entrada 546 (any 2)

Odio que em treguin de casa un diumenge per anar a provar un beuratge infecte que algú li ha donat per nomenar cafè (i si li diu “cafè artesà” ja t’hi pots cagar de peus)... no he entès mai l’estúpida obligació de tenir d’anar a un local que acaba d’obrir un conegut/coneguda/ex-cambrer/ex-cambrera que decideix provar sort sota el seu risc i responsabilitat, i sembla com si tu i el animalons que els coneixen hagueu de passar cada dia per aquell antro a deixar a la caixa la teva contribució per tal que aquella merda de negoci es mantingui, això si, assaborint una merda de líquid sobre el que un pensa si enlloc de cafè no estan fent servir adob orgànic en pols... tampoc em fa massa gràcia que els cambrers es dediquin a posar verds a ex jefes o clients seus tot parlant amb cambrers d’altres locals que hi passen a veure com els hi va, i de pas analitzar si val la pena fotre una ganivetada trapera al seu jefe actual i obrir un negoci a la vora d’on treballen (o fan veure que treballen), més que res perquè aquells que parlen malament dels altres davant teu acostumen a fer-ho de tu davant d’altres (si tenen un xic de delicadesa, que n’hi ha que ni això...), però res, tot i això allí ens teniu amb somriure gipipolles i dient que si, que tot està ktkgas de guai i que aquell és un local amb “encant”, de fet no cal més que dir-ho per veure com se l’il•lumina la cara al pobre imbècil davant aquella expressió “un local amb encant” això si, ple d’encantats, doncs res allí estava quan el suau moviment d’unes ales angelicals em van cridar l’atenció, a la taula del davant i donant-me l’esquena hi havia una noia a qui per sobre el top se li veien tatuades un parell d’ales que es movien amb ella, algú davant d’ella li va fer un gest i ella es va girar “Ens coneixem?” va preguntar tot educadament per demostrar que ara ja era conscient que un subnormal l’estava mirant “No crec, sinó ara no estaria lamentant el fet que no et conegui...”, ella va somriure “Vaja, no em podré queixar que no siguis sincer... i un xic de sinceritat el diumenge per la tarda sempre va bé...”, vaig retornar el somriure “Mira, amb els desconeguts és amb els pocs que un pot pecar de ser sincer, de fet et podria mentir i molt possiblement aconseguir el que espero, però poca vida tenen les relacions basades en l’engany, si en canvi et soc sincer corro el risc que això que tenim i que no deixa de ser quasi bé que res acabi en menys, o que el que en surti tingui una base sòlida...”, “I ara és quan caic rendida als teus peus?” “Mai he acceptat una rendició, o es guanya o es perd...”, ella es va aixecar de la seva taula “Umm, crec just que si jo abandono el meu territori tu hauries de fer el mateix...”, “Just del tot...”, em vaig aixecar de la taula tot seguint-la, fins i tot la distància vaig poder escoltar com les cambreres començaven a parlar de nosaltres i no per felicitar el nostre encontre precisament... si com deia un amic meu no hi ha res com l’enveja per descobrir l’afortunat que és un, i com d’errònia és la percepció que es té d’un mateix... perquè despertar enveja no deixa de ser el senzill fet de despertar els instints per allò que tenim o que els altres creuen que tenim (i a vegades el que creuen és molt més important que el que és realment), doncs bé, ahir tot i passar pel tràngol de tenir de beure una merda cafè vaig gaudir d’una deliciosa companyia... de fet al final creuré allò que res de bo no ve per res de dolent...