entrada 567 (any 2)

Ahir va tocar nit de copes, fet inexcusable cada cert temps... si un vol anar de xarrups els millors són els infants, un s’acaba la sang i encara pots amb el següent, això si no et passa com un conegut que sempre té la mala llet (sang en el nostre cas...), d’agafar l’ametlla amarga del pot, i després de mossegar et pot dir “La mare que el va parir aquest tenia leucèmia!”, un veritable expert en mossegar allò que no hauria de mossegar i parlant de males mossegades, per copes de garrafon no hi ha com els humans que es perden pel menjar brossa i pels vicis, una mossegada a un coll d’aquests i et pots assegurar una mal de cap per tot el dia següent, també cal evitar les dones pre, entre, o post menstruals a no ser que vulguis un xute d’hormones que et facin veure el mon en plan hellokittyvision, i les copes més preuades són aquelles que porten la perversió del que és bo, i la destrucció de la bellesa, tornar allò que algú ha fet destacable al que és segons la seva veritable naturalesa... i mireu, l’avantatge de tot això és que els recipients són del tot reciclables, i tenen els seus propis contenidors de merda orgànica degudament ordenants en MRP (magatzems de residus permanents), també coneguts com cementiris... de fet els mon no deixa de ser un fotut self service per a nosaltres on el gran cuiner va traient plats per tal que els miren, observem i si ens ve de gust assaborim, l’únic que no podem fer és deixar-nos res al plat, no està bé allò de tirar menjar quan n’hi ha tants que passen gana, lleig, lleig... al final vam quedar tres que passejant vam passar per davant d’una d’aquestes botigues que porten segles en “liquidació” i de les que fan rebaixes permanents, vam entrar i prop de la secció de roba íntima la vaig veure, una dona de trenta pocs amb cotxet i nena petita, estava escollint roba interior i com que els vampirs som curiosos de mena no vaig poder més que fixar-m’hi, vaig amagar el somriure mentre passava pel seu costat i acaronava el cap de la nena que ens mirava, un dels que m’acompanyava va somriure desapareixent rere una de les dependentes, la vaig estar observant com agafava la roba interior, la mirava, l’acariciava, l’apretava entre les mans i la deixava, estava del tot clar... la volia, la desitjava, raonava i acabava per deixar-la tot i que no volgués fer-ho... al final va agafar un conjunt i va deixar la nena al càrrec del cotxet mentre anava als provadors, la vaig veure desaparèixer i just quan va tancar la porta la llum de la botiga va apagar-se... ella va intentar sortir del provador però no va poder “Vaja, no et cau gens malament... suposo que deu ser pel teu marit... ja no et mira com abans?, és dur tenir fills i fer-se vella, veus els homes només es fan vells, i si s’espatllen és responsabilitat seva no pel fet d’haver carregat un bulto..., i a més, quina seguretat tens de que ni tan sols vestida com una puta li despertaràs el més mínim interès?, saps?, no crec que puguis competir amb la puteta que es deu follar ara, més jove, més maca, més atractiva i possiblement millor folladora...”, ella em va creuar la cara confirmant tot el que li havia dit o bona part, vaig somriure, bellesa malmesa, descobrir que la realitat és el que és i no el que volem que sigui, veure com una vida de bondat no porta a res, una ànima trencant-se... va intentar cridar però no va poder... algú va cridar “Na zdorovje!” des de fora i un bulto va caure damunt nostre, ella va quedar paralitzada al descobrir que allò no era més que el seu fill, vaig gaudir de la seva expressió, quan va descobrir que el mon no és el que heu viscut i el que creieu que és, que el mon sempre és més... estava rendida no va costar acabar la darrera copa aquella nit, al sortir de la botiga ens esperava el company de copes amb la nena de la mà “I això?” li vaig preguntar, “Això?, res per si se’m desperta la set tornant cap a casa” va dir amb un somriure, definitivament una fotuda nit de copes...