entrada 562 (any 2)

“Així els vampirs existeixen?”, li vaig preguntar mentre li demanava una nova copa, ella senzillament em va passar l’ampolla sense dir res “Vull dir els vampirs com els de les pel•lícules?” (he de reconèixer que aquesta pregunta anava amb segones...), ella va clavar la seva mirada en la meva “Mira tros d’imbècil, pots pensar el que vulguis, però gràcies a gent com jo pots viure un altre dia, perquè pots tenir per segur que el teu “conegut” t’hagués donat pel cul mentre et deixava sense gota de sang i ben ple d’altres fluids...”, em vaig tenir de contenir per no explicar-li exactament amb qui estava parlant, “Margot no?, ets diu Margot, oi?” vaig respondre amb un to més conciliatori, “Ingrid, em dic Ingrid, lo de Margot no ha estat més que per aquesta nit...”, “Així, els vampirs existeixen?”, vaig tornar a preguntar... ella va agafar aire mentre m’allargava la seva copa “Si, si que existeixen tot i que la gran majoria dels humans ni tan sols en tingueu la més mínima idea i us hagueu empassat el que ells han volgut fer-nos creure, que senzillament són fruit de la nostra imaginació...” “Bé, jo no n’he vist mai cap...” “Veus!” va cridar vehementment “Has estat bona part de la nit al costat d’un d’ells i ni tan sols te n’has adonat... aquest és el seu poder i el seu perill...”, la vaig mirar i ella va seguir “Segurament et creuràs que estic boja...”, “Mira, si t’he de ser sincer, una persona que amaga el seu nom, que em tira a terra i que vec com arranca el cor a la seva companya... massa bé no crec que estigui, i sobre el vampir o suposat vampir jo només l’he vist caure... però en tens proves que existeixen?”, ella se’m va acostar quedant a escassos centímetres l’olor de la seva suor i l’alè corromput per l’alcohol envaïen les meves fosses nasals, “No deixes de ser un futut humà com tota la resta, jo era com tu fins que una nit vaig descobrir com el tipus que havia conegut de festa estava a punt de mossegar-me, i t’asseguro que allò d’humà només en tenia la forma...” “I?”, ella va acabar-se la copa demanant-ne una altra, un glop més i va seguir “Doncs que sense voler-ho em vaig veure en aquesta merda de guerra entre humans i vampirs, els que em van salvar em van oferir l’opció d’unir-me a ells i acabar amb aquells fills de puta...”, “Però a veure, si existeixen ho porten molt bé no?, vull dir que ningú sàpiga res d’ells...”, ella va torçar el gest “Suposo que no t’ho creuràs, així que et puc explicar la història, la veritable història que ningú creu... fa anys hi va haver una guerra entre humans i vampirs, segons diuen les llegendes en aquell conflicte els humans van estar a punt de guanyar i enviar als xucla sangs a l’infern d’on han vingut, però com sempre passa un humà que desitjava tenir els poders dels vampirs va trair als seus companys, aleshores els humans van rebre la visita del general dels vampirs qui els hi va oferir un tracte, a canvi d’acabar amb la guerra els humans es comprometien a no perseguir més als vampirs, fins i tot a oblidar-los, i com a contraprestació els vampirs es comprometien a no créixer excessivament, un veritable eufemisme... i suposo que a més els humans es van comprometre a fer-lis de mainaderes, tot amagant el resultat dels seus actes i fent-los passar per una senzilla invenció de ments malaltisses o amb massa imaginació...”, vaig somriure “Una bona història, i suposo que abans buscaves les marques dels ullals al meu coll?”, ella va riure acostant-se un xic més “Que en sou de tontos els que encara no heu vist de que va el tema... els cabrons acostumen a portar tatuatges protectors o amulets per que ens sigui més difícil de localitzar-los, però ja veus una senzilla cançó i hi cauen de quatre grapes, suposo que tot i ser el súmmum de la creació es senten terriblement sols i només desitgen trobar llocs on estiguin a gust i en bona companyia...”, vaig somriure al pensar quan germans de foscor haurien caigut davant la simpatia vers el Peter Murphy, també vaig somriure al pensar la bona idea que havia estat de tatuar-me i amb un encanteri amagar els tatuatges, així com fer-me gravar els més importants sobre els mateixos ossos, una experiència que no recomano a cap humà..., “I ara?” li vaig preguntar, “Puc marxar?, em quedo?”, “Tu mateix, pel que has vist no crec que et deixin viure massa temps...” “Ahhh, si, lo de la història i les societats secretes i tal... bé, m’arriscaré, suposo que un senzill humà com jo no cridarà massa l’atenció”, em vaig aixecar dirigint-me cap a la porta “Ingrid” “Si?” em va respondre ella sota els efectes de l’alcohol “Ves amb compte, aquesta nit ja han mort masses persones pel meu gust...”, ella va somriure fent un gest, en pocs segons cauria víctima de la pressió i l’alcohol, aquella no era més que una ombra del que havien estat els que ens havien perseguit al llarg dels segles, molt possiblement una de les poques que quedaven, tot i estar en bàndols oposats no vaig poder evitar sentir-hi certa simpatia, vaig sortir del pis tot recordant la seva història i pensant com poden els humans modificar els fets al seu gust, perquè les coses no havien anat tal com ella creia, suposo que si un vol tenir un exèrcit d’acòlits res millor que dir el que esperen escoltar més que no pas el que va passar de debò, un cop fora del pis vaig agafar el mòbil que portava ja una estona vibrant, vaig descodificar el missatge que havia rebut “Què ha passat?”, vaja, no s’estaven de malbaratar lletres, ja es podrien haver estirat, vaig respondre “Tot bé, element perillós a XXXX” posant l’adreça de la Ingrid, un cop al portal no vaig poder més que deixar escapar un somriure al descobrir que m’havia equivocat en el número de la porta... la sorpresa que s’emportaria (i no grata) qui estigués allí, i de pas el missatge que rebria la Ingrid...