entrada 560-2 (any 2)

Després de la cervesa i un sopar a base de fregits, el meu company em va oferir d'anar a fer un beure “Quan va ser la darrera vegada que vam sortir junts?” li vaig preguntar “Umm, deixa que ho pensi... no va ser pels volts del 1789 ho recordo perquè la vas liar a base de bé, jajajaja encara recordo com quasi que et foten fora de la “família”, sempre has estat un minyó dolentot” em va dir tot pessigant-me la galta, vaig somriure al recordar aquella sortida i em vaig callar que tot el que havia passat havia vingut precisament pel seu comportant, així que tot i saber com acabaríem vaig acceptar, si el tema era semblar el màxim de gilihumà doncs res a semblar-ho, l'oferta de locals era extensa i en forces hi havia un petit mostrari de la carn que es comerciava dins, em costa a vegades diferenciar els locals de hiper moda dels puticlubs de carretera, ja que en els dos llocs s'ofereixen coses a canvi d'altres coses, tot i que mentre en un dels llocs no tenen problemes per deixar-se nomenar pel que són en l'altre (i com no) intenten trobar noms per justificar l'injustificable, veient els cossos que hi havia en els locals no vaig més que pensar en els pares i mares, marits i mullers, nuvis i núvies enganyats que hi ha pel mon... i aleshores ho vam escoltar:

Walking in the street
Breath the only friend
Strangers pass me by
I'm moving, moving with the wind
Inside me now, the gold
The gold at rainbows end
Stranger to myself, a stranger
Stranger till the end
Behind the closed door
The one we painted green
To remind me of the perfect plan

Wash my face in fields of green
Take me to the stars for free
Point me to the high wire call
Wake me true and wake me all

“Ja tenim guanyador...” va dir entrant en el local, Peter Muprhy una aposta guanyadora per a qualsevol local... em fa gràcia crec que ja he comentat que no sé com podeu negar la nostra existència amb personatges com ell, i per acabar de fer la broma em van comentar que va aparèixer en una de les darreres trullo pelis de la saga crepuscle, i només per veure'l val la pena empassar-se un bodrio com aquell... un cop dins del local i després de donar-hi un cop d'ull la meva vessant vampira es va alegrar que no fos un local fins al cul de passats de voltes, la llum era suficient tot i que sense molestar i el volum de la música permetia escoltar i poder parlar sense necessitat de perdre-hi la veu, el meu conegut es va acostar a la cambrera i va demanar dues copes “Relaxa't ja veuràs com ens ho passem bé...”, al nostre costat un altre parella de tius van somriure, molt possiblement ells si que gaudirien relaxant-se... ara era el torn de Bizarre, el meu conegut va arrufar el nas i es va excusar tot anant cap a la cabina del DJ, sempre he lamentat l'ocasió perduda de conèixer la cantant del grup, però tot i això no he tancat la porta a una nova possibilitat... prop meu vaig veure dues noies que miraven la marxa del meu company, esperava un somriure però només vaig descobrir una mirada encuriosida, una de les noies se'm va acostar “Hola, perdona si sóc massa directa, però sou parella?”, la vaig mirar sorpresa vaig fer recular la frase que anava a dir tot recordant que havia de ser un perfecte imbècilhumà... però tot va ser força més senzill, el meu company va tornar a aparèixer fent gala de la seva fina oïda... “Què si fa temps, ummm, a veure deixa'm pensar... fa poc més de...”, vaig deixar anar el braç a les seves costelles i ell girant l'expressió va acabar dient “Fa unes hores que ens coneixem, oi?” em va preguntar mirant-me tot divertit “Doncs, si ens hem creuat en una cafeteria..., i no, no som parella”, “No?” va dir el meu conegut tot posant un tot melodramàtic en el to i fent aquells ullets que tan odio “Si et sembles força a una persona que vaig conèixer fa moooolt de temps”, de sobte el gran Peter va tornar a sonar i elles es van presentar, segons elles eren la Margot i la Carla, no em va caldre massa per saber que aquells no eren els seus noms, però bé, els nostres tampoc ho eren, ja sé sap que un cop caiguda la nit la gent es pot prendre algunes llicències... després de convidar-les a un parell de copes i parlar de temes que no venien al cas vaig observar com la Carla que era l'amiga de la que m'havia vingut a veure estava força nerviosa “Passa res?”, li vaig preguntar amb un somriure, “No, no , és que...” “És que és la seva primera nit, bé una de les primeres que surt amb mi... és una llarga història...”, ara podria dir allò de “Cap problema, tinc l'eternitat per escoltar-la”, però vaig decidir callar i excusar-me per anar als serveis, de nou va sonar en Peter i em vaig quedar parat intentant descobrir si hi havia quelcom més que unes senzilles paraules en el que deia:

My mother loved it so she said
Sad eyed pearl and drop lips
Glancing pierce through writer man
Spoke hushed and frailing hips
Her old eyes skim in creasing lids
A tear falls as she describes
Approaching death with a yearning heart
With pride and no despise

Hot tears flow as she recounts
Her favourite worded token
Forgive me please for hurting so
Don't go away heartbroken no
Don't go away heartbroken no

Un cop vaig tornar el meu company em va picar l'ullet: “Mira, hem decidit anar a donar un volt per la platja, suposo que t'apuntes...”, tenia clar que allò acabaria malament, estàvem deixant de ser humans per ser allò que érem en realitat, vaig somriure “I perquè no...”, vam sortir del local i el DJ ens va fer un comiat que mai m'hagués pogut esperar i que no va poder més que fer-me dibuixar un somriure, la platja estava a prop, el meu conegut es va avançar unes passes amb la Carla, jo em vaig quedar unes passes enrere amb la Margot, la vaig veure forçar el somriure quan la mirava, no calia ser un expert per saber que allò no li feia massa el pes... “Així fa poc que el coneixes?” em va preguntar, “Pensava que només les dones perdien el cul davant un noi ben plantat...”, “Vaja, gràcies per dir-me en poques paraules que perdo el cul pels nois ben plantant”, ella va somriure “Veuràs, no era la meva, intenció però quan us he vist junts he pensat que us coneixíeu des de feia més temps...” “Doncs ,no”, vaig vigilar al meu company, va girar-se mirant-nos i picant-me l'ullet, definitivament allò no acabaria bé, a vegades la vida et porta a llocs on no hi vols anar de la forma més fàcil possible, cada cop ells dos estaven més aprop l'un de l'altre, va ser només durant un instant, ell s'hi va acostar, ella el va mirar i es va apartar deixant anar un crit, el meu conegut va maleir llençant-se sobre ella, vaig veure brillar els seus ullals fent competència a la pàl·lida lluna i el crit apagat d'ella, vaig sortir disparat cap a ell, allò no corresponia una “senzilla merdanit humana”, estava prop d'ell quan vaig escoltar un brunzit rere meu, em vaig girar just per veure un objecte que passava pel meu costat, el disc es va clavar en el coll del meu conegut que em va mirar amb cara de sorpresa, vaig tancar el ulls per no veure com es desintegrava, la Margot em va empènyer tirant-me a terra, va mirar el meu coll i després el meu cos per sota la camisa “No et moguis!” em va ordenar, es va aixecar anat disparada cap a la Carla, jo ja sabia que poc s'hi podia fer mentre vaig veure el disc a escassos metres meus, allò ja feia estona que havia deixat de ser una senzilla nit d'humans, la Margot va examinar la ferida de la seva amiga i renegant del meu conegut li va dir “Tranquil·la. tot anirà bé, ja saps el que has de fer, tanca els ulls i resa, tu tranquil·la...”, jo tenia clar que poc tranquil·la podia estar, la mossegada havia estat profunda i el canvi en la noia començaria al poc temps, el millor era avisar als serveis de neteja i fotre el camp, la Margot em va tornar a mirar “Quiet!” em va cridar mentre treia una daga de la seva bossa de mà, va agafar aire i la va clavar en el cor de la Carla, la sang va sortir de la ferida i em va costar no saltar i acabar la feina, però la curiositat va poder més... ella va recitar uns mots i vaig veure com l'empunyadura de la daga formada per dos línies d'acer que protegien la mà es girava i es clavava en el cos de la Carla, n'havia sentit parlar però no n'havia vist mai cap d'aquelles, un cop les tres barres d'acer es van clavar va agafar aire i va estirar, el pit de la desgraciada es va obrir i davant meu va quedar el seu cor encara batent... la Margot el va deixar sobre la sorra i li va llençar un polsim blavós que el va cremar en qüestió de segons, se'm va acostar i em va agafar pel braç, “Va marxem, això no estarà així de tranquil massa més temps...”, “Però què...” “Ara no, anem i t'ho explicaré...”, em va portar per diferents carrerons, era conscient que intentava despistar a possibles seguidors. però jo tenia clar que ningú (almenys de moment) ens seguia, vam arribar a un portal i em va empènyer dins, l'ascensor ens va portar al pis que deurien tenir llogat, va obrir la porta i hi va entrar em vaig quedar a la porta intentant trobar la frase “No penso entrar, sinó m'expliques que passa...” ella va arrufar les celles “Mira no estic per tonteries passa d'una vegada”, em va dir agafant-me pel braç, un cop dins va agafar una ampolla i va servir dos copes “Suposo que no em creuràs si et dic que els vampirs existeixen...”, vaig obrir els ulls com a plats “Tu estàs boja, tothom sap que no existeixen”, ella va somriure amb prepotència “Això és el que volen i han aconseguit que us creieu, però existeixen i els tenim més aprop del que et penses” em va dir a escassos centímetres, definitivament aquella havia passat a ser una nit del tot menys humana, vaig apurar la copa mentre recordava al meu company i una cançó em va venir al cap...