto, perquè no van dir que a part de dir “No” hi ha un petit fet (sense importància, insignificant, nimi...), que no és més que a part de dir-ho un ho ha de poder dir, perquè podeu començar: “No m’agrada la feina, no m’agrada el jefe, no m’agrada la meva casa, no m’agrada el meu cotxe, no m’agrada la meva parella,... i així fins l’infinit i més enllà”, i aleshores ve la pregunta: “I què faràs per canviar-ho?”, i després d’un silenci, començaran a dir “No està tan malament la meva feina, ni el jefe, ni la casa, ni el cotxe, ni la meva parella...”; que no és més que el primer pas per morir en vida, i perdre la darrera part d’humanitat que us queda, per convertir-vos en un perfecte element productiu i socialment sostenible i assimilat, com deia un conegut meu “La por a la llibertat sempre és més forta que el desig de llibertat”...