entrada 552-2 (any 2)

L'altre dia em va trucar un tipus que (sempre i) segons ell: “Feia una eternitat que no ens vèiem” i em va convidar a fer un beure, sempre m'ha fet gràcia aquest “error” meu d'acabar per igualar la vostra escala humana a la vampírica i d'equivocar els timings, ja que qui per té l'eternitat per endavant uns mesos o anys no deixen de ser el que per vosaltres són unes hores o dies, i no em direu que veure sempre a la mateixa persona cada dia o cada hora no pot més que acabar per cansar... al final vaig acceptar i més quan em va dir on volia anar, de fet no tenia clar que el local encara estigués obert, un vell cabaret on els actuals propietaris ni tan sols havien tret la pols acumulada dels anys, “solera”, crec que en diuen avui en dia d'aquest fet... vaig entrar en el local i el DJ em va saludar tot fent-me gests amb les mans, els Keane + K'naan sonaven pels altaveus i demanaven més que uns senzills gests per tal que no acabés per llençar el DJ pel primer orifici que trobés en aquell local... vaig localitzar al meu conegut assegut en una de les taules del fons, m'hi vaig acostar tot seient vigilant l'estat de la cadira i de les taques que haguessin fet córrer de gust a qualsevol aprenent de CSI... ara era el torn de la Beyonce, i no vaig saber si el DJ s'estava esforçant o senzillament se n'estava enfotent..., “Com va?” vaig preguntar tot demanant a la cambrera que s'havia acostat qualsevol beguda que obrissin davant meu, en aquell local demanar res que no vegis com es prepara és quelcom agosarat fins i tot per a un vampir (les velles costums no es perden i menys quan el local viu d'elles), ell em va mirar “No massa bé, ja hi tornem a ser amb la meva dona, i recorda que la darrera vegada em vas donar un cop de mà...”, vaig intentar fer memòria... heu d'entendre que quan un ha viscut forces segles té tendència a tenir una memòria selectiva ja que si m'hagués de recordar de totes les merdes que els humans m'han arribat a explicar necessitaria tot un cinturó de discs durs per tal d'emmagatzemar les tonteries escoltades “Fa uns anys...”, “Set?” “Si més o menys!”, va dir ell forçant un somriure i acabant-se la copa, ho havia dit a l'atzar, de fet no feia gaire que havia escoltat que les crisis en les parelles ara esdevenen cada set anys, en això els vampirs us guanyem, les nostres venen encara no cada set dies... ara eren ojos de brujo amb una cançó que identifica força bé als humans i que us separa del que som nosaltres, el tipus anava millorant tot i que un cop la Marina? va deixar de cantar va venir el cop baix, els Gotan Project van atacar a traïció i un altre cop em vaig veure transportat a un bosc de bambú on una noia es confonia entre les canyes jugant amb mi mentre jo l'intentava agafar... el meu conegut em va fer tornar al present “Catorze anys, bé quasi quinze i crec que ara si que ja hem tocat fons...”, no vaig poder amagar un somriure “Mira suposo que amb els anys tu deus haver canviat, no?”, “Clar, bé, si una mica...” “I ella també ho deu haver fet, no?”, “Doncs si, i no diré que menys del que jo he canviat”, “Doncs preguntat com pot funcionar una relació que us obliga a canviar i deixar de ser qui éreu per ser allò que mai hauríeu estat de forma natural...” “Ja, però d'això es tracta en el tema de les relacions, el canviar en algunes coses i compenetrar-se amb l'altre, de fet un mai pot esperar que es faci tot com un vulgui...” “Bé, suposo que per això les relacions mai funcionen... i si ho fan són qualsevol cosa menys relacions tal com vosaltres les enteneu”, aleshores vaig descobrir el que valia l'ànima d'un DJ: unes tetes dures i uns llavis carnosos perquè el que mai hauria d'haver sonat ho va fer després la petició de la melafo de torn....