entrada 926 (any 3)

Hi ha moments en que un no pot evitar el somriure al veure la veritable naturalesa humana, ahir em van convidar a un sopar, de fet era un sopar amb persones que no ens acostumem a ajuntar massa (i abans, mentre i després del sopar vaig entendre el perquè), l’acte va començar a prometre, al preguntar un de forma més o menys dissimulada si el sopar es pagaria en funció del que es demanés o bé si es pagaria a mitges, i aleshores i davant la resposta de “A mitges” a alguns els hi va canviar la cara, forces moviments nerviosos de les cartes de menús i un canvi de mirada de la columna del preu a la columna dels plats, i encara els que comencen a preguntar que volen dir alguns dels noms d’aquells plats que sempre passen per alt; de fet, mai he entès a aquells que demanen una cosa si cadascú es paga el seu que si en canvi es fa un repartiment equitatiu, de fet quan es paga conjuntament és quan els experts dels vins demanen la carta específiques i no s’estan de demanar aquelles ampolles que ells no demanarien si anessin a sopar sols, i a qui encara els hi has de donar les gràcies de que comparteixin els seus coneixements amb tu, i si no veus vi, doncs res, és el teu putu problema abstemi de merda (i de pas més per a ells de vi)… i ja no parlem del menjar, ara que el millor és després dels plats quan porten les cartes de postres i aquells que mai demanen postres aprofiten per navegar entre illes de gelat banyades en un mar de natilles, que dic un mar un oceà amb tsunamis provocats per les cullerades que carden al plat, o bé acabar amb volcans en plena erupció de xocolata belga calenta… i per rematar els que volen aprofitar l’ocasió demanen cafè i copa, i el més brutal és que si vols aprofitar el tema i demanes el més car (total si es tracta d’això perquè dissimular), doncs res, aleshores pot passar que aquests mateixos que han demanat el que els hi ha rotat aixequin la veu tot dient que en el teu cas tu et paguis el que has demanat que és força car i que la resta ho pagaran a mitges, en un intent orgiàstic lagrangià de maximitzar el benefici del sopar per les seves butxaques, ara brutal el comentari d’una que li deia a la seva parella “Carinyu, quan sortim junts mai demanés això…”, al que un no va poder estar-se de dir-li “Kllons perquè quan surt amb tu paga ell i avui democratitzarà el cost del sopar…”, quasi que m’ennuego davant aquella frase pensant en alguns criteris de repartiment autonòmics i com moltes vegades un senzill sopar pot explicar fets força més complicats com les col·laboracions a nivell tributari de les diferents autonomies o fins i tot entre països… eisss, però el tipus el va mirar tot ofès i vaig estar a punt de quedar-me de pastaboniato pensant que encara li demanaria una rectificació sota pena de veure’s a la sortida del astre rei amb padrins, però clar, com deia algú “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena…”, però aquest cop el tema va estar força bé, davant aquella imatge tot just abans de començar a sopar alguns ens vam mirar i ens vam aixecar de la taula separant una part de la mateixa i dient que ells demanessin que nosaltres faríem el mateix i que si algú volia conversar amb nosaltres que li deixaríem una cadira, perquè que voleu que us digui per sortir a sopar amb segons qui millor no sortir a sopar…

entrada 925-2 (any 3)

Aquest matí la conversa girava sobre dos punts que demostren un cop més com n’és de vegades d’estranya (per no ser més expeditiu) la naturalesa humana, el primer punt era els comentaris dels tipus que estan tornant dels States i que es queixen de les mesures que s’hi van adoptar per fer front a l’Irene (i és que com diu un conegut: “Tota mesura és poca davant una fèmina cabrejada”), doncs res, que ha sortit una senyora (amb els seus anys) dient sense tallar-se un pel (que per això serveixen els anys i la demència senil), “Estaban kgaos”, així, tal com raja, si senyors i senyores aplaudiments amb les mans i les aletes del cony en un cacofònic plas plas digne de Prokofiev… ara bé, ni us perdeu el que hagués passat si allí no haguessin fet els deures i la tempesta hagués fet que aquesta senyora patís qualsevol entrebanc, aleshores segurament el seu discurs en seria un altre, però clar, que n’és de fàcil quan tot ha passat i un en té la visió en perspectiva… l’altre tema de conversa ha estat la revolta que hi ha hagut a Mallorca, i un dels presents deia: “No us ho perdeu, presumptament el tipus estava cometent un delicte, doncs res, que cau i es monta una tangana que ja es veurà qui la pagarà…”, i clar, com no podia faltar ha saltat el cortendre aka tender heart tot dient que el problema no està en la multiculturalitat sinó en la incomprensió de la diversitat cultural, valents collons, sort que un dels presents li ha recordat que allò tenia forces tints d’una baralla per fer-se amb el mercat de la droga i del comerç il·legal, doncs res aquell qui mai ha fotut un pobre a la seva taula per Nadal, o que si va a un xaxipaís en plan “turisme compromès” no surt del seu ressort (i sempre ens diu que tracta de luxe al servei, a vegades no sé si ens pren per imbècils o directament ho és ell, perquè tractar bé al servei, avui en dia, no deixa de ser quelcom força rocambolesc ja d’arrancada), doncs res, aquesta ànima caritativa ha saltat tot dient que alguna cosa hauran de fer aquestes persones per guanyar-se un sou i poder viure i que la culpa no és seva… aquí les mirades han passat de la incredulitat absoluta al senzillament “Aquest no s’entera o va d’enterat…”, perquè entre els presents la idea que algú pugui viure de la il·legalitat en temps de crisi o no, no els molesta massa (de fet forces dels que hi eren cometen delictes dia si, sia també, això si, com ells diuen “white collar” i sense personalitzar les víctimes, el que els torna uns tipus d’èxit i socialment acceptables), així que la idea del delicte no els hi era negativa, el que els hi era del tot inadmissible era la tolerància i l’intent de comprensió del mateix, li estava donant voltes quan un dels presents m’ha dit “Alícia no va acabar al manicomi per haver estat al món de les meravelles, Alícia va acabar al manicomi al descobrir que aquell món era aquest món i que mai en sortiria…”, no he pogut més que somriure tot pensant que molt possiblement aquest món que us toca viure sobrepassa en escreix al de la pobra Alícia…

entrada 925 (any 3)

El divertit de que s’acabi l’estiu és que el personal acostuma a fer més sopars i més sobretaules nocturnes amb un intent de negar l’evident pas del temps, i amb un esperit formiguil d’agafar una bona base d’encontres que els hi permeti de fer més passable la tardor i el posterior hivern que teniu ja a tocar, tot ignorant que l’important no són els records que es tinguin per poder-los recordar l’important és la capacitat de poder-los viure, perquè davant la possibilitat de viure quelcom, el record del ja viscut queda força menut… amb tot i pels meus “menuts” que aquestes nits encara porten moments estel·lars, ahir un dels presents amb un parell de copes de més es va sincerar tot dient “No em costa follar-me la meva parella, ara bé, m’és impossible fer l’amor amb ella” al que algú li va replicar “I ella se n’adona?” davant la cara del primer aquest va seguir “Doncs res, tu te la folles i ella que s’imagini que li fas l’amor”, ahhhh final de la disputa, si ja ho veieu com de fàcils són les coses i qui no es conforma és senzillament perquè no vol… un altre dels presents va treure el llistat de les noves promeses a entrar al mercat de la carn, i us puc ven assegurar que de moment queda força ben abastit i amb carn d’excel·lent qualitat, entre les escollides em vaig decantar per la Ulyana Azanova aka Klodi Monsoon tot i que n’hi havia de forces més excessives sempre m’he decantat per aquelles que et criden a cop d’ull, ja sé sap que davant els instints primaris les reflexions acostumen a voler justificar allò que la raó no considera assenyat tot i que els instints ho reclamin, després vam estar fent un petit calendari de concerts per aquesta tardor, ja que sembla que aquest any hi haurà força escena de la cage per fer recordar a alguns com han passat i quants n’han passat d’anys… com deia un present “Anar a aquests concerts no és donar almoina, és senzillament rendir un petit tribut a aquells que en el seu dia ens ho van fer passar bé…”, i aquí un dels presents va aprofitar per posar-hi cullerada tot dient que no entenia com alguns (referint-se a nosaltres) teníem uns gustos força limitats i peculiars (per ser benèvol), i en canvi en temes musicals patíssim d’un eclecticisme malaltís, aquí un dels presents no va poder evitar el somriure per dir-li “Mira, no tothom té l’excel·lent gust que tu tens… i no tothom té la capacitat d’escollir i quedar-se amb pocs entre tot el que hi ha…”, un altre va aixecar la cervesa sentenciant “Mira davant la música dubtem més que una fetitxista del calçat davant una botiga plena de Blahniks…”, em va fer somriure el paral·lelisme d’idees, com venia dient ja en queden poques de nits com aquestes, possiblement es podrien repetir al llarg de l’any indiferentment de les estacions, però suposo que aleshores al final cansarien, perquè com em van dir fa temps “Sempre és millor quedar-se amb un xic de desig i ganes, que no pas afartat…”

entrada 924-3 (any 3)

I us en deixo un altre…


Here, somewhere in the heart of me
There is still a part of me
That cares

And I´ll, I´ll still take the best you´ve got
Even though I´m sure it´s not
The best for me

When you´re born a lover
You´re born to suffer
Like all soul sisters
And soul brothers

I, I can see the danger signs
They only help to underline
Your beauty

I´m not looking for an easy ride
True happiness cannot be tried
So easily

When you´re born a lover
You´re born to suffer
Like all soul sisters
And soul brothers

Like all soul sisters
And soul brothers

You can take your time
I´ll be waiting in line
You don´t even have to give me
The time of day

When you´re born a lover
You´re born to suffer
Like all soul sisters
And soul brothers

Like all soul sisters
And soul brothers-

I com diuen no n’hi ha una sense dos…
Ni dos sense tres…

entrada 924-2 (any 3)

La vaig veure entrar en el local quan sonava això, de fet us recomano que els aneu a veure si voleu gaudir d’un concert tal com haurien de ser tots els concerts… la vaig conèixer fa un xic més de tres-cents anys, per aquell temps ella encara estava en la fase de la renúncia a tot el que li quedava d’humana, vam coincidir una nit a Venècia i em vaig perdre entre el seu cabell, ella es va girar mentre els fanals del pont de Rialto dibuixaven la seves formes i el cabell es movia lliurement abraçat pel vent, vaig somriure mentre em presentava i ella em retornava el somriure no exempta de certa curiositat el contacte del seu cabell amb la meva cara va ser brutal, vaig poder olorar no la seva vida ni el que era, sinó totes les seves vides anteriors, em vaig sorprendre fent un parell de passes enrere al que ella em va preguntar si em trobava bé amb certa preocupació no exempta d’una ironia que amb el llarg dels segles li he anat descobrint, aquella nit i mentre passejàvem per la Zattere em va explicar la seva història, una història que coneixia força bé, de fet tots els vampirs ens hi hem trobat algun cop, una història de solitud i d’incomprensió que aboca a una desesperació que cal saber ser portada, ens vam acomiadar prop del Campo Santa Marguerita, i ella va deixar anar un lacònic, “Igual ens tornem a veure…”, van fer falta forces anys sumant un xic més d’un segle per tornar a coincidir, aquest cop en un París en plena efervescència artística i ella com a musa de forces artistes, em van parlar d’aquella que tenia la bellesa justa per ser admirada i per no quedar obturat, aquella que tenia la justa mesura de la vellesa per no esdevenir quelcom ofensiu en un món on la perfecció absoluta no esdevé més que la major imperfecció, ens vam saludar com si fos la primera vegada, ella em va somriure i el seu cabell em va fer tornar forces anys enrere, la nit va ser curta i vam acabar remullant-nos al Monceau per acabar jurant-nos el que no podíem jurar davant l’Alexandre Nevsky, ara encara no feia uns decennis que havia tornat a coincidir amb ella, i com tots els vampirs a qui conec em va preguntar si portava a res tenir una eternitat si un no té clar que fer amb ella, que envejava secretament la brevetat de la vida humana, la forma en que viuen la vida coneixedors que cada moment és irrepetible, que mai seran com han estat, que l’avui per poc que sigui és una fita en la línia temporal, que el temps perdut és senzillament temps perdut… no vaig saber o voler donar respostes, diuen que a vegades la millor resposta és deixar la pregunta a l’aire, vam passejar per la Cala Mesquida veient sortir el sol i ella em va dir “Ells poden admirar aquesta sortida de sol perquè saben que no en veuran moltes més com aquesta, en canvi nosaltres ens hi podem cansar de veure-les, i al final no apreciem res…”, vaig somriure mentre l’abraçava i notava de nou el seu cabell, des de les hores hem estat en contacte però cadascú ha fet passar la seva existència com ha cregut, no fa massa em va dir que passaria per on soc i vam quedar per fer un cafè i ara la tenia allí davant, ella va somriure al seure davant meu, es va apartar el cabell de la cara i encara va dibuixar més el somriure al veure la meva expressió “No sé que li veus… només és cabell…”, vaig estar a punt de contestar “És el teu cabell…”, va demanar un cafè amb gel mentre de fons sonava…

I want somebody to share
Share the rest of my life
Share my innermost thoughts
Know my intimate details
Someone who'll stand by my side
And give me support
And in return
She'll get my support
She will listen to me
When I want to speak
About the world we live in
And life in general
Though my views may be wrong
They may even be perverted
She'll hear me out
And won't easily be converted
To my way of thinking
In fact she'll often disagree
But at the end of it all
She will understand me
And I....

I want somebody who cares
For me passionately
With every thought
With every breath
Someone who'll help me see things
In a different light
All the things I detest
I will almost like
I don't want to be tied
To anyone's strings
I'm carefully trying to steer clear of
Those things
But when I'm asleep
I want somebody
Who will put their arms around me
And kiss me tenderly
Though things like this
Make me sick
In a case like this
I'll get away with it
And in a place like this
I'll get away with it
And I....
I want somebody

entrada 924 (any 3)

Ahir per la nit va tocar sessió de cinema, després del sopar algú va aprofitar per fer de “progre intel·lectualoide” posant-nos la peli de “serbian film”, el tipus ens va avisar que podria ferir algunes sensibilitats, a mitja cinta ja només hi quedaven alguns dels mascles i aquest pobre vampir, les parelles i d’altres van aprofitar per dir que allò els sobrepassava i van gaudir de coses millors, i la resta a aguantar per demostrar no sé quin coi d’hombria (això si, peaso trasto que gasta el prota), de fet que voleu que us digui... no vaig veure res que els humans no hagueu fet de força bon grat al llarg del temps al final de la cinta el tipus va somriure i va deixar anar un “No espero que l’entengueu però aquesta serà una cinta de referència d’ací uns anys...” (el mateix va dir de la peli de l’anticrist del lars von trien o com cony es digui), quasi que em parteixo davant aquella demostració de cultura futura com si allò que ens va fer veure no fos més que un bodrio com qualsevol altre, ara bé, el divertit del tema no va ser la cara dels presents i com anaven canviant davant les imatges com si la majoria no hagués fet, no fes o no pogués arribar a fer actes força més detestables que els que es veuen en la cinta com per exemple no saber combinar el color dels mitjons amb les sabates i els pantalons o la crueltat de cuinar una llagosta... ara el divertit de la nit va ser el regal que un dels presents va fer a la seva parella, o més ben dit el regal que la sogra (sempre les sogres) va fer a la nora, la tipa estava que no cagava amb un penjoll i una polsera a joc, doncs res que la susoditxa sogra va decidir complir el desitjos de la jove i li va fer una polsera i penjoll a joc, un preciós cordó d’or tot treballat, al que ella li va dir a la jove si li agradava i aquesta amb els ulls com a plats dient-li “Clar que m’agrada, és més, no me’l penso treure mai!”, al que la sogra amb un somriure li va dir “No saps els contenta que em fas...”, el que la joveneta no sabia era que allò era un conjunt de polsera esclava i penjoll ídem, al que la tipa encara emmirallada pel daurat metall no va caure en el significat dels mots, un cop tancada i després del clic característic i de lluir-lo la tipa li va preguntar a la seva parella si la podia ajudar a treure-se’l, i heus ací que no hi havia cap junta ni tanca, la tipa es va començar a posar nerviosa i més quan el tipus després de parlar amb sa mare li va dir “Diu que és una esclava i que esperava que sabessis el que era, i que no t’hauries de preocupar que tu mateixa has dit que no te’l trauries mai..., es veu que un cop tancat no es pot obrir de nou...”, he de reconèixer que el conjunt és senzillament brutal bonic de debò, ara bé, la juguesca de la sogre ha sobrepassat en molt la puteria més fina, ara ja tenim al jove cadell amb el collar, un collar de collons, però que no deixa de ser un collar i a més deixat posar de bon grat, humans, sempre humans, i tot gràcies al emmirallament que provoquen certs materials en els ulls verges o en els desitjos incontenibles de certes persones, perquè el que està clar és que un cop es fa un pacte amb el diable tard o d’hora toca passar per caixa i pagar... així que ninetes del món ja ho sabeu, si us regalen un penjoll mireu si hi ha tanca abans de que us el tanquin al voltant del coll, no sigui que el desig del que voleu acabi per ser el malson que voleu evitar...

entrada 923 (any 3)

L’altre dia estava fent un beure amb un conegut, i mentre comentàvem temes diversos se’ns van acostar uns coneguts, després de les presentacions de torn va aparèixer aquella educació mal entesa que va fer que els hi oferissin de seure amb nosaltres, i la innata curiositat humana que va fer que acceptessin per tal de descobrir qui era la noia que estava amb el meu conegut, la tipa és diu Mireia i és una cosina llunyana de la que pocs en saben alguna cosa, però com l’estiu dóna per moltes coses suposo que alguns dels presents van deixar volar la seva imaginació tot pensant la sort que haguessin fet si fossin ells qui la tinguessin al costat, el meu conegut va somriure “Ja ho veieu, aprofitant l’expressió de deveu estar cercant “aprofita el moment”, perquè les coses maques tenen la insana tendència a perdre amb el pas del temps, en canvi les coses lletges tenen la tossuderia d’allargar-se amb el pas del mateix i perpetuar-se…”, vaig aguantar-me la rialla mentre veia als tipus tot mirant-se sense entendre massa bé si allò era o no un atac vers la seva condició de monògams obligats, i com que les veritats són de molt mal caure alguns es van excusar sota les més pintoresques històries per deixar-nos sols de nou (com haguéssim tingut d’estar des de un bon començament), una de les presents ens va dir que estava en un càmping on hi havien allotjat a famílies que tenen problemes per fer vacances, sota la premissa de que tothom hauria de poder fer vacances, premissa del tot falsa, perquè com en tot vacances només les haurien de fer aquells que les poden fer, doncs res, la tipa ens va explicar lo realitzada que es sentia i les activitats que feia amb ells, al que el meu conegut li va preguntar si ella també estava al càmping, meeeeeccccc, resposta negativa, la tipa estava en un hotel, si els seus fills feien les mateixes activitats que els fills de qui ajudava, meeeeecccccc, els seus fills feien d’altres activitats a anys llum de la dels “pobrets” a més de mantenir una més que asèptica distància vers ells, si ella a part de les activitats hi feia vida amb ells meeeeecccccc, no pas, la tipa hi anava una estoneta al matí a recollir els somriures i els afalacs a la seva actuació, un cop inflada com un pao marxava a prendre el sol, perquè si hi havia quelcom més important que les seves activitats socials aquesta era el seu bany diari de sol en la coberta del seu iot, iot que cap d’aquells a qui ella ajudava trepitjaria mai, com si tothom no tingués dret a tenir un iot, posats a que tothom tingui vacances… i després ens va tocar aguantar com ens explicava la cara que posaven cada dia a l’hora de les menjades, de com “assaltaven” el bufet perquè segons ella “Sembla que no hagin vist mai tan de menjar junt…”, aquí el meu conegut li va dir amb un somriure, “I suposo que tu no deus menjar amb ells, no sigui que els deixis sense menjar, o… clar!, que tu no menges el que menja el teu servei…”, la tipa se’l va mirar clavant-li la mirada i aquí si que no vaig poder contenir el riure…

entrada 922 (any 3)

Fa temps ja m’ho van dir, que un per molt de temps que es deixi passar hom descobreix com les coses sempre “estan a punt” de canviar, però senzillament mai canvien, de fet només cal veure que tot i les manifestacions i demostracions de democràcia pel poble us canviaran la constitució per la via directa, sota l’argument que cal anar ràpid i que vosaltres podeu parlar però que no enteneu res, com em deien “A la constitució se li fa allò pel que està feta, se la prostitueix al so de qui més paga, vaja a vegades confonc constitució amb prostitució…”, i després lo dels agents de l’ordre que segueixen fent de les seves i tothom queixant-se però sense nassos de fer-hi res, i avui i ja per acabar d’adobar-ho escolto com davant l’increment de la salinitat del Delta i el perill que representa pels cultius d’arròs, els pagesos (que poden ser pagesos però no tontos) s’han decantat per cultivar una variant tractada amb radiacions per tal de fer-la més resistent als índexs de salinitat (és a dir pels curtets o els que tenen la neurona de vacances) pura i senzillament manipulació genètica, i la gràcia és que aquests mateixos són els que critiquen els cultius transgènics, ara bé, si els hi va bé a ells no cal criticar-lo sinó a més subvencionar-los, posant un altre cop el valors i el que sou els humans… avui parlava amb un tipus qui ha fet bona la dita que acostumen a marxar dos junts de vacances i que aquests mateixos tornen separats un cop acabades (si les arriben a acabar), el tipus m’explicava que un cop en la destinació havien coincidit amb unes parelles conegudes, doncs res, que en un dels molts sopars i la posterior festa que va acabar a altes hores de la matinada el tipus va tornar a casa on la seva parella havia marxat per què estava cansada, el tipus al entrar a l’habitació va notar com hi havia quelcom que no encaixava i poc li va costar trobar un preservatiu sota el llit, el tipus se la va mirar mentre ella obria boca al que ell va dir “No diguis el que jo vull escoltar i tu no creus, i per cert no em parlis si no t’has rentat la boca…”, un cop fora una de les conegudes es va mostrar força “comprensiva” amb ell, i li va reconèixer que havia estat ella qui havia demanat a un conegut que s’agenciés a la seva parella i després deixés el condó sota el llit, tot això fet amb molta desgana i mal de cor només per demostrar-li lo “puta” que era la seva parella i dir-li que ella sempre estaria al seu costat pel que li calgués, i això amb la tipa acostant-se per moments, el meu conegut va agafar-li l’oferiment tot dient que s’ho pensaria (no s’ha de portar mai la contrària a una tarada que pot crear un pla com aquell), ahhh, que bonic és l’amor i clar que a l’estiu floreix per tot arreu, com ja vaig dir un dia “Que bonito es el amor cuando llega se asoma te atrapa i vuela, se va con el sol y brilla con la luna nueva…”, i si, em vaig perdre el seu concert… que hi farem…

entrada 921 (any 3)

Vaig deixar caure el cos a terra tot pensant com quelcom tan ple de vida i increïblement perfecte podia esdevenir allò, un objecte inanimat sense gràcia ni harmonia, suposo que quan algú mor queda allò que realment s’és sense el subterfugi del que hem estat venent fins el moment, encara recordava els seus darrers espasmes a les meves mans mentre la seva sang passava a ser meva, per molt que us ho vulguin vendre ningú sap la sensació que comporta això fins que no hi passa, aleshores o bé un s’enterra en qualsevol religió per tal de superar l’acte o senzillament en fa una religió d’aquest acte... la vaig contemplar, no sé quanta vida hi podia quedar en aquell cos quan el vaig fer meu, tampoc la vida que hagués pogut portar a aquest món, ni tan sols la gent que la trobaria a faltar, molt possiblement quan qualsevol humà mata a un animal poc que hi pensa en tot això i no seré més papista que els humans, fet i fotut no sou més que els contenidors del que ens permet seguir subsistint, el color li anava marxant de les galtes, els muscles s’anaven engarrotant i aquell cos flexible, suau i graciós començava a perdre tots aquests atributs, podia escoltar a aquells que m’estaven perseguint, segurament trobarien abans el cos que a mi, i es maleirien pel fet d’haver arribat tard, qualsevol humà que l’hagués morta es podria refugiar en la idea que la culpa era d’aquells que havien estat incapaços de caçar-lo abans que cometés un acte com aquell, encara recordo a un comissari que va demanar dels nostres serveis per enxampar un assassí en sèrie el tipus em deia “Els seus crims són tan salvatges que se’ns escapen, de fet som incapaços d’acceptar i no dic entendre com algú pot actuar d’aquesta manera, i això és el que fa en bona part que no puguem atrapar...”, al final l’assassí en qüestió era un pobre noi que s’encarregava de portar les compres del mercat a les cases senyorials cobrant un xic per cada encàrrec, un pobre desgraciat per qui ningú donaria un cèntim, i que molt possiblement ni ell mateix sabia perquè actuava d’aquella manera, en resum un monstre pels humans, que obviaven el fet que aquell monstre no era ni més ni menys humà que ells mateixos... en el cas dels vampirs el tema ens patina un xic més, poc ens importa el que pugueu pensar, de fet i com a norma vosaltres moriu i nosaltres ens alimentem, el que em va sobtar va ser el moviment que hi havia en una cantonada, l’havia detectat feia estona i no vaig poder més que somriure el tipus senzillament em va veure desaparèixer estava encara sobtat del fet quan vaig aparèixer a la seva esquena “T’ha agradat l’espectacle?” el tipus es va sobresaltar girant-se, esperava que se l’hagués amagat, ja que si hi ha quelcom que odií més que un tipus que es masturba mentre mates a algú és que et vulgui ensenyar la polla, però no, heus ací que enlloc d’un pinzellet curtet i monocolor hi havia un tros de carbó i un paper, al mirar-lo, vaig tenir de reconèixer que el tipus era tot un artista, allí estava ella estirada al terra molt possiblement aquell dibuix tenia força més vida que no pas el propi cos que quedava allí, “Un artista pel que veig...” ell va forçar el gest “Algú que necessita plasmar el que veu i que moltes vegades és força diferent al que veuen els altres, molts hi veuran un cos jo hi vec una vida...” vaig somriure amagant-me en les ombres, ahhh els artistes, qui els entengui que els compri o els hi compri els quadres, el van trobar i ell va negar haver vist res, molt possiblement perquè ambdós érem conscients que no deixem de ser víctimes de les circumstàncies i ell en el fons esperava una altra oportunitat per poder dibuixar...

entrada 920-2 (any 3)

Avui he rebut una trucada que no ha pogut més que fer-me sortir un somriure, el tipus estava força exaltat tot preguntant-me si el que li havien dit era cert (m’ha fet gràcia ja que algú que et truca com ho estava fent ell, segurament ja havia comprovat que allò del que parlava era cert), l’he escoltat per senzillament corroborar-li el que ell ja sabia, que la nostra empresa s’havia avançat i havia tret el producte en el que estàvem treballant al mercat sense avisar-los, amb la pèrdua de drets en el registre i l’explotació del mateix, de fet ells havien tingut una petita col•laboració, força significativa però petita, ben pagada i amb una promesa de més que és el que ara estava a l’aire, el tipus m’ha semblat aquell que es preguntava el perquè dels sugus de pinya embolcallats de blau... tot intentant trobar una explicació a un fet senzill que li he tingut de repetir “Quants menys a repartir, més pastís a menjar...” l’altre aleshores ha intentat un atac en base a una sèrie de merdavalors ètics i morals i aleshores ha estat quan no he pogut evitar el riure, que per cert l’ha molestat (encara no entenc el perquè): “El problema no és que jo t’hagi traït, el problema és que tu vas confiar en mi, no cerquis en mi les teves mancances, tu vas confiar quan no ho hauries d’haver fet i el resultat ja l’has vist, encara t’hauria de cobrar per la lliçó que t’hem ensenyat, però no pateixis que aquestes les donem gratuïtament...”, no sense recordar-se de persones que ell no coneix ni mai coneixerà ha penjat tot dient que ja parlarien els nostres advocats, al que li he recomanat que s’ho pensi bé abans de deixar-se enganyar per altres (sembla estrany com no aprèn el personal) ja que personalment considerava que ho tenien força pelut... poc després i mentre fèiem el cafè alguns dels tipus que havien participat en el projecte es mostraven un xic escandalitzats, perquè ells s’hi havien implicat professionalment i personalment, i molt possiblement l’acte de la nostra empresa faria que perdessin part de les amistats que havien fet de l’altre companyia, i el que encara els aterria més, a partir d’aquell moment la pèrdua de confiança en la pròpia empresa, on quedaven les paraules o els actes que pactessin veient com havia anat aquell tema, no he pogut estar de recordar-lis, que el millor que poden fer és no confiar en l’empresa, perquè senzillament l’empresa mai ha ni confiarà en ells, i em sembla un tracte just que les dues parts actuïn d’igual manera, i de pas que es deixin estar de tractes personals i es centrin en els professionals... suposo que privadament i en petit comitè alguns dels presents ens deixaran verds i fins i tot diran allò tan amanit de: “Coses així em fan pensar en deixar l’empresa i plantejar-me moltes coses”, quan tothom sap que no ho faran, i en el fons ells són els primers coneixedors que bona part dels seus salaris es guanyen precisament d’aquesta manera, actuant pura i simplement sota normes mercantils, l’ètica i la moral són uns luxes que costen de mantenir en el món dels negocis...

entrada 920 (any 3)

Ahir em preguntaven fins a quin punt val la pena canviar per tal d’acontentar a l’altre, m’ho deia un tipus qui acaba d’iniciar una relació i qui és conscient de la màxima que la gent no canvia, sinó que senzillament menteix, el tipus em deia que en tota relació un ha de cercar allò que es vol per obtenir finalment el que es pugui, ja que tancar-se en desitjar el que es pugui porta a no aconseguir res, no vaig poder més que somriure, tot pensant que en mal lloc queda un quan els canvis han de venir de fora i no de dins, perquè l’objectiu de cadascú hauria de ser precisament aquest, el ser millor dia a dia, suposo que en això la humana tendència a la conformitat fa que un decideixi que deixar-se un xic, només que sigui un xic és acceptable i sembla estrany com aquest xic es converteix en un molt en poc temps, de fet en tota relació es passa d’un procés de certa exigència vers a la parella a una deixadesa (que molts entenen en el sentit que l’altre us accepta) i que heu d’entendre en el sentit que l’altre senzillament ja passa de vosaltres i aixeca la vista per veure i descobrir amb un somriure que hi ha vida més enllà de la parella, fa temps vaig conèixer un tipus que era un amant excel•lent i ell em deia “Has de viure cada dia com si fos el darrer de la relació, com si l’estona que comparteixes amb la teva parella pogués ser la darrera, com si tinguessis clar que ella dubta de tot el que fas... no hi ha res aconseguit, senzillament hi és tot per guanyar...”, saltant forces distàncies he traspassat aquesta dita al món laboral, i sempre ho dic als que treballen i als qui explico historietes sota el nom de ponències “A la feina s’hi ha d’anar com si fos el darrer dia, no tenint la seguretat que tenim la feina assegurada, sinó amb la incertesa que ens poden fotre el carrer a la mínima, la seguretat ens fa febles i proclius a l’error, la tensió de l’examen continu ens porta a una certa excel•lència en la feina...”, al dir-ho la gent em mira sorpresa i aleshores els hi pregunto “Vosaltres quan arribeu a casa intenteu conquistar de nou a la vostra parella o senzillament gaudiu del que ja teniu?”, i és quan esdevé una de les veritats universals i és que molt del que creieu vostre i aconseguit no ho és tant, i que si no batalleu dia a dia pel que voleu senzillament arribarà un dia que ho perdreu, i el més clar encara, si ja no voleu batallar és que senzillament ja no ho voleu, i el mantenir-ho no denota més que una malaltissa covardia a la pèrdua, però que hi farem no deixeu de ser humans, i no us mesureu pel que sou, us mesureu pel que els altres diuen que sou i clar, davant d’això que millor que tenir a forces al vostre costadet que us vagin cantant les vostres excel•lències... fa poc un tipus em deia “És tanta la diferència entre el que la gent és i el que creuen que són, que la majoria quan es veuen reflectits en un mirall senzillament no es reconeixen tot pensant: mira quin tipus més desgraciat...”

entrada 919 (any 3)

Llegia com ara els reis dels noticiaris són els espais dedicats al temps i als esports, i de fet aquests ja fa temps que tenen els seus propis patrocinadors, de fet fa anys que em van dir que l’interès del personal per les notícies disminuïa en funció del putejat que un està, o del sobrat que va (i òbviament per motius diferents), en ambdós casos però es dóna la màxima humana de (o no vull saber el que passa o passo del que passa...), fa poc vaig estar sopant amb una tipa amb qui quedo cada seixanta o setanta anys, així tenim historietes suficients per omplir els llargs silencis que segons quins sopars comporten, com ella em va dir un cop “O sopem menys sovint o aquests sopar acabaran per matar el gust dels sopars...”, vaig somriure sense poder estar de dir-li “Ja em vols fer el salt?” i ella va somriure, perquè tothom sap que no hi ha més sàvia que una dona i més si és una vampira “Mira, la fidelitat és el que s’inventen aquells que dubten de la seva capacitat per mantenir una relació, t’hauries de preguntar que prefereixes una dona fidel tot i que no t’estimi o una infidel i que t’estimi, i el concepte fidelitat entès des de la perspectiva masclista of course, suposo que la resposta denotarà força si et valores més a tu o el que els altre puguin pensar de tu...”, vaig somriure aixecant la copa i dient-li “Saps, avui pensava en el darrer sopar, et vas fotre un fart de fuster...” ella va somriure amb una brillantor als ulls “I tu de camperola, que et penses que no ho recordo?” “Ja saps, que no m’agrada anar a dormir després d’una menjada pesada...” ella va somriure repassant-se els llavis amb la llengua “Encara recordo al bo del fuster, saps ja no hi ha humans com aquells, ara tots són uns sense substància, ja no sé on queden aquells humanots alts i forts amb una sang possiblement menys sana però més saborosa, mira ara surts i com a molt et pots endur un coll blanc o amb sort un de blau a la taula i que vols que et digui, tastat un tastats tots, però et planyo a tu, que entre les que hi ha... suposo que et deus jugar els ullals cada cop que mossegues un coll femení i has de perforar totes les capes de maquillatge, cremes i d’altres; saps, a vegades penso que clavant una agulla al coll d’una dona es pot fer un estudi cosmètic generacional en funció de les diferents capes que s’hi puguin trobar...”, vaig somriure, tenir temps fa que un pugui valorar les coses sense presses, a vegades voler viure-ho tot ràpid i intensament fa que les coses senzillament acabin cremades, cada cosa requereix del seu temps, tot i que en un món on la paciència escasseja i on un creu que la ciència i la tecnologia ho poden tot torna als pacients en persones cada cop més estranyes, i allí estàvem, havien passat forces anys però la conversa era com si no fes més d’unes hores des de la darrera trobada i és que com em van dir fa temps: “No importa el temps que fa que no veus a algú, l’important és el que passa quan el veus...”

entrada 918-2 (any 3)

Ahir parlava amb un tipus qui havia tornat del seu particular descens a l’infern a la recerca de la seva eurídice particular, i això avui en dia no és més que l’anada a la platja tot fent realitat aquella convenció social que a l’estiu qui no fa una cursa per veure qui enxampa el melanoma més animal no mereix ser tingut en consideració... doncs res, el tipus m’explicava que ja posats a fer-ho què millor que fer-ho a “lo grande” i va capbussar-se en una d’aquelles platges on un es pregunta com pot ser que hi hagi tota la gent del món mundial i cap persona, m’explicava que un ha d’escoltar les converses dels altres, de fet qui no vulgui ser escoltat no hauria de parlar a tall de home cinema 67.0, em deia que tenia tot just un parell de velles al darrera on les tipes es queixaven de l’estat de salut dels seus marits i una li deia a l’altre el que menjava el seu marit i l’altre li responia amb el menú de la seva parella, i les tipes com dos expertes en nutrició intercanviant-se consells i plats per putejar als seus marits en la cursa pel plat xaxisaludable però sosoktkgas, ara bé, el brutal va ser quan una d’elles explicava les discussions que tenia amb el seu marit quan aquest es queixava del racionament al que estava sotmès i ella li deia que si tenia cap problema que es queixés al dietista, tant d’amor i estimació quasi que li fa saltar la llagrimeta al tipus, quan una d’elles va dir “Mira, por mi que coma lo que quiera, ahora bien, no voy a dejar que la palme y me deje con el culo al aire en este mundo, primero que me deje apañada y luego que haga lo que quiera...” i l’altre donant-li la raó, vaja una veritable demostració d’amor i dedicació desinteressada vers la parella... el tipus encara li estava donant voltes al tema quan va aparèixer una altra parella, on la tipa li estava cardant una bronca al tipus de collons, i el tipus intentant-se excusar mentre ella li escopia “Es que no te entiendo ,te has propuesto joderme el dia de playa?, como si yo tuviera ganas de follarme a otro, para que no pares de decirme que lo haga, que pasa te pone cachondo que te ponga los cuernos?”, i el tipus amb el cap cot tot dient fluixet, fluixet “Mujer es verano, estamos de vacaciones...” i ella contraatacant “Además, si tienes un calenton te metes en el mar porque ya veo que a mi no me vas a follar y dejas a las camarera tranquilas, o igual mejor te vas a pasear y ya me meteré yo en el mar a ver si encuentro a alguien que me quiera y sepa follar..., porque ya ni me acuerdo de que es un orgasmo y me canso de disimular-los...” i ella mirant al meu conegut qui va estar a punt de dir-li “No em miri, i si necessita una missió humanitària vagi a l’ONU o a la banya d’Àfrica que sembla que allí els negrets passen gana com vostè...”, i un cop deixada aquesta conversa per voltar sobre el mateix, i centrar-se en la de una tipa ja entrada en anys (és a dir lluny ja de la seva vida productiva i eficient) qui es queixava de que només s’ajudessin als immigrants i a ells se’ls deixessin de banda, sobretot pel fet que l’ajuntament els hi havia retallat part dels serveis del casal i dels viatges de la gent gran, i clar l’àvia en qüestió no podia anar a classes d’aquagym, ni ioga, ni aprendre a ballar dansa del ventre i ja no parlem dels viatges a Andorra, perquè clar, els nouvinguts “De la lágrima fácil!” com ella deia els hi estaven fotent la pasta dels seus serveis, el meu conegut no va poder més que somriure tot reconeixent que els humans per molt que passi no deixen de ser precisament això, humans...

entrada 918 (any 3)

Fa uns dies algú em deia els canvis que comporten anys no són canvis senzillament és l’evolució, tot això al respecte d’aquells que demanen paciència davant els canvis que d’altres sol•liciten, com ell resumia: “N’hi ha que demanen paciència coneixedors que el canvi és imparable, ara bé, imparable com és, no vol dir que no es pugui alentir fins que ens sigui còmode, com deia un estadista, acceptaré el canvi però el mínim temps possible, així que quan més tard millor...”, escolto com estan d’escandalitzats davant la visitat de cert tipus que ha de donar consells a la joventut quan li queden precisament més a prop la parca que no pas el bolquers, com deia aquella “Masclistes reconeguts vestits de llenceria fina”... ara el divertit era quan li preguntaven a un si era cristià i aquest amb un posat xaxiguai deia: “Si, soy cristiano per no de la forma tradicional, y me molesta tenir de decir siempre eso...”, doncs apa xatu que ningú t’ho va demanar i tu bé que ho vas deixar anar... i és més, en aquest intringulis que són les sectes crec que el tipus més exactament era catòlic com a subdivisió de la rama cristina, i és més, diria que era catòlic apostòlic i per acabar de rematar-ho gilipolles, i ja no sé si Romà o Penepolés... com ja he dit en algun altre moment l’avantatge dels vampirs i de tenir l’eternitat com a límit temporal fa que us tinguem d’aguantar fins la sacietat, però que també alguns hagin estat testimonis de fets i persones que o bé s’han enaltit fins a punts malaltissos o bé s’han intentat obviar en un intent d’amagar allò que se’n diu “human condition”, així que hi ha personatges a qui un sempre pregunta als vells si els van arribar a conèixer, perquè després de les pel•lícules i palles mentals que es munten al voltant algú vol una opinió de primera mà o en aquest cas de primer ullal, i fa segles em van explicar aquesta història... “En Jriegh era un dels àngels de Deu, de fet un dels que se’n carregava de donar compliment als “càstigs” (més que merescuts) que les díscoles creacions d’aquest mateix Deu s’anaven guanyant, després de fer ploure foc del cel, matar fins la sacietat i cometre forces d’altres “accions” el nostre àngel es va preguntar si l’error provenia del comportament dels homes o dels seu propi Deu, en tot això va rebre l’encàrrec de fulminar a tot un poble, en aquella època la mortalitat era força alta, i en un poblet nòmada i davant la manca d’homes i dones s’havien anat aparellant membres de la mateixa família per evitar desaparèixer com a tribu, Deu va demanar a l’àngel que els matés, que tragués els nadons del ventre i els exposés com a advertiment del que els hi passaria a tots aquells que contrariessin les seves normes (vaja tot un putu Deu d’amor i candor), el nostre àngel va arribar-hi i quan va veure el panorama va decidir negar-s’hi, va veure la xicalla jugant pel poble i com aquells a qui havia de castigar senzillament feien el possible per subsistir, això va comportar que Deu enviés altres a fer la feina i a la captura d’en Jriegh, aquest va intentar fugir però va ser capturat un cop davant l’altíssim, aquest el va mirar despectivament i li va dir que si tanta estima tenia pels humans doncs un com ells s’hauria de veure, així que va fer que agafés el cos d’un nat, en Jriegh va créixer com un humà, però quelcom no havia anat del tot com s’esperava perquè ell tenia plena consciència de que i qui havia estat en vides anteriors, així doncs, quan va créixer va decidir difondre el missatge d’aquell Deu segons com ell creia que hauria de ser, un missatge d’amor i de pau, a més amb el pas del temps va anar recuperant part dels seus poders i el seus actes no van passar desapercebut, un dia va ser traït i condemnat a morir crucificat, abans de morir un altre àngel se li va aparèixer dient-li “Ets un dels nostres i no et podem deixar morir aquí...” ell va respondre “Deixa’m morir com un humà el que mai he sabut viure com un àngel...”, amb tot ja sé sap que hi ha ordres que no es poden saltar així que van recuperar el seu cos i de nou davant de l’altíssim qui gastava un bon sentit de l’humor tot dient-li “Has sabut donar un tomb a la meva doctrina i molt possiblement ens calia una certa revisió, com a mínim la tenim revisada per dos mil anys més...”

entrada 917 (any 3)

Avui parlava amb uns tipus que han arribat a la conclusió que la fórmula química d’un dels presents era: 3HO (i no, no té res a veure amb l’aigua pesada ) +1CO, tot i discutir sobre si l’acudit de l’aigua pesada era del tot encertat, de fet el tipus de qui parlàvem es podria definir com un terç del holmes, un altre del House, un altre del homer, tot amanit amb un polsim del cooper… al tipus no li ha fet cap gràcia que haguem reduït la seva “immensa” personalitat una fórmula tan senzilla i ha començat dient que segurament ens havíem deixat forces d’altres elements, el que ens ha portat a reafirmar-nos que l’havíem encertat de totes, totes, ara bé un joc d’aquests acaba per què tothom passa per l’anella i un descobreix la visió que en tenen d’un, i més quan hi ha una certa sinceritat que a vegades un es pregunta si és sana per l’autoestima d’un mateix… i clar, no hi ha com definir als altres un cop aquests ens han definit a nosaltres, així que hem estat bona part del matí en fórmules químiques (força senzilles tot sigui dit, el que implica la senzilla molecular dels que allí érem…), estàvem en plena juguesca quan he vist entrar a un tipus que em sonava, ell m’ha mirat i després d’un somriure que no feia presagiar res de bo se m’ha acostat, el vaig tenir d’alumne en un d’aquells intents que em paguen per tal d’ensenyar als joves del país, i que falla o bé perquè soc incapaç d’ensenyar o perquè ells són incapaços d’aprendre, el tipus se m’ha acostat i després de la salutació de cortesia s’ha quedat allí de peu esperant no sé que, suposo que no ha entès que tota l’educació i aguante que un té quan és professor es deu en bona part gràcies al sou que et paguen i que un cop s’han acabat les classes i els doblons hi ha tan de dret d’oblidar l’assignatura i cagar-se en el professor com la d’obviar als alumnes sense necessitat de recordar-los, doncs res, que allí el tenia i aleshores ha aparegut aquell silenci que tothom reconeix que sobra i que ningú sap com acabar, sort d’un dels presents que li ha preguntat si era gay, això si i remarcant-ho, “sense voler faltar al respecte”, el noi se l’ha quedat mirant sense saber massa bé que dir i un altre ha replicat “No era un dels teus millots alumnes, no?”, el riure ha estat generalitzat, normalment m’hagués ajuntat en aquest acte de la degradació del tipus i més quan aquest s’ho havia buscat, però no he pogut més que aixecar el braç i preguntar-li com li anava la vida i si ja treballava, el que ha fet petar de riure als del meu costat, realment poc m’importa la vida del tipus fins i tot no recordava ni el nom, el que implicava que formava part dels “prescindibles” o d’aquells que no cal que ocupin cap clúster en la memòria d’un, el tipus m’ha comentat en l’empresa que estava i la feina un xic per damunt, després d’un intercanvi de mirades no he pogut més que dir-li “I ara que socialment hem complert, que et sembla si ens deixem en pau una temporadeta?...” el noi ha deixat anar aire tot alleugerit i s’ha acomiadat, els presents no han pogut més que rematar tot preguntant-me què em passava, i el motiu d’aquesta tendresa pels jovenets, fet que ha fet disparar més d’un somriure i els comentaris típics de les costums gregues entre mestres i alumnes…

entrada 916 (any 3)

Avui faré un remember post, primer perquè si no vaig errat s’ha estrenat una peli que ja vaig recomanar i que si teniu una estoneta podeu anar a veure, tot i que el director per ser qui és, hauria de fer sospitar del producte final, amb tot us torno a deixar un altre dels avançaments que hi ha… avui també veia per la caixa tonta com entrevistaven a aquests angelets que s’han dedicat a “fer venir els nadals a l’agost” com deien sense tenir cap mena de remordiments, i un tipus em deia “Diuen que ho fan perquè els hi han tret part dels subsidis, es veu que si te’ls treuen tens dret a robar, doncs bé, ara que ells han robat suposo que es tindrà el dret de treure-lis del tot la sopa boba amb la que estant vivint… i de pas que espavilin un xic…”, i aquí m’ha vingut al cap una història que ja vaig escriure (crec) i que li he explicat al tipus “Mira, fa temps passejant per un parc vaig veure com una mare comprava una bossa de xuxes a cada un dels seus fills, el gran aprofitant-se de la ingenuïtat del petit va aconseguir que aquest el convidés de les seves i mentre el petit anava menjant el gran se les anava guardant, al final el petit se les havia acabat i el germà gran encara en tenia unes quantes a la bossa, aleshores el petit n’hi va demanar i el gran li va dir que no, o que igual si, si a canvi li feia algunes de les tasques de casa i que quan n’hi compressin una nova bossa n’hi hauria de donar el doble de les que ell li anava donar, aquí va ser on la mare ja no va poder més i li va arriar un castanyot al germà gran, li va agafar la bossa i li va donar al fill petit…” qui estava amb mi ha somrigut “El nostre problema és que Deu ja no hi és per donar una hòstia al germà gran, i mira molt possiblement en el nostre cas el germà gran s’inventaria la figura dels pares per tenir sota control al germà petit, sota l’amenaça d’un poder superior i que no s’està per contemplacions…”, doncs també, que voleu que us digui també podria ser un excel·lent corol·lari per la història, el fet és que en aquest món on estem el pares han marxat de vacances i porten tan de temps fora que el germà gran ja ha perdut la por al possible càstig, de fet ha fet tants canvis a casa que costarà fins i tot als pares reconèixer-la quan tornin, igual per això encara no han tornat, perquè l’estan cercant tot creient impossible que el seu fill l’hagi canviada tant… avui llegia en un espai de sweethearts com dirien per allà com les hordes dels que volen salvar al pròxim, sense preguntar-se si primer no caldria que es salvessin a ells mateixos, doncs res, que aquests estaven força preocupats pel desastre de la banya d’Àfrica, i demanaven accions coordinades per salvar al pobres desgraciats que allà hi viuen, i no he pogut més que recordar el que em van dir fa anys “No n’hi ha per tots, i n’hem de ser conscients, tot i que la gran majoria preferix enganyar-se dient que n’hi pot haver per tothom, això si, sense renunciar a res, perquè no ens enganyem renunciar al que és renunciable no deixa de ser un acte que no ens hauria d’enorgullir, hauríem d’estar orgullosos de renunciar al que considerem irrenunciable, és molt diferent donar la camisa vella després de comprar-ne una de nova que no pas donar la camisa nova que acabem de comprar i quedar-nos amb la vella… i no cal oblidar que bona part dels que ajuden a part de fer-ho per les seves idees, ho fan perquè en cas contrari no tindrien res a fer i serien com aquells a qui volen ajudar…”

entrada 915 (any 3)

Observo per la caixa tonta els resums dels darrers “gotcha&run” de la capital londinenca i no puc més que concloure que si enlloc de tipus hi posessin micos tindria una escena de la darrera peli dels simis que han fet, i després encara n’hi ha que dubten que els humans no siguin una derivació dels simis... i més veient com alguns fan seva la dita de “mono veu, mono fa...”, ara vindran els salvadors d’aquests “angelets” tot dient que ells no en tenen cap culpa, que s’hi han vist abocats, que els sistema no els entén ni respecta i que és la seva forma de “rebel•lia” per cridar l’atenció del “pare estat o mare nació”, que en els fons no són tan dolents, i mireu possiblement a nivell individual encara se’n pot salvar algun ara bé, en grupets i només pel fet de seguir al més animal poc hi ha per salvar, igual l’interessant no seria salvar-los a ells, sinó salvar a la resta d’ells precisament... un jutge em deia fa temps “Quan veuen que poden trigar mesos en aixecar de nou una casa que han cremat en pocs minuts entenen quelcom bàsic, que crear és força més dur que destruir i que tot acte porta conseqüències... ara bé, si el que se’ls hi dóna són unes vacances pagades i res més, el que tenim és un increment en la seva ràbia...”, fa poc parlava amb algú que se’n carrega de vigilar-los i em deia “Mira, si algun cop se’ns n’anés la mà i ens en carreguéssim uns quants, possiblement hi hauria protestes, protestes d’aquells que veurien que podrien ser els següents, però la gran majoria respiraria tranquil•la, el problema un cop es comença fent això és que no queda clar on parar, possiblement no sigui quelcom que algú com jo hauria de dir, però ells poden fer el que vulguin i de fet qualsevol acte que facin sempre serà culpa nostra, dels nostre sistema, i sota aquest paraigües viuen el millor dels dos móns, de fet prop del 40% d’aquests angelets viuen en famílies on cap dels membres ha treballat en tres generacions, i el somni de tota mare menor és que la seva filla ho sigui i així multiplicar el subsidi que reben... no hi cabem tots, i hem volgut purgar les nostres culpes mantenint-los ocults i callats, i ara que les coses no van bé ells no estan disposats a cedir, i saps?, si li preguntes a algú que faries si ja no pots alimentar al teu gos i aquest es torna perillós la resposta que et donarà és força senzilla, i no vull menysprear als gossos...”, vaig somriure, de fet hi havia molta ràbia en les seves paraules, la ràbia dels que han cregut (que ja ningú ho creu) que el món pot ser millor, que tot allò es pot canviar, i tot incrementat perquè aquells fan allò que un mai faria o que un no pot arribar a entendre; l’estat solidari passa a estat subvencionador i finalment a estat subsidiari... i n’hi ha que veient a la resta i sota les creences d’una “igualtat” demanen el que tenen els altres sense voler pagar el preu per aconseguir-ho, de fet és molt més ràpid i fàcil trencar un aparador que no pas estudiar i currar per poder pagar-se l’objecte... com em van dir fa segles “Sempre hi haurà rics i pobres, els rics són rics i els pobres són pobres, el problema no és ser ric o pobre, el problema neix quan un no accepta que és ric o pobre, i no actua com a tal”

entrada 914-2 (any 3)

Avui he vist lo darrer del darrer per tenir un gym ktkgs, damunt les cintes per córrer i de les màquines d’escales i bicicletes hi ha un petit dispositiu on la gent pot posar els seus aparells de la casa dels mossegats per l’Eva, la prova del pecat original, i no tan sols pot escoltar el que hi tenen sinó que per les pantalles s’hi poden veure els vídeos o imatges que se’n tinguin enregistrades, a més de també poder llegir, navegar i quasi que fer el dinar, i cal sumar-hi que els que entrenin amb un, poden compartir tant l’àudio com les imatges a les seves màquines respectives, vaja que a la sala un silenci quasi sepulcral mentre la gent ensordeix amb els auriculars…,tinc un conegut que regenta un gimnàs i quan li diuen “Entrenaré tres dies a la setmana”, sempre contesta “I penses menjar-ne set?”…. mentre esperava a la persona que m’havia trucat estava observant la màquina de begudes, i no he pogut més que dir-li a l’encarregat “No entenc el perquè veneu les begudes força més cares que en qualsevol altre lloc…” el tipus ha replicat “Mira, és un servei més que oferim, i com a tal s’ha de pagar…”, “Ja, però si calculessis l’efecte de rebaixar el preu força i l’increment de vendes igual et trobaries les butxaques més plenes i els clients més contents…” “O, la gent que no valoraria el que vol dir poder gastar-se’ls en una llauna d’aquesta màquina, que no deixa de ser una forma de reflectir l’estatus d’un, més civilitzat i educat que pixar-s’hi…” en això no he pogut més que donar-li la raó a la persona que ho havia dit, m’he girat i tot i estar previngut no he pogut més que admirar les seves corbes i ella ha somrigut “No cal que dissimulis, sé que estic bona… vols una llauna?” m’ha preguntat mentre en treia un parell “Imagina si una es cara el que representen dos…” ha dit divertida mentre començava a caminar, l’he seguida no sense ser el centre d’atenció del lloc, suposo que força envejat i fins i tot compadit pels que havien passat pel seus braços, un cop al garatge hem pujat al seu cotxe, tot preguntant-me qui tenia millors línies si el cotxe o ella un cop a dins ha sonat…, ella m’ha mirat amb un somriure, “Perdona que a vegades no recordo amb qui estic…” ha pitjat un botó i ha sonat això…. “Recordes la lletra no vampir?” i no he pogut estar-me de que em vingués al cap un cop més…

Recitar! Mentre preso dal delirio
non so più quel che dico e quel che faccio!
Eppure... è d'uopo... sforzati!
Bah, seti tu forse un uom?

Tu sei Pagliaccio!

Vesti la giubba e la faccia infarina.
La gente paga e rider vuole qua.

E se Arelcchin t'invola Colombina
ridi, Pagliaccio e ognun applaudirà!
Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto;
in una smorfia il singhiozzo e 'l dolor...

Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto,
ridi del duol che t'avvelena il cor!

“Vaja, no em diguis que també tens el teu cor…” ella ha somrigut “Ja ho veus, en el fons també soc una romàntica, follo amb qui vull, això si de forma romàntica…” “Segur que aquesta perspectiva se’ls hi escapava als romàntics anglesos…” “Vols dir?, tu ho hauries de saber, no?, de fet vas estar amb ells…”, sempre m’ha agradat la seva naturalitat per tractar temes que per molts serien com a mínim un xic “delicats”, “Tu hi vas ser, no?” l’he mirada sorprès tot i que sabia que es referia “Va, ja saps a que em refereixo…” “Si, hi vaig ser, maig del 92, del 1892…”, “I és certa la llegenda?”, aquí si que no he pogut aguantar la rialla, realment m’ha deixat sorprès aquell interès per quelcom que pocs saben i que encara a menys interessa… l’he mirada i ella com una nena trapella tenia la seva clavada en els meus ulls, el que si no fos perquè anàvem llençats per la carretera no deixaria de tenir el seu punt de tendresa, “Si, si, que és certa, en la primera actuació quan va sonar es va fer el silenci, i no un silenci per educació sinó un silenci emocional… hi va haver casos de gent que ni tan sols respirava… suposo que en els fons forces s'hi van sentir identificats” “Força fotut per un vampir no, vull dir per algú que renega del sentimentalisme humà…”, zas en toda la boca, com diria algú, però en el fons tenia raó, tot i així no vaig poder més que reconèixer que molt possiblement em trobava davant una de les millors peces que havia escoltat… i per cert, ara que és època d’anuncis, si en voleu veure un d’interessant no teniu més que pitjar aquí…

entrada 914 (any 3)

Ahir feien una peli d’aquelles en la que al final una frase no la salva però et fa treure un somriure, i penses que per molt que es vulgui negar el senyor Wayne ha fet força més pel cinema que allò que se li reconeix, hi havia un diàleg on es deia “L’Església diu que s’ha de perdonar” “El perdó és entre ells i Deu, jo només els hi facilito l’entrevista”, cada cop que l’escolto no puc evitar que se m’escapi un somriure, de fet escupir-la com ho fa el protagonista i acabar per fer un volar un cotxe denota que un està de tornada de forces coses, que un pot, o no, entendre els actes d’aquest personatge però que s’han de respectar, perquè tot allò (agradi o no) que algú fa posant-hi el màxim cal ser respectat... parlava amb un tipus amb qui comentava la darrera moda esportiva londinenca la del “catch&run”, que com es descuidin pot arribar al vostre país que ja se sap que teniu una certa predilecció per les modes anglosaxones, o eren les anglotetones o anglosexones (si, si, xist dels dolents), doncs el tipus em deia que no cal buscar cap fons moral o ètic a aquells moviments, que tampoc cal cercar cap rerefons social o racial o ètnic o com li vulgueu dir o cercar, això és pur i senzill pillatge i sentit de la subsistència/autoconservació, el tipus em deia que havia parlat amb coneixedors del tema i aquests li havien dit que no havien arrestat encara a ningú per defensar cap idea, els arrestats ho havien estat per robar, curt i ras, i clar la idea generalitzada és “Si aprofito aquest show i em puc fer amb una dotzena de telèfons de darrera generació, unes pantalles planes, un xic de roba i alguna joia a part de drogues de la farmàcia” podré viure una temporada més com estic acostumat a viure, és més, fins i tot un xic millor, només em caldrà vendre-ho i consumir les drogues; aquests i els que han acabat el cole i com que no se’ls han endut de vacances han decidit organitzar les seves activitats no lectives en ple centre de la city, el tipus em comentava “Mira, tampoc sé perquè la gent es molesta, de fet de lladres sempre n’hi ha hagut, i sinó, no cal més que miris aquells que ens han portat on estem, el que passa és que aquests són masses i massa descarats (tot i que no sé si aquest és el mot....), de fet un lladre és acceptable mentre sigui com una compresa... agafi tot el que pugui, no es mogui massa ni molesti i més encara no sigui aparent...”, que voleu que us digui, no crec que hi hagi masses ideals ni principis ens aquests moviments, només un sentiment de “N’estem fins els collons”, nens malcriats que al veure com ningú els hi fa cas han decidit de cridar l’atenció i reclamar tot allò que creuen que es mereixen (i que òbviament no s’han guanyat, sorry però el país de les oportunitats i xaxilàndia ja queda un xic lluny i ha tancat per vacances i defunció de qui pagava)... perquè només hi ha quelcom pitjor que menysprear i és senzillament ignorar, i mentrestant la resta a mirar-ho, a passar del somriure, a la cara de pomes agres quan comencin a tocar els collons, per acabar reclamant que treguin aquests “energúmens” del carrer, com em deia el meu conegut “Això no és una revolució, no hi ha ball i si masses pardals, en anglès of course....”

entrada 913 (any 3)

Hi ha coses dels humans que no per menys conegudes deixen de sorprendre’m, com per exemple el fet que uns animalons es banyin allí on no poden (o més exactament, on poden però no exempts de certs riscos), i que quan passa el que ha de passar reclamen que tot Deu mogui el seu cul per salvar-los, el mateix que aquell qui entra a robar i es queixa de que l’amo del lloc li foti un tret, o aquells que es dediquen a cremar edificis i que molt curosament diran que a casa seva no la toqui ningú, o el que se’n va d’excursió i després demana que el retorni via aèria per veure el paisatge, perquè en el fons els humans sou uns ents que després d’un procés d’individualització que ha servit per fer rics a uns quants us heu convertit en animalons socialment inadaptats, de fet la societat us va bé mentre us serveixi i us en pugueu servir de la mateixa, i us comença a molestar quan us toca ser vosaltres qui ha de fer quelcom per aquesta mateixa entelèquia que heu creat, i ja no us dic quan a més un no espera rebre res a canvi, perquè no us enganyeu, el temps que la feina ben feta o el servei ben ofert servia per inflar l’orgull ha passat, ara es tracta de fer o servir i cobrar, i que als altres els hi vagin donant si no els hi agrada el resultat final, perquè vosaltres no en teniu cap culpa de ser uns ineptes deficients... parlava amb un tipus que es dedica als cossos d’ordre (desordre veient com va el tema) i em deia “El problema és tenir de tractar civilitzadament amb gent incivilitzada, o quan la forma eficient d’actuar no és aquella que la gent està disposada a tolerar, aleshores esdevenim del tot ineficients, i el problema de fons és que la gent no té clar el que vol, perquè tothom va de xupiguai sempre que les coses no acabin per girar-se-lis en la seva contra, aleshores no pateixis que ens cridaran i ens demanaran que els hi solucionem el problema sense estar-nos d’hòsties...” he coincidit forces vegades amb un tipus que fa seminaris força més interessants que els meus, el tipus sempre deia als “alumnes avantatjats” de la primera fila “Copiar i repetir el que altres han dit no deixa de convertir-vos en simis amb memòria, i renuncieu a la veritable naturalesa humana que no és altre que la creativitat...”, el tipus en un dinar on em va convidar amb el seu fill, com ell deia “El dia que el vaig engendrar els bons espermatozous s’havien perdut en la palla prèvia o gola avall de sa mare, i clar a la tercera només quedaven els mandrosos...”, el fill va somriure, mai he vist un gest de deferència o d’ajuda cap a ell, el món és dur, i el pare per sobre de ser pare és un preparador de “supervivents” en aquest món, un dia de menut i entre els plor del seu fill li va dir “L’amor no et portarà res de bo, no esperis un pare a qui estimar, espera un pare a qui odiar, el dia que m’odiïs haurem aconseguit una fita important... perquè l’amor destrueix personalment i construeix col•lectivament, en canvi l’odi construeix personalment i destrueix col•lectivament...”, en aquest dinar (i encara no entenc com va tenir els collons de fer-ho), el nen ens presentava a la seva núvia, de fet la primera que li coneixia, la noia era força espavilada i va saber capejar les preguntes del pare, però un cop acabat el dinar i entre els cafès i els cigars el pare li va preguntar “Series capaç de matar a una persona?”, ella el va mirar sorpresa, el fill va sospirar mentre jo no podia evitar el somriure, ella va respondre “No, clar que no...”, “No?, i si aquesta persones t’estigués amenaçant, i si per exemple hagués mort a la teva parella, i després de violar a la teva filla també l’hagués morta?, és més, si coneixedora d’això tinguessis l’opció d’evitar-ho matant-lo no ho faries?”, ella va replicar “La mort d’algú no està mai justificada ara bé... segons com, no deixem de ser humans...” el vell va somriure “Vaja, com ho compliquem per justificar una mort, perquè per molt que li vulguis trobar no deixa de ser això, una mort, la resta és accessori...i saps aquests dubtes i la necessitat de tenir arguments per justificar l’acte et fan perdre temps i perdre temps et converteix en algú com la resta, i la resta no deixa de ser un ningú, deixem de ser especials per esdevenir vulgars, la necessitat de justificació denota la curtesa dels ideals que un té...”, ella va saltar “No fer-ho ens converteix en monstres...” “Potser, però els monstres si són quelcom és que són especials...”

entrada 912 (any 3)

Truquen a la porta, el tipus l’obra i l’hòstia és instantània, “Això per ensenyar-li la polla a la meva dona…”, i és que ja ho diuen que un ha de ser discret en segons que, i el tipus se n’alegrarà de saber que avui en dia forces de les fotos que es fan porten molta més informació de la que un voldria donar, com per exemple la posició d’un… en una empresa un tipus es penja la medalla d’un bon treball quan el criden al despatx del cap i l’acomiaden, el tipus ha obviat que els arxius contenen força informació, com qui els ha creat, qui els ha modificat i quan de temps i quins canvis ha fet cada un que hi ha anat passant, això sense comptar els que aniran cagats cada cop que passin per un aeroport, amb la maquineta de “posi el ditet i suerte…”, on suposo que algú es traurà la minga sota la frase “La puta, si m’han d’identificar que sigui pels meus collons….”, i la darrera dels xinesos (que un els menciona en aquest espai i els tipus no triguen res en tornar a sortir, això si que és eficiència oriental), doncs res, que els tipus volen saber exactament on són cada un dels dinou milionets de xinets que hi ha a la capital, ole, ole, ole, que això si que amb un, dos, tres i tots els parells del món mundial, i tot per poder controlar el tràfic i el moviment de persones en ares d’una millor convivència (això són collons, ovaris i tot el que hi vulgueu posar), perquè en el fons tots sabeu que això ho fan per la vostra seguretat i que heu de corbar l’esquena (de forma poc natural) i donar les gràcies i agrair que us tinguin en tanta consideració i que es preocupin tan per vosaltres… aquest cap de setmana vaig aprofitar per anar de rebaixes que com diuen per allà abaix “Vengaaaa, que lo petamossss”, doncs res, vaig anar una de les botigues a mirar una d’aquelles sabatilles de nom impronunciable i anunci trempagays i xorreagirls quan vaig veure o em va semblar veure a un conegut, el tipus em va mirar i va somriure, i jo el vaig qualificar de metrosexuà, però metrosexuà de catàleg, vaja l’estereotip del metrosexualisme en persona, el tipus se’m va acostar mentre l’intentava sense poder, identificar atrapat hipnòticament per unes celles diabòlicament perfilades, els meus ulls cercaven quelcom familiar que no sabia on trobar “Com estàs?” em va dir el tipus, vaig somriure “Bé, bé, i tu… ja vec que…” mirava i remirava quan algú va dir darrera meu “Fotodepilació” aleshores la vaig veure, la puta ferran adrià parellil, allò que havia fet havia estat una deconstrucció amb posterior construcció, si senyor, la força natural d’un cony en tot el seu esplendor, vaig mirar al tipus i per Tutais, ni rastre dels rinxols lobeznils que el caracteritzaven, allí el tenia tot peladet a tall de pollastre escaldat, això si amb un somriure i un to uvil xaxipirulin, el vaig mirar reconeixent que llàstima que si li donava pel cul perdria tota aquella perspectiva “Et vec canviat…” no vaig poder més que dir-li sense faltar a la realitat, tan que difícilment ja semblava qui jo recordava ell va somriure amb la cara de badoc d’habitant de la vil·la del pingüí “Si?, mira al començament em va costar, però com ella deia, només cal llençar-s’hi, i de fet ara em trobo força millor….” vaig somriure mentre em preguntava on deuria portar el segell de propietat que la tipa segurament li havia marcat a foc rogent… em vaig acomiadar perquè el meu metge per a vampirs em va recomanar que m’allunyés dels nyonyoespais que em fan pujar el sucre i la mala llet… i no hi ha res més trist que un vampir amb càries

entrada 911-3 (any 3)

I'm naked
I'm numb
I'm stupid
I'm staying
And if cupid's
Got a gun, then
He's shootin'

Lights black
Heads bang
You're my drug
We live it
You're drung, you
Need it
Real love, i'll give it

So we're bound to
Linger on,
We drink the fatal
Drop,
The love until we
Bleed,
The fall apart in
parts,

You wasted your times
On my heart
You've burned
And if bridges gotta fall,
then you'll fall too

Door salm
Lights black
You're gone
Come back
Stay gone
Stay clean
I need you, too need
Me

So we're bound to
Linger on,
We drink the fatal
Drop,
The love until we
Bleed,
The fall apart in
parts,

So we're bound to
Linger on,
We drink the fatal
Drop,
The love until we
Bleed,
The fall apart in
parts,

entrada 911-2 (any 3)

Sento el nivell de l’entrada anterior, però és el que passa quan un pateix un procés de simbiosi en un entorn com el que estava, des de fa temps aquest és un país on les xonis i els xosuás, del país del costat venen de visita, ja que només el hi cal un cotxe que aguanti els 150 km i escaig que ens separen (més els 150 de la tornada) i au, que ja hi són, a més ells poden dir allò de “Con el castellano a todas partes!” i elles queden sorpreses que el francès d’aquí s’allunya del que els hi van ensenyar, perquè aquí fins i tot es parla i elles sempre han tingut la boca plena quan prenien les lliçons, així que tenim tota la puta família del luisma pel país, tan natural com política, i tots contents ells i els comerciants d’aquí, tot i que no es pot deixar de veure una lleugera ombra en els propietaris dels cotxes que han de reconèixer que els seus xaxituningbugas aquí no deixen de ser un trasto dels que vasitestrelles, però bé, aquests són dels que diuen “Allí todo es mas mas, mira que el coche gasta menos de bajar que de subir, hasta la gasofa es mejor…”; i clar un se’ls mira i es pregunta, “Fillet meu… què no vas entendre el dia que a classe de física et van explicar la diferència entre el treball en ascens o descens?”, però clar, suposo que deu ser molt esperar que ments tan brillants caiguessin en quelcom tan banal… fa poc un tipus em deia “Mira, que ells es queixen que el turisme que reben és un turisme de low cost i procliu a les borratxeres i als excessos, bé, si ens haguéssim de guiar pels que ens venen, nosaltres podríem dir que tenim un turisme low-minded (curtet de gambals pels d’allà…), tots un precaris intel·lectuals, que sota el perill d’equivocar-me ja que no soc psicòleg diria que fins i tot mentalment precaris….”, estava a punt de dir-li que s’havia passat quan un dels “angelets” del local cridava, “Joer, mira el trasto ese (gps per més indicacions) dice que estamos aquí!, que pasote” amb una frase tan complexa no vaig entendre si volia dir que estaven dins l’aparell o en el lloc que estaven, això si, una passada que un aparell de posició et posicioni, vaja quelcom que ens ha de deixar sorpresos perquè és tot menys el que es pot esperar d’un aparell com aquell… els temes de conversació han anat desvariant sota els efectes de l’entorn intel·lectualment intoxicat i finalment un ha dit que estem en una societat on tothom està mentalment malalt, o que almenys així ho diuen els darrers estudis, m’ha fet gràcia, perquè normalment es pregunta a professionals sobre el tema, i que espereu que us diguin?, si pregunteu a mecànics us diran que la majoria dels cotxes no estan ben ajustats, si parleu amb comptables que la majoria de les empreses no estan ben estructurades… doncs si pregunteu a tipus que treballen amb les ments dels altres us diran que la gran majoria està tarat “o mentalment inestable”, i és que no deixa de ser la resposta lògica d’aquell qui no vol perdre la feina… (i qui ha de justificar el que fa i demostrar tot el que ha aprés), i per cert, la baixa qualitat dels escrits, no ve per factors externs, senzillament ve de que aquest vampir no en sap més….

entrada 911 (any 3)

Fa temps es deia “Roma locuta, causa finita”, doncs res que aviat la mala traducció serà “都沉默时，中国会谈”, escolto com els “nostres amics” d’orient (aquells que sempre riuen i que preníeu per tontos i que ells sense deixar de somriure pensaven “Només un tonto pren als altres per tontos”) ja posen en dubte al gran verd, i demanen que es valori la possibilitat d’establir una moneda global a nivell planetari, i clar està tots els de la cort que els segueixen els hi riuen les gràcies, així que sempre i en una visió de futur us proposo que comenceu a pensar un nom per aquesta moneda global que ens ha de regir i caldrà saltar-se els nom regionalistes com “euro” i tal; jo per si un cas, començaré a patentar noms com: “gaià” o “crèdit” o “pangeïc”... tot i que suposadament aquest classisme quedarà ennuegat per un orientalisme que haurem d’aprendre a empassar a ulls clucs, l’altre dia parlava amb un tipus que es veu que n’entén un xic de tot el que passa i em deia: “De fet, és un joc on ells tenen les cartes marcades, països que tracten als seus habitants de dos formes clares, a una minoria tal com seria d’esperar i a la gran majoria com a simples elements productius orientats a una major glòria del país i dels que el dirigeixen, i quan els hi dius que no està bé et diuen senzillament que et fotis en els teus temes, i clar, evitant-se les despeses que tots tenim en aquests suposat estat del benestar els tipus en tenen més i de sobres per anar comprant el nostre deute, de fet tot viatge dels nostres dirigents no és més que un intent de prostituir el nostre país millor que el veí, i saps?, també ens va bé que maltractin a bona part dels seus nacionals, perquè si no ho fessin i se’ls gastessin en el seu propi país no en tindrien per gastar-se’ls en el nostre, i ara hem descobert (sense gaire sorpresa) que senzillament som seus, ens han venut tot i que no duem marques, ni grillons, ni cadenes, i a més sense perill que ens revoltem, perquè per davant de tot som una passada de civilitzats i educats, així que pararem el cul amb un somriure de saber que per allà no la tenen massa grossa, però el tema no és si et fa mal o no, el tema és si et donen o no pel cul, tot i que com sempre i com a bons occidentals, direm que no ha estat del tot malament, tot sigui per mantenir la nostra forma de vida...”, no vaig poder més que somriure, suposo que per això la meva certa debilitat per aquells i sobretot aquelles, com em deia fa un temps la Niu “Als homes se’ls ha de fer creure que manen mentre nosaltres fem el que considerem, i en el fons ells ens ho agraeixen perquè saben que no estan fets per manar, sinó senzillament per demostrar que manen, i nosaltres ens deixem estar de perquè estem fetes i fem el que toca...”, i clar lo nostre no podia funcionar perquè com ella també deia “La meva àvia em va dir un cop que només hi ha una cosa pitjor a un home xinés, un home occidental... i que una bona polla no té perquè justificar tot el que hi porta darrera...”, com veieu la vella dita de “Per un tros de cua ens cal quedar amb tot el porc” (sense voler molestar al porquet...), sapiència brutal, femenina, sigui oriental o occidental, i per tal de que us mireu el que vindrà us deixo un link...

entrada 910 (any 3)

Avui per la ràdio m’han sorprès amb això, i jo que em pensava que ja no hi posaven música, he intentat calcular mentalment la pèrdua d’audiència que pot implicar ser tan culturalment implicat i no he pogut evitar deixar escapar un somriure, avui parlava amb un tipus qui dissenya els cotxes que portareu d’ací uns anys, de fet, i com ell diu quan un dels cotxes que ell ha dissenyat surt al carrer per ell no deixa de ser un vell, força vell conegut… el tipus ara treballa en el concepte de “cotxe interactiu”, de fet el tipus em comentava que s’estan començant a posar pantalles tàctils (de certes polsades i no pas el que porten avui en dia), el tipus m’explicava que els cotxes estaran connectats sempre i en tot moment es podrà saber la posició i l’estat del cotxe, és a dir en cas d’avaria o accident el conductor només haurà de pitjar un botó i automàticament s’avisarà a l’asseguradora i al taller més proper tot indicant la posició i que li pot estar passant al vehicle, en cas d’accident a més s’avisarà als cossos de seguretat i fins i tot a emergències, a més em comentava que es podrà configurar per tal que si anem a veure a algú el nostre cotxe pugui anar enviant periòdicament mails indicant la posició i així qui ens esperi ens pot avisar si ens desviem i està informat d’on som i quan arribarem, també em comentava que es podran rebre avisos de tràfic i tenir degudament actualitzat l’estat de les carreteres, a més de tenir accés a tots els serveis que es necessiten, amb un dispositiu de descàrrega per tal que un es pugui endur la informació o portar-ne, com ell em deia, ja no hi haurà dvd’s de cotxe, senzillament hi haurà centres d’entreteniment com qualsevol ordinador, on fins i tot a cada pantalla es podrà posar un programa diferent, el tipus també està col·laborant amb una empresa que per tal d’evitar els forns en que es converteixen els cotxes sota el sol, està jugant amb uns vidres que s’enfosqueixen quan es para el cotxe, i que també serviria per tenir certa “privacitat” si volem, i així s’estalvia que es fregeixi el cotxe o que ens vegin fer el que no cal que es vegi, a més d’estar treballant en un sistema “latent” d’aire condicionat que funcionaria amb uns panels solars al sostre del vehicle o bé amb una bateria que es podria recarregar elèctricament a casa, aire que es podria programar per tal que funcionés un xic abans que els ocupants arribin al cotxe… no he pogut més que mirar-lo pensant en que forces cridarien “brujeria!!!” en plan el formiguer davant totes aquestes explicacions, però el divertit era que el tipus em deia que això és el que podia explicar perquè ja quasi estava fet, que el que no podia explicar perquè estava en fase d’investigació era fins i tot encara més sorprenent, com ell em deia “No treballem per fer realitat els somnis, treballem per obtenir quelcom que faci que davant allò el somni d’algú quedi en realitat… ja no es tracta de superar la realitat, es tracta de superar els somnis…”

entrada 909 (any 3)

Un cop un dirigent em va dir “Quan pitjors notícies arribin de l’exterior i més dolenta sigui la imatge que el poble en tingui, més capaços seran d’aguantar i més obeiran, perquè els hi serà més fàcil autoenganyar-se i no voler acabar com aquells que veuen o dels que escolten...”, han passat segles des de que m’ho van dir però la premissa segueix sent del tot vàlida, avui en dia es veu en primera persona i línia com s’està cascant a tot un poble, i aquí arronseu les espatlles mentre canvieu de canal (que tampoc cal abusar de la realitat, ja sé sap que aquesta a petites dosis força millor que no pas en tot el seu volum i grandària..), doncs res, que canvieu de canal i penseu “Kllons, tan malament tampoc estem... i a més, estic a dos dies de marxar de vacances/estic a dos dies de tornar a la feina, i no sigui que ho acabem per fotre tot enlaire...”, un tipus va dir que a nivell professional, tothom té tendència a arribar un pas per sobre de la seva natural incompetència, és a dir, tothom va ascendint per mèrits fins a un punt on s’arriba al sostre de la capacitat del tipus i on el nou ascens el que fa és posar de manifest la incompetència del tipus... i aleshores ningú vol reconèixer l’error i es deixa al tipus en aquesta nova posició fent això si, la feina que realitzava anteriorment, doncs res, sento dir-vos que com a societat heu arribat al vostre sostre de competència, somric al veure que frases com “Les hòsties són el recurs de qui no té recursos...” es canvien per “Un programa de tele es millor quan més operacions d’estètica dels presentadors i major volum de crits, i als qui no els hi agradin aquests programes senzillament són uns outsiders (segurament el tipus diria un senzill “fillsdeputa”)”, i si cal mesurar el nivell de la societat pels programes que fa i s’empassa, senzillament dir-vos que no sé el punt on l’evolució es va tornar involució... amb tot, sé que tots els lectors d’aquest blog no us els mireu i que sou una panda de cultis de collons que feu que les Xenis i Xosuas estiguin més aprop d’alguns primats que no pas de vosaltres, i aleshores em ve la pregunta... perquè cap de vosaltres ni tan sols per fotre un reset al maginet i relaxar-se una mica no els mira aquells programes... i la pregunta seria “O molts pocs seguiu aquest blog o sou uns mentiders veient el share d’aquells programes...”, però que voleu fer-hi, avui li he demanat a la secre un “guixador” que tenia a les seves mans tot assenyalant-lo , i ella m’ha mirat “El boli?” no he pogut més que somriure mentre li deia “Si, el guixador” i ella ha seguit “Serà el boli, no?”, “Funcionalment guixador, nominalment boli, tu mateixa...”, la tipa m’ha mirat deixant anar un buf... suposo que és el que passa quan una està més propera a les pàgines del cor que no pas a les de ciència, (i si, ja sé que ja no hi ha pàgines de ciència en cap publicació...), ahhh, però estem a l’estiu, així que us deixo en aquesta època on es valora més el continent que el contingut i on un és allò que es veu i no pas allò que amaga...

entrada 908 (any 3)

Fa un temps al aixecar-me pel matí per donar continuïtat a la meva presumpta vida humana em vaig sorprendre mirant per la finestra, i quelcom em va fer fixar la mirada, a l’altre costat del carrer la veïna m’estava observant dissimuladament mentre passejava per l’habitació en panyus menores, vaig somriure i tot i la distància vaig veure com el seu ego s’inflava, de fet no la conec massa, ens hem saludat un parell de cops, sé que té parella a qui li importa gastar menys en una habitació d’hotel que no pas en el pàrquing del seu “buga megatunning”, i ja sé sap que l’amor compartit al final és un problema, perquè compartir l’amor amb dos acaba per comportar el tenir dos “amargats” i que sempre voldran la part de l’altre, doncs res, des d’aquell dia que quan m’aixeco observo com al poc s’encén la llum i ella comença amb la seva desfilada, fins i tot a vegades m’he aixecat a les fosques i aleshores no hi ha “performance”, el que fa que el tema no deixi de ser divertit, fa pocs dies vaig donar un tomb més fent-li una fotografia de forma simuladament dissimulada, ella no podia fer cap moviment sinó hagués descobert el joc i que tenia clar que la mirava, es va aturar un moment i aleshores vaig observar la seva cara de triomf i desig, em vaig qüestionar quan de temps deuria fer que ella no es sentia desitjada, desitjada fins aquell extrem on un veí la fotografiés i després fes l’ús que considerés de la fotografia... vaig somriure acabant-me de vestir i preguntant-me que en pensaria la seva parella de tot allò, bé suposo que qui vigila més pel mecànic del seu cotxe que no pas pel ginecòleg de la seva parella acabarà dient “El meu buga no m’ho faria això...”, tot i que en aquest punt proposaria la feminització del mot “buga” per treure totes les connotacions que pot comportar en aquells casos on un ha de demostrar la seva heterosexualitat... fas temps algú em va dir que els humans no poden acceptar la idea del “rebuig” de fet hi ha una corrent masoquista a voler-se preguntar el perquè del mateix, i cercar una explicació del tot lògica, fa poc estava de nit amb un tipus qui apurava copa rere copa tot comentant que la noia que li agradava li havia donat (per enèsima vegada) carbasses, vaja que si les suméssim el tipus podria muntar el seu propi halloween per una població tipus mitjana, vaig somriure, ell em deia que la tipa l’anava trucant i que quan el tema es posava interessant ella li deia “Ho sento...” i el deixava allí, vaig aixecar la copa valorant si pagava la pena ser sincer... “Mira, el problema és que senzillament no ets suficient... no arribes al llistó, ras i curt...”, el tipus em va mirar sorprès fent una llista de les seves virtuts, i no vaig poder evitar el somriure “Ja, però no arribes...” aleshores ell va començar a criticar a la noia deixant-la a l’alçada del betum i aquí si que la rialla va ser descarada “Doncs, no entenc com et vols embolicar amb una merda com ella... mira el problema és que desitges quelcom que senzillament t’ignora, i els humans no esteu programats per acceptar el rebuig, perquè en els fons tots us creieu perfectes i xaxiguais... i mira, millor t’aniria si pensessis que molt segurament hi ha poca gent pitjor que tu i molts millors, que pensar com creus que n’hi pocs millor que tu i forces de pitjors...”, el tipus va marxar sense pagar les copes, i suposo que sense valorar la meva sinceritat, però com deia fa dies, la gent no vol que siguis sincer, la gent vol que li diguis allò que vol escoltar, i després encara et foten per cara que els hi diguis mentides... de fet la realitat cada dia està força més lluny de poder ser entesa per la majoria dels humans...

entrada 907 (any 3)

Fa poc vaig conèixer una persona qui en plena nit va dir la frase de la setmana: “Sent feliç com soc, perquè m’hauria de conèixer més?”, senzillament brutal, brutal i força humana que voleu que us digui, quan un es creu quelcom sigui veritat o no l’important és seguir-ho creient si això us fa feliços... estic llegint (acostuma a passar a l’estiu quan la gent té força temps per perdre, he dit perdre?, vull dir invertir en el perfeccionament personal, no sigui que algú se’m molesti), doncs això, estic llegint com ara hi ha una proliferació de missatges zenítics per tots aquests blogs de Deu... amb diferents persones que agafen amb més o menys encert les paradoxes que deriven d’aquesta forma de pensar i els van deixant perquè la gent hi pensi, fa temps un mestre em deia “Un koan no hauria de ser recordat i repetit fins la sacietat, de fet, un cop resolt ja no té cap utilitat, un cop ens ha obligat a pensar-hi una estona esdevé buit i cal que ens desfem d’ell...”, vaig somriure, un cop passejant amb ell va descobrir a alguns dels seus deixebles rient de la gent del poble, el mestre va sospirar “Ja veus la feina que tenim, fins que no entenguin que no tothom pot ser un estudiós de la mateixa manera que no tothom potser un camperol no començaran a veure que ells en tots els seus anys d’estudis a vegades no podran superar a un senzill camperol qui fa la seva feina de forma eficient, ordenada i correcta, quan costa! Poder pensar d’aquesta manera, i encara se’n riuen d’ells, i el camperols els miren sense contestar perquè coneixen aquesta veritat, i més encara, si no fos per ells no hi hauria que menjar, i per pensar un ha de menjar, així doncs som el que som no gràcies a nosaltres, sinó gràcies a ells, de fet gràcies a tothom qui ens envolta... no som més que allò que els altres veuen de nosaltres i pensen que som”, un cop de tornada al temple un dels deixebles se li va acostar per comentar-li que un altre dels alumnes no havia ajudat en les tasques que se li havien demanat, el mestre li va preguntar “I que et molesta més?, que no les hagi fet o que les hagueu tingut de fer vosaltres?, o encara més, el fet que tu no les haguessis fet si haguessis pogut i en canvi no has estat tan valent com ell i les has fet?, ja veus, quan responguis et coneixeràs força millor i tot això gràcies al teu company, li hauries d’estar agraït i no desitjar que el castiguin per tal de satisfer la teva necessitat de no semblar un estúpid al seu costat...”, li estava donant voltes al tema, quan m’ha vingut al cap una pregunta “On estan els dels 15...” (ja no recordo la lletra, ains...), semblaria ser que ja no fan tanta gràcia (bé si mai n’han fet), i que ja no cal tractar-los amb tanta cura, de fet en una societat 4.0 com la vostra ja són passat, i com a tal se’ls tracta, ja no val el seu moviment en cal un de nou que serveixi per vendre, i per captar la vostra atenció i omplir de minutatge els noticiaris, sou així d’estúpids (i au, ja em podeu tornar a criticar), no valen les idees o els valors del passat, només valen els del present i els que vosaltres creeu, tot i que un instant després de que ho feu formen també part del passat, com em deia un conegut “El difícil és viure el present, perquè després de la “p”aquest present ja esdevé un passat i la “t” final es troba en el futur, ja ho veus, al final un hauria de senzillament viure, deixant-se estar de si ho fa en el passat en el present o en el futur... viure ens hauria d’agafar tota la nostra atenció, si ens podem permetre el luxe de fer-nos preguntes com aquestes, senzillament no vivim, malvivim...”, au, i us deixo una col•lecció de koans (per no ser menys) i podeu anar barrinant mentre gaudiu de les vostres vacances...


El maestro, blandiendo su bastón en el aire dice:
-No lo llaméis bastón; si lo hacéis, afirmáis. NO neguéis que es un bastón; si lo hacéis, negáis. Sin afirmar ni negar, ¡hablad hablad!
..........
Se dirige el discípulo a maestro para decirle:
-Maestro, ya no tengo nada en mi mente, ¿qué debo hacer?
-Tíralo fuera-contesta el maestro-
Y el discípulo, sorprendido insiste:
-Pero si no tengo nada en la mente.
-Tíralo fuera –concluye el maestro-.
..........
Un discípulo de Hunag Po al observar que éste estaba rezando ante una imagen de Buda, le dijo:
-Si no debemos buscar el Zen por medio del Buda ni del Dharma ni de la Shanga ¿Por qué te postras delante del Buda como si deseases conseguir algo por medio de ese acto de devoción?
-No busco nada por medio del Buda, ni del dharma, ni de la shanga-repuso el maestro-. Tan solo estoy haciendo un acto de devoción al Buda.
-Pero ¿para qué sirve ponerse tan santurrón?
Ante la nueva pregunta del discípulo, el maestro le propinó una fuerte bofetada.
-¡Que bruto eres- se lamentó el discípulo!
¿Sabes donde estás-preguntó el maestro?-. En este lugar no tengo tiempo para considerar por ti lo que significa la cortesía o la grosería. Y dicho esto le dio otra bofetada no menos fuerte que la anterior.
..........
El discípulo viene de muy lejos para ver al maestro, al verlo llegar le pregunta:
¿Vienes de muy lejos?
-Desde luego. ¿Qué norma me entregas?
-Sólo una: si yendo por el camino te tropiezas con Buda, mátalo.
..........
En cierta ocasión Hyakujo caminaba junto a su maestro Baso y de súbito descubrieron en el cielo una bandada de gansos salvajes. Baso preguntó:
-¿Qué son?
Hiakujo respondió:
-Gansos salvajes.
-¿Hacia donde vuelan?
-Han desaparecido.
El maestro Baso entonces retorció violentamente la nariz de Hiakujo y le dijo:
-Dices que han desaparecido y, sin embargo, estuvieron aquí desde el comienzo.
..........

“Con las manos vacías voy y, ¡mirad!, la pala está en mis manos”.
..........
“Cuando paso sobre un puente, no fluyen las aguas, pero el puente corre.”
..........
“Avanzo a pié y, sin embargo, cabalgo a lomos de un buey.”
..........
Pregunta el discípulo:
-Maestro, dime, ¿Cuál es la verdad esencial? ¿Cuál es la verdad última?
Contesta el maestro:
-Hijo mío, no tengo ni la más remota idea.
..........
“Todas las cosas pueden reducirse a la unidad, pero, ¿Adónde puede reducirse la unidad?”
..........
Dice el discípulo:
-Os ruego me mostréis el camino de la liberación.
Responde el maestro:
-¿Quién te tiene prisionero?
-Nadie.
-¿Por qué buscas, pues, la liberación?
..........

Bodhidharma preguntó a Hui-k´o:
-¿Qué quieres?
Y Hui-k´o dijo:
-Mi espíritu no está en paz. Te ruego que lo serenes.
-Coge tu espíritu y colócalo ante mí para que pueda serenártelo.
Pero es que cuando lo busco no lo encuentro- explicó Hui-k´o.
-Ya ves-concluyó Bodhidharma-. Ya he serenado tu espíritu.

Copiades de....

entrada 906 (any 3)

Sabia que no hagués tingut d’agafar el telèfon, sempre m’han fet gràcia aquelles persones que et truquen per “veure com estàs”, aquelles que sempre aprofiten per deixar clar que la dependència és quelcom en una sola direcció i que elles són les receptores de totes les atencions, i en canvi, a la mínima que els deixes de costat et truquen, suposo que pel senzill fet que aquell que demana molt dels altres necessita precisament això, molta atenció dels altres, i en el fons la dependència agafa un sentit força més recargolat, al descobrir que aquell que la desperta i la reclama és precisament força més depenent de la mateixa que no pas aquell que senzillament la pateix... avui he viscut una situació amb forces similituds a una que vaig viure fa forces anys, m’han cridat a un despatx i després de les presentacions m’han comentat que un dels nostres projectes havia tingut una “fuita” d’informació que l’havia posat en evidència, i que la sortida no autoritzada d’informació l’havia provocat un d’aquells tres tipus que tenia davant, els he mirat un rere l’altre tot presentant-me de nou, no els conec el que en aquests casos sempre és un avantatge, diuen que hi ha mil formes d’atrapar un mentider, i suposo que n’hi haurà mil una de mentir... he recordat com ja fa forces anys em van citar en una edifici, em van comentar que hi havia els refugiats d’un poblet on algú s’havia dedicat a matar a tots els altres, i que per eliminació l’assassí havia de ser un d’ells, com em van dir “Tu resols problemes, no?, doncs aquí tenim un problema, i per demostrar la teva vàlua que et sembla si ho fas sense parlar amb ells...”, vaig entrar a la sala, hi havia un total de cinc persones, el mossèn del poble, una dona amb una nena de curta edat, un tipus que fotia tota la pinta de ser el ferrer del poble i un camperol, els vaig observar, ells tenien la mirada desconfiada de qui ho ha passat malament, el mossèn era força jove pel càrrec, i la roba li anava gran, la creu que portava al pit estava un xic bruta i ell tenia la mirada perduda, en l’estona que vaig estar-hi no va deixar anar cap pregària, la nena em mirava somrient, de fet la pregunta hauria de ser “Qui pot somriure en una situació com aquesta...” la mare l’havia deixada i semblava més atenta als meus moviments i al poc menjar que quedava damunt la taula que a la seva filla, vaig observar com en la taula com algú havia estat jugant amb un ganivet i n’hi havia deixat marques, la mà de la nena delatava qui ho havia fet, el camperol estava en un racó, esquena contra l’angle de dos parets la mirada desconfiada, tenia força ben cuidades les mans, i gens de brutícia ni a les mànigues ni als genolls, finalment qui vaig suposar que era el ferrer va dibuixar un somriure al veure’m, li faltaven forces dents, per sota la camisa vaig observar el pel enrinxolat del seu pit i els seus braços, un veritable teddy bear, el tipus tot i la relativa fresca de l’habitació estava suant... vaig somriure, sabia qui era, un d’ells va forçar el gest però abans que poguessin adonar-se’n el mossèn va sortir disparat contra una de les parets, va picar escoltant-se el so dels ossos al trencar-se, vaig obrir la mà deixant caure el tros de ganyot sagnant que hi tenia, el camperol es va moure però no el suficient per evitar el cop al pit, l’estèrnum va cedir i una part es va clavar en el seu cor, es va sacsejar intentant conservar el poc de vida que li quedava però va caure, sabia qui venia, vaig patejar la cadira que tenia darrera desequilibrant a la dona aquesta va renegar, vaig saltar per sobre la cadira voltant sobre ella i agafant-li el coll, aquest va cedir i vaig caure al terra mentre llençava el cap de la dona cap al ferrer i l’habitació quedava regada per la pluja vermella, el ferrer va evitar el cap i va anar cap a la xemeneia a cercar un dels ferros que hi havia per atiar el foc, just quan l’agafava vaig picar en la seva esquena posant el seu cap dins del foc, el dolor va ser instantani, quasi que em fa deixar-lo, però els vampirs ens regenerem els humans no... em vaig girar mirant la nena, aquesta em mirava amb sorpresa, entre les seves petites mans tenia el ganivet, el va aixecar cap a mi, el ganivet va agafar un moviment estrany clavant en el seu ull, travessant el globus ocular i acabant en el seu cervell, va tenir espasmes mentre li aguantava el cap clavant un xic més el ganivet, un cop quieta la vaig deixar caure, mirant l’espectacle, coses com aquelles feien pujar la fama d’un... va entrar el senyor del castell qui ho va mirar tot horroritzat “Era necessari?”, vaig somriure “Tot depèn de si només vol espantar als assassins o a tothom... tot depèn del missatge que vulgui donar...”, ell va forçar el gest, “Almenys sap qui era el veritable assassí...” vaig somriure, “Si, si que ho sé....”, i vosaltres? Ho sabeu?, qui diríeu que era? I com defenseu la vostra decisió?... doncs res, he tornat al present al veure els tipus davant meu, me’ls he mirat un rere l’altre, i al final li he dit al seu cap “Jo els despatxaria als tres...”, el tipus ha sortit amb mi del seu despatx tot dient-me: “Vols dir?”, i no he pogut més que dir-li “Tot depèn del missatge que vulguis donar... a més suposo que cap dels tres et fa el pes, pots triar arriscar-te a despatxar un traïdor i quedar-te’n dos de qui no confies, o despatxar a tres sospitosos i quedar-te més tranquil, i recorda que no hi ha res personal, senzillament són negocis i confiança...”, el tipus ha tornat cap al seu despatx però abans d’entrar s’ha girat “Almenys saps qui és el traïdor?”, he somrigut “Per això em pagueu no?, dubtes de les meves habilitats?, que hi guanyaràs sabent-ho?”, el tipus ha deixat anar aire mentre entrava al despatx...