entrada 283-2 (any 2)

A molta gent els hi haurien d'explicar el tema d'absolut i de relatiu, ja que suposo que el fàcil és generalitzar sense parar-se a mirar les diferències entre els elements d'un mateix grup, de fet crec que això s'ensenya al col·legi, bé a tots menys als de la Gomera que tenen classes reglades de xiulada gomera, i poca conya que l'han declarat patrimoni de la humanitat per part de la Unesco, torna a mandar güevos com deia de nou aquell, i la conya marinera és que és una assignatura avaluable, doncs res que per l'examen posen la meitat de cada nens a una punta i l'altre de la illa, i auuuuu “Jaimito sílbale a Antoñito el Quijote” i el nen que comença a xiular, és clar que en això dels missatges com en tot a vegades hi ha interferències, o un entén el que creu entendre, i ja no parlem si ens toca un mut o algú dur d'orella, senzillament brutal... eissss però no us penseu que ha estat el darrer que s'ha aixecat com a patrimoni de la humanitat, juntament amb la xiulada gomera s'ha afegit el Tribunal de les Aigües de València i el Consell d'Homes Bons de Múrcia... bé si us he de ser sincers no entenc molt bé tot això, suposo que amb els anys s'han anat declarant ja tantes coses que poques en deuen quedar, i és clar el llistó es va baixant... per cert ja puc estar tranquil ja he passat la ITV, la inspecció tècnica de vampirs, de fet la fem cada x's anys i s'intenta veure que no acabem massa contaminats per la constant companyia humana, en el meu cas cap problema, només una lleugera amonestació... i veient això m'he plantejat de proposar una IMB, una inspecció mental de bloggers, per tal de destacar aquells alegres zumbats que ens fan somriure cada dia... per cert que el Tango també s'ha declarat com de “transcendència universal”, i ja hi tornem a ser, cada cert temps tornen records del passat i del tango passem al gotam, i un recorda que no sols productes d'escassa qualitat provenen d'orient...

entrada 283 (any 2)

Parlant amb algú m’ha vingut al cap una expressió que diuen els pescadors: “No hi ha pitjor turmenta que aquella que un té dins del seu cap”, avui tot i no haver-se acabat serà el dia de la tonteria dita, ja he començat el matí amb la ruqueria (que pensava seria la del dia), per anar evolucionant i escoltant expressions que m’han anat arrancant un somriure, per exemple, tinc un company amb tendències a “embuclar-se”, manda güevos! com diria aquell... no procediré a explicar el concepte tot i que com molt bé haureu imaginat té a veure amb el tema dels bucles, posteriorment una amiga em diu que no hi ha “trencaments de parella” sinó que hi ha “portes obertes, a noves experiències”, suposo que quan algú té tendència a ser portera, o a estar a portes de molts llocs (possibles) sense poder entrar en cap, res millor que donar-se un títol de cinc paraules; a més, he fet un experiment empíric que m’ha donat bons resultats, avui mentre feia el cafè he preguntat al personal si preferien l’arxifamosa cançó dels Billie the vision & the dancers d’un anunci, o bé la versió del life on mars d’un altre anunci, i el resultat ha estat demolidor, els que no sabien de que parlava ja que no veuen la televisió i estan només a un pas de la il•luminació han estat descartats (tot i que no eren masses), els que han preferit la primera cançó ja els tenia catalogats inicialment com a hippypolles, mentre que els que preferien la segona cançó sempre han tingut un que, que me’ls ha fet suportar, els que no han triat cap cançó, be per fer-se l’interessant o bé perquè no saben pronunciar-se els visitaré alguna nit d’aquesta setmana, així doncs, queda de nou clar que els gustos musicals diuen força de la gent... així doncs, i agafant les expressions anteriors, quedar clar que la gent tendeix a embuclar-se en obrir portes a noves experiències, i és més... jo hi diria que encara n’hi han que obren portes sense tancar les anteriors, i el que és més greu, n’hi ha que sense deixar sortir abans d’entrar... això si, dividits entre els que van de vacances a una illa a empiular-se o bé els que decideixen provar sort a Mart a veure si hi ha algú un xic més interessant que els que habiten aquest fotut mon, si és el que deia algú... quan els cuartos entren per la porta l’amor assalta la bragueta... o no era així??, amb tot i per acabar no puc evitar somriure al veure segons quins tipus amb segons quines tipes, i sempre em ve al cap una expressió del tot certa “Massa motor per a massa poca barca”, expressió de nou del mon dels pescadors, i que sempre he utilitzat per la seva realitat...

entrada 282 (any 2)

Tinc una caixa amb postals, una d’aquelles caixes velles de galetes, d’aquelles que per anar bé un ha d’heretar de l’avi o de l’àvia, d’aquelles que quan les obres tens la sensació que ells hi són, que la seva olor i presència acaba per materialitzar-se en el moment que s’obre, la meva avantatge o desgràcia és que la caixa tot i ser vella la vaig comprar jo, l’he anat omplint de records que no voldria que es perdessin i és força estúpid creure que cap d’aquells records es pugui acabant oblidant, han estat experiències vitals que han anat marcant la meva existència, han estat vivències amb persones que lluny de les ordres o ideals de qui manava en el fons eren individus que calia conèixer, l’atzar ha fet que al obrir-la dues d’aquestes postals caiguessin i la meva ment ha anat força rere en el temps, la primera de les postals amb data de 19 de desembre de 1939 i segell de Montevideo, l’escrit un recordatori del que em van dir i que encara recordo vivament “... ho hauríem fet sense cap mot en contra i amb alegria. Per la meva part deixaré constància de que això no ha passat per manca de valor.”, la segona de les postals de data 27 de maig de 1941, amb un simple “Ens veure’m” i la signatura d’en Lindemann, després passat el temps vaig llegir “... ha lliurat una batalla extremadament heroica contra un adversari molt superior, mostrant-se digne de les més belles tradicions de l’antiga Marina Imperial”, en el primer cas sols contra tres creuers, i en el segon cas encara millor, sols contra vuit cuirassats, dos portaavions, quatre creuers pesats, set creuers lleugers, vint-i-un destructors, sis submarins i més de cent avions, possiblement no deixaven de ser uns humans més, però tant en Lindemann com en Langsdorff deien sempre el mateix: “Només el fet de resistir dia rere dia fa que ja estem a la història, no se’ns demana res més, només que hi siguem i que fem allò que millor se’ns dóna...”, suposo que molts els envegen i forces altres els admiren, però en el fons no eren més que persones amb les idees clares, veient tal com va l’actualitat no paro de preguntar-me on han quedat els homes com aquells, bé possiblement han quedat enterrats en velles caixes de galetes juntament amb forces altres prohoms, sols i oblidats i mantenint converses interessants a l’infern, abocats allí per les decisions dels altres que ells van acceptar com a seves, suposo que un és lliure per escollir el seu camí, fins i tot un es pot permetre el luxe de no pertànyer a cap lloc i esdevenir un pària del mon, però en el fons i només a vegades envejo a aquells que tenien tan clar que la bondat del seu país era molt superior a la pròpia, i per qui un mateix, no era un mateix, sinó només una part de quelcom més gran, suposo que tot depèn de la forma en com es miren les coses, en el meu cas tots aquests ideals ja fa segles que estan encara més tancats que les postals d’ahir.

entrada 281 (any 2)

Escoltant darrerament els mitjans de comunicació, no puc evitar pensar en una història que em van explicar fa força temps, deien que fa mil•lennis un emperador xinés governava el seu país que estava sotmès a una sèrie de plagues i malalties, l’emperador es va tancar en el seu palau i dedicava tot el seu temps a cultivar el seu jardí particular, així cada cop que rebia un emissari amb alguna nova mala notícia el feia passar al seu jardí i li deia: “Heu vist com de bonic i frondós està el jardí...”, i aquest era l’únic comentari, amb el pas del temps tots van creure que l’emperador havia perdut la raó sobrepassat per la situació, com tot, al final les coses van anar millorant i quan l’arribada d’emissaris es va anar reduint al recuperar-se el país, l’emperador va deixar el seu jardí tot recordant que no amaguessin massa les claus del mateix pel que pogués passar en un futur... hi ha forces interpretacions de la història, dels que consideren a l’emperador un pobre boig als que creuen que era força espavilat, doncs bé, veient les darreres notícies tinc la sensació que algú ha escoltat la història i també s’ha tancat en el seu jardí particular, amb tot, i veient les flors que obté (menors i de negre), algú li hauria de dir que no acaba de funcionar massa bé el tema... a part d’aquest tema he tornat a quedar sorprès de la presumible bondat de alguns humans, ja que m’he submergit de ple en el fangós mon d’aquells que aprofiten els seus blogs per promoure activitats honorables, lloables, destacables, etc... i no he pogut més que somriure al veure com de fàcil un ignora l’equació bàsica de la subsistència: “Davant de recursos escassos, aquests només poden ser distribuïts justament si es vol arribar a l’òptim de persones, amb tot això no assegura que s’arribi a totes les persones”, i aquí tenim una paradoxa, qui és el culpable de tenir més persones de les que es poden alimentar?, són les riqueses nacionals internacionalment alienables en cas de necessitat?, quina obligació es té d’ajudar als que no es vol o no es pot ajudar?, suposo que amb aquestes premisses em dec estar guanyant forces amics..., i com a vampir hauria d’agrair els intents dels que intenten mantenir la població humana global per sobre de les possibilitats, però en el fons he aprés a no confiar en els salvadors del mon, perquè tot salvador sap que la seva missió requerirà de sacrificis i normalment ells no acostumen a ser els sacrificats, com deia un bon amic meu: “L’ajuda que ofereix la gent és inversament proporcional a la manca de recursos que els hi implica, i aquesta (l’ajuda) es redueix exponencialment en funció dels recursos que es consideren propis i que són destinats a la mateixa”, el que voldria dir que mentre tot va bé, i no els hi toques la butxaca tothom és solidari, ara quan algú nota una lleugera pressió en la seva butxaca...

entrada 280 (any 2)

Plou i cau la nit, sembla com ja he dit alguna vegada que es vulguin treure els pecats d'aquest mon amb la pluja, tot i que jo no em moc i gaudeixo del temps, el que em fa creure que poc de mal traurà aquesta aigua, en dies com aquest recordo les paraules que em van dir fa forces anys: “Qui vulgui el premi del cel i la terra, hauria d'estar disposat a acceptar el càstig de la terra i el cel...”, és en tardes com aquesta quan la veu trencada del Ville Valo em porta anys enrere, sempre em diuen que tot i haver viscut segles al tenir l'eternitat per endavant val més la pena mirar cap al futur que no pas recordar el passat, possiblement sigui un bon consell, que tot sigui de pas, jo mai he demanat, amb tot no puc evitar de recordar a tots aquells que han anat quedant aparcats a la vorera de la meva existència, fa temps intentava fer compartiments estancs, intentant donar un adjectiu a cada grup homogeni de persones per tal de poder-les recordar, de poder recordar als memorables, del que no ho eren, als que m'han fet riure dels que no, i als que he “estimat” si un vampir pot estimar dels molts altres als que no, però al final vaig decidir que si podia ficar a dos persones sota un mateix adjectiu indicava que cap de les dues havia estat el suficientment important, i que només cal recordar a aquells que agafen la totalitat dels significat de l'adjectiu, aquest operació va reduir en força les persones a recordar, o aquelles qui mereixen aquest record més activament, ja que moltes vegades fantasmes foscos del passat acaben per presentar-se davant nostre reclamant la seva part d'atenció, (i és que al final, bé sigui un fantasma o una aparició tothom té el seu cor i vol que se'l recordi....), és en dies com aquest que la pluja em porta a la meva veritable essència, és en dies com aquest que un comprèn que aquest mon no està fet per a nosaltres, és en dies com aquest que un entén que per molt que es vulgui, un no pertany on vol o desitja, és precisament en dies com avui que un conclou que no som més que uns fotuts monstres, no som més que els encarregats de provocar una por suficient per tal que els humans no pugueu mai creure que esteu en el sostre de la creació, i cometeu l'error primari de creure que sou igual o potser fins i tot millors que aquell que us va crear, de fet té el seu to irònic que nosaltres que us superem en tot no siguem res sense vosaltres, no hi ha millor manera per acabar amb els vampirs que acabar amb els humans, definitivament hi ha d'haver deus força avorrits i amb ganes de gresca, i rieu-vos vosaltres de programes com GH...

Si voleu escoltar bona música ( i no em responsabilitzo de les conseqüències ), aquí teniu...
peça 1
peça 2
peça 3
peça 4
Brutal quan diu: "Is it so hard to believe our hearts are made to be broken by love", és molt dur arribar a compendre que els nostres cors estan fets per ser trencats per l'amor...
peça 5

entrada 279 (any 2)

“I quin és el teu desig?” les paraules encara ressonaven a l'habitació, la noia ho tenia clar, possiblement jo hagués esperat que s'ho repensés, que tingués un moment de confusió pensant si el que havia desitjat era suficient o si volia més, però va ser clara.... “Vull que el matis” em va dir tirant-me una fotografia “I que pateixi, no vull que sigui ràpid”, “Vaja i això?, a que es deu aquest interès per la seva mort?” “T'importa?, pensava que erets un professional, mates per matar, no?”, vaig somriure, havia passat a l'atac, ni tan sols s'havia defensat, tenia davant meu algú a qui tenir en consideració, “Bé, si la història em convenç, sempre m'hi puc esforçar un xic més...” “Aquest cabró em va violar!”, vaig somriure res del seu cos confirmava allò, “Menteixes, i hauries de saber que em molesten força les mentides, i més quan són tan barroeres...”, ella va somriure “Bé, suposo que deus tenir una espècie de secret professional com molts altres, així què... aquest fill de puta va jugar amb mi sense dir-me que estava casat, i quan se'n va cansar em va deixar de costat al·legant que tot s'havia acabat”, parafrasejant a algú es podria dir que en aquest mon hi ha amor suficient per fer que la gent es mati però no el suficient per fer que s'estimin... “Bé, la història no m'acaba de convèncer, però tu decideixes, alguna cosa més?”, “Si, vull que ella també mori, i que abans de morir sàpiga com era el seu marit”, com deia aquell cada cop que conec més els humans m'agraden més els cucs, o eren els gossos?, bé suposo que pel fet qualsevol animal podria funcionar; vaig deixar l'habitació, tenia la fotografia i la direcció, i de fet no m'agafava massa lluny, els humans tendiu a creure's que matar a algú és terriblement difícil, i per això munteu totes aquelles sèries on al final el dolent acaba sent agafat pels bons, doncs bé, sento dir-vos que matar a algú és de les cosses més fàcils que hi ha, al llarg dels segles he matat a molta gent i tinc clar del que parlo, per cada assassinat resolt n'hi forces que queden a les fosques, en aquella foscor on a ningú li interessa entrar, de fet em pregunto com viuríeu sabent que el vostre despertar cada matí moltes vegades no depèn més que d'un simple fet de estadística i de l'humor del psicòpata que teniu al costat, vaig arribar davant la casa en qüestió des de l'equip de música el Compay Segundo m'alegrava la nit amb el seu Chan Chan, veient la casa i descobrint a qui tenia que matar no vaig poder més que pensar on havia acabat, havia fet forces feines i algunes de pràcticament impossibles, i ara estava allí, per fer una de les cosses per les que havia estat creat, matar humans, i no tenia cap mena d'empatia vers aquest acte, no li trobava cap sentit, he passat per l'estadi on intentava trobar una justificació als meus actes per tal de no acabar boig, a un altre estadi on intentava que tot em fos aliè com un somni, per tal de poder creure que tot allò no existia, al final vaig concloure que el mon era així de fotut i que si no ho feia jo ho faria qualsevol altre, vaig entrar a la casa per la porta del darrera, una casa vulgar sense cap sistema de seguretat, òbviament viure en un lloc on mai passa res fa que la gent cregui que mai passarà res..., un cop fet un retrat mental de la casa i de tot el que em podria ser útil vaig entrar al garatge, pel que semblava l'individu era tot un aficionat al bricolatge..., tot va anar agafant forma, vaig somriure mentre desapareixia en la foscor d'una cantonada, passada una estona, i un ha aprés que no val la pena considerar el temps que es passa ocult, al final és quelcom necessari, i tan fa si són cinc minuts com cinc hores, la porta del garatge es va obrir, el professor tenia un BMW X5, les coses no li anaven tan malament, a més la col·lecció d'obres d'art de la casa demostrava que la dona havia tingut una bona educació, i el que és més important que també tenia bon gust, el vaig veure rient, mentre paraven el cotxe, ningú hauria de deixar zones fosques a casa seva, això, o no ser tan estúpid com per creure que no hi pot haver algú, els humans abandoneu la sana costum que teniu d'infants de creure que hi pot haver un monstre allí on no veieu, i a vegades això es paga car, no em van veure, de fet tampoc calia, primer ell i després ella van veure com la llum desapareixia i després res; ell va recuperar primer el coneixement, poc després ella, van intentar dir o cridar, però les seves paraules van quedar a la cinta que els hi tapava la boca “Bé, sembla que aquí el senyor porta una doble vida”, vaig dir “I m'han encarregat dos feines, la primera és que la seva preciosa senyora tingui clar amb qui està casat” vaig dir mentre m'acostava a ella “Així que farem un tracte” vaig dir mentre posava una bossa de plàstic al cap d'ella, ella va intentar agafar més aire “Jo intentaria racionar l'aire, si no vol acabar abans d'hora, bé” vaig dir anant cap a ell “Ara li diré el que farem, li treure la cinta si crida no li treure la bossa a ella i morirà, si no diu el que ha de dir ella també morirà, com veu tot queda en les seves mans” la cinta va saltar de la seva boca “Està boig, no sé el que vol, si vol diners, n'hi puc donar, si vol...” no va acabar el primer cop li va fer girar la cara i el segon li va tornar a deixar al seu lloc, un xic de sang va començar a sortir d'entre els seus llavis... “No m'ha entès professor?, només vull la veritat, poc m'hi interessen els seus diners, i pensi que li queda cada cop menys a la seva dona...” la va observar, a vegades la gent necessita un xic d'ajuda per sincerar-se amb els altres, vaig agafar una pistola de claus que tenia, va intentar dir quelcom però només va poder deixar anar un crit quan la seva cama va quedar clavada a la cadira, després l'altre cama i els dos braços, vaig treure una xeringa i li vaig clavar mentre li tapava la boca, suficient calmant com perquè no perdés el coneixement però no el suficient perquè oblidés de que anava el tema, després d'alguns insults va entendre clarament que allò no era el cabreig d'un pare o un nuvi emprenyat per les banyes, “Està, està, bé, però si us plau tregui-li la bossa... li diré el que vol saber...”, vaig treure la bossa a la seva dona que estava en estat de xoc, després d'un parells de bufetades va tornar un xic en si “Bé, professor pot començar”, “Suposo que es deu referir a alguns incidents que hi ha hagut amb algunes alumnes, però mai ha estat res seriós, de debò estimada, només han estat fets puntuals no pots arribar a entendre com són les nies d'avui en dia”, increïble (tot i que compartia la seva opinió en la part final de la frase), el tipus allí clavat i encara intentant justificant-se, vaig observar la cara de la seva dona, algunes llàgrimes van començar a caure per la seva cara, no sé si per la notícia o per la ràbia d'haver confiat en ell “Bé, ja tenim la primera de les coses, sap?, la segona era que el mataria, i sento dir-li que no serà ràpid....” vaig treure un parell de xeringues més i les vaig clavar en el seu cos, una llàstima no haver trobat claus de nou polzades, però suposo que aquests només són per gent especial, li vaig tornar a tapar la boca, no em calia escoltar-lo i menys als possibles veïns, allò era una gesta privada, vaig treure una serra que tenia en un dels racons, em podeu dir poc original però un també és víctima del que veu per la televisió, primer un braç i un torniquet, ell estaria conscient, sentiria com anava perdent cada membre, tot i que no perdria suficient sang com per perdre el coneixement, la mirada d'ell va anar passant del dolor a la incredulitat acabant per la bogeria, allí estava ell, un simple tronc, amb quatre nusos que mantenien el poc fluid vital que li quedava dins del cos, moriria aviat, però abans el calmant aniria perdent el seu efecte, ara estava lligat només amb una corda a la cadira, tot i que a masses llocs no podria anar i menys encara fer res (aissss, aquest humor vampíric), em vaig girar cap a la seva dona, m'observava des de la seva cadira, “Saps,no tinc res en la teva contra, però també entraves en el tracte i a més ha cridat...” li vaig dir mentre treia una altra bossa “I sento dir-te que aquesta no te cap forat, de fet no tenia massa clar que el teu marit fos tan ràpid a confessar”, va intentar resistir suposo que quelcom en el seu fons li va dir que ara era el moment, ara o mai, i més aviat seria mai, vaig deixar-los allí, suposo que com sempre els diaris no en dirien res fet que no fa més que ajudar, i és que ja van prou plens de males notícies com per ficar-ne algunes que més molesten que no pas ajuden... Vaig arribar de nou a l'habitació, aquest cop la porta estava tancada, ella la va obrir, “Ja està?” “Si, ja està, com volies, si vols els detalls?” “Si!, ha cridat molt?, ho ha confessat tot?” li vaig explicar com havia anat, la tenia allí davant, amb una mirada de satisfacció, gaudint de cadascuna de les meves paraules, no hi ha res com aconseguir justícia i la venjança omple moltes vegades el forat de la impotència, un cop acabada la narració em vaig aixecar “Per cert això és per tu”, em va dir allargant-me el diari, “Suposo que t'agradarà tenir-lo, el meu avi parla força de tu”, “Bé, regal per regal, aquest és per tu” li vaig donar una capseta de fusta una d'aquells enigmes japonesos que amb els moviments precisos s'obren, ella va somriure amb una certa superioritat mentre anava movent les peces, la capseta es va obrir en un no res “Pensava que series un xic més espavilat...” va començar a dir ella quedant-se callada de cop, va deixar anar un crit sort i la capseta va caure de les seves mans, al terra dos ulls blaus l'observaven “He pensat que voldries que el darrer que veiessin els seus ulls fossin a tu, ja que ell encara estava viu quan els ha perdut”, es va portar les mans a la boca i va anar al bany, sempre m'ha sorprès com hi ha gent capaç de manar coses i que no poden suportar les conseqüències dels seus actes, possiblement ella fos una gran teòrica però una pèssima empírica, i ara tenia clar que havia entès la conseqüència dels seus actes, vaig sortir de l'habitació un cop en el passadís em va sonar el mòbil “Què, com ho portes amb la intel·lectual?”, no vaig poder més que somriure i donar una excusa barata per perdre'm el cafè, de fet ja tenia plans, havia quedat amb una morta...
Nota: per tal de no complicar el tema, voldria dir que mentre ha durat la redacció d'aquesta entrada cap animal ha sofert cap mal i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...

entrada 278 (any 2)

Vaig somriure mentre anava cap a l’ascensor de l’hotel, el problema dels conills no és nou... tot i que dit així, té forces interpretacions... un problema que fins i tot té més anys que jo, aquest problema es va plantejar prop del 1202, i per la solució res millor que la sèrie de Fibonacci, si, si, aquell senyor que surt a la peli del codi da Vinci, de fet aquesta sèrie s’obté sumant els dos números anteriors és a dir, 1-1-2-3-5-8-13-21-34-55... i encara que no us ho cregueu, té forces aplicacions a part dels “conills”, de fet aquest problema moltes vegades es planteja malament, bé per ignorància, bé per mala llet directament, cal entendre que els conills primigenis també trigaran dos mesos a tenir la primera descendència, sinó és així la sèrie es transforma, en el meu cas, semblava clar que en el sisè mes hi hauria 13 parelles, l’hotel on estava fent el cafè tenia el restaurant a la primera planta, així que només quedava una combinació, vaig pitjar el botó de la sisena planta, i em vaig dirigir a l’habitació 613, la porta estava oberta i de dins algú va dir “Ben vingut a la guarida del conill...”, “Alícia, de nou” vaig pensar, al entrar vaig trobar-me amb una noia, no aixecaria els vint i pocs, i quelcom hem va dir que acabaria per fotre’m, cada porus d’ella deixava intuir una intel·ligència i un quelcom més, força palpable, “Hauries de saber que no és massa recomanable citar a algú com jo” vaig dir-li “Suposo, que ho seria si no fos per això...” va respondre tirant-me un objecte, el vaig agafar a l’aire i la meva ment va anar forces any enrere... era el final de la Guerra Civil, si les guerres són estúpides aquella s’havia emportat la palma, una guerra estúpida i sense sentit, i com sempre la població morint per les idees dels il·luminats, desitjosos de tenir més sense que els importés el que els hi passava a la resta, en resum una fotuda guerra, jo havia canviat tan de bàndols i havia traït tantes vegades les banderes que ja no recordava a qui em tocava defensar en aquell moment, aquella guerra no anava amb nosaltres, però era una oportunitat única de tenir tota la sang que ens vingués de gust a un bon preu, portava dies sense alimentar-me i començava a notar la necessitat de la sang, aquell no era el millor moment per recuperar les debilitats humanes, vaig trobar-me amb un petit poble, i em vaig dirigir cap a l’església en aquells temps eren els hospitals de campanya, a manca de cap casa gran, vaig entrar fent-me una imatge mental de l’espai, em venien els crits dels ferits que es trobaven en el subsòl de l’edifici, en la planta superior hi havia més ferits, vaig somriure al veure la incoherència, el greus prop de l’infern i els no tan greus prop del cel, vaig observar una persona que estava resant, al escoltar les meves passes es va girar, jo portava un uniforme fals i ell encara que ho intentés no podia amagar que era tan fals com jo, es va acostar amb un somriure, quan es trobava a escasses passes de mi, va canviar la cara i em va convidar a seguir-lo, vam entrar en una sala annexa al temple, de sobte es va girar amb un ganivet, jo hagués pogut fer un numeret però estava força cansat i dèbil per tonteries, el va clavar, es va apartar mirant-me, “Així doncs, no ets qui dius ser...”, “I vostè tampoc capità, o hauria de dir mossèn?”, la cara li va canviar amb un rictus de desesperació i va caure de genolls, “Porto hores resant a Deu, i què és el que m’envia...”, “Els camins del Senyor són inescrutables...”, “Almenys tens sentit de l’humor”, “Com m’ha reconegut?”, va somriure per primera vegada, “En aquesta sala, ningú es pot amagar del que és...” em va dir senyalant rere meu, un mirall donava una imatge diferent de la sala, i en aquest reflex vaig veure la meva veritable naturalesa, fins i tot a mi em va costar de reconèixer-me en aquell reflex, que lluny quedava la meva condició humana... “Bé, si vol un altre secret mossèn, li puc dir que com sempre vostès van aprofitar el que ja hi havia, i aquesta església no sempre ha estat un temple catòlic, fa segles aquesta església estava dedicava a deus pagans, deus pagans de la mort i la guerra, i possiblement aquestes deus estiguin un xic més desocupats, que el seu omnipotent Senyor, qui poc o res pot fer per vosaltres, i li donaré una nova notícia... a pocs dies hi ha una columna nacional que segurament s’alegrarà de trobar-los, així que el millor que poden fer...”, “No abandonaré als ferits, no mentre els puguem defensar” “Bé, així moriran tots...” “Oh, no” va dir, “Us conec, he llegit sobre vosaltres, i sé que teniu una debilitat per fer pactes, i tot i el que ets no fas massa bona fila...”, no vaig poder d’evitar deixar anar una riallada, “I quin és el pacte mossèn?” va agafar aire, cada paraula que anava dient li costava com si carregués en cada mot amb una pedra d’aquelles que feien l’edifici “Et puc donar el que necessites...” “I què necessito?” em va mirar implorant, no li era fàcil, però a mi m’era divertit “Sang, et puc donar sang, pots agafar la meva...” “I si no és suficient?, crec que teniu morts que encara no ho saben que ho són...” la seva mirada va perdre la poca cordura que li quedava “No!”, “Bé, tu tries, tot i que no crec que estiguis en masses condicions per fer-ho, estaré fora una estona, i també hauries de saber que nosaltres no som massa pacients...”, vaig sortir observant la talla de l’altar, em vaig preguntar a quanta gent havia fallat Deu, quanta gent havia confiat i cregut en ell per no trobar al final respostes als seus problemes, i quants havien tingut d’escoltar allò què: “Els camins del Senyor són...” com a única explicació, la porta es va obrir, ja no hi havia un mossèn, hi havia un oficial i com a bon oficial un assassí, “D’acord, només si em promets que els altres se’n sortiran”, “En tens la meva paraula”, em va acompanyar a un dels laterals de l’església i vam començar a baixar unes escales, a cada pas l’olor a sang i a mort era més evident, els crits dels ferits anaven apoderant-se de l’espai no deixant lloc a res més, ni tan sols a aire per respirar “Saps que aniràs a l’infern per això, no?”, ell va callar, jo sabia que el que anava a fer el perseguiria tota la seva vida com ho feia amb la meva existència, però ell tindria pocs anys per purgar-ho jo en canvi tinc l’eternitat, vam arribar a una porta, em va demanar que m’esperés, va entrar tot i la distància vaig poder escoltar sense problema com anava dient a les dones i homes que actuaven com infermeres i infermers que anessin sortint, aquests van anar passant davant meu, una de les noies joves va clavar els ulls en els meus i va fer el signe de la creu, el mossèn va sortir al cap d’una estona, havia escoltat també com havia donat la extremunció a tots els allí presents... “Dos hores” em va dir, “Tens dos hores”, vaig entrar i ell va tancar la porta, un somriure es va dibuixar als meus llavis, no cada dia un té un bufet lliure davant seu... com sempre que un s’ho passa bé el temps va passar volant quasi que m’enganxa en la copa i el cigar... la porta es va obrir, no hi havia ningú, a dalt vaig trobar-me amb el mossèn, “Ara et toca complir...” va dir “El millor que podeu fer és marxar i cremar-ho tot, i no és un consell que pugueu ignorar, per cert el teu fill no se n’hagués sortit, i ja vec que no ets un mossèn com els altres”, li vaig dir mentre passava pel seu costat, possiblement hagués pogut passar i deixar que les coses haguessin anat com s’esperava, però després d’un bon àpat no hi ha res com complicar-se un xic l’existència, vaig anar cap on estaven els nacionals, de fet la distància no era tan gran com em pensava, de nit vaig arribar als voltants del campament, “Alto o disparo!”, la frase m’hagués fet riure sinó fos que va arribar després del tret, vaig caure al terra, notant com s’acostaven tres individus, després de riure la gràcia de la feta un em va etzibar una puntada de peu “A ver, si el rojo estará aún vivo, y así lo podemos matar dos veces...”, bé tota paciència té un límit i la meva feia estona que estava per terra, abans de rebre cap puntada més em vaig aixecar, no tenia masses ganes de xerrar, abans de que ho pogués evitar vaig prendre la pistola a un dels soldats disparant-li un tret, va caure al terra i abans que el seu cos hi arribés un altre soldat el va acompanyar en la seva visita a Caronte, el tercer estava davant meu, immòbil, tremolant com a bon fill de puta que era; la tenda de l’oficial de la columna estava al centre del campament, el meu nou amic m’hi va portar sense oposar massa resistència, de fora escoltava com l’oficial donava les darreres ordres, i malauradament no havien oblidat als republicans de l’església, no sóc partidari de les presentacions, així que vaig entrar en la tenda, tenia clar el que passaria, el primer tret no va trigar massa després de la sorpresa inicial, l’afortunat que em va disparar es va veure segons després sense nou d’Adan, la seva sang va regar el meravellós pla que havien estat dibuixant, la resta va quedar paralitzada “Déjennos solos” va ordenar l’oficial que a postres era comandant “No esperaba encontrar, a un inexistente por aquí, a que se debe su visita?”, “Creo que seria mejor que abandonase la idea de acabar con los republicanos de la aldea, seguro que le gustaría mas acelerar al paso y ser de los primeros en entrar en la capital, ya se sabe, el primero que entra, primero escoge...”, va somriure, he conegut a multitud de fills de puta al llarg del temps, i aquest n’era un de més, “Ya me han contado, que ha quedado en silencio la aldea, debí suponer que alguien como tu habría pasado por allí, así tu te encargarás de ellos?, supongo que los rojos tienen mejor sangre, seguro que mas roja”, va dibuixar un somriure davant el seu acudit fàcil, el somriure se li va glaçar quan m’hi vaig acostar, “No me juzgue mal comandante, nosotros no obedecemos a humanos, creo que eso es algo que no debería olvidar, no le ofrezco un trato, solo le advierto de lo estúpido que podría llegar a ser...”, la conversa havia acabat, tots dos teníem clar el que passaria, ell seria dels primers a arribar i obtindria la glòria, i jo compliria la part del meu pacte. “Podeu estar tranquils” li vaig dir al mossèn, “No us molestaran, tot i que la guerra està perduda, i tu cremaràs a l’infern”, el vaig observar, pocs humans podrien aguantar el resultat dels seus actes, molt possiblement havia avaluat totes les possibilitats i cap havia estat millor que la seva decisió, i doncs?, com és que no estava convençut del que havia fet?, perquè tenia aquella cremor dins seu?, no massa temps abans el que li havia dit aquell l'hagués escandalitzat, ara... “Té gràcia eh mossèn?, fas un bon acte i salves a força gent i molt possiblement el teu Deu no et perdonarà, amb tot em sento complagut per com han anat les coses...”, vaig acostar-me on estava, ell estava escrivint una espècie de diari, li vaig agafar, suposo que li hagués pogut agafar la seva vida amb la mateixa facilitat, vaig llegir les darreres línies, suposo que cap humà hauria de passar per un tràngol com aquell, vaig escriure unes línies... i ara tenia de nou davant meu el diari, ja ho diuen que tot torna, els pecats del passat ens visiten en el present, “...em comprometo a realitzar un darrer acte per tu” deia el diari, el vaig tancar, llençant-lo sobre el llit: “I quin és el teu desig?” vaig dir observant la noia, vaig reconèixer en els seus ulls una mirada que havia vist feia forces anys....

entrada 277 (any 2)

Fa anys passejava amb un dels meus mestres, i és que quan un és curtet necessita de forces mestres, a qui li vaig preguntar si el mon era bo o dolent (aquesta pregunta era força recurrent fa uns segles), ell va callar com a bon mestre que era, passats uns dies i passejant de nou vam veure un noi que va caure a l’aigua, el meu mestre va saltar sense pensar-s’ho rere d’ell i el va treure del riu, vaig observar com em mirava i ho vaig entendre “El mon és bo, per naturalesa...” no vaig acabar la frase al escoltar el so del coll del jove al partir-se, el seu cos va caure enmig nostre, possiblement el mon no era tan bo com creia, el meu mestre no va deixar d’observar-me i va acabar dient “Tu ets el culpable de la seva mort, la teva incapacitat per entendre les coses ha fet que ell hagi tingut de morir, si no ets capaç d’aprendre més ràpid, possiblement el millor es que deixis de voler aprendre”, el pas dels segles m’ha ensenyat que el mon és el que cadascú fa amb ell en el temps que li és concedit, sempre es poden donar les culpes a tercers dels mals i poques vegades del bo que passa, però normalment el tema funciona així, i la gent coneixedora que normalment el bo per un ve per la manca a un altre, esmola l’esperit egoista en un intent de estar sempre en el lloc bo de la vida, i la gràcia és que llargues estades en el lloc bo, fan que un perdi el costum d’estar al lloc dolent, i ja no cal comentar que quan un salta del dolent al bo no té masses ganes de retornar a l’origen, suposo que deu anar lligat a la pròpia condició humana..., com deia aquell i lligat amb això, el mon no és ni just ni injust, només fem interpretacions sobre la justícia del mon, i a vegades força personals, possiblement fins i tot massa personals, sense entendre que les raons que esgrimim són com els culs, cadascú en té una, i que a més cadascú creu que la seva és la millor i la més justa, òbviament obtenir el títol de justa i millor dóna una força moral que ensorra qualsevol intent per part d’altres de demostrar que estem equivocats... darrerament he assistit a una discussió entre els que escrivien en alguns blogs i els propietaris dels mateixos blogs, i sobre el cabreig d'aquests darrers davant la idea que els primers els hi prenien les idees, bé, com sempre els humans sou força complexos i amb ganes de perdre el temps en collonades, el tema és fàcil, si no us volen llegir doncs no escriviu allí on no us vulguin, o si ho feu, ateneu-vos a les conseqüències, i amb això no em nego a una bona discussió, però sempre he evitat aquells que fan de la veritat i de les idees patrimoni personal, quan aquestes són universals i d'altres, suposo que hi ha molta gent que prefereix dir allò de: “jo crec que... o dic” que no pas aquells qui diuen “Hi ha gent que pensa o que diuen...”

entrada 276-4 (any 2)

Increïble, no hi ha res com deixar-se l'ipod a casa per escoltar notícies que fan qüestionar-se com s'ha pogut existir sense tenir respostes a certes preguntes o realitzar certes “activitats”... la primera notícia ha estat del tot sorprenent, una d'aquestes organitzacions pro-planeta, tot i que m'agradaria saber que fan ells pel mateix planeta, han arribat a la següent conclusió: si la gent fes pipí a la dutxa (mentre un es dutxa), i no s'esperés a fer-ho al sanitari, s'estalviaria una quantitat brutal d'aigua, i atenció!, conclouen que l'orina és 90% aigua, un 5% de sals minerals i urea i un 5% d'altres, així doncs, descobreixo amb delit que els practicants de BDSM al realitzar pluges daurades realitzen una activitat sostenible i ecològica, i contribueixen a la conservació del planeta, un hurra per a ells!!, bé suposo que aviat hi haurà algú qui dirà que per estalviar aigua la mateixa orina si és 90% aigua doncs res, escolta, un sistema casolà d'evaporació i condensació i la d'aigua que es pot obtenir, i posteriorment un nou estudi dirà que per les altres deixalles biològiques que generem, doncs res, dessecació un xic de microones plus ketchup i no serà massa pitjor que alguns menús de menjar ràpid... deu ni do, a les conclusions que s'arriben, bé la segona encara ha estat més brutal, semblaria ser que els personatges que ronquen ho fan més o més notòriament quan dormen acompanyats, bé suposo que quan un dorm sol a pocs deu molestar, i espero que no només es basin en les opinions dels interessats, increïble com un pot viure sense saber tot això, bé i ara la tercera notícia, i sé que amb aquesta no em guanyaré masses amics, tot i que tampoc m'importa massa, sembla ser que a un llunyà país asiàtic han atonyinat a una col·laboradora catalana, i aquesta tenint por per la seva vida demana ajuda per sortir-se'n del país, bé, espero que se'n surti i que la treguin del país, amb tot i llegint un xic diverses fonts hi ha punts que em trontollen, com: no queda clar la propietat dels terrenys sobre els que ha edificat les escoles, va anar a una marxa prohibida portant nens i progenitors (i no sé si avaluant el que els hi podria passar a ells), ha fet entrar els seus fills al país de forma il·legal, suposo que deu ajudar a molts, però no ha trigat a elaborar un sistema d'ensenyament “propi” i que ja té copyright... fa segles algú hem va dir que un s'ha d'allunyar tant dels il·luminats com dels ofuscats, en resum, sembla ser que tot això neix per un tema de diners, el govern (corrupte, segons ella) li demana una part del que gestiona, i ella no hi està d'acord, bé algú li hauria de dir que no es pot anar contra el govern establert i esperar sortir-se'n com si res, la de gent que no està d'acord amb certes decisions del govern i s'aguanta, per cert, a més a més sembla que la Generalitat col·labora amb tot aquest sistema educatiu, i gràcies a això hi ha un col·legi que es diu Escola Catalunya, no vegis pa' flipar-la, ummmm, que voleu que us digui... fa uns anys ja, quan es descobria un territori nou el que el guanyava considerava que la seva forma de viure i fer era millor (òbviament per això havia guanyat) i l'imposava a l'altre, bé això ha anat des dels grecs fins a fa pocs dies, el resultat d'imposar la cultura pròpia i els ideals ha portat a eliminar (literalment), forces pobles; suposo que no cal que els nomeni... el primer que diuen quan vas a “ajudar” a algú és: “la teva missió no és voler canviar res, la teva missió és ajudar tal com estan les coses, un no pot anar ni amb idees pre-concebudes ni creient que té la veritat absoluta, i un ha d'acceptar que no tots som iguals”. Bé, no sé com acabarà, però crec que aquesta senyora ha intentat canviar i imposar el que ella creu que és el millor, en un país on les costums i les normes són força diferents a les nostres, bé nosaltres som més “civilitzats” si algú ensenya res que vagi en contra de les nostres creences senzillament li tanquem el xiringu i el fotem a la presó, que això si que és ser evolucionat... i per cert, he vist la foto de la dona en qüestió i hi ha quelcom que no m'agrada... el que he dit, d'amics me n'he fet pocs...

entrada 276-3 (any 2)

Bé i per acabar el dia/nit us deixo una cançó...

I watch how the moon sits in the sky
On a dark night shining with the light from the sun
The sun doesn't give light to the moon
Assuming the moon's going to owe it one
It makes me think of how you act to me
You do favors and then rapidly
You just turn around and start asking me about
Things you want back from me

Pre chorus:
I'm sick of the tension, sick of the hunger
Sick of you acting like I owe you this
Find another place to feed your greed
While I find a place to rest

I want to be in another place
I hate when you say you don't understand
(You'll see it's not meant to be)
I want to be in the energy, not with the enemy
A place for my head
Maybe someday I'll be just like you, and
Step on people like you do and
Run away the people I thought I knew
I remember back then who you were
You used to be calm, used to be strong
Used to be generous, but you should've known
That you'd wear out your welcome
Now you see how quiet it is, all alone

Pre chorus (2x)
Chorus

You try to take the best of me
Go away (8x)

Chorus

Pre chorus (2x)

link

entrada 276-2 (any 2)

Si, ja sé que hauria de pair abans de fotre a parir les notícies que llegeixo, però que voleu que us digui, a vegades em poden... i un les treu sense la necessària “revisió post xoc al llegir, o sense aguantar-se el retorn a primera lectura”, bé la primera era força interessant, semblaria ser que el Ministeri d’Educació es planteja de pagar les subvencions a les Universitats en funció de les notes obtingudes pels alumnes de les mateixes, bé, això si que és una forma ràpida d’acabar amb el fracàs universitari, tothom a la Uni!!! i ja veureu les notes que obtindreu... total si es tracta de fer caixa, els escrúpols tenen un valor relatiu, ara bé... abans de deixar que algun titulat de nova generació faci res que us pugui implicar directament, penseu-vos-ho dues vegades... personalment crec que el sistema universitari requereix de poques mesures com aquesta, la segona notícia també era interessant, semblaria ser que algú ha fet un estudi per concloure: que els fills de mares universitàries, van més a la universitat que no pas els fills de mares sense estudis universitaris... tot i poder-me equivocar, crec que la notícia hauria de ser: els fills de mares que van poder anar a la universitat, és a dir amb capacitat econòmica, també van a la universitat, és a dir la seva família manté l’estatus i la capacitat econòmica; ja que fa anys no tothom qui volia o podia anava a la Universitat, l’accés era restringit sobretot per temes monetaris, i en un entorn masclista com era fa anys, que una dona estudiés implicava que el tenia ben posats i que tenia un cert recolzament per fer-ho... ara, hi havia una altra conclusió que també tenia la seva gràcia, i era que un dels fets bàsics en l’educació dels fills era la figura materna (m’agradaria saber el que ha costat aquest estudi), i que la influència del pare sempre és menor, així doncs a mare amb estudis, nen amb estudis, i a mare sense estudis.... tot això tindria la seva gràcia, sinó fos perquè dos pàgines més enllà em trobo un article on es diu que les administracions públiques reconeixen haver pagat per estudis amb escassa o directament cap rellevància o interès, i aleshores és quan es fa la llum, suposo que deuen haver fet una selecció dels més interessants i ens els aniran posant a la premsa, ara que si tots tenen el nivell d’aquest darrer com deia aquell... ja ens podem agafar els matxos i preparar-nos, perquè encara tinc l’esma de veure un estudis sobre “la parametrització matemàtica del vol de la mosca collonera sobre una paella en ple mes d’agost”, que segurament farà córrer de gust a algú, i de pas podria potenciar un estudi sobre la velocitat d’expulsió i la distancia recorreguda en funció del grau d’excitació, o de com descobrir si una noia fingeix o té un orgasme real en funció del to i la intensitat dels seus crits... tot i que això possiblement si que seria un estudi força interessant, que a pocs homes agradaria llegir però força interessant...

entrada 276 (any 2)

Ahir estava fent un cafè en un d’aquells meravellosos lloc on la connexió wifi és gratuïta, i on els propietaris del local poc s’han preocupat d’analitzar les possibles conseqüències en el cas que algú massa espavilat o estúpid s’hi connecti, doncs bé, estava amb un conegut qui no parava de teclejar a l’ordinador mentre repetia periòdicament “Tranquil, que ara estic per tu, un moment...” de fet no tenia tampoc massa interès per parlar amb ell, així que hagués pogut estar-se rere la pantalla fins el dia del judici final, amb tot i veient la quantitat d’ordinadors que hi havia per les taules no vaig poder més que somriure al pensar que igual algú d’aquells “tecnològics”, podia estar xatejant, o és més, tenint una sessió de sexe virtual amb algú precisament que també estigués en aquella, sala, així que vaig deixar volar la imaginació pensant qui podria estar amb qui, i com es descriuria cadascú dels allí presents, que com tothom sap, en això d’Internet la visió personal que té cadascú de si mateix és força lliure per no dir altres coses... de sobte el meu company de taula, va girar l’ordinador cridant “Mira!, mira!...” vaig observar la pantalla, sense demostrar massa interès pels seus correus personals “No!, no!, mira al banner del costat!”, i aleshores el meu riure va explotar, contagiant al que estava amb mi, al veure l’absurd de la situació i tothom mirant-nos, el meu company va dir “El youtube és la hòstia!”, aleshores un xiuxiueig és va alçar un moment en la sala i algunes mirades d’aprovació ens van tornar un fred somriure, ara només tocava esperar que cap il•luminat ens demanés el link que tanta gràcia ens havia fet... en el fons el que ens havia despertat la vena còmica, no era el youtube, sinó un anunci de contactes que sota el títol “en anglès” de: “Vols conèixer dones de prop teu?” anava passant fotografies de noies que vivien per la zona on erets, i a veure.... possiblement si vius en una megàpolis però mega de emga... igual tens la sort que n’hi hagi tantes com les que anaven sortint, però vivint en una ciutat més petita, un coneixeria a algun d’aquells monuments, això o ja valdria la pena sortir i deixar-se atropellar per no haver-los vist en tot aquest temps, i a més quan comencen a treure noies de diferents ètnies i races, quan en el lloc on vius només n’hi ha una la casa fa més gràcia, i ja quan en treuen de nuclis agregats que estan deshabitats doncs el tema ja es dispara, i és clar a un no li queda més que el riure pensant que ens han de prendre per força gilipolles si creuen que ens podem pensar que allò és cert, i la major, és que ho poden fer sense cap mena de miraments o preocupacions, ja que si un es queixa ells al•legaran que no poden fer res sobre els “profiles” que la gent fa sobre si mateixa, el que he dit, que Internet ens fa lliures..., de sobte l’ordinador del meu company va fer una pampalluga, i va sortir un missatge “Et quedaràs com un tontet mirant noies irreals, o en vols conèixer una de real?”, vam aixecar la mirada intentant trobar la font del missatge tot i que el resultat final era previsible, de nou l’ordinador ens va parlar “Ja esteu contents?, sabeu que com a neandertals feu el pes.... i encara no has dit si em vols conèixer”, el meu company va escriure un “Si” a tota màquina, silenci, silenci, silenci, “Ho sento però no ets el meu tipus, possiblement el teu company sigui un xic més interessant, el pas dels anys dóna un cert atractiu als homes... saps: cert home tenia una parella de conills junts en un lloc tancat, i un vol saber quants són creats a partir d’aquesta parella en sis mesos, quan és la seva naturalesa el parir un altre parell cada mes, i en el segon mes els que han estat nats també poden parir”, la connexió és va tallar, el meu company em va mirar sense entendre res, “Bé, suposo que les intel•lectuals sempre han estat el teu plat fort” em va dir amb un somriure, no li vaig voler portar la contrària, però poc d’intel•lectual hi havia en aquella invitació....

entrada 275 (any 2)

Si quelcom he aprés en tots aquest segles és que els homes (i les dones) no deixen de ser més que el resultat dels seus actes, possiblement hi ha factors que intervenen i poden emmascarar el futur de la gent, però jo tinc clar que cadascú llaura el seu futur, forces vegades he escoltat com hi ha germans de foscor que intenten justificar el que són sota una excusa de fatalitat del destí, bé, que més es pot esperar d'un vampir que no sigui mossegar i beure sang... però fins i tot en aquest cas tothom és valedor i alhora esclau dels seus actes, fa anys passejava de nit per una ciutat quan del cel va caure un dels objectes que menys esperava, el vaig recollir, una fotografia... suposo que el canvi climàtic pot fer ploure de tot... però fotos..., la foto era la d'una parella, tenia clar el que cauria darrera la foto, però com sempre he dit els vampirs som curiosos i poc de més interessant tenia que fer aquella nit, no em va costar massa arribar al terrat de l'edifici, i la vaig veure, just a punt de saltar, prop de quaranta anys o no havia escoltat cap dels anuncis de cremes rejovenedores, “Hola!” ella es va espantar possiblement no esperava que aparegués algú, “Ho, hola” va dir sense massa convicció “Fa una bona nit no?, ideal per intentar ser la primera humana en aconseguir un vol lliure...” ella va desdibuixar un somriure “I perquè volem saltar?”, li vaig allargar la fotografia, ella la va agafar i les llàgrimes de nou van envair els seus ulls “Perquè viure quan no queda res..., fa tres anys que em vaig casar, i just a la setmana en ple viatge de noces va morir d'un infart.... que té de justa la vida”, “La vida no té res de justa, la vida és com és, fotuda i a vegades divertida” “I doncs, que té de bo viure-la?” “No crec que tingui més de bo que de dolent, però sinó la vivim mai sabrem el que ens perdem o ens estalviem...” va dubtar, uns segons, però va dubtar, just el que vaig necessitar per acostar-me a ella, la vaig agafar pel pit i la vaig empènyer “Tu tries, pots saltar i acabar amb tot o continuar passant dia rere dia, tu tries”, va empassar saliva, va mirar cap avall, i va agafar aire “Deixa'm anar”, la vaig deixar un segon “No!!” va cridar ella, va tancar els ulls, quan els va tornar a obrir es va trobar al terrat, els va obrir desorbitadament tota incrèdula... “Ha sigut de debò?, com ho has fet? qui ets?” per ser una suïcida era una suïcida força curiosa, “Ets un àngel?”, aquella era una bona pregunta “Potser si... tot i que crec que tinc un patró diferent al que creus...”, tenia una sang deliciosa, no hi ha res com els estats extrems per donar un regust a la sang que és d'agrair, com dic sempre, mai se sap com acabarà una nit...

entrada 274-3 (any 2)

Sempre m'ho han dit que és lleig jugar amb el menjar, i a més mai sé sap com acabarà un la nit, ahir estava fent una copa en un local pensant si faria el ressopó allí mateix o m'arriscaria pels carrers de la ciutat, quan vaig veure algú interessant en la barra i m'hi vaig acostar, després dels primers intercanvis de cops i paraules no vaig poder més que lamentar la meva sort, la tipa en qüestió tenia uns gustos d'aquells que poden dir molt o poc, per no dir directament res, algú que et diu que li va la música alternativa i els curts enlloc de les pel·lícules com a mínim ens hauria de posar nerviosos... ja que el concepte alternatiu en música pot anar des de grups com L'hombre biónico bebiendo sosa a qualsevol esbart dansaire o orfeó... i el tema de curts pot implicar gustos des de Pixar a cintes com 24 hores en la granja de formigues... mentre intentava veure a quin grup la ficava, vaig veure una cara somrient que m'observava des de sota la seva màniga “T'agrada la meva fada dels boscos?” em va preguntar “Bé fa més pinta de nimfa del rius, i en tot cas que fa la fada tan lluny del bosc?” em va mirar intentat computar les dades, al final se li va escapar un somriure “Poc queda del bosc... com a molt un jardinet” va dir amb un somriure que valia la nit, vaig deixar anar un sospir al recordar els jardins de bambú que com a panda mai provaré, igual la nit no seria tan dolenta, vam fer un parell de copes més, al final amb un somriure em va dir que tenia altres tatuatges que igual m'agradava veure, vam acabar a casa seva, la cosa va anar ràpida, va ser al treure-li els pantalons que els vaig veure, al llarg de l'interior de les seva cames hi havia tatuades no menys de cinc fades “Aquí tens les nimfes que buscaves..., prop del riu....” va dir, riu o no, no puc negar que hi havia certa humitat per allí, el que ella no sabia es que la part interior de les cames té un veritable riu soterrani de vida, una de les principals artèries del cos humà hi passen, eren veritables nimfes de riu, del riu de la seva vida, es va deixar anar em vaig dedicar a aquella font a la que ella es referia i just quan va arribar, vaig canviar de riu, deixant el del plaer pel de la vida, ella només va notar una mossegada i com la vida li marxava, tot i els segles no sé distingir entre un orgasme i una mort com aquella, possiblement en el primer cas una creu morir de plaer, i en el segon cas quan una se n'adona ja està morta pel plaer, no vaig deixar ni una gota de sang, feia temps que no havia menjat i reconec que cada cop en tinc més necessitats, els darrers actes m'han fet força més depenent de la sang, suposo que un pot triar i jugar en la frontera, fins un moment on un pot decantar-se per ser més humà que vampir, o a la inversa i els meus darrers actes m'havien llençat de nou a un mon del que havia sortit feia segles, i ara em tocaria tornar a sortir-ne, sempre que pogués i volgués... em vaig aixecar, possiblement ho hagués pogut allargar un xic més i satisfer altres necessitats, però vaig tornar a recordar que amb el menjar no s'hi juga...

entrada 274-2 (any 2)

Bé de les poques coses que va tenir el dissabte va ser poder escoltar aquesta cançó a tot drap.... encara no entenc com van aguantar les parets

Come on

I woke up in a dream today
To the cold and the static
And I put my cold feet on the floor
Forgot all about yesterday
Remembering I’m pretending to be where I’m not anymore
A little taste of hipocrisy
And I’m left in the wake of the mistake
Slow to react
Even though you’re so close to me
You’re still so distant
And I can’t bring you back

It’s true
The way I feel
Was promised by your face
The sound of your voice
Painted on my memories
Even if you’re not with me

I’m with you
You, now I see
Keeping everything inside
With You
You, now I see
Even when I close my eyes
With you
You, now I see
Keeping everything inside
With You
You, now I see
Even when I close my eyes

I hit you and you hit me back
We fall to the floor
The rest of the day stands still
Fine line between this and that
But when things go wrong
I pretend that the past isn’t real
I’m trapped in this memory
And I’m left in the wake of the mistake
Slow to react
Even though you’re so close to me
You’re still so distant
And I can’t bring you back

It’s true
The way I feel
Was promised by your face
The sound of your voice
Painted on my memories
Even if you’re not with me

I’m with you
You, now I see
Keeping everything inside
With You
You, now I see
Even when I close my eyes
With you
You, now I see
Keeping everything inside
With You
You, now I see
Even when I close my eyes

No, I won’t let you control my fate
While I’m holding the wait of the world on my conscience
No, I won’t just sit here and wait
While you wear your options
You’re making a fool of me
No, you didn’t dare try to say that you don’t care
And solemnly swear not to follow me there
No, it ain’t like me to beg on my knees
Oh, please, oh, baby, please
That’s not how I’m doing things
No, I’m not upset
No, I’m not angry
I know love is love, love
Sometimes it pains me
With or without you
I’ll always be with you
You’ll never forget me
I’m keeping you with me
No, I won’t let you take me to the end of my rope
While you burn and torture my soul
No, I’m not your puppet
And, no, no, no, I won’t let you go

No, no matter how far we’ve come
I can’t wait to see tomorrow
No matter how far we’ve come, I
I can’t wait to see tomorrow

With you
You, now I see
Keeping everything inside
With You
You, now I see
Even when I close my eyes
With you
You, now I see
Keeping everything inside
With You
You, now I see
Even when I close my eyes


Link:
With you

I la darrera cançó de la nit...

entrada 274 (any 2)

Finalment ahir vaig sortir, però la cosa va començar a pintar malament des d'un bon principi, i és que ahir jugava el Barça per la tele, bé, més exactament ahir jugava el Barça i el feien per la tele en obert, el que va portar a que al sopar no hi hagués quasi cap d'aquells subnormals Hommerils, sense cervell i amb la boca fàcil als que tant m'assemblo, i em va tocar aguantar a tots els intel·ligents i il·luminats que van deixar anar un: “Carai, avui si que podrem parlar sense necessitat d'anar fent la traducció simultània per a mongòlics...”, això deurien pensar fins que em van veure, moment en que les cares els hi van canviar, bé, amb tot, tant, tant, tant, desastre la cosa no va ser, almenys els primers 30 segons, després ja va anar degenerant amb una interpretació un xic oberta de la realitat, i aquí us en deixo un petit tast... que a un poblet un immigrant sud-americà decideix que no en té prou (o es vol estalviar) anar de putes, i viola i mata a una noia, doncs res, que el culpable n'és la societat, el tipus en qüestió no és més que una víctima del sistema, algú que ve aquí amb unes esperances truncades per la nostra societat, que l'ha emprés a un mon d'alcohol i drogues, i el rebuig de la societat l'ha fet incapaç d'intengrar-se en ella, a més de provenir d'una cultura diferent (ull, que no es van pronunciar si millor o pitjor, només és diferent), on la dona no té les condicions de la nostra, així doncs... innocent, en el segon cas una prostituta mor atropellada quan fugia dels mossos d'esquadra, aquí encara hi va haver més quorum, ella la víctima, els mossos uns perseguidors del sistema que volen acabar de forma errònia amb l'expressió de l'esclavitud del segles XXI, i és que els culpables són els clients, a qui se'ls hauria de fer teràpia de grup i passejar públicament sota la seva condició de puteros (i dels puteros als peperos hi va anar un pel de cony, de no ficar-los tot en un mateix grup, després de parlar de l'actitud d'alguns càrrecs públics...), i finalment el millor de tots: ja que s'està celebrant el judici per la mort d'un antisistema a mans d'un neonazi, la discussió centrada en que hi ha tipus que es creuen millors per la seva naturalesa i condició, considerant inferiors a tots aquells que no són com ells, i altres (i aquí els hi van començar a brillar els ulls) que creuen en la igualtat i la democràcia de les persones i que consideren a tot bitxo vivent sota un prisma d'igualtat, tot bé fins aquí, així que jo aleshores vaig decidir fer una pregunta.... “Com era que estàvem sopant en un lloc on tots els cambrers eren pobres immigrants, víctimes d'un sistema que no els deixava desenvolupar-se, i encara més, com és que cap d'ells treballava com a cambrer o qualsevol de les seves variacions (no vaig voler fer-hi entrar les prostitutes, ja que veient les noies que hi havia al sopar vaig voler ser prudent)”, i la resposta, doncs una resposta sense desperdici, resulta que ells estan per coses “superiors” i deixen aquestes feines a altres amb menys habilitats que no pas les seves (en resum i després de moltes excuses i paraules repensades vindrien a dir això), vaja que ni hartovino farien de cambrers, vaig somriure pensant que almenys ells creien en la igualtat i democràcia, vaja, sort! que els que creuen en aquest valors eren ells, i més encara després de veure la cara “amorosa” amb la que anaven rebent a tots els que amb un somriure (segons els d'allí, “imbècils i manipulats per un joc d'onze contra onze amb una pilota i un tipus de negre”) anaven arribant, estic segur que tot i les seves idees, els meus companys de taula tenien un pla magistral per salvar la nostra societat, un pla com els de molts altres que quan es recorden fan venir escalfreds com s “solucions finals” que eren....

entrada 273 (any 2)

Sempre he valorat aquells artistes que s'ho poden prendre tot en broma, almenys són divertits i això sempre és d'agrair, tot i que molt possiblement els humans teniu tendència a valorar i recordar més aquells esperits torturats que acaben aviat amb la seva existència, possiblement serveix allò de reconèixer la genialitat en els altres però també poder dir: “Si, si, el que vulguis però mira jove i al forat...”, que per cert veient-ho així, suposo que hi deu haver uns festivals a l'infern amb uns cartells que ja voldrien forces festivals que es fan i es desfan per aquí a dalt... Ho dic perquè ahir per la nit vaig enxampar un concert dels Manel, i bé, molt possiblement mai entrin als grammies (o com nassos es diguin), però em van deixar amb un somriure als llavis, i per cert que em vaig assabentar que els BSB encara estan vius (musicalment) i els molt animalets han fet un video clip sobre?, doncs res, per ser originals, sobre els vampirs mandagüevos, va i si en voleu un tercer en discòrdia el darrer single del Tokio Hotel, que al final vaig descobrir que el cantant era masculí!!, ara mentre no se'm despengi com la Lady Gaga... avui dissabte i tornem a sortir, bé després de com va anar el passat cap de setmana qualsevol no intenta repeterir-ho, tot i que sé per experiència que posar masses expectatives en una sortida acaba per pervertir-la i tornar en un desastre, però hi posarem tot el bo de la nostra part per tal de donar una oportunitat a la nit, a més inicialment res de dolent ens pot portar la nit, la que esdevé el nostre entorn natural, fa temps les àvies no deixaven sortir a les seves netes a la foscor (sabien que les seves filles ja s'havien perdut feia temps com elles mateixes forces anys abans, i esperaven que almenys podrien salvar les seves netes), però no en conec cap que se'n salvés, suposo que la foscor té una capacitat de crida que la llum fa eons que ha perdut, fa gràcia que la gent valori força més aquells que juguen perillosament en la frontera fosca, donant per segur que el fàcil és mantenir-se en la llum o que almenys aquesta és la posició normal, i aleshores si mireu al vostre voltant veureu que possiblement el fàcil es sortir-se'n del recte camí, del que alguns nomen el Tao Te Ching, uissss a alguns dir-vos que aquest llibre és un xic anterior als del Coelho abans que indignats em digueu que el que diu aquest llibre ja fa anys que el Sr. Coelho ho ha vomitat en les seves pàgines... suposo que com en tot costa estar en els extrems, ser totalment lluminós hauria de ser tan complicat com ser totalment fosc, la pregunta és: “hi ha algú totalment fosc?, si és el cas, hi ha algú totalment lluminós?”...

El bròquil – Manel
Straight through my heart – BSB (Back Street Boys)
Automatic – Tokio Hotel

entrada 272 (any 2)

Sembla que un parli de que el temps va a pitjor i hi ha una turmenta, ahir parlant dels professors i dels jovent en general i pammmmm, programa per la caixa tonta sobre el tema, i que voleu que us digui després de veure'l no em van quedar massa més clares les coses, i el tema és que tampoc crec que tots els joves que sortien en aquell programa fossin una imatge fidel de la realitat... amb tot em quedo amb dos comentaris que es van fer, el primer el que l'escola del carrer havia donat a un tatuador quan deia: “Els joves d'avui en dia només volen guanyar pasta fàcil i ràpida, i tocar-se els collons la resta del temps”, ahhhh veritat com un temple, i la segona la resposta d'un jove a la pregunta que és definissin “Els joves d'avui en dia són més oberts, espavilats i independents que els d'abans”, ull que el tipus va deixar anar l'expressió “independents” amb un parell de collons i es va quedar tan ample, tot i que després sortís a casa dels papes, brutal senzillament brutal, bé aquestes declaracions i la imatge de la mare sobant els pits de la seva recent operada filla... Estava intentant pair aquest programa quan van trucar a la porta, com sempre una nit de martiri com aquella alguna cosa bona tenia que portar, un conegut amb una ampolleta del tiet jack, i és clar al tiet jack mai se'l deixa a la porta, doncs bé parlant amb aquest noi em va comentar que havia estat en una conferència d'aquelles destinades a canviar el mon, i que havia escoltat a un tipus amb una idea que si més no innovadora almenys si que era força interessant, el tipus en qüestió era un investigador i havia “revolucionat” el sistema de recerca, ja que segons ell mentre la majoria dels científics cerquen una agulla en un paller, ell simplement observava el paller i analitzava que es podia fer amb tot el que hi havia en aquest paller, i si per sort trobava l'agulla doncs chapeau, però no centrava la seva cerca en trobar-la, a més l'altre punt era que mai desenvolupava el que ell trobava interessant, sinó allò que el gran públic trobava interessant, d'aquesta manera no feia descobriments per a ell, sinó descobriments per als altres i aquests eren els que realment oferien un benefici, pensant sobre el tema van sortir ja que la visita del tiet jack va ser força curta, en el primer local vam decidir provar les noves teories, no vam buscar la noia més maca o més desitjable, sinó que vàrem anar analitzant pel que podien servir totes les noies que se'ns anaven creuant, i deu ni do la quantitat de palla que hi havia... suficient per alimentar un bon ramat de ruquets... un cop trobades van decidir oferir el que elles volien enlloc del que nosaltres desitjàvem, i que voleu que us digui, al final vam acabar amb dues tipes que maques, maques, ummm, no massa però feien pinta d'estar sanes, i després d'escoltar tres hores de tonteries vam decidir que aquestes teories modernes no són per nosaltres... i mentre anava cap a casa amb mal de cap i de collons, vaig decidir que preferia cerca la noia maca del local i fer el que jo volia, i ella en tot cas que s'espavilés... com va dir algú en les relacions un ha de ser un xic (força) egoista, (relacions, sense amor per aquells que no saben llegir entre línies)...

entrada 271 (any 2)

Bé fa res que ha començat el cole i ha faltat temps per treure el tema de l'autoritat dels mestres, doncs bé només dir una cosa... l'autoritat no es pot donar, l'autoritat només es pot guanyar, i el fotut del tema és que també es pot prendre, així quan un dels pares/mares deixa a l'alçada del betum al mestre del seu fill, perquè aquest ha gosat dir que el nen és un subnormal doncs fa molt poc favor al seu fill, però que hi farem crec que fins i tot és normal que pares fracassats i mares que només serveixen per veure telenovel·les i llegir revistes del cor, considerin que els seus fills mereixen el millor dels futurs amb l'error que no tothom pot tenir el millor dels futurs, ni tenir allò que els progenitors no tenen, vaja i com a mostra només cal que es mirin al mirall... amb tot també reconèixer que hi ha cada personatge exercint de mestre que fa vergonya aliena, forces individus que sense tenir cap lloc on deixar-se caure decideixen passar-se al costat fàcil de la vida, ensenyar a ignorants que poques vegades ens podran corregir, i si al final el tema no surt com s'espera, doncs la culpa és dels alumnes que cada any són més burros..., un fotut peix que es mossega la cua, no sé sap que és abans, els alumnes amb poques ganes de ser-ho o els mestres amb menys ganes de ser-ho. Recordo fa segles quan la cosa era més senzilla, un anava a aprendre així de senzill i els mestres no tenien cap mena de problema d'acabar qualsevol relació que no els hi fos satisfactòria, suposo que els “moderns” conceptes d'igualtat i democràcia, han fet que tothom tingui els mateixos drets tot i no tenir les mateixes potencialitats, i aquest és un error força greu companys, l'altre dia un director de centre em deia que al·lucinava de que els pares preferien escoltar que el seu fill era un xic especial, xulo, amb una tendència a resoldre els problemes amb les mans i a perseguir nenes a escoltar que el seu fill era simple i planament normal, i que es prenien aquesta definició com un insult, i que davant l'observació de que una noia tenia un puls sexual massa fort per l'edat que tenia, es va tenir que escoltar, que el problema no era la nena, sinó tota la resta de la classe que no deixaven de ser uns immadurs, que vaja, que la nena en qüestió era la normal, i que la resta de la classe era anormal, però ja ho diuen... amor de pare o mare, però bé, no arreglarem el mon des d'aquest blog i poques ganes en tinc, la veritat, vosaltres heu creat el problema i vosaltres l'haureu de resoldre o el problema esdevindrà un fet normal, i aleshores ja serà massa tard...

entrada 270 (any 2)

La pluja sempre em porta records d’aquells llocs on no hi tornaré, de fet quan un viu segles el concepte de lloc es confon moltes vegades amb el de “situació” o “moment”, he viscut tants canvis en els llocs, que a vegades em costa recordar si hi he estat o no, torno a llocs que no són els llocs on he estat, tot i que geogràficament ho són... la pluja sempre em porta records de fa forces anys quan estava de viatge per les terres de l’est, d’això fa força temps, molts han nascut i forces més han mort com les fulles a la tardor, records de gent que van caient davant la necessitat de l’espai per a nous records, records als que m’aferro davant la inutilitat i la baixesa dels actuals, temps millors que es perdran gràcies als temps que ens toca viure... en aquells moments em van dir una frase que he intentat aplicar al llarg de la meva existència “Ichigan-nisoku-santan-shiriki”, d’aquesta surt un famós proverbi “Primer ull, després peu, tercer valentia i quart força”, força bàsic segons com es miri, però una norma que ha regulat forces dels meus actes, primer sempre cal observar i avaluar les situacions, i millor si es té una certa distància tan espaial com emocional per arribar a veritables conclusions, després cal poder acostar-se, apartar-se, mantenir-se davant la situació per tal de tenir sempre la millor posició, posteriorment ens cal ser valents, i quan decidim que val la pena actuar fer-ho sense por i sense dubtes, com he dit alguna vegada un ha de poder dir “faré això” no pas dir “intentaré fer això” intentar quelcom és el primer pas per fallar en l’acció, les coses es fan o no es fan, i finalment ens cal força, una força suficient com per superar el problema, aquesta força pot ser tan física com interna, de res serveix ser una roca totalment buida internament, o una bola d’acer recoberta de mantega, com en tot ens cal un equilibri, possiblement això dit tan ràpid pot ser fàcilment absorbible per vosaltres occidentals espavilats i força intel•ligents, tot i que com va dir algú cal entendré més que no pas saber, però a mi em va costar forces anys arribar a entendre cada una de les paraules, i encara avui en dia sóc incapaç d’entendre i executar correctament els dos principis que segueixen i acompanyen a aquests, “fudo-shin” i “sen sen no sen”, però suposo que encara em queden anys per poder-los entendre, hi ha una història oral que es va repetint al llarg dels anys, ens diu que un mestre de kendo tenia un alumne excel•lent, aquest alumne era incapaç de guanyar-lo en cap combat, un dia li va demanar al seu mestre el perquè d’aquest fet, el mestre li va proposar un nou combat, l’alumne va realitzar una de les seves millors tècniques, quasi perfecta, però de nou va perdre, aleshores va demanar al seu mestre que li expliqués el motiu, el seu mestre va somriure i no va dir res, l’alumne va deixar la pràctica del kendo desil•lusionat i es va dedicar a vagabundejar pel país, un dia va caure a un riu, ell va intentar lluitar amb totes les seves forces però es veia incapaç de sortir del riu, aleshores va entendre que moriria si no era capaç d’entendre que el riu no tenia res contra ell, el riu era com era i ell havia d’actuar no contra la voluntat del riu, sinó d’acord a ella per sortir-ne, al final va aconseguir sortir del riu, i mentre agafava aire ho va entendre, per guanyar a un altre un no ha de forçar a aquest altre, per guanyar a un altre un s’ha de guanyar a un mateix, només aleshores un és capaç de guanyar a qualsevol...

entrada 269 (any 2)

L'altre dia mirant la barra del bar vaig tornar a fer-me la pregunta, en quin moment el plaer es torna vici, o més exactament, en quin moment perdem la voluntat i ja no podem parar, que acostuma a ser precisament quan un diu allò de.... “tranquil que controoolo”, just abans de caure al terra, en quin fotut moment un perd la llibertat i esdevé esclau, això si, en un estat on poc o res importa i on tot sembla flotar en una graciosa parsimònia (i sinó us recomano veure Dumbo, tot i que elefants roses no n'he vist mai)... està clar que també depèn del que un begui, jo ja fa temps que quan surto amb persones “serioses” en aquests temes ens decantem per lo ràpid, el que es necessita per poder dir el que es vol tal com raja, sense emmascaraments socials, i per això res millor que un bon semàfor a entendre: xarrup d'absenta, xarrup de bourbon i xarrup de mescal, i de tres en tres (els tres xarrups) que no una sèrie de nou que podria ser mortal de necessitat... doncs bé quan ja estava totalment alliberat i a punt de dir-la, quelcom dins meu va xiular, algú del bar estava força més que interessat en la meva persona, no em va costar trobar-la, suposo que la seva intenció era que la veiés (sinó ja me direu els intents per cridar la meva atenció), mentre m'acostava no vaig poder més que reconèixer que era tota una dermoesteticagirl, el seu cos portava suficient capital invertit com per que els que han de construir el nou canal de Panamà se'n puguin riure del finançament que necessiten, “T'agrada el que veus?” va dir amb un somriure “Els afegits força macos, el teu propi que vols que et digui...”, vaig veure venir la mà, però que voleu que us digui una bufetada donada per una femme fatale no deixa de tenir el seu encant, “Què vols?” vaig preguntar amb la intenció de marxar “Sé el que ets”, carai tenia davant meu una puta sàvia, “I que sóc?” “Un vampir” “Vaja, i no es suposa que hauries de sortir corrents si en realitat fos un vampir?”, “Possiblement ho faria si no fos perquè tinc això” vaig veure un penjoll amb una sèrie de signes arcans, una bona defensa contra els de la meva espècie, “I que vols exactament?” “Sortim” em va dir mentre es dirigia cap a la porta, suposo que m'hagués pogut quedar, però els vampirs som força curiosos, la vaig seguir, es va dirigir a un carreró que quedava al costat del local, tot i la nit vaig veure la lluentor en els seus ulls, “Vull fer un tracte vampir, si em transformes en el que tu ets et donaré això” ja l'havia vist, amb el penjoll hi havia també una ampolleta amb unes aigües lluminoses dins d'ella, “Saps el que és no?”, si que sabia que el era, era la moneda universal, ànimes, aquella individua s'havia fet amb no menys de tres ànimes, tampoc tenia masses ganes per preguntar, de fet suposo que ser un vampir es pot considerar com una altra addicció, un és capaç de fer el que per altres mortals és un somni, però a un preu, beure un xic de sang, suposo que realment el tema no és la sang, el tema és que donem ànimes a qui les vol i a canvi ens dóna un xic del que desitgem, suposo que no som millors que els borratxos de la barra del bar, i ara allí davant tenia una pretendent a entrar al club, suposo que li havien dit mils històries i ella s'havia fet la seva palla mental, bé almenys s'estalviaria les operacions d'estètica i això ja podia ser un bon motiu, em vaig acostar a ella, tenia el seu coll a escassos centímetres, tot i el penjoll vaig olorar la seva por i vaig notar com el seu cor s'accelerava, “Saps que no pots...” “I tu no saps que per molt puta que es sigui, sempre n'hi ha algun que ens supera” va intentar fugir però no va poder, vaig recordar als de la barra, no sé quan el plaer havia passat a vici, però no vaig trobar cap gust en aquella sang, un al final perd el sentit del gust, sang vulgar per un persona vulgar, una persona disfressada externa i internament, la vaig deixar caure arrancant el seu penjoll, allò si que era interessant, poques ànimes però sempre hi ha qui està disposat a pagar per elles i unes paraules em van venir al cap: "... una mesura de blat, un denari; tres mesures d'ordi, un denari; però el vi i l'oli no els perjudiquis.", vaig deixar caure el penjoll i el vaig trepitjar, el vidre es va trencar i van aparèixer quatre fils lluminosos, van quedar flotant davant meu, finalment un va ascendir i tres van desaparèixer entre els meu peus, vaig somriure, encara quedava espai al cel, i a l'infern continuaven amb overbooking...

entrada 268 (any 2)

Fa anys estava en una zona de surfistes, quan aquestes es limitaven a uns pocs punts al llarg del globus, en aquells anys els surfistes eren veritables aus migratòries a la recerca de les millors onades per desenvolupar el seu esport, bé per ells no era un esport, era una necessitat vital que fins i tot cridava l’atenció dels indígenes de la zona, qui en molts casos els consideraven com a germans ja que mantenien un respecte per la naturalesa digne d’aquells que saben que el planeta ha estat fet per durar i no per ser utilitzat i llançat durant la nostra vida, un cop fent una cervesa amb un d’ells em va dir que tot surfista espera “l’onada”, però que en el fons, aquesta espera no era més que una forma de dir que s’ha de saber aprofitar l’oportunitat quan aquesta es presenta, ja que encara no havia conegut cap “onada” que avisés de la seva presència, o s’hi era o no s’hi era, ell al llarg de la seva vida havia agafat forces “onades”, algú ja m’ho havia dit en altres circumstàncies “one opportunity one shoot”, una oportunitat un tret... al final i després d’algunes cerveses més em va mirar dient: “Realment, nosaltres no triem les onades, elles ens trien a nosaltres, nosaltres no agafem les onades, elles ens agafen a nosaltres, les onades ens fan grans o petits, les onades ens donen i alhora ens ho prenen tot, nosaltres no juguem amb les onades són elles les que ens fan lliscar, i el final arriba precisament quan elles ho decideixen, saps pocs ho entenen això, els humans no som la part més important, la part més important són les onades, nosaltres podríem no ser-hi, però elles continuarien picant contra la platja, així doncs només puc sentir un gran respecte per elles...”, la vida dels surfistes era força senzilla, esperar, agafar, gaudir, caure i tornar a esperar sense lamentar-se pel que s’havia perdut... possiblement per això no els hi anaven massa bé les relacions personals amb el sexe contraria i menys si aquelles esperaven quelcom que durés més enllà d’una onada, i a més no conec masses dones que puguin competir amb el mar, i l’avantatge és que el mar perdona totes les infidelitats perquè sap que en els fons som d’ell... com en tot al final algú va decidir que allò podria ser una negoci, i la idea no va ser massa dolenta, ara cada cop que vec gent amb taules no puc més que recordar aquells que miraven al mar enlloc de mirar la platja, aquells que sortien a primera hora enlloc d’esperar que la platja estigui plena, aquells que tenien paciència enlloc d’impaciència i preses, aquells que respectaven el mar i sabien que per algú que porta una eternitat en aquest planeta la nostra presa no pot més que fer-lo riure...

entrada 267 (any 2)

Aquestes coses a vegades passen, un surt pensant una cosa i al final el tema no tan sols cobreix les expectatives sinó que les supera, doncs bé, un cop fora de casa i encara amb la cançoneta rebotant pels timpans vaig agafar el cotxe i cap al humasopar, que voleu que us digui va ser ràpid (i això sempre s'agraeix, i més quan la companyia està infectada i/o contaminada de “jomes”, que són aquells que per cada cossa que dius tenen un “i jo més”), després a fer la primera copa, només entrar al local ens va venir a saludar el que punxava aquella nit, i ens va explicar la nit, nit pràcticament monotemàtica, i de fet de forma graciosa segons com es mirés, nit de covers i a més tots els covers sobre la mateixa cançó, l'arxifamosa “umbrella”, més abaix us deixo alguns dels links amb els covers que més van agradar o van fer riure, el que no deixo penjat són els karaokes un cop perjudicats etílicament, no fos que em tanquessin el xiringu... doncs força bé, fins i tot divertit el que hi va passar tot i que ja ho explicaré, doncs bé entre tants covers, ummmm, suposo que tothom deu saber que és un cover, però per a despistats i altres; dir que un cover no és més que una simple versió d'una cançó, tot i que moltes vegades amb un caire cínic o àcid, encara recordo els covers privats de oasis sobre blur i els inversos... doncs bé entre tant de cover em va venir una idea al cap, i més encara després de que em presentessin la nova parella d'un conegut... i és que molts es busquen parelles “covers”, això vol dir versions més o menys aconseguides de parelles anteriors que per qualsevol motiu van fallar, suposo que la gent deu tenir la necessitat de tenir una segona oportunitat i poder dir “eisss, veieu com no era jo el problema, sinó que era ella!”, però res a dir, com dic sempre tothom té el dret de decidir com vol morir i en quin infern vol cremar, a la barra alguna de les noies que havien vingut amb nosaltres despotricant contra els exemplars més joves del sexe femení, i els nois rient al seu voltant, tots coneixedors que les joves i sobretot en nits com les d'ahir tenen un avantatge brutal sobre les de més edat, la vida és dura, però és així per segons que sempre hi ha una edat, i per fotre's algú al llit la joventut és una moneda força revaloritzada, i a més quan només queda el despotricar em recorda a aquelles velles de poble que critiquen tot el que fan els joves i que dit de pas, elles mai van fer amb ulls plens d'una certa enveja... el que us he dit, una nit força agradable i sobretot veient la meva idea inicial del que podria ser... i fins i tot una nit amb sorpreses, bé us deixo els links promesos...

(primer l'original pels despistats que encara no sàpiguen de quina cançó parlo)
http://www.youtube.com/watch?v=y9oBe3t9uYo

I ara els covers...
http://www.youtube.com/watch?v=lks_NwHk4fo

http://www.youtube.com/watch?v=TvC6VS4Np4U&feature=fvw

http://www.youtube.com/watch?v=DM2177pHMT0&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=aav1QpkAe18&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=a-0uUt7ycRk

I el coi de pregunta és... com pot ser que tots els covers sonin millor que no pas l'original??

entrada 266-3 (any 2)

Bé, no sé com anirà la nit, però us deixo la darrera cançó que escoltaré abans de sortir, i si la nit és només la meitat de la cançó ja en serà força de profitosa ;)...

The Microphone Molesta
The chevy undresser
Stupid dope fresh tight shit resurrector
Top gun man mod best of the besta
The living MC peace and resta
Still tested the flexed gunna
The make funna the appisary make runna
Make summa cold with rhymes that spit
Get gifted, lifted, delinquent wit
I be the prophet, in my hand
Top it, stop it, felt like rockin when I rock it
Locked it down with this perverse verse
Every fuckin curse I burst to hurt
Room crowds physical fitness rhymes
Coke heads couldn't do my lines
Decorated like Christmas pines with Italian rocks
MCs become silohetes in shock

(Coro:)
Reading my eyes will say it in many ways
Losing my pride will save it in many days

Hit the dirt
Because the words I spit will
do more than just rip your shirt
I'll bitch slap your soul
Track the track control
You coming at me?
You can't hack it though
So ridiculous
Watching my crew get sick of this
Wickedness
Pitchin this
Lyrical brichisness
To crews and cliques
Maiden, men, and mistresses
This is my life
The twilight, the fight night
And trying to see nothing but the highlights
When I write
These eyes on horizons
Top of Mike, start cries on to Krylon
Fire on, rude men telekinetically
As aterically beats become a clarity
Feel averity's heroism, and heracy
And severe every MC I see with Neverity

(Coro)

Why not
What a keep (3x)

Why not give me what I came to deserve
Why not give me what I came to believe (2x)

(Coro)

http://www.youtube.com/watch?v=rTSzZ0J-f-0

entrada 266-2 (any 2)

De fet aquest matí després de sortir i passejar una estona pel supermercat que són els carrers d'on visc, de fet i de moment els vampirs no tenim massa problema pel tema del menjar fresc... almenys on jo visc, doncs bé, passejant entre els humans sense que pràcticament cap d'ells notés res d'estrany no he pogut més que somriure (fet que ha estranyat a tots els que s'han creuat amb mi), i encara m'ha fet més gràcia que estranyés no el que era sinó que somrigués... suposo que seguint amb el post anterior podem dir que els vampirs som uns veritables cavalls de Troia, vaja això o uns ous Kinder... que dins tenim la sorpresa... som tan semblants exteriorment a vosaltres que molt possiblement algú dirà que sou vosaltres els diferents o que ho hauríeu de ser, ja que nosaltres encaixem força bé en aquest engany que heu donat per nomenar societat, de fet és la primera lliçó que aprenem, per res del mon hem de sobresortir en res, i mireu que a vegades costa no fer-ho amb els elements que ens anem creuant, però tot és qüestió de veure la mitjana del pati i baixar-la un xic, bé avui toca sopar així que podré tornar a posar en pràctica aquesta tècnica fent-me el sorprès cada cop que algun dels subnormals mongòlics que venen al sopar deixi anar alguna de les seves bajanades, com en un dels darrers sopar quan una de les presents va prendre part per la causa palestina i la del Tibet, i la gràcia és que no havia estat en cap dels dos llocs, però tenia la veritat absoluta, que degut a que estaven sotmesos no es podien desenvolupar i que sobretot en el cas dels del Tibet això els hi feia cada cop més difícil la seva via vers la il·luminació, vaig intentar dir (saltant-me un xic la meva tonteria fingida) que l'estat del Tibet com a tal no deixaria de ser un estat feudal força semblant al Japó previ a la segona Guerra Mundial, i salta la premi Nobel de la Pau amb un somriure condescendent dient-me que no tinc molt clar del que parlo (cosa normal amb quasi tots els que ella parla), però que ella ha llegit molt i que els japonesos uns cabrons de por, i els del Tibet uns santons que flipes... vaig callar sabent el que no soparia i el que menys encara prendria com a postres, segur que una tipa com aquella t'ha de fer venir diarrea un parell de setmanes, si voleu un consell, tot i que fa de mal dir... quan tingueu una idea i tothom, repeteixo, tothom al vostre costat us diu que el tema no és ben bé així, ummm, quan dic tots el del vostre costat eximeix: el cas de secta, grup polític, corpuscle social, grup excursionista... vull dir gent normal (que els altres que he dit a vegades també ho són), i amb pensaments diferents, doncs bé si tothom difereix al que dieu, segurament hauríeu de replantejar-vos el que creieu, possiblement així no s'hagués descobert Amèrica (sort que n'haguessin fet els indígenes), i molts no haguessin mort saltant des del sostre d'algun edifici creient-se Superman, com en tot, tot va a gustos...

entrada 266 (any 2)

“Si alguna vegada expliquen la meva història, que diguin que vaig caminar entre gegants. Els homes neixen i es marceixen com el blat hivernal, però aquests noms mai moriran. Que diguin que vaig viure en els temps d'Hèctor, el domador de cavalls. Que diguin que vaig viure... en els temps d'Aquiles.”

“T'explicaré un secret, quelcom que no s'ensenya en el teu temple, els deus ens envegen. Ens envegen perquè som mortals, perquè cada instant nostre podria ser el darrer, tot és més bonic perquè hi ha un final. Mai seràs més maca del que ets ara, mai tornarem a estar a aquí”

Ho he de confessar, vaig veure la peli de Troia (i ja sé el que us pot portar a concloure el fet que vegi pelis d'homes amb el tors nu i suat, barallant-se entre ells...), amb tot i si us he de ser sincer pel meu gust una adaptació força lliure de l'original, vaig trobar a faltar els Deus i els seus tripijocs, possiblement es tractava de donar un caire més romàntic a la pel·lícula i fer lluir als actors, o igual que el pressupost no donava per representar els actes dels Deus (que atenció que no s'estaven per brometes aquestos), a més moren personatges que no haurien de morir i se'n salven d'altres que... bé, una adaptació força lliure del llibre d'Homer, i més considerant que l'original d'Homer tampoc deixa massa clar el final de la ciutat (i fins aquí puc escriure), possiblement aquesta novel·la dóna perquè tothom es defineixi com un o altre protagonista, i mireu que n'hi ha forces de protagonistes, molts més del que us podríeu imaginar i és que anys de guerra donen per l'aparició d'herois i covards, a mi sempre m'han dit que al final un es queda o amb el giny d'Ulisses, o la justícia d'Hèctor, o la covardia de Paris (i agraeixo que no la volguessin amagar en la cinta), o fins i tot amb Agamenon per la seva cobdícia, també amb Príam per l'amor al seu fill i finalment com no pel cinisme i l'orgull que demostra Aquiles.

“Si et quedes a Larisa... tindràs pau i una dona meravellosa. Tindràs fills i filles que a la seva vegada tindran descendència. Si vas a Troia, teva serà la glòria. Escriuran epopeies de les teves victòries durant milers d'anys. El mon recordarà el teu nom. Però si vas a Troia... no tornaràs a casa: Doncs la teva glòria i la teva maledicció caminen juntes de la mà. I jo no et tornaré a veure”

I finalment el cavall més famós de la història, però possiblement aquesta ja és una altra història que explicaré en un altre moment, recordant el llibre (que no la peli), un entén les paraules d'aquell que va dir “Que el Senyor, doni la mort que cada un necessita...”

entrada 265 (any 2)

Les nits són cada cop més llargues i fredes, algú dirà que és l’adeu de l’estiu amb tot el que això implica i l’arribada de la tardor amb tot el que també comporta aquesta estació, ara comença la primavera pels vampirs que arriba al seu clímax amb l’hivern, veritable estiu per a nosaltres, on les nit tendeixen a superar els dies i on les ombres i la foscor són les nostres millors aliades, possiblement quelcom inherent a la vostra condició d’humans us fa rebutjar aquestes estacions i desitjar aquelles amb més sol i calor, segurament la vostra por ancestral a la foscor hi té molt a veure en aquesta decisió, ja que de la foscor poques coses bones en podeu esperar... ahir per la tarda em vaig perdre una estona per una llibreria i no vaig poder més que deixar escapar una exclamació al veure que tot i la petita que era hi tenien tota una taula dedicada a llibres sobre vampirs, suposo que hi ha una certa fascinació per nosaltres, tot i que se m’escapa el motiu de la vostra fascinació per precisament els vostres depredadors, el que si que us puc assegurar és que en les llibreries que tenim els vampirs hi ha pocs llibres sobre els humans, ummm, bé, alguns n’hi ha però es troben a la secció culinària... (ja sabeu el sentit de l’humor vampíric), suposo que la lectura deu fer lliure, i que tothom llegeix allò que li fa imaginar que els seus desitjos queden assolits, crec que és una de les millors teràpies, un xut d’emocions directament al cervell i després una imaginació que pot durar des de segons a veritables dies... on un canvia la seva grisor diària per l’arc de San Martí que representen aquelles històries que es llegeixen, i és clar quan es pregunta i perquè nassos un no intenta viure una vida com la de les novel•les o almenys una que no faci que tinguem enveja de que allí se’ns descriu, sempre tenim la mateixa resposta “Són novel•les...”, porto segles arrossegant-me per aquest mon, he viscut més guerres que paus i he vist morir més gent interessant que no pas la que ha nascut... i amb el temps els homes us heu tornat força més centrats, més previsibles, més avorrits, ja no queden llocs per descobrir, no perquè s’hagi descobert tot, senzillament perquè ja no hi ha exploradors per anar-hi; a més qui vol anar a qualsevol lloc jugant-se els pocs cuartos que es tenen quan hi ha el google maps que t’ho ensenya?, i és clar tot això es reverteix en la vida diària de vosaltres on aviat hi haurà un google emotions que donarà gratuïtament aquelles emocions que sou incapaços d’obtenir vosaltres mateixos, això si, des de la seguretat de la vostra cadira i amb total confiança que no fareu cap ridícul si no surt com esperàveu.... l’altre dia per la nit estava en un bar fent una copa amb un conegut, veníem d’un centre de divisme per acabar en un antro on vells llops cercaven carn jove, i on la carn jove jugava perillosament prop de l’abisme, doncs bé el meu conegut no treia els ulls d’una rosa, el vaig animar a que hi anés tot i conèixer el resultat del encontre; ell va apurar la seva copa i es va acomiadar tot dient que se li havia fet tard, suposo que li era més còmode anar a casa i fer-se una palla pensant com se la follava que no pas acceptar la realitat, simple i pura que no se la follaria...

entrada 264 (any 2)

He tingut d’escoltar-me algunes crítiques al dir que només la por i l’odi mouen aquest mon... bé, igual teniu raó i hi ha algunes forces més, però fent la prova del cotó observo: anunci 1 a la televisió, una parella torna de vacances, i ensenya les fotos a uns amics, la dona critica al marit que no ha parat d’anar al xiringu a fotre’s fregits i cervesa (tot i que no ens diu que feia ella a part de fer fotos per poder justificar la prompta mort del seu marit...), doncs bé amb això que l’amic li diu que s’haurà de cuidar el colesterol, i el menjafregitscompulsiu diu indiferent “Bé, una temporadeta vigilant i ja”, i ja?, i ja?, que t’ho creus tu Baldomero!, l’amic que per això és amic li diu “No només una temporadeta” auuuuuu, tota la vida prenent-te el producte de marres, eisss i per acabar l’amic li diu “Recorda que un al dia” i li dóna la primera ampolleta de franc (com a bon amic que és...), bé nens i nenes o nenes i nens, el que heu de recordar d’aquesta meravellosa i bucòlica història és: que si aneu de vacances ( i ja tenim un altre aspecte negatiu de les vacances), i mengeu fregits (bé, també es poden menjar fora de vacances, però alhora la culpable seria la dona si aquesta és la encarregada de cuinar...), us haureu de passar la resta de la vostra vida prenent un producte que algú in-dependent tant com in-útil ha dit que va bé contra el malament que mengeu, i si no ho feu??, uissssss lo que ha dishoooo... si no ho feu simplement morireu (que és el que ve a dir el missatge de l’anunci en el fons), bé, després d’aquesta meravella del mon publicitari, segon anunci... una parella de cinquantons, preparant el menjar, i auuuu una veu que diu “Els problemes d’erecció no es poden solucionar i ja està...” i jo em pregunto, si el problema és l’erecció, un cop obtinguda fora problema no?, doncs no!!!!! campana i sacabó, cal també seguir un tractament amb un professional (llàstima que no fos amb “una” professional...), total perquè si no.... ja us podeu riure de la caiguda del “coloso en llamas”, i mai tan ben dit això de les flames... bé, dos anuncis i dos mostres del que es pretén gràcies a la por, i podria seguir així tot i que no voldria fer-me pesat... i sobre l’odi, ummmm, que voleu que us digui, no cal més que poseu la televisió i veieu les notícies, entre totes les grans mostres d’amor i bondat humana podreu veure aquí i allí algunes històries fosques que demostren amb una certesa que fa por (i ja la tornem a tenir aquí) que: “Homo homini lupus est”, tot i que amb “h” en tenim una altra que considero encara més encertada “Honeste vivere, naeminem laedere et jus sum cuique tribuere”, i com que no n’hi ha dos sense tres us en deixo una per a tots els humans... “Vulgus veritatis pessimus interpres”, que vindria a dir que els humans sou uns meravellosos intèrprets de la realitat, o no? Com podria dir algú parafrasejant a Eubulides de Mileto...