La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 7 de juliol del 2010

entrada 548 (any 2)

S’acosta el dia de la manifa, i vaig llegint com des dels blogs més afins amb el tema es demana l’assistència, del personal d’aquell país que porta tan de temps sota l’opressió que molt possiblement si li donessin la llibertat absoluta no sabria que fer-ne amb ella, com un infant que després de múltiples rabietes li donen allò que demana i que deixa de costat per demanar una altra cosa i de pas tocar els collons als progenitors... perquè si realment es volgués liar de debò us deixo una idea gratuïta... avui juga la vermella en la que hi ha un mínim de quatre o cinc titulars fills de la vostra terra, doncs res, que no seria divertit que després d’uns minuts un d’aquests nats en terra oprimida agafés la pilota i es fes un gol en la seva pròpia porteria?, i després s’aixequés la camiseta on n’hi hauria una altra que diria “Som una nació nosaltres decidim, Spain, bye bye...”, (l’afegitó final és de la meva collita pròpia, que amb l’audiència que tindria el fet....); ummm, però és clar que això és del tot impossible, perquè qui renunciaria a la possibilitat d’embutxacar-se uns milers d’euros a canvi de reivindicar la seva pàtria (i més encara si un és català...), ole, ole, que m’estic guanyant amics, i més encara quan un està plenament identificat amb la selecció del país que us dóna pel cul dia si, dia també, bé, ell i forces dels que us rodegen... heu sofert una invasió silenciosa de la que ni vosaltres n’heu estat conscients, i ara, bé ara els que desitgeu tot el que demaneu (que la gràcia està en que la majoria ni es creu allò que demana), sou una minoria tal que recordeu als indis en les seves reserves, tot i que enlloc de tancar-vos i fer-vos evidents la vostra solitud us deixen viure entre els altres i de pas que sigueu productius a la mare pàtria qui ho veu tot a uns centenars de quilòmetres, “I davant d’això que queda?” em van preguntar ahir, vaig somriure pensant en temps passats, de fet diuen que la història és cíclica... i fa temps hi va haver gent que va fer un pas més en la reclamació de les seves llibertats, i allí em teníeu a la riba d’un riu intentant que els nacionals no el creuessin i ens sobrepassessin, vaig mirar al meu voltant coneixedor que aquella guerra ja s’havia perdut sense ni tan sols començar, tenir ideals pot portar a voler defensar-los, i més encara si aquests són justos, ara bé, voler defensar uns ideals no garanteix que es sigui capaç de defensar-los... i va arribar el moment, les forces nacionals van aparèixer, he gaudit sempre dels minuts abans que tot esclati, dels minuts on la gent es pregunta “És el final?”, i on qui no s’ho pregunta segurament ho acabarà per descobrir, un brunzit al costat va fer que el ràdio aixequés el telèfon i el passés a l’oficial de torn, aquest va discutir tot quadrant-se (una imatge del tot ridícula), davant el seu invisible interlocutor, va penjar tot dient “Noves ordres ens retirem...”, ja hi havia passat per allí, aquella guerra era entre germans i tot i ser una pandilla de cabrons tampoc calia vessar més sang de l’estrictament necessària (una putada per a un vampir...), la raó principal d’allò era que no es volia malmetre bona part de l’armament que hi havia allí en al defensa d’una posició indefensable, vam començar a retrocedir tot veient (mai he entès la diferència entre “retrocedir” i “fugir”), com els nacionals començaven a creuar el riu, tot calculat, tot semblant a un guió escrit per altres i on nosaltres no érem més que els tontopolles que el posàvem en pràctica, de sobte un xiulet força conegut em va fet apretar les dents i cagar-me en aquell que havia volgut improvisar l’escena i convertir-la en quelcom més proper a la Fura dels baus, l’explosió va ser propera van anar caient trossos de cossos al voltant meu i un líquid calent va ploure damunt nostre (vaja finalment semblava que allò s’animava...), i aleshores el caos, es va perdre la formalitat marcial per esdevenir el desordre de la supervivència, els nacionals van seguir disparant coneixedors que ningú dels allí presents faria el mínim per repel•lir els seus atacs, les explosions es van anar reproduint, i finalment un dels nostres va decidir intervenir, tot i que vaig descobrir massa tard que no s’havien acabat de llegir el llibre d’instruccions que anava amb el seu carro de combat, el tret va ser esbiaixat caient entre les nostres pròpies fileres, així que estan entre dos focs res millor que córrer, aleshores el vaig veure acotxat damunt un munt de cossos intentant fer el miracle de la vida, intentant evitar que la puta abandonés aquells cossos i seguís la roda de la reencarnació, el vaig agafar de l’espatlla tot aixecant-lo “Ells, ja estan morts, la pregunta és si tu vols acabar com ells, aquí ja no hi ha ordres ni res, aquí senzillament cal sobreviure...”, tenia la mirada perduda, però després de sacsejar-lo va respondre, ens vam dirigir cap a un poble proper separant-nos del gros de les nostres forces, tinc clar que veient com anava allò els nacionals anirien a matar el màxim nombre dels nostres i després ja vindrien per les minories... un cop al poble vaig descobrir com un escamot dels nacionals es separava per venir darrera nostre, maleint entre dents vaig recordar que aquell poble tenia pocs carrers, una avinguda principal i tot un seguit de carrerons, va ser al entrar a l’avinguda que quasi que en ens atropella un cotxe, possiblement en altres situacions m’hagués preguntat com és que el conduïa una noia, però no hi havia temps “Fora” li vaig cridar, ella va negar amb el cap, no hi havia temps per massa diplomàcia, vaig arronsar les espatlles tot deixant anar una bomba de mà sota el vehicle, l’Anton (que així es deia el que m’acompanyava), va obrir la porta i la va treure per la força tot portant-la a un carreró, l’explosió va fer volar el vehicle, va cridar l’atenció als nacionals i els va dur a un cul de sac, tot en una sola acció... ella ens va mirar i cagant-se en tot va agafar de la mà a l’Anton i ens va guiar per entre aquells carrerons fins casa seva, el servei i la seva mare van fer l’impossible per evitar que entréssim però ella va ser més que clara, i allí ens teniu, en una casa perduda d’un poble perdut esperant un destí ja perdut... entrada la nit vam escoltar soroll al carrer, un vehicle va parar el motor i hi va baixar un tipus, va obrir la porta de la casa i instintivament va posar la mà en la seva cintura “No crec que sigui una bona idea...” li vaig dir encenent el llum, la sorpresa va ser mútua al descobrir dos dels que s’havien intentat matar sota el mateix sostre, la Teresa (la noia del cotxe i a més, la filla d’aquell tipus), es va interposar entre nosaltres explicant que li havíem salvat la vida (que de fet no era del tot incert...), el pare va deixar passar-ho tot dient que esperava que no hi fóssim el matí següent i recomanant-nos que marxéssim cap al sud, òbviament vam marxar cap al nord, un cop en la frontera l’Anton es va acomiadar tot preguntant-me si ens tornaríem a veure... i heus ací que l’atzar i una avaria inoportuna al cotxe va fer que el trobés forces anys després, en aquell mateix poble, prop de la casa de la que ara era la seva dona i on havíem passat la nit, prop d’on havien assassinat i deixat podrir al sol bona part dels seus companys, prop dels carrers on de nit encara escoltava la veu dels seus companys tot demanant ajuda desconeixedors o negant que ja estaven morts, em va convidar a fer el cafè a casa seva i allí hi vaig reconèixer a la Teresa (la seva dona) i em van presentar al seu net en Sergio, qui havia agafat el nom del pare d’ella “Són temps per perdonar i oblidar....” em deia l’Anton, al final de segon cafè i tot i les queixes de la Teresa qui recordava que el metge li havia prohibit abusar del cafè l’Anton em va clavar la mirada “Saps el que em molesta?, que tot s’ha perdut som uns oblidats, ara diuen que allò no va passar i la gent pel senzill fet de viure més tranquil•la i tenir més neta la consciència va i ho accepta...” tot i la distància vaig percebre com se li accelerava el pols i es tensava, no vaig poder més que somriure “Vam anar-hi enganyats, creient que podríem obtenir allò que volíem i que ens havien promès i negant el senzill fet que ni tan sols els que ens manaven ho volien... va ser una forma fàcil i senzilla d’eliminar a aquells que volien el canvi... la fera es va riure de nosaltres veient-lo en la distància...” “I es va afartar amb els nostres companys...”, vaig excusar-me tot sortint de la casa, mai m’ha agradat veure plorar a un vell, i més si els plors són per impotència, ràbia i per un poble que ha oblidat als que un dia el van defensar... així que si voleu podeu sortir el proper dia deu al carrer, ara sigueu plenament conscients dels que voleu i tingueu clar el preu que voleu pagar per obtenir-ho, perquè d’altra manera la fera vindrà i amb un senzill “Bu”, es quedarà sola en el carrer, i jo això ja ho he vist forces vegades...

3 comentaris:

maria ha dit...

Ja ho sé que passarà,però m'hi arriscaré.^^Patètica per això la historieta del missatge de la manifestació.
Ànims Alemanya!

Agnès Setrill. ha dit...

El que expliques la primera part, és com un somni d'aquells tant infantils, però que només imaginar-ho, per uns moments m'il.lusiono!

Del demés, estic totalement d'acord amb la maria, i faré com ella.

Molon labe ha dit...

Apreciades amigues, penseu que serà just el dia abans de la finalíssima (ains maleït pop, ja podria anar de vacances a Galícia...), així que ànims...