entrada 547 (any 2)

Fa segles vaig conèixer un tipus que maleïa cada cop que alguna tipa l’ignorava tot dient que allò impedia el que podria arribar a ser, segons ell cada cop que et tanquen la porta, no es deixa veure ni caminar el que hi ha darrera la porta, bé com a excusa pel tipus aquell que no lligava ni amb pegamentu sempre em va semblar graciosa (ja sé sap que ser graciós i lleig va molts cops de la maneta), doncs bé aquests dies he descobert una pràctica que m’ha portat a recordar a aquell tipus, estic descobrint com cada cop més, hi ha blocaires que escriuen un post per després eliminar-lo sense donar temps a llegir-lo... lleig, molt lleig, perquè moltes vegades la gràcia no està en allò que dieu i voleu dir, sinó que està en allò que dieu sense voler dir i després amagueu, un acte un xic egoista el fet d’escriure només allò que voleu que es llegeixi o es conegui de vosaltres, i si surt res massa personal o profund res millor que borrar-ho (no sigui que la gent us vegi tal com sou i aleshores tot el màrqueting de mesos o mesos d’entrades se’n vagi a norris)... molt possiblement aquí tots sou el que voldríeu ser i que mai tindreu collons/ovaris de ser, però crec que això poc importa a la resta, massa entestats en mirar-se el melic i les estadístiques que no pas en pensar en els altres, la famosa odiosfera s’està tornant en un parvulari del “i jo més...”, on les bones intencions de molts no són més que crits de help per tal de sentir-se vius i contributius... fa anys vaig escoltar una cançó que acabava dient:
“Walked out this morning
Don't believe what I saw
A hundred billion bottles
Washed up on the shore
Seems I'm not alone at being alone
A hundred billion castaways
Looking for a home”
Hi ha forces matins que caminant pel ciberespai no puc creure el que vec, cent bilions de posts picant al meu blog, sembla que no estem sols en aquest mon, cent bilions de personalitats digitals cercant una llar... fa centenars d’anys algú em va dir: “Pots dir o escriure el que vulguis, però al final no et voldré conèixer pel que escrius o diguis, et voldré conèixer pel que ets en realitat...”, així que senyors i senyores ja ho sabeu, no us esteu d’escriure el que us surti d’allí i quan més us costi deixar-ho penjat al blog segurament més interessant serà pels altres, perquè en el fons no hi ha res més trist que intentar demostrar que sou allò que no sou, i el divertit és que al final tot es descobreix, l’anonimat per definició acaba per tenir un venciment i aleshores la realitat pot destrossar qualsevol quimera que hagueu construït perquè com deia un conegut: “Anys de mentides cauen sota segons de realitat...”, i és més, estic pensant de crear un subapartat entre els blogs que segueixo de “blocaires sense collons/ovaris de penjar el que pensen”, tot i que si hem de respectar la ciberllibertat del personal, tothom pot dir (o no) allò que més li interessi, tal com jo faig, he fet i seguiré fent (mentre em deixin)...