entrada 559 (any 2)

El conegut va mirar a la cambrera demanant una cervesa, un cop va tenir davant la copa i l’ampolla va avaluar si valia la pena servir-la “Mira que vas a cada lloc, ni una cervesa decent tenen...” no vaig poder més que somriure “No es tracta de ser el màxim de semblant als humans?, doncs res...”, ell se’n va servir una mica i aixecant la copa va revisar les ditades que hi havia tot avaluant per quantes mans havia passat abans de que arribés als seus llavis, “Va no em diràs que tens por que et faci mal” li vagi dir criticant la seva pose teatral, ell va somriure “No, si del mal que em pugui fer no em queixo, però imagina que se m’enganxa alguna de les seves virtuts o vicis...” allò em va fer obrir els ulls del tot “En el teu cas millor que ni la tastis que com se t’enganxi qualsevol tonteria pot ser terrible...”, el dos vam riure obertament molestant als gavatxos que encara seguien criticant als cambrers, i fent que les mames ens cataloguessin de parella de fet (i suposo que de malbaratament masculí a les seves necessitats conyils), el meu conegut em va agafar la mà posant ullets i traient-lis la llengua, fet que va divertir als nens i les nenes però va cabrejar de sobre manera a les paridores de criatures que hi havia allí assegudes... “Saps...” va continuar el meu conegut, aquest matí m’ha vingut una frase al cap, bé no una frase, un cita cinematogràfica que possiblement tu recordes com jo: ...Abans, els gegants vivien en la terra i, en la foscor del caos, varen enganyar a Crom i li varen prendre l’enigma de l’acer. Crom es va irritar i la terra va tremolar. El foc i el vent tombaren a aquells gegants i varen llençar els seus cossos a l’aigua. Però en la seva ira, els deus van oblidar el secret de l’acer i el deixaren en el camp de batalla. Nosaltres el vàrem trobar. Només som homes. Ni deus ni gegants, només homes. I el secret de l’acer sempre ha portat un secret en ell mateix. Tens d’aprendre la seva vàlua, tens que aprendre la seva disciplina. Perquè en ningú, en ningú d’aquest mon es pot confiar. Ni en home, ni en dona, ni en animal. En canvi en una espasa si que es pot confiar...” vaig somriure, possiblement havia estat una llicència el pensar que algú com en Conan pogués ni tan sols estar interessat en un mínim de filosofia, però era un personatge que per bàsic sempre ens havia despertat simpaties, com quan deia “Si un deu o un diable em vol fer mal s’ha de materialitzar i tot el que és material es pot matar...”, senzillament brutal, vaig somriure tot pensant en el que m’havia dit i concloent que la gent havia canviat l’enigma de l’acer per l’enigma del verb, ara la gent ja no segueix al fort o qui lluita millor, ara es segueix al que parla bé i menteix encara millor, fa temps els humans explicaven el conte d’un flautista que va fer marxar les rates d’una ciutat encisades per la seva música, ara són les rates que expliquen el conte d’uns humans que ballen i salten encisats per les mentides d’altres humans... perquè quan un no sap qui és o el que és (o no ho vol saber), el més fàcil es senzillament creure el primer que li diuen, i si qui ho diu us fa creure que té certa autoritat en el tema encara millor, ja que aleshores ni tan sols us plantegeu que pugui estar equivocat... ja no hi ha duelistes del metall, ara senzillament hi ha virtuosos de la mentida, i de pas menys morts i ferits, però més enganyats... suposo que la gent dirà que això és més civilitzat...