entrada 555 (any 2)

Fa anys que prenent una copa després d'un mal negoci en un bar de mala mort vaig percebre com algú entrava en el local, tot i no veure'l vaig notar com inspeccionava al personal i amb un somriure se'm va acostar “Està lliure aquest seient?” va dir assenyalant el tamboret que tenia al meu costat “Bon cos... feia temps que no sabia res de tu” “Vaja, no em diguis que encara no ho has oblidat...” “No acostumo a oblidar als que m'intenten matar...” “Va, ja fa temps d'això...” “Tres cents anys no és temps suficient per oblidar-ho...” “Bé, si vols et convido a aquesta ronda” “Quedes perdonat, total que més em queda...”, ell va riure demanant una nova ronda, degut a la natural curiositat dels vampirs no vaig poder més que preguntar: “I què et porta per aquestes terres?” “Res, el de sempre, comprar i vendre ànimes, ja saps com va això..”, vaig aixecar la copa brindant per ell, al final de la barra un grupet de noies ens vam mirar i una va dibuixar un somriure, molt possiblement si sabés qui era aquell qui tenia al costat poc hagués somrigut, però el bo de Belial té la fotuda costum de triar sempre uns cosos encantadors, és un putu estilista a l'hora de triar el cos per a cada ocasió..., feia tres cents anys havíem estat en bàndols contraris i m'havia anat d'un pel de no sortir-ne, però els diables tenen la costum de sobrevalorar les seves aptituds que normalment són senzillament brutals, en Belial va somriure i la noia del fons de la barra va torçar el gest mentre es tocava la panxa, un crit va envair el local, el vestit vermell de la noia va prendre un color més carmesí, el vestit i les cames, i poc després les sabates i el terra, tothom es va apartar d'ella sorpresos davant aquell espectacle “Va, vampir no t'estiguis per un cop que et convido a barra lliure...” la noia va caure al terra cridant de dolor mentre intentava inútilment amb les seves mans parar l'imparable, la sang ja formava un toll al seu voltant i ella es retorçava entre el pànic i el terror mentre la resta de la gent se la mirava sense saber que fer... “Va, no siguis dolent Belial, que sabem com comença això però no com acaba...”, va dir algú darrera nostre no em va caldre girar-me per percebre la perversió de la perfecció, ja que fins i tot ser perfectament bo no deix de tenir un toc pervers “Ostres el que faltava, com va Haheuiah”, en Belial va forçar el gest i l'escena va canviar, la noia ens estava mirant però ja no sagnava, ningú se n'havia assabentat, algú la va tocar i ella va saltar, en Belial no va poder evitar somriure “Ah, el dolor... una de les meves cartes preferides”, no vaig poder estar-me de dir “Tot i que el dolor no et pertany, el dolor pertany als humans, i tu com altres gaudiu d'allò que només podeu proposar però que neix dels propis humans... és fotut gaudir només del que podem imbuir, però no podem provocar directament o tenir...”, “Suposo que el d'adalt es va lluir creant la perfecció en els éssers més imperfectes...” va respondre en Belial, el nou vingut va gargamellejar “Va, que ja l'has liat prou avui, i tenim feina...”, en Belial va posar la seva mà sobre la meva espatlla i vaig notar com el seu calor em cremava els ossos “Vinga que te la deixo per a tu...”... la gràcia és que ahir vaig trobar-me amb un Belial que defensava el principi de que el dolor era una de les seves fons de poder... i només recordar-li la veritat, m'ha portat a que algú que no em coneix ha decidit condemnar la meva ànima i convidar-me a asseure al costat del seu setial...