entrada 557 (any 2)

Ahir convidat a sopar a un dels merdarestaurants aquells on tot sé sap d’on ve, que si la verdura ve d’un hort del cosí segon que es pagès, que si la fruita de la cosina (que a part de peres i figa) té altres fruites (aquest és l’acudit o xist masclista del post...), que si la carn (animal), (ummm, no racional), (ummmm, mira que ho acabo d’arreglar, mapa del jardinet (o en aquest cas hortet), please...), que si el vi ve d’una bodega xaxiplen que ho fa tot de forma natural, que si el pa i tota l’altre merda és natural i plenaguai, i que això comporta que el cost dels plats sigui prop d’un 150% superior al que seria en qualsevol altre lloc..., doncs bé, sopant allí (convidat, torno a dir-ho) i rodejat de cumbaiàs postxiruqueros, vaig patir una experiència vital senzillament brutal, en un moment del sopar d’una taula del costat una de les ecoprogres de torn va cridar al cambrer tot demanat si podien pujar l’aire condicionat, i el tipus amb un parell de collons (naturals, of course) li va dir: “Perdoni, però som sostenibles, aquí només tenim sistemes reguladors de la temperatura sostenibles”, i li va dur un vano a la tipa la qual es preguntava perquè li portava aquella sort de consolador (feia cara de no saber que era ni perquè servia un vano), rient encara de la situació (tot i que em prenguin el pel tornaré a aquell restaurant, ja que trobo a faltar gent que sigui capaç d’enfotre-se’n d’ells i la resta del mon), una altra taula va cridar al cambrer i educadament li diuen que hi ha algunes mosques (o altres animalons alats que estan dant pel cul), i el cambrer que se’ls torna a mirar i pregunta “I que espera que fem?, aquí no fem servir insecticides i creiem en el dret dels animals a viure, estant en contra de la violència contra els animals, sempre que no estiguin en la nostra carta”, mirant la cara dels presents va dir en veu baixa “Això darrer era ironia...”, aquí si que no vaig poder més que aixecar-me i començar a aplaudir “Bravo!, torero, torero...”, el cambrer em va mirar i amb un somriure va saludar-me a mi i a tota l’audiència que subnormalment ens mirava sense entendre res, però que pagaria el compte de la merdamenjar que s’estaven fotent, ara, el fort va venri quan va sortir el cuiner i ens va venir a saludar taula per taula, el tipus fotia un tufu que girava d’esquenes (no em va caldre el cambrer per saber que aquell també era un tipus “natural” i que es negava a utilitzar qualsevol producte que emmascarés la seva olor natural...), quan va arribar a la nostra taula va preguntar si tot anava bé, al que vàrem contestar que si, que cap problema, l’estava mirant quan em va preguntar “Ens coneixem?”, “No, no crec” vaig respondre, però un cop es va girar hi vaig caure, i no vaig poder més que tornar-me a aixecar aplaudint de nou “Ole tus güevos!”, aquell tipus era el que tenia vist comprant pels supers més lowcost de la zona, i el recordava perquè era dels pocs que demanava els retalls de carn i regatejava sempre per la fruita i la verdura a punt de caducar o tocada... vaig seure tot recordant l’opinió dels comensals quan deien que els plats es notava que eren naturals, que tenien molta substància i un toc especial, i que fins i tot trobar cap “visitant” al plat era una demostració més de la naturalitat dels productes, això em va portar a recordar un cop que en un restaurant xinés em vaig queixar que tenia un cuc a l’arròs, i el gerent acostant-se el va mirar i somrient em va dir “Miri, si hi ha un cuc segur que l’arròs és bo”, lògica aplastant i davant la qual poc més s’hi pot dir...