La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 8 de juliol del 2010

entrada 549-2 (any 2)

Si, ja sé que en el post anterior prometia no tornar-m'hi a posar, però que voleu.... els vampirs som així... avui m'han enviat l'espot de la manifa del dia 10, i que voleu que us digui, el que estava amb mi ha dibuixat un somriure i no hi he pogut estar-me “Mira, si això ho hagués dit el Gibson fent d'escocès sense calçotets, o és més, si aquest mateix espot el passessin amb els mercenaris de la vermella hores abans de la final la gent es correria de gust, però és clar com que el fan una pandilla de catalans tarats..., tot i que personalment sempre he trobat més assenyats als tarats que els que diuen estar dins d'una normalitat...”

SOMNIEM
SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.


I li comentava “Això es va escriure al 1979 i 31 anys després ja em diràs que han aconseguit... poc més que res...”, i aquesta nit veient les notícies escolto “El consell de garanties constitucionals (ull, de Catalunya), diu que convocar un referèndum “oficial” per que la gent hi digui la seva sobre si vol seguir com està o vol canviar és totalment inconstitucional”, i que no hi cap ni en aquest ni en cap estatut que us puguin regalar... i entre això i saber que qui va fer el gol contra alemanya va ser en Carlos Puyol que voleu que us digui... a la merda el que he dit aquest matí, o ho escrivia o rebentava i ho deixava tot perdut de sang infecte...

2 comentaris:

maria ha dit...

Em sembla que m'he copiat el seu post...^^No era la meva intenció.

I ara la resposta:I què hem de fer,quedar-nos amb els braços creuats?Jo no podria...^^

Molon labe ha dit...

Pa de probleme...