entrada 679-2 (any 2)

Fent el cafè i intentant ignorar a la subnopolles de sempre que esmorza, dina i fa forces d’altres coses amb el seu cap, qui lamenta el dia que la seva filla el va engegar, ella té el que vol i ell també així que suposo que tots feliços, però quan ella en veu alta es queixa del que pensa la gent i dels comentaris que s’ha d’escoltar no puc més que pensar que hi ha gent imbècil i que es pensa que la resta estem un pas per darrera seu, quan només algun éssers unicel·lulars hi queden (i no voldria faltar-lis al respecte); avui m’he sorprès deixant com a comentari en un post:

"El amor es confianza, responsabilidad, sopesar tus opciones y sentimientos, vivir el resto de tu vida en consonancia con ellos y sobre todo, no hacer daño a la persona amada, ¿es eso el amor?, 
multiplicalo por infinito, llevalo hasta el fin de la eternidad y a penas tendras un atisbo de que hablo."



"El amor es pasión, obsesión, no poder vivir sin alguien. ¡Pierde la cabeza! Encuentra a alguien a quien amar como loca y que te ame de igual manera. ¿Cómo encontrarlo? Pues...olvida el intelecto y escucha al corazón. Porque lo cierto es que vivir sin eso no tiene sentido alguno. Llegar a viejo sin haberse enamorado de verdad... en fin, es como no haber vivido. Tienes que intentarlo, porque si no lo intentas, no habrás vivido."


Valents collons el dir una cosa així, i més que ho digui jo (repeteixo que les frases no són meves), ahir estava fent el cafè amb una parella fins que la tipa es va aixecar i va engegar a la merda al seu manso i amb un somriure em va dir “Au, que ara ja t’ho podrà explicar el cabron aquest...”, el tipus no va esperar ni que ella sortís per la porta per dir-me que mentre baixaven a fer el cafè havien agafat una noia fent dit, on jo visc és força normal fer-ho i de fet el fer dit és una de les formes que la gent utilitza per desplaçar-se, i no està massa ben vist preguntar allò de “Quan val el servei?” quan un troba una noia fent dit, i si voleu una recomanació tampoc és massa bona idea dir allò de: “Te cojo?”... doncs res que la van agafar (ainsss que aquesta no és la millor paraula, o potser si...), res, que un cop a dalt del cotxe i veient que la tipa anava prop d’on havíem quedat van continuar baixant, el tipus es va perdre cada cop més mirant pel retrovisor a la noia que tenia darrera i ella al final li va llençar un somriure amagat, ell va correspondre, notant una pressió a la cama, va ser aleshores quan va recordar que no hi anava son en aquell cotxe, de fet hi anaven forces personatges, ell, ella, l’altre, el desig, la consciència, ètiques, morals vàries i forces altres que feien que els somnis fossin senzillament somnis (i per definició un somni no està per ser viscut, sinó senzillament per ser somiat), un cop van arribar al destí la noia va baixar del cotxe i es va acostar a la seva finestra, ell va baixar el vidre i ella li va donar un petó “Al menos que la bronca que te va a caer se deba a algo” li va dir ella amb un somriure... doncs heus ací la poca cosa que va posar dels nervis a la seva parella, i com em van dir fa segles “Quan algú té por de perdre una cosa, és que encara no ha descobert que ja l’ha perduda...”

entrada 679 (any 2)

Avui em deien que el canvi sembla que ja està aquí, des de que el Sr Xalet (massa fi i cosmopolita per ser “Mas”), ainss un altre xist dolent, ara que el Montieugenio ha decidit marxar (i ja ho teniu un altre xist dels dolents), doncs bé, el Sr. Xalet ha guanyat i el Barça també, suposo que algú hi voldrà veure encara més enllà i s’estarà fent palles tot calculant les òrbites dels estels i planetes per aquests grans fets, fites que passaran als anals (via anal o no) de la història... però el que m’ha deixat de pasta de moniato són els santíssims collons del presidenciable, quan en un sopar amb la Srta Johansson li va dir en un english correcte (inglipitingli en cas del Monti), que el truques si sortia com a “Governador” de Catalunya, doncs res ara a esperar la seva trucada mentre a ell li preguntaven si a la missbotox no li molestaria ni li va molestar la llarga estona que va estar parlant amb l’actriu, i ell amb dos parells més (això de la eròtica del poder farà quebrar als laboratoris Pfizer) va i diu “Miri, que jo tinc un filla de la seva edat...” i que voleu que us digui aquesta explicació no contradiu el fet que suposo que la seva filla (jove) tindrà relacions sexuals i que ell (no tan jove) també en tindrà... suposo, doncs res, si A té relacions sexuals i B també, no hi vec el problema en que A i B en mantinguin conjuntament (jove - no tan jove)... si és que el vostre país no està preparat per passar del monotonisme del Monti a la PAV (política d’alta velocitat, xist dels dolents), això i el fet que el Polònia quedarà orfe d’un dels millors personatges que hi transiten... per un altre costat somric al veure les palles que es fa el personal amb els documents del Sr. WL, i com tothom es trenca les vestidures dient que és una demostració de la llibertat i del que fan i volen amagar els països, i jo em pregunto si la gent riuria tan si es comencessin a fer públics els drapets bruts de cadascú de vosaltres... ainsss, clar, que ensenyar els dels altres és una demostració de llibertat però treure les vostres marranades és un atac a la vostra pròpia llibertat, i si, ja sé que està bé saber que el gran germà no treballa tot lo fi que hauria i que a vegades se’ls hi en va la mà en les seves accions, però és que algú de vosaltres creu que el mon funciona amb un teletubbie engine?, un cop vaig parlar amb algú que em va dir “Fins el dia que la gent no tingui clar que per que ells visquin d’altres han de ser morts, no val la pena explicar-lis la veritat, perquè ni volen ni poden arribar a entendre-la...”, però res, agafem la notícia que obria el post, i esperem que el presidenciable rebi la trucada i no imagino que sigui aviat el seu aniversari i la Srta. Scarlett li canti a cau d’orella el”happy birthday Mr. President...”, i el Sr. Xalet fara “click” i pujarà la bandera més ràpid que el Hammy després d’atracar al George i fotre’s totes les càpsules de Nespresso... i segur que deixarà el pavelló força alt que ja us podeu riure del 5-0 d’ahir, segur que incrementa en força el marcador tot i a risc de ser el president més breu de la història al morir per cansament, però certs sacrificis si que paguen la pena... Ànims president! Que la força l’acompanyi, la força i la trempera!

entrada 678 (any 2)

Fa temps em van dir que no pots esperar que algú qui tingui por de les conseqüències del que diu sigui sincer, així doncs cal trobar a aquells que parlen sense tenir massa en consideració el que els hi pot portar el que diuen, i a més si el que diuen té una mínima utilitat ja és l’hòstia, perquè per dir tonteries ja teniu els polítics entre altres... doncs res que el passat dissabte estava jo, una tassa de cafè, un espai, una altra tassa de cafè i la secretària que havia salvat al minyó cabró d’acabar com es mereixia, ens vam estar mirant, suposo que quan un barrina que qualsevol cosa que digui ho pot engegar tot a la merda acaba per no dir res, vaig somriure “Mira, podem fer un joc dient el que veiem en el fum dels cafès...”, ella em va mirar sorpresa, així que vaig començar “Mira, un ocell...” (ni de collons ho semblava), la tipa va somriure “Ostres no hi sé veure res...”, “No saps o no ho vols veure?.. no esperis que la forma sigui perfecta es tracta de veure-hi més enllà de la senzilla forma, perquè no deixa de ser fum...”, ella es va concentrar un xic i al final va explotar “Un dofí!” (deuria ser un dofí diví, en la seva imaginació, perquè allò era un gos de totes, totes...), va riure “Mira mai m’hagués imaginat fer el cafè amb tu i menys jugant a les formes...”, jo mai m’hagués imaginat amb ella fent res, conec al seu cap i sé que no li farà cap gràcia que li estigui marejant al personal, i mirant-nos em vaig preguntar quants temes tindríem en comú... a mi em paguen per trencar, destrossar, transformar, pervertir i reconstruir la realitat per tal que d’una situació totalment negativa un acabi per aconseguir els seus objectius, no hi ha regles i tot està permès només amb aquesta premissa tot és possible, i ella en canvi pertany al mon de l’ordre, la seva feina es deliciosament repetitiva i perfectament monòtona, una feina on no hi ha dissonàncies, les meves cacofonies són peces monotòniques per a ella, el silenci ens va tornar a envair i ella abans de perdre el contacte definitivament va llençar la pregunta “I que em pots explicar de tu?”, vaig somriure i ella va arrufar el gest, vaig estar a punt d’explicar-li que porto més de cinc-cents anys en aquest mon dedicant-me a matar humans i a alimentar-me d’ells, i que amb els anys he vist coses que no la deixarien dormir en dies (en el millor dels casos)... “La versió comentada del director o la de tots els públics del Disney Channel?”, ella va somriure “La que sigui més entretinguda...” va dir mentre mirava la tassa de cafè amb un gest de desaprovació... ja no hi havia fum ni tampoc formes, el joc havia acabat...

entrada 677 (any 2)

Fa segles que vaig parlar amb un tipus qui deia que li agradaria veure el seu enterrament i de pas veure si aquells que tenia al voltant realment l’apreciaven o senzillament hi eren per interès, doncs res, fa un conegut que va fer aquesta prova empírica, va agafar el seu mòbil i va enviar un missatge tots els seus contactes, aquest venia a dir: “En XX ha tingut un accident fatal, enviem aquest missatge per tal de notificar-lis la seva defunció…”, el tipus passats uns dies va esborrar a tots el seus contactes del mòbil dient que pel cas que li feien o el que els importava no valia la pena gastar memòria i esforços en tenir-los, fa gràcia que molts tenen una vida orientada a senzillament tenir clar que quan morin siguin recordats, tothom vol ser recordat en el moment de la seva mort, tothom vol en el fons tenir clar que res serà com era quan hi falti, perquè en el fons tothom vol ser important pels altres i donar un sentit a la seva vida, sou així d’estranys els humans… fa poc estava en un bar i entre cervesa i cervesa un tipus se’m va seure al costat em va costar reconèixer-lo, “No em diguis que ja t’han deixat anar…”, ell va somriure “Mira, crec que mai em van obligar a estar tancat, però per veure el que s’ha de veure…”, el tipus té molta mala fama el darrer cop que va aparèixer va intentar ser bo, força bo, va intentar proposar allò que el seu enemic sempre deia i va fer tota na sèrie de miracles que encara avui es recorden (això si, un xic exagerats), va intentar que les creacions tinguessin el que el pare no els hi havia acabat per donar, i va descobrir astorat com aquelles creacions no volien la felicitat, no volien el coneixement, només volien mantenir el mon en l’estat lamentable en el que el tenien, i el tipus va acabar mort en una creu, un cop a casa seva va rebre la visita del creador “No recordava com havia deixat aquesta part de la creació…”, va dir amb un somriure, “Ja ho has vist, donar-lis la llibertat va ser el més divertit que mai he fet…”, el meu conegut va somriure “I ara ni ells saben el que volen…” “Però és que nosaltres mateixos sabem el que volem?, saps sempre vas ser el meu preferit, i no crec que enganyi a ningú si dic que ets com un fill per mi…”, el meu conegut va somriure, passats els segles encara passo alguna que altra estona amb ell, i ell sempre em diu dels humans: “Mira’ls, no saben on van o que fan, però mai he entès la facilitat que tenen per escollir sempre la pitjor opció…”

entrada 676-2 (any 2)

Maleïts humans, una i mil vegades maleïts, ahir va caure un germà de la foscor, encara puc escoltar als imbècil tot recitant: “Jehovà és la meva llum i la meva salvació, de qui tindré por?. Jehovà és la fortalesa de la meva vida, de qui m’he d’aterrir?”, com si a qualsevol Deu li importessin el més mínim les seves creacions que s’han reproduït en aquest mon com a rates, i el divertit es veure com aquestes es creuen que el seu creador pot perdre el temps parlant amb ells, com si vosaltres el perdéssiu parlant amb els vostres gossos, gats o qualsevol animaló que tingueu a casa (marit/muller no compta)… ahir en William va morir en mans d’aquells que creuen que sobrem en aquest mon, d’aquells que han decidit matar a tot allò que els hi sigui una amenaça i vestir-ho de la millor manera possible… i aquesta tarda aixeco la copa pels bons moment que vam passar junts i no em ve més que una cançó al cap…

Eso es he tocado fondo
Y no se como salir
De este abismo
Tengo el alma destrozada
Siento que no puedo seguir
Estoy perdido

Tu me salvaste
De el infierno volví a nacer
Cuando no creía en nada volví a creer
Sanarás mi pesar
Tu amor lo va a vencer
Me salvaste del infierno

Alterados mi sentidos no recuerdo
Que es reír no soy el mismo
Deprimido confundido
No quedan ganas de vivir
Por que dios mio

Tu me salvaste del infierno
Volví a nacer
Cuando no creía en nada
Volví a creer
Sanarás mi pesar
Tu amor lo va a vencer
Me salvaste del infierno

Gracias por llegar a mi
Gracias por estar aquí
Yo jure que era mi fin
Gracias por amarme así
Gracias por estar aquí
No se que haría sin ti

Tu me salvaste del infierno volví a nacer
Cuando no creía en nadie me hiciste creer
Sanarás mi pesar
Tu amor lo va a vencer
Solo tuuu

Me salvaste del infierno
Volví a nacer
Cuando no creia en nada volví a creer
Sanarás me pesar tu amor
Lo va a vencer me salvaste del infierno

I molt possiblement la notícia ha tingut força a veure aquest matí, després del cafè he anat a fer les compres setmanals estava fent tanda quant la dependenta (que em coneix, i sap com me’ls gasto) ha volgut fer l’acte bo del dia fent-em passar per davant d’una tipa que malgastava el temps més que no pas els diners, aquesta s’ha queixat i m’ha tocat esperar, al costat tenia un parell de brivalls mal educats i pitjor pujats, els tipus han dit a sa mare (que és l’únic segur en un part, la mare, perquè el tema del pare…), doncs res han dit que sortien a jugar, jo anava darrera d’ells un dels brivalls s’ha girat i amb un somriure de fill de puta m’ha llençat una cossa (possiblement i tècnicament era una puntada de peu, però considerant de qui venia em quedo en el concepte de cossa), senzillament he aixecat el peu deixant-lo en planxa el que ha provocat el primer gest de dolor, després sense saber com la meva mà ha sortit llançada cap al pit del nen qui ha sortit projectat contra una paret, podia assaborir el terror i anava a acabar la lliçó quan algú m’ha saludat “Hola”, l’he vista, és la secretària de no sé quin cony d’empresa amb la que mantinc relacions professionals, l’he vista aterrida, he intentat forçar un somriure, ella se m’ha acostat “Vols fer un cafè?”, no sé si està casada, si té parella o amb qui polles està, però l’he acceptat, ella ha somrigut “Amb el fred que fa sempre va bé un cafè…” he somrigut, si ella pogués notar el cor que ja no tinc molt possiblement sabria el que fred vol dir…

entrada 676 (any 2)

Comença la temporada d’hivern, i com passa casa any comencen a aparèixer personatges pel bloc (que no blog, on també...) que un creia producte de la seva imaginació, gent que té un pis només per gaudir-lo unes setmanes l’any, gent que saben el que és viure bé i no amb menys es conformen, doncs res un dels pocs personatges que em cau bé d’aquest ram i a més del meu bloc me’l vaig trobar ahir al pàrquing descarregant bosses i més bosses, com ell em va dir “No portem equipatge, total la meva dona no para de comprar aquí, així que venim sense res i que ella compri el que li fa falta”, roba i altres que es queden a l’armari i de temporada en temporada van canviant on moltes peces són les elegides, però molt poques les que arriben a veure la llum, avui m’ha convidat a un cafè mentre li canviaven els pneumàtics “de baix” per pneumàtics de “contacte” amb o sense tacte (xist doleeeent), quan li han ofert que prengués les rodes velles el tipus amb un rictus ha dit “Miri, prefereixo que se les quedin i quan marxi ja les tornaré a canviar, per unes de noves”, doncs res mentre fèiem el cafè el tipus em comentava que les coses no estan per tirar coets, i que ell creu (com molts) que el pitjor està per arribar, no he pogut més que preguntar-li si l’havien convidat a la reunió d’avui i ell amb un somriure m’ha contestat “Deixa, deixa, que per cada un que surt a la foto n’hi ha forces que penquem i només desitgem que ens deixin tranquils”, m’ha comentat que per ell la veritable forma de mesurar la crisi és el nombre de polvos que fot amb la seva dona, ell és conscient que la seva parella només està amb ell per la seva pasta, i amb els anys ha pogut crear una teoria força consistent que demostra que les mostres d’apreci i els polvos van directament lligats a la quantitat de pasta que ell genera, de fet en un sopar on ella va enxampar una “espurna” perquè les dones (com diu un tipus en el seu blog) no van borratxes, només vans “espurnades”, doncs res, la tipa va dir “Si volies les meves tetes no haguessis demanat el meu cor, de fet sempre he cregut que unes bones tetes són més maques que un cor...”, algú li va dir “Però el cor és més important... bombeja la sang”, ella el va mirar amb un somriure i acostant-s’hi una mica forçant el gest al veure com la mirada del tipus es perdia prop del seu cor però fixant-se en altres protuberàncies... “Mira, potser el cor bombeja la sang, però també pot bombejar desgràcies i desitjos no assolits, i impotència força impotència, tot allò que uns bons pits ajuden a aconseguir...”, l’altre va intentar evitar que la baba li seguís caient tot aportant principis i més principis que difícilment aguanten el cop d’un bon parell de pits, veient-lo no he pogut més dir-li “Va no et queixis, pocs aixequen un imperi del no res, hauries de sentir-te orgullós, potser no seràs recordat en el futur però en el present no et falta res...”, ell ha somrigut “Orgullós?, mira orgullós se’n pot sentir en Dick o Rick Hoyt, que de fet en Dick té una bona dick per fer el que fa...” (xist bilingüe, és nota que encara hi ha categories...)

entrada 675 (any 2)

Avui alguns es correran de gust i algunes secretàries no hauran de vigilar la reraguarda, baixant he escoltat com quasi o més de 3 de cada 4 joves creu que els polítics fan política senzillament per beneficiar-se, un altre percentatge força significatiu diu que treballen per les multinacionals, bancs i pools de poder més que no pas per la gent, i acaben tots dient que creuen que a ells els hi tocarà viure en un mon pitjor que el dels seus pares... ahhh, i davant això tots conclouen que la rebel•lia o el conflicte no és pas cap solució i que només toca que aguantar-se, com diria aquell “Vells en pells de joves...”, i sobre els polítics dir que entre que són dislèxics interessats i que ho interpreten tot com volen (i com s’ha d’interpretar segons ells) han fet una perversió pròpia de la frase “El benestar de la majoria preval sobre el benestar de la minoria o sobre el d’un mateix...”, tot tornant-la en “El benestar d’un mateix preval sobre el de les minories (faltaria més), i fins i tot sobre el de la majoria (que es fotin)”, i que consti que aquesta frase ja l’he utilitzada d’altres cops i que no és meva (un que és un copion i a més poc original), ahir fent el cafè parlava amb un tipus de l’empresa que explicava com havia dut al seu fill a celebrar el seu aniversari i comentava als “amiguets” que havia convidat, jo com conec els pares d’aquells marrecs em va estranyar que un nen tingués tanta punteria i “puteria” al triar les amistats, al que el pare em va dir que havia estat ell qui els havia convidat prèvia conversa amb els pares dels altres nens i va sentenciar “Els nens es fan amics de qualsevol, així doncs que menys que aprofitar aquesta característica per aconseguir que es facin amics dels que toca, perquè tots sabem que les amistats d’infància duren quasi tota la vida, i arribats a cert punt a un li costa negar o trair a un amic de col•legi...”, no vaig preguntar si també tenia llista de pretendentes perquè coneixia la resposta, el vaig deixar parlant mentre tornava al despatx, pels passadissos vaig recordar una frase que havia llegit no feia massa “Il faut cultiver tout le jardin”, frase d’un article de premsa en la que s’anteposava el fet de tenir una educació universalista davant la tendència a educacions específiques, com deia el tipus “Davant un problema un no ha de ser un expert en resoldre’l des de una sola vessant, un ha de ser capaç de fer-ho des de molts punts, un alpinista no és expert en pujar només per una cara a una muntanya, un bon alpinista és capaç d’atacar el pic des de diferents cares, no ser expert en res i coneixedor de tot fa que sempre puguem ser quasi experts del que ens faci falta...”, i això em va portar a la pensar en la presentació del geni d’ahir, el tipus havia proposat una nova forma de fer,”En temps de crisis no serveix perseguir l’oportunitat, perquè córrer darrera la mateixa porta moltes vegades a enganyar-nos creient que l’atrapem quan no ho fem, amb el desgast tan físic com mental que això provoca, jo proposo no córrer darrera ella, sinó senzillament (aquí va fer una L en la pissarra), fer una direcció diferent, amb sort ens avançarem i l’enxamparem, i sinó, bé sinó ho fem no estarem pitjor que corrent darrera una quimera, i recordo que passar per on passa tothom no acostuma a aportar grans idees ja que són molts els que miren el mateix paisatge, jo proposo excursions a la cara oculta de la realitat i la possibilitat d’enganyar i trobar l’oportunitat cara a cara... i si no és així sempre ens quedarà gaudir del viatge”, i aquí vaig pensar en el que ja havia dit algú feia temps (i em torno a repetir...)

“Debes rogar que el viaje sea largo,
que sean muchos los días de verano;
que te vean arribar con gozo, alegremente,
a puertos que tú antes ignorabas.
Que puedas detenerte en los mercados de Fenicia,
y comprar unas bellas mercancías:
madreperlas, coral, ébano, y ámbar,
y perfumes placenteros de mil clases.
Acude a muchas ciudades del Egipto
para aprender, y aprender de quienes saben.
Conserva siempre en tu alma la idea de Ítaca:
llegar allí, he aquí tu destino.
Mas no hagas con prisas tu camino;
mejor será que dure muchos años,
y que llegues, ya viejo, a la pequeña isla,
rico de cuanto habrás ganado en el camino.
No has de esperar que Ítaca te enriquezca:
Ítaca te ha concedido ya un hermoso viaje.
Sin ellas, jamás habrías partido;
mas no tiene otra cosa que ofrecerte.
Y si la encuentras pobre, Ítaca no te ha engañado.
Y siendo ya tan viejo, con tanta experiencia,
sin duda sabrás ya qué significan las Ítacas.”

entrada 674 (any 2)

Fa uns dies algú em va venir dient que flipava amb el fet que cada cop més, la gent que anava en transport públic es tanqués en la seva bombolla de música/lectura/diversió vària i obvies tot el que l’envoltava, amb el que li agradava a aquesta persona xafardejar i mirar el que tenia al voltant, no vaig poder més que resoldre-li l’enigma de la seva existència “El que passa és que la majoria troba més interessant abstreure’s que no pas veure segons que... com sempre el possible és molt més interessant que no pas el real, i no tothom té atacs marujils...”, total que es va cabrejar i va marxar renegant “Que no sabia perquè collons m’havia dit res...”; aquest matí quan he arribat a la feina he vist les llums enceses d’un despatx al atansar-m’hi he vist a un dels consultors davant la pantalla “Com va?” “Bé, bé” m’ha dit sense aixecar el cap del monitor “No em vas dir ahir que ja ho tenies tot llest?”, el tipus ha parat un moment aixecant el camp i mirant-me “Ja és avui?”, “Si, si el teu avui és un ahir, el meu avui passa a ser el teu demà...”, “Cagondeu!, necessito un cafè, en vols un?” “I una muda nova si vols anar a fer la presentació... i no, no tinc la teva talla” li he dit veient com analitzava la meva roba... a l’empresa tenim dos tipus genials, aquest i un de la planta superior, a més els tipus no es poden veure el que fa que cada projecte que se’ls assigna als dos acaba per ser d’una competència brutal, “malaltissa” com diu el gran jefe “Tot i que divertida...” acaba sempre per dir amb un somriure, i en això estic totalment d’acord amb ell, els tipus s’ho prenen tot a pit, no hi ha lloc per les errades no hi ha lloc pels dubtes o els “potser”, tot ha de funcionar i a més ha de funcionar bé, han arribat a un punt on encara que competeixin amb altres equips la competició és entre ells, poden treballar en projectes diferents, però cadascú ha d’acabar abans que l’altre, i ho ha de fer millor, això fa que treballar amb ells sigui un xic més difícil que el viatge de Dante a l’infern, ja que en aquest cas Virgili no està de la nostra part... total que ningú vol treballar amb equips propers a ells, els del propi equip acaben cremats, els dels altres equips queden com uns inútils al comparar-se amb ells, i ells saben que la veritable realitat és que per molt que vulguin cap d’ells és millor a l’altre, així que competeixen per l’èxit d’avui i el fracàs de demà el que no deixa a cap d’ells dos content, els conec força bé, i em pregunto la probabilitat de trobar dos monstres com aquells, un treballa des de la intuïció, i no pot evitar somriure quan troba una solució senzilla, planera, bàsica a problemes on d’altres han fracassat, l’altre en canvi treballa des de processos metodològics, com ell diu “Qualsevol problema degudament analitzat ofereix una solució...”, i al final acostuma a trobar solucions força complexes, embolicades i difícils d’entendre, són dos cares de la mateixa moneda... la llegenda oficinil diu que si mai s’arribessin a tocar hi hauria una eclosió espai-temporal que provocaria una fissura dimensional que faria que aquesta realitat desaparegués (suposo que per això treballen en pisos diferents...)

entrada 673 (any 2)

Doncs finalment no hi haurà cara a cara aquesta nit, i no sé si els enamorats ho podran suportar (igual els coreans tiraven coets aquesta matinada per celebrar-ho... que ja sé sap que n’hi ha un de Reus fotut per allí al mig i igual ha rebut una trucada de l’Ariel), i mireu que aquesta tarda un tipus que en sap força d’això ja m’ho deia “Ja veuràs com no n’hi haurà de debat, perquè en M té poc a guanyar i el M poc a perdre, o si ho vols dir d’una altra forma en M té poc a perdre i el M poc a guanyar...”, “I a qui correspon cada M?” no he pogut més que preguntar-li, i ell ha somrigut “No ho sé, però la pots posar a gust, que no crec que canvií el resultat final...”, suposo que deuen respirar tranquils, els dos han quedat com a mascles i han salvaguardat l’orgull (si és que encara ens n’hi quedava), així que ja ho podeu dir, una campanya electoral de catxondeio i jolglòrio... i mira que si com diuen cada poble té els polítics que es mereixen no puc més que dir-vos que no quedeu en massa bona posició, ara només queda veure que s’enxiponen per posar la cirereta a la campanya electoral i deixar el llistó de l’espectacle força més alt que no pas els de les idees per la propera campanya, ara bé, jo us proposo fer un GH posant a tots els polítics en una casa, sense opció a nominar i tirant la clau al fons del mar, materilelilelo... i per tal d’acabar i fer-vos amè el fet de no tenir debat us deixo una cançó...

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper
Don't you know they're talking about a revolution
It sounds like a whisper

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

Poor people are gonna rise up
And get their share
Poor people are gonna rise up
And take what's theirs

Don't you know you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run
Oh I said you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run

Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

And finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

entrada 672-2 (any 2)

Avui mentre esperava a un tipus per fer el cafè he assistit a una escena digna de qualsevol pel•lícula del manxec universal (i no parlo del Quixot...), doncs res hi havia una mare amb la seva filla i no m’ha calgut parar massa l’orella per escoltar la conversa ja que anava pujant de to per moments, la mare li deia a la filla “Mira nena no es pot tenir tot, o tetes o intel•ligència i tu vas servida d’això darrer...”, la filla l’ha mirada “Doncs jo vull més tetes, ser llesta no es divertit, el que és divertit és follar i posar berracus als tius (no he pogut reprimir el somriure), això si que mola...”, la mare ha agafat aire (suposo que la conversa deu ser recurrent), “Doncs ja saps el que en pensem el pare i jo, quan siguis gran...”, i aquí és on ella ha explotat “Quan sigui gran..., mira si em moro prefereixo ser la tia que ha follat amb qui ha volgut i molt, que no pas la idiota espavilada que sap de tot i tot el que ha volgut...”, la mare ha arrufat el nas “El sexe no ho és tot...” “Ah no?, i em pots donar una altra bona raó que expliqui els escàndols que munteu el pare i tu? i que justifiqui que jo els tingui d’aguantar?, que vergonya us hauria de fer...”, la mare ha quedat bocabadada sense saber que dir (ains, el dia que els fills saben el que fan els pares...), la mare s’ha escudat darrera la tassa de cafè demanant un temps mort on agafar aire; ha estat aleshores quan ha vingut el meu conegut, l’he vist força millorat bé el bru de la seva pell destacava entre la blancor existent entre el personal del local i la nena ha inflat el poc pit (si, no tenia massa pit) al que ell ha respòs amb un somriure cap a la mare (que si que estava ben dotada) cabrejant encara més a la filla, conec en Pol des de fa temps, va començar la seva carrera professional com a consultor en un ajuntament on va tenir una idea “bàrbara” com dirien alguns, va concloure que alguns aturats podrien fer feines en entitats sense ànim de lucre, així l’ajuntament reduïa les ajudes monetàries a aquestes entitats, promocionava l’ocupació i pagava salaris en lloc de subsidis, d’aquesta manera la gent veia que servia per alguna cosa i que la seva feina encara era apreciada, i les entitats podien tenir els professionals que sempre reclamaven... doncs res, que va ser proposar-ho i organitzar-se l’escàndol, perquè a uns ja els hi anava bé estar a casa i cobrar sense fotre res (van arribar a dir que l’esclavisme estava abolit, i que ells tenien llibertat per decidir si treballar o no, o en que treballar), i els altres queixant-se que no volien gent per fer la feina sinó diners i que ells ja trobarien qui fes la feina (amb o sense pagament de comissions), total que com que ell no va voler baixar del burro el van despatxar, ell mai ha entès com poden acomiadar a algú que ha donat una bona idea i una possible solució a un problema, el pobre no sap que la gent no acostuma a voler solucions quan estan bé i que les idees i l’acceptació de les mateixes poques vegades van de la mà... com deia aquell “El darrer que va venir amb idees revolucionàries va acabar crucificat, així que s’ha d’anar molt amb compte amb les idees que es tenen i més encara en dir-les...”

entrada 672 (any 2)

Ahir dia de relax, telèfon desconnectat i deixar passar l’estona, no hi ha res com després d’haver dedicat el temps a algú o a alguna feina dedicar-ne un xic per a un mateix tot i tenir a l’eternitat per a companya... i mentre apurava la copa algú de la televisió va tenir la idea de posar una notícia per veure si la gent descobria la conya del dia, semblaria ser que al País Basc han decidit demanar als club de cert esport que està molt bé que tinguin animadores, però que ho consideren un xic sexista (ull, que aquests han descobert la sopad’all!, per cert el gènere de “animadora” queda clar, no?), doncs res, que demanaven que hi hagués paritat i que també tinguin cheesslidls (que no és el formatge del lidl, ains xist dolent, dolent, dolent) masculins, i el bo del cas és que un dels clubs ha fotut a dos maromos a fer el ganso mentre les noies fan el numeret i tot això perquè diuen que la meitat del públic dels pavellons és femení, aquí se’m presenten dos dubtes... si tan igualitaris volen ser, perquè no fan equips mixtos?, perquè els equips només són masculins (crec), i l’altre, si un veu durant quatre quarts (crec que són quatre quarts un partit) un reguitzell de tipus força catxes, suant i fent l’animaló que menys que durant uns minuts un pugui veure un grupet de noies... de fet si es volgués no ser sexista hi hauria d’haver tanta estona de ball com de partit i tantes jugadores femenines com ballarins masculins... ummm, però aleshores igual enlloc de ser un esport seria el circ o Glee..., hi estava donant voltes quan la següent notícia quasi que em remata, una discoteca de no sé on regalava als tres-cents primers tipus/es que hi anaven un consolador o un preservatiu i unes piles, inicialment el consolador era per elles i el condó i les piles per ells i el lema era “Ponme las pilas!”, ole, ole, ole, el que fa un curset DCC de màrqueting, però clar, per no voler semblar sexistes (sexistes?, qui ho diria), van fer que la gent pogués triar, i clar sortia un tipus amb cara de perdre més oli que el Exxon Valdes demanant un consolador i amb un somriure d’orella a orella, això sense comptar les xonis que pollaplastica en mà anaven com a voluntàries olímpiques ballant i cantant “Arriba, abajo, pal centro y padentro”, brutal, senzillament brutal, impagable com diria aquell, estava intentant descobrir si allò era real o les copes havien actuat abans d’hora quan va sortir una noia que dirigeix orquestres (de les poques que hi ha) i em va fer tornar a la realitat, recordo que un cop vaig parlar amb una directora d’orquestra (quasi tan maca com la d’ahir però més bona dirigint... ole, ols, comentari sexista tot i ser empíricament real i demostrable), doncs la tipa deia a la pregunta de si no li feia por dirigir a homes “No, gens ni mica, perquè si tinc clara una cosa és que els homes que trobo a les orquestres mai em fallaran, donaran el millor perquè surti bé..” “I les dones?” li va preguntar algú “Bé, de les dones només puc dir que donaran la nota...”, ainsss si quan s’hi fiquen són les millors...

entrada 671 (any 2)

Ahir passejava per Roma amb en Maquiavelo, bé de fet tècnicament no era ell, perquè com tots hauríeu de saber (i sempre que no s’hagi tret la seva figura dels estudis escolars, no sigui que faci obrir els ulls a més d’un jove), el tipus ja fa temps que no està entre nosaltres, i no, no era un vampir tot i conèixer la naturalesa humana de forma magistral, doncs res, que el tipus amb qui estava ahir per la nit em deia: “El poble no sap el que vol, i que es pot esperar d’aquells disposats a canviar el vot a cada prevenda que reben dels que opten als càrrecs, saps la democràcia hauria de ser la renúncia individual vers el bé comunitari, i en canvi esdevé l’interès individual en contra del comunitari, ja que tothom està disposat a donar el vot només si rep allò que espera a canvi, i com tots sabem, no hi ha per tothom i algú ha de fregar els plats dels que altres s’han afartat...”, vaig somriure, molt possiblement ni l’original ho hagués dit millor; i avui al migdia i per poder agafar el son una peli del 007, he de reconèixer que sempre m’han fet somriure, perquè ni els russos eren tan tontos ni els anglesos tan espavilats, encara recordo quan van intentar vendre la llegenda que entre agents no es mataven o no es torturaven perquè tots estaven en el mateix ram, sento trencar aquest conte infantil perquè entre el desig d’un humà i l’objecte desitjat moltes vegades res importa, i de les coses que menys importen és la vida d’un, dos o cent individus que molt gustosament donaran la seva vida per tal d’assolir l’èxit de la missió, que com no és l’objectiu d’aquests angelets i per això cobren; i per acabar d’adobar el dia avui es feia un acte per tal que la gent pogués adoptar als gossos i gats que d’altres han menyspreat, i el tema recurrent era la crida a no comprar gossos de raça i en canvi si a adoptar-ne dels de la gossera, suposo que hi ha bones intencions en aquesta crida, on també es deia que no hi feia res l’edat del quisso, i que tot i ser vell també es podia adoptar, sento dir que com deia la bella i després vella Domenica “Els homes tan com els gossos se’ls han de buscar de bona casa, joves i ben educats, que amb el temps ja agafaran tots els vicis propis del seu sexe...”, i mentre hi pensava en tot plegat vec com va caient de nou la neu, i ja ho fa per tercera vegada en aquests darrers dies el que molt segurament portarà a que els okemakosriders estiguin trempats i a punt de l’orgasme nival... i observo com seguint al temps alguns blogs s’han perdut a la tardor i han caigut de la blogosfera com fulles d’un arbre sense saber si tindran una nova primavera, i com d’altres tot i aguantar la tardor no ha pogut aguantar els primers freds i també s’han vingut avall, i em pregunto si hi haurà un cel pels blogs o un dia per tal d’adoptar-los, i la pregunta seria: “Estaria el creador d’un blog cansat d’ell, cedir-lo a un tercer perquè el continués?”, o com tota creació humana la idea de “Si no el faig jo no val una merda” preval per sobre totes les altres?...

entrada 670-2 (any 2)

Aquest matí l’ordinador m’ha avisat d’un missatge entrant, un senzill link amb una frase “T’esperem al gener…”, m’ha fet gràcia, de fet aquest grupet té el do de fer-me despertar un somriure i pensar que no hi ha només coses dolentes en l’espècie humana, la meva relació amb aquest grupet de frikies (que no nerds), ve de fa uns anys, encara recordo com caminava pels carrers després d’una baralla amb un bruixot i com les coses no havien anat com un esperava, el tipus en un darrer intent de tocar els collons havia invocat un segell de Azymuth que havia funcionat, en els darrers mil anys crec que això només ha passat dos cops i ja vaig tenir la sort de ser-ne testimoni d’una valents collons, així que mentre m’arrossegava pels carrers no vaig poder més que caure sota els efectes del segell, un grupet se’m va acostar i un dels tipus al veure el segell en el meu braç va llençar una exclamació, el tipus em van dur al pis d’un d’ells on entre sables llum, enterprises, i altres tontades vaig escoltar com un deia que havia vist aquell segell en un joc del spectrum, a gust me’ls hagués carregat tot pensant que allò no era cap tontada, al final els tipus van trencar el segell, encara avui no ho tinc massa clar com ho van fer però els hi dec el poder matar humans cada cop que em ve de gust, de fet ells són de la classe de tipus que un espera que visquin enganxats a un animus tot saltant de segle en segle, doncs res que mentalment he bloquejat alguns dies de gener per tal de donar-lis la satisfacció… hi estava pensant quan els The sounds amb la Maja han deixat el seu torn als Editors (he de reconèixer que la Maja té un polvo però musicalment…), quan algú ha trucat a la porta, al obrir-la m’he trobat a la mare de la veïna “Puc Passar?”, “Clar” li he dit tot apartant-me la tipa s’ha parat al rebedor “Té gràcia que la meva filla hagi vist més de casa teva que no pas jo…”, no ha pogut més que fer-me treure un somriure “Tens res amb la meva filla?”, “Jo?, doncs no, només ha estat fruit de l’atzar que l’hagi enxampada beguda i drogada i després de perdre la virginitat a mans d’un qualsevol…”, “Mira ella és jove i està en l’època de passar per aquestes cosses…”, he tornat a somriure “Per no acabar com tu?, o perquè a tu se’t va passar “aquest temps” sense ni adonar-te’n”, ella ha clavat el seus ulls en els meus, suposo que per ella la seva filla és una competidora en tota regla, però per la filla aquella persona no deixa de ser la seva mare, ella ha seguit “Mira, no voldria tenir problemes amb tu, però crec que t’hauries d’allunyar un xic d’ella, no ets el seu pare…” “En això, tens tota la raó, el que encara fa més fàcil que me la pugui follar, bé, sent el seu pare i veient el que tinc a casa igual també la preferiria follar a ella…”, la tipa m’ha creuat la cara sortint de cara, i m’ha fet somriure un altre cop, definitivament hi ha dones que no saben envellir…

entrada 670 (any 2)

Ahir sortir tot i que la nit prometia neu, o bé els plors de la deessa del gel o bé la caspa del vell deu qui es remena els cabells tot pensant que se li’n va anar de la mà quan va crear el mon… podeu triar a gust, sempre m’han fet un xic de ràbia els locals amb doble sala o fins i tot triple, suposo que deuen ser els bisexuals dels locals, tan els hi fot qui hi acabi entrant, del que es tracta és de no acabar la nit sol, i tan fot si un acaba fent de màquina o de vagó… perquè després diguin que els humans no sou divertits… així que mentre a la sala popular sonaven els acords de la Lott que també al·lota (xist dolent), en una altra on hi vam acabar els Morcheeba ens van donar la benvinguda ens vam acostar a la barra, una tipa ens va mirar i picant l’ullet a les seves amigues se’ns va acostar, “M’inviteu a una copa?”, “I tu que ens ofereixes a canvi?”, “Jo?” de fet no calia que ho digués, ella ens oferia la seva presència, suposo que per una joveneta beure a les costelles d’uns vells està ben vist ara bé que els vells vulguin quelcom a canvi són figues d’un altre paner, com diria aquell la joventut cal salvar-la, tot i que us equivoqueu al no salvar-la d’ella mateixa, perquè són els que poden fer el que els hi roti sense pagar-ne les conseqüències, un dels que venia amb mi va somriure “No ets pots imaginar les que he vist com tu, i si vols que et digui una cosa, totes s’han fet velles i han mort plorant lo maques que eren, i jo encara hi soc…”, la noia ens va mirar sense entendre res marxant amb l’espant a la cara mentre i per art de màgia els The twilight sad amb el seu I became a prostitute van començar a sonar, segurament aquella noia no era conscient que allí hi havia algú que podria dir que Cleopatra no era tan maca i que la Nefertiti no deixava de ser una noia normaleta tirant a lletgeta, però és clar quan un s’acaba per creure el que han dit els que han escoltat d’altres que al seu torn també ho an escoltat el disbarat resultant pot ser senzillament brutal, algú va obrir la porta i vaig escoltar a Fimbres que tronava a la sala contigua, vaig cridar al cambrer tot demanat que convidés al grupet de noies a una ronda i els hi oferís les nostres disculpes, el cambrer va somriure dient que canviaria les disculpes per una ronda de xarrups que elles apreciarien més, ara era el torn dels Hot Melts que intentaven exorcitzar el efectes de la merdamúsica de l’altre sala, vaig anar cap al bany tot veient com una de les bevedores accidentals es despenjava del grupet i se m’acostava, estava davant la porta del bany quan la vaig notar darrera meu “No puc obrir la porta dels serveis de les noies em pots ajudar?”, vaig somriure al imaginar el que ella pensava que podia portar tot allò, la vaig agafar de la mà “Com no?, perquè serveixen els nois sinó…”, no vaig fer servir l’expressió “cavaller” ja que segurament ella no ho hagués entès i menys encara apreciat, vaig pitjar la porta dels serveis d’elles quan la porta es va obrir i un cos desequilibrat va caure damunt meu, vaig reconèixer al moment a la meva púber veïna, ella ni tan sols va ser conscient que algú havia parat la seva caiguda, la vaig aguantar mentre algú deia a la meva esquena “Va amb nosaltres…”, ja ho diuen que els llops només surten de nit, vaig somriure sempre se m’ha donat bé tractar amb bèsties peludes i amb poc coneixement, “Doncs ara va amb mi”, “I qui ho diu això…”, “Jo…” “I nosaltres…” va dir algú darrera el grupet de pijobabies, aquests es van girar i van entendre que no hi havia res a pelar seria una nit de palles per alguns, els vaig deixar mentre sortia del local i la carregava al cotxe, la nit s’havia acabat un cop dins dels cotxe ella va tornar un xic en si tot preguntat “Qui són aquests que canten…”, no vaig respondre més que res perquè Morfeo havia fet acte de presència…

Break this bittersweet spell on me
Lost in the arms of destiny

Bittersweet
I want you

Oh I wanted you

And I need you

How I needed you

I de retorn va anar sonant..
Cançó 1
Cançó 2

entrada 669 (any 2)

Avui estava veient com els salvats culpen als salvadors d’haver-lis portat quelcom més que ajuda humanitària, i poca broma amb les queixes… si fos un xic més paranoic podria concloure que igual hi ha alguna cosa darrera aquest fet (em pregunto si les farmacèutiques tenien sobre estocs per tractar el còlera), i fent el xist dolent podria concloure que d’aquell còlera ve aquesta còlera…, algú dirà que també hi ha un xic de justícia divina (davant l’errada de la primera catàstrofe), però el divertit és veure com es queixen d’aquells que han anat a ajudar-los i no veuen com ho porten, perquè he vist alguns animals de granja més adecentats que els tipus que anaven sortint per la tele (i que consti que no vull faltar als animalets de granja, faltaria més…), però clar com sempre el més fàcil és culpar als de fora que no pas a uns mateixos / un mateix; aquest matí per les cares del personal i tal com baixaven els cotxes he vist que l’hivern ja ha vingut anticipant-se a la seva data fent una visita matinera, i sempre que es presenta amb el seu mantell blanc no puc més que pensar en dos vegades que ha estat el meu entorn quan gràcies a les gràcies dels que manaven ens vam trobar abandonats a la nostra sort en mig d’un país que havíem començat a conquerir i del que ara marxàvem per què no ens conquerís ell a nosaltres, el fred (com el calor) no tenen pietat tot i que segons el que he vist és el fred qui fa patir més, la mort per congelació acostuma a ser més lenta i més conscient que no pas la mort per un cop de calor, mentre fugíem la primera vegada al 1812 un dels que manaven i que també havien patit per fer complir les ordres impossibles em va dir: “Saps, possiblement no ho saben, però ja estan morts, som les restes de l’exèrcit que havia de guanyar i ha perdut, ni ens esperen ni ens volen, perquè ningú vol veure com els seus exèrcits són incapaços de fer allò que desitgen…”, no vaig comptar els que van arribar però diuen que no passaven els 60.000, i tampoc vaig perdre el temps a comptar els que eren en un començament, més que res perquè tenia coses millors a fer, tot i que eren forces més; la segona vegada encara va ser més escandalosa, perquè quan tothom deia que era una bogeria el que manava senzillament va dir “No existeix el mot impossible per un soldat del nostre exèrcit, els nostres soldats guanyaran o moriran i en qualsevol dels casos ho faran de la millor manera possible…”, al final a començaments del 1944 vam tornar a sortir per potes, deixant a forces darrera nostre amb una falsa esperança que al final es va poder mesurar en 65 kilòmetres, suposo que mai una salvació ha estat tan a prop i alhora tan lluny, al final quan vam arribar van cridar a qui anava amb mi sense dir res el van afusellar… poden passar segles, però els humans continuen pensant que davant una mala notícia, la manca de coneixement de la mateixa por arribar a fer que aquesta sigui ignorada i per simpatia no existeixi…

entrada 668 (any 2)

Fa anys un polític/mentider/fetiller del verbum em deia “Jo no ho veuré, però pots estar segur que hi haurà un dia en que la gent ja no ens creurà i aleshores no sé que ens tocarà fer...”, doncs res, la solució ja la tenim aquí: anuncis i jocs més o menys encertats i ja està, si total ningú creu en el que diuen els partits a aquests només els hi queda fer un xic de divertimento pel poble... i ull que en això els del CORI (de Reus com no podia ser de cap altra manera) hi van ja forces passes per endavant (com diuen ells: “Ponga un Juantxi en la Genralitat” o una Choni amb la/el número 2 de la seva llista), i de fet algú diria que és trist que les idees hagin deixat lloc a les pallassades, però en una societat 10.0 no hi ha temps per pensar i pair idees molt millor veure una imatge i ja està, i si aquesta és, és, bé, senzillament és alguna cosa, millor que millor (transgressora per uns o impertinent per altres tot va a gustos i segons el canal de televisió que un pateix), l’altre dia parlava amb un actor i el tipus em deia amb un somriure “Fa anys se’ns acusava de que sobre actuàvem, i molt possiblement fos així, avui en dia ho fem més i la gent no ens diu res, saps perquè?, doncs perquè tothom actua, tothom vol fer creure que té una vida que no té o que fan allò que no fan, i aleshores als actors no ens queda més que forçar fins al paroxisme el paper per semblar creïbles...”; ahir veient també als paiopijos que han tornat de vacances del nord d’Àfrica (i em torno a preguntar qui paga totes aquestes excursions de “rescat”), vaig recordar les paraules d’un militar: “No t’enganyis les guerres no han canviat, els que tenen exèrcits poderosos han d’arrasar i el que no els tenen senzillament han d’aguantar, els mitjans o com ho fan ja és cosa de cada un dels participants, i no ens podem queixar si es fa això, perquè precisament això és pel que estan pensants els exèrcits i les resistències... no hi ha honor o heroïcitat a la guerra, ara només hi ha interessos, l’era quan un home veia a la guerra com un lloc on demostrar la seva vàlua va quedar sobrepassada en el moment que l’home va decidir que era millor viure que demostrar res, i el que pots tenir clar és que tots els que moren en una guerra no són més que els desgraciats que han cregut en les mentides que els hi han explicat... i tampoc et pots creure l’opinió dels d’un o altre bàndol, perquè senzillament defensaran el seu bàndol (per això hi formen part), recorda que en una guerra no hi ha bàndols neutrals, només llocs on poder-se retirar en cas que vagin maldades...”, suposo que una campanya política i una guerra són ideals per no veure com la veritable amenaça actua i torna a actuar, de fet diuen que la gràcia de les malalties és precisament presentar símptomes de quelcom molt diferent en una part mentre en podreixen una altra, i com deia el llibre més venut i menys llegit de la història, o del que la gent hi fa menys cas la malaltia real és força evident...

entrada 667 (any 2)

No soc de cap lloc, i de fet tot pensant-hi no he trobat mai lloc d’on valgui la pena ser, cinc-cents anys per aquesta terra fan que un l’hagi vista quasi tota i amb un sospir de resignació conclogui que com a creació no està malament, ara bé, que el Deu de torn no acabava de tenir el dia quan la va dissenyar... fa gràcia que els humans i nosaltres tinguem com a fet comú que cada cert temps desapareixem, els humans per no tornar (tret que us creieu les tontades de la roda de reencarnacions), i nosaltres marxem per començar en un altre lloc, noves cares, nova feina, nova ciutat, vaja una fotuda nova vida que fa recordar que qualsevol vida passada va ser millor, tot i que avui en dia i amb les noves tecnologies un ha de ser força caut al fer aquests canvis perquè cada cop és més fàcil que qualsevol imbècil asubnormalat et pengi en una de les seves xaxiguais xarxes socials (i aquí és on lamento que els vampirs no tinguem la capacitat de no sortir a les fotos), xarxes que són de tot menys socials, perquè una xarxa que tanca a l’individu i li fa viure una vida que no és real no entenc que tingui massa de social en els cànons de vida actuals, molt possiblement sigui plenament social pels hikikomoris (au, ja podeu fer servir el google), però per la resta... fa uns dies vaig estar fent el cafè amb un tipus que em va explicar que ell és totalment diferent a la seva parella, i de fet això els ha portat a compenetrar-se, doncs res amb el temps els tipus ha anat fent coses contràries a la seva naturalesa per fer contenta a la seva parella, i aquesta ha anat demanant cada cop més, un dia ho van parlar i la seva parella li va dir que es pensava que ell havia anat canviant per comportar-se com un s’hauria de comportar o bé que ell veia tot lo bo que li portava la nova situació, el meu conegut va fer seva una frase que jo ja he dit moltes vegades “La gent no canvia, senzillament menteix” i es podria completar amb “... per tal d’aconseguir allò que volen”, el tipus va somriure i li va dir que “no”, que ell ja era força feliç tal com era, i que no hi havia només una interpretació de la realitat, al que ella va dir que només n’hi havia una de bona, ell va agafar aire dient “N’hi ha tantes de bones com persones que creguin tenir clar que és bo i dolent”, “Però només una que jo consideri bona...” va dir ella amb un fil de veu, “Això si...” va acabar dient ell... no li he preguntat com va acabar el tema, mai he entès als humans i no tinc clar qui guanya més en una parella si qui ofereix molt o qui dóna molt (que no és el mateix)... i avui llegint alguns blogs em fa gràcia veure de nou com la crítica dels altres no s’accepta i es critica no veient que les crítiques sobre les crítiques no deixen de ser pures i senzilles crítiques amb un valor igual a les inicials, a aquelles que precisament tant es critiquen, i aleshores aquell carregat de valor moral que respon a la crítica acaba perdent la seva moralitat i esdevé un crític més, i a més un crític agilipollat perquè pensa que ell té la raó, és a dir una imatge davant l’espill de la realitat amb el seu reflex que diu el contrari a ell... igual el mon no és una creació perfecte però el Deu que el va fer s’ha de partir el cul a gust...

entrada 666 (any 2)

Fa gràcia com la gent es queixa de la rapidesa amb la que passa el temps, tothom diu que sense adonar-se’n els dies van passant i un ja no sap amb exactitud el cap d’any que està celebrant, i aquest fet s’accentua amb els anys, i el que fa realment gràcia és que siguin persones amb data de caducitat les que es plantegen aquest fet, perquè si una cosa han de tenir clara és que cada dia viscut és un dia menys per la mort, l’altre dia veient a la neofollada i com sortia de casa es girava i senzillament em preguntava “Creus que he fet bé?”, al que vaig respondre “T’ho has passat bé?”, ella va deixar anar l’aire resignadament “No massa la veritat...”, “Bé sempre et quedaran les noies...” vaig concloure mentre tancava la porta, abans es follava perquè no hi havia temps per perdre, quan la vida era un bé massa valuós per tancar-lo i contemplar-lo els humans tenien la tendència natural a aprofitar totes les ocasions que els hi anaven venint, avui en dia en canvi la gent folla senzillament per avorriment i per intentar posar quelcom de nou en la seva vida, quelcom que justifiqui i alhora et torni xaxipirulin davant dels altres... ahir em va tocar anar a un recital de poesia em va fer gràcia que era la tercera vegada que coincidia amb la poetessa i com en les anteriors ella em va saludar sense recordar que no érem uns desconeguts, fa gràcia el fet que la majoria dels presents sabien molt més d’ella que no pas el que ella arribaria a saber o voldria saber dels que l’estaven escoltant, suposo que una partició natural dels humans seria aquella que diferencia els que són coneguts dels que senzillament coneixen... al final de l’acte i com no podia ser d’una altra manera va saltar dins del tema de conversa el fet de les properes eleccions, i veient als allí presents em va venir al cap quelcom que em van dir fa segles: “No t’enganyis, hem arribat a un punt on a ningú li agrada que li diguin el que ha de fer, és més, tothom és fotudament collonut, tothom és millor que el tipus del costat, i a les hores perquè cedir una part de la nostra llibertat per tal que el subnormal del costat ens mani?, i el divertit és que fins i tot els defensors de la democràcia, i aquells que parlen del fet d’anar a votar com una expressió màxima de la llibertat individual reconeixen en veu baixa que cap dels que sortiran ho faran tan bé com ells ho farien, però clar, que algú ha de manar... saps?, a vegades em plantejo si val la pena que ens mani el més capaç o el més incapaç, ja que si ho fa el més capaç molt possiblement haurem de renunciar a bona part dels nostres drets individuals, i si ho fa el més incapaç segurament no caldrà renunciar a res tot fent creure al tipus que ho hem fet... així que ja ho saps, ser lliure i viure en un desastre de país o ser un animal social i viure en un país modèlic, perquè pensa que societat i individualitat són tan semblants com muller i amant...”

entrada 665 (any 2)

Ahir vaig tenir un d’aquells rebots que t’arrenquen d’un lloc i et porten a un altre, tot començant amb els DM i el seu “Never let me down againd” i passant per l’increïble cover que els hi van fer els Smashing Pumpkins de la mateixa cançó, i quan la cosa no podia anar a millor va petar el Disarm una de les millor cançons que mai he escoltat, instintivament el dit va pujar el so al màxim (no entenc la mania que el dit té a les orelles, ja que el dit poc pot escoltar...), i vaig acabar fent un disasterkaraoke al cotxe mentre entrava al pàrking (i sort que no hi havia ningú per enregistrar com es pot destrossar una cançó)...

disarm you with a smile and cut you like you want me to
cut that little child
inside of me and such a part of you
ooh, the years burn
i used to be a little boy
so old in my shoes
and what i choose is my choice
what´s a boy supposed to do?
the killer in me is the killer in you
my love
i send this smile over to you
disarm you with a smile
and leave you like they left me here
to wither in denial
the bitterness of one who´s left alone
ooh, the years burn
ooh, the years burn, burn, burn
i used to be a little boy
so old in my shoes
and what i choose is my voice
what´s a boy supposed to do?
the killer in me is the killer in you
my love
i send this smile over to you
the killer in me is the killer in you
send this smile over to you
the killer in me is the killer in you
send this smile over to you
the killer in me is the killer in you
send this smile over to you

Vaig baixar del cotxe i va ser aleshores quan vaig notar que alguna cosa no acabava de rutllar, vaig anar cap a la porta del pàrking esperant que la llum s’apagués... en una cantonada del pàrking algú va respirar més tranquil al veure que el veí havia marxat, va tornar als seus pensaments quan una ombra va passar pel seu costat... “Bu!” ella va saltar espantada preguntant-se com podia ser que ell l’hagués vist... vaig somriure, només sortir del cotxe vaig captar que hi havia algú més allí i després de donar l’esquena i veure que no passava res vaig concloure que no era cap amenaça, i aleshores que era?, i és clar tothom sap que els vampirs som uns curiosos de mena, així que vaig fer que sortia del pàrking i just quan es va apagar el llum vaig dirigir-me cap a qui m’espiava, vaig quedar sorprès al trobar-me la filla d’uns veïns, asseguda entre dos cotxes amb els ulls vermellosos, massa ben vestida i amb un excés de perfum, un regal preciós amb un embalatge pretensiós... “Bu!” li vaig dir quasi que a cau d’orella i ella va saltar espantada... va clavar la mirada en el meva figura sense dir res, “Passa res?”, ella va agafar aire, “No, no, res, si em pots deixar...”, vaig fer el gest de marxar “Saps, a vegades un mateix no és el millor interlocutor...” després de mirar-la vaig seguir “Vull dir que a vegades val la pena parlar amb altres...” “Ja t’havia entès” va dir ella tota ofesa, i allò era una bona senyal ja havia començat la conversa, la vaig mirar suposo que no deu aixecar els setze anys i té una retirada a la seva mare el que fa que millor que aprofiti els propers vint anys i després carregui amb la genètica que li han donat, ella mirant-me va dir “Avui havia quedat amb el meu nuvi... bé, quedem molts dies, però avui... avui havia de ser especial, vam dir que si aguantàvem quatre mesos ho faríem...” ara podria ser cabron i preguntar “Faríeu què?”, però sense saber-ne el motiu vaig callar... “Fa dies que ell em va dir que ja quasi portàvem els quatre mesos i avui m’ha vingut a buscar i jo m’he vestit el millor que he pogut per l’ocasió... doncs res que un cop dalt del cotxe m’ha portat al cap del pastor i allí m’ha començat...”, vaig somriure mentre li tapava la boca amb un dit “Ja m’ho imagino...”, però ella va acabar per explotar “I el molt imbècil després arranca el cotxe em porta a casa i em diu que ja em trucarà!”... em pregunto perquè la vida ha de donar les lliçons d’aquesta manera, bé suposo que no hi ha cap camí més fàcil, li vaig oferir si volia passar una estona a casa que era molt millor que no pas el terra fred del pàrking, després li vaig recomanar una dutxa i que les capes de puta barata anessin aigüera avall i sortís la nena que era, la tipa va sortir de la dutxa i li havia preparat una tassa de cacao... “Ho sento però no tinc contractat el canal disney...” li vaig dir mentre per la televisió el Sr. Graham deia:

I´m taking a ride
With my best friend
I hope he never lets me down again
He knows where he´s taking me
Taking me where I want to be
I´m taking a ride
With my best friend
We´re flying high
We´re watching the world pass us by
Never want to come down
Never want to put my feet back down
On the ground

entrada 664-2 (any 2)

Avui m’he sorprès donant un consell fet amb les paraules que em van dir fa segles, un dia com avui i veient com les tropes fugien després d’una batalla desastrosa el general que havia fracassat em va dir: “No pot guanyar aquell qui no ha perdut perquè és incapaç d’entendre el que vol dir guanyar, i a més després de la pèrdua ja només et queda el guanyar...”, avui llegint alguns blogs m’he trobat amb el tema recurrent de l’amor i la por a perdre’l, i el problema és que pensar i donar voltes a aquesta por fa que els humans us el perdeu, aquest amor o el que creieu que sigui, tot esperant el final i quan arriba hi dieu “Veus, ja ho deia jo...”, sense ser conscients que el vostre comportament hi té molt a veure en el seu final... i davant d’això tot són preguntes i dubtes, fa anys un tipus molt savi em va dir “Jo no tinc respostes a les preguntes que em fan, jo només tinc paraules i la gent tantes ganes d’obtenir respostes que són capaços de trobar-les entre el que els hi dic...”, no m’hi he pogut d’estar de pensar-hi una estona mentre fèiem el cafè, avui el tema estrella ha estat si es podia considerar el patinatge artístic (sobre rodes) com a “artístic”, jo era del parer que es podia considerar moltes coses menys artístic, sempre que el vec em ve al cap la imatge dels elefants roses de Dumbo o del Aprendiz de Brujo, suposo que ara algú dirà que si que ho és i que per gustos els colors, doncs res que em callo; avui també escoltava que hi ha un moviment que vol que es facin exàmens diferents pels dislexics, ja que el fet que tinguin un problema en l’aprenentatge no ha de ser un handicap a l’hora de fer els exàmens, bé si voleu que us sigui sincer crec que reconèixer que tenen un problema en l’aprenentatge ja representa senzillament això, un problema... però res, que els hi facin exàmens especials i de pas a tota la resta de personal que els hi facin exàmens a mida i ja posats i per acabar que siguin self-service on un només haurà de contestar allò que hagi estudiat, perquè total el que importa són les ganes que s’hi posen més que no pas les capacitats, i això em porta a pensar si vosaltres deixaríeu la vostra vida o la de qualsevol altre en mans d’un tipus encantador però limitat tot i que hi posi moltes ganes, o en mans d’un altre tipus senzillament capaç... ara ja podeu anar donant les respostes i tot pensant en el que direu m’ha vingut al cap la frase d’un tipus que fa segles va dir: “De la mateixa manera que tenim el mot de pedagog per definir als esclaus que porten els nens al col·legi, igual caldrà crear el de demagog per definir aquells que influencien en el poble perquè aquest faci el que ells volen que faci...”... tornant al tema primigeni, doncs que voleu que us digui, amb el pas dels segles només he vist somriures de felicitat en aquells que s’han atrevit a jugar-s’ho tot i han guanyat, els que han perdut no somreien però se’ls veia que havien fet el que havien cregut, i la resta... bé, la resta senzillament havia viscut la seva vida covardament...

entrada 664 (any 2)

Odio els plans improvisats tot i que em fan trempar per lo de novedòs i deixat de la mà de Deu que porta, ahir em va tocar anar a la capital de l’estat veí, bé, com diuen “La capital sense estat”, i dins de la ciutat que es bona si la bossa sona, em va tocar anar a un gran centre comercial, un cop allí i deixant al frenesí de les compres a a qui acompanyava vaig aprofitar per dinar amb un tipus que feia anys que no veia, aquest veient el personal va sentenciar: “Sabes, el mundo sin humanos seria mucho mas humano, en cambio el mundo sin perros seria mucho mas perro...”, vaig somriure intentat pensar cada quan els tipus que es passejaven per allí canviaven de telèfon televisió, ordinador o qualsevol altre gadget electrònic, recordo quan les televisions, neveres, rentadores o altres elements mobiliaris duraven el que trigaven en trencarse (i no poder ser arreglades), conec gent que ha tingut durant més de deu anys el mateix aparell, ara en canvi sembla que si cada cinc anys no es canvien tots el aparells un no és res, i mentrestant alguns omplint-se les butxaques, perquè tothom sap que es fabriquen més elements dels que són senzillament necessaris, i després de tornada la discussió de si els grups són només el solista o si hi ha vida més enllà de la marxa del mateix, i per una ample majoria va semblar que la marxa del solista deixa en un mal lloc al grup, va ser aquí on el tipus amb un somriure em va preguntar “I que se’n deu haver fet de la nostra amiga Wendy?” “Suposo que deu estar amb en Peter” ell va somriure amb una ganyota “Sempre tan ocurrent...”, vaig retornar el somriure, feia segles que l’un havíem sabut de l’altre però va ser de la forma més estúpida i precisament en aquell estúpid concert que ens havíem creuat, al principi cap dels dos havia cregut possible que l’altre fos aquell del que havia sentit parlar, però després d’un somriure de “mea culpa” ens vam presentar i des de les hores ens hem vist sempre que ha estat possible, de fet no sempre es troba a algú que va cobrar tretze monedes de plata per trair a un salvador, tot i que ell sempre m’ha dit que van ser algunes monedes més i força més sang...

entrada 663 (any 2)

Ahir vaig quedar bocabadat amb una nova versió de la cançó popular de “Baixant de la font del gat” “interpretada” (crec, i per dir alguna cosa) per algú que en lloc dir “... Marieta de l’ull viu”, podria dir lo de “.... Marieta del ojet viu” (ainsss, xist del dolents), sembla ser que des de que els del Cori es van decantar per una pornstar ara tots els partits han decidit fer el mateix, i d’altres s’han decantat per la Mary Delastone... no em direu que no comença entretingut el tema, i no vull pensar en el happy endings dels actes on participi aquesta persona... tot uns bukkakes electorals... i no em vull imaginar com contra atacaran la resta de partits, suposo que els happyhaikus oferiran orgies en els seus mítings per tal de desfer-se de la pressió... totes aquestes mostres de testosterona (masculina i femenina), que quan hi ha vots, escons i pasta pel mig homes i dones es tornen en el mateix, uns senzills i cabronets monstres fent l’egipci, jo dono la mà per endavant i la paro pel darrera (sempre m’ha fet gràcia l’expressió de “fer l’egipci”); això em recorda a que fa segles vaig passar per un poble que havia patit un pandèmia que havia deixat la població força curta, i sobretot havia afectat als homes, per acabar d’adobar-ho en aquell poble els tipus tenien un sentit de l’honor i del deure que feia que hi hagués lluites dia si, dia també, el capitost d’aquella panda d’energúmens un dia entre gerra i gerra em va dir: “Saps, he descobert que només hi pot haver guerres quan sobren homes, quan aquests manquen les guerres són un luxe que no es poden permetre...”, i aquella nit vam dissenyar la idea més estúpida que us pugueu imaginar, vam ordenar a la gent del poble segons la seva importància i vam assignar a cada home un animal (animal més fort a més imprescindible fos el tipus), el tema estava en que aquell animal anava al seu escut d’armes, i quan hi havia un combat cada combatent mostrava l’escut i aquell amb l’animal més potent guanyava (això ens va portar a dissenyar tota una sèrie de puntuacions i de possibles aliances entre persones i situacions...), si ja sé que per molts és una gran tontada i en aquells temps ens van prendre per subnopolles imbecilitants, però avui en dia seríem els putus masters de qualsevol joc de rol, ens podeu dir visionaris... doncs res que el tema va ser divertit de veure com cadascú ensenyava el seu escut en combats ficticis i com no hi havia més morts reals... tot això va funcionar fins que la població es va refer i els del poble del costat es van quedar sense recursos, i van decidir tornar a l’antiga tradició de atac-saqueig-violacions-robatoris-incendi-destrucció (l’ordre no altera el resultat final), i el joc dels escuts de poc va servir, però va donar validesa a la màxima que “Les guerres només es fan quan sobren homes i que són la forma més senzilla de re-equilibrar el que els homes desequilibren...”, aquest matí hi estava donant tombs al tema amb la cançoneta enganxada al cap (ja tinc ringtone per dies) quan un tipus m’ha vingut tot indignat dient que li havien explicat com tinc associat a cada número de mòbil la imatge de una tipa amb boles, i que si era veritat que quan ell trucava sortia una asiàtica amb poca roba i un somriure d’orella a orella, li he dit que si tot al•legant que em predisposava menys a enviar-lo directament a la merda veure aquella imatge que el seu careto al meu mòbil, el tipus ha quedat en silenci i als pocs segons m’ha dit amb un somriure “Pots passar-me la galeria de fotos??”

entrada 662 (any 2)

Segueixo el blog d’una persona que em sembla que es troba a Berlin i llegint-lo i tot recordant com és la ciutat no he pogut menys que pensar en una cançó...

Jump in the cockpit and start up the engines
Remove all the wheelblocks there's no time to waste
Gathering speed as we head down the runway
Gotta get airborne before it's too late.

Tot i que molt possiblement no eren els millors temps per veure la ciutat des dels aires amb els maleïts ME pel costat intentant defensar l’indefensable i evitar l’inevitable, Berlin és la típica ciutat alemanya, per molt que vulguin tornar-la una ciutat cosmopolita sento dir que les ciutats són el que la gent que hi viu és, i malauradament si quelcom li sobra a Berlin són “berlinesos natius”, els alemanys són la demostració que l’eficiència existeix, només un pas darrera els japonesos, els tipus ho fan tot perfectament, que tenen una crisi, doncs una crisi de collons, que en pensen una solució, doncs una solució de collons, que la volen liar, doncs la lien de collons, i sempre que volen ser transgressors o passar-se de rosca ho fan tan eficientment que la cosa els hi surt de mare, encara recordo com vam patir als seus Trio i el seu Da Da Da, i també els bons temps de la Bahnhof Zoo coneguda també com a Berlin Zoologischer Garten, famosa gràcies entre altres a la Srta. Felscherinow, paradís per a qualsevol vampir aficionat al menjar escombraria... tot i que també ha estat el bressol de moviments artístics que et feien caure d’esquena però tot rodejat d’una eficiència tal que no donava lloc a la creativat, perquè quan la creativitat és eficient pot ser de tot menys creativitat... lluny estan dels llatins que a base de sol, platja, salitre i invasions dia si dia també han decidit prendre’s la vida tal com és, com un catxondeio padre/madre... tinc un conegut que hi ha passat forces anys a Alemanya i encara somriu quan explica que els hi podies dir qualsevol animalada i els tipus et miraven tot sospesant si els hi estaves parlant seriosament... fa anys a Berlin precisament vaig conèixer un tipus excepcional un dels millors actors que he vist mai un d’aquells que feia certa la frase de: “Els artistes menteixen per dir la veritat mentre els polítics menteixen per ocultar-la...”, i a més el tipus tenia la sort que la seva promesa era la filla d’un important agent d’actors el que encara li obria més portes, doncs bé el tipus va agafar un paper en una d’aquelles obres “compromeses”, on feia el paper d’un home que a base de servilisme acaba per tornar-se un gos (agafeu-vos la metàfora pel costa que us convingui, i si, ja sé que la idea sona kafkiana per algun motiu), doncs res que el tipus en una escena rebia la visita d’una antiga companya de classe i tenia de seguir-la a quatre potes i olorar-li el cul (tal com fan els gossos vaja i alguns), vaig veure alguns del assajos i l’escena era divertida, ara bé el dia de l’estrena vaig descobrir que la tipa portava faldilles (en els assajos no havien portat el vestuari que va arribar amb retard), doncs res que el tipus la perseguia per l’escenari i tothom rient, un cop la va atrapar ell va fotre el cap sota les faldilles i a l’actriu li va canviar la cara, va trigar un xic més de l’esperat a sortir d’allí sota i a ella en aquella estona li va canviar la cara un parell de vegades, la seva promesa que tenia al meu costat es va aixecar i va fotre el camp del teatre; ell em diria després que un cop va fotre el cap allí dins va notar un olor que li era familiar i va veure la brillantor entre les cames d’ella i no s’hi havia pogut estar de llepar allí, havia notat com ella inconscientment s’hi posava bé fruit de l’excitació i ell no s’hi havia pogut resistir (si, ja sé els homes i els gossos són aixina)... passats uns dies el tipus ho va deixar amb la seva promesa començant a sortir amb l’actriu, jo vaig marxar de Berlin tornant-hi per negocis passats uns mesos, em van recomanar que els visités el tipus em va explicar que “misteriosament” feia temps que no treballava i que ningú li oferia papers, ni a ell ni a la seva parella, quan el vaig deixar vaig quedar amb la seva promesa (els alemanys no tenen les males idees dels llatins), i ella m’ho va confirmar “Mira, he descobert les meravelles que es poden fer amb el cos que ell no ha volgut, el mateix cos que està aconseguint que no treballi ni treballarà mai més en aquesta plaça...”, no vaig poder més que somriure, definitivament els alemanys/es són refotudament eficients si senyor...

The killer's breed or the demon's seed,
The glamour, the fortune, the pain,
Go to war again, blood is freedom's stain,
But don't you pray for my soul anymore.

entrada 661 (any 2)

Hi ha gent i llocs que sense saber massa el perquè bé cauen malament, i per molt que s’hi posin mai passaran de ser lleugerament aguantables amb facilitat per passar a ser irritables, l’altre dia llegia en un suplement un angelet que anava pregonant als setze vents que el tipus podia haver nascut on fos el cony de sa mare el dia que es va decidir venir a aquest mon, però que la seva ànima era espartana... espartana... i jo em pregunto si el tipus en té la més mínima idea de que era Esparta... bé, suposo que per ell que deu haver vist la peli de 300 i que l’ha considerat com a reportatge històric del discovery channel en té prou en pensar “Eren forts, macos i collonuts...”, així que res, que el dexin sortir amb calçotets i una capa vermella i que cridi allò de “Aurrrr”o “Ourrrr” o com collons fos, li estava donant voltes al tema quan he caigut que el tipus amb qui estava tenia una foto guapa penjada de la paret, ell ha somrigut “Un paston, no sé si és bona o dolenta, però va costar un paston i tothom es queda amb la mateixa cara quan la veu, i veure la cara que foten no té preu...”, he somrigut tot pensant amb un conegut que tinc, el tipus té la malaltia del tic-click o el que és el mateix que ha passat de veure-ho tot naturalment a veure-ho tot a través d’un objectiu, i no es perd l’ocasió per ensenyar el seu mega objectiu (algun dia li explicaré que vol dir fardar tan de mega objectiu... i tractar-lo com si enlloc d’anar a la cara anés uns pams més avall...), doncs res, que el tipus (segons ell per finançar-se i segons jo per justificar-se... perquè no hi ha res pitjor que fer les coses sense tenir clar el perquè) fa exposicions on posa algunes de les seves fotografies a la venta, i tot i les bones crítiques (aquests no compren i esperen que de la bona crítica igual els hi cau alguna foto gratixs...), doncs res que el tipus no ven res o quasi bé res, perquè els que li cedeixen el local sempre es troben davant el dilema de fer la compra tonta, no sigui que l’angelet se’ns faci famós i nosaltres no tinguem ni una mísera instantània del tipus... alguns fins i tot li han dit el que hauria de canviar per tal de fer les fotos un xic més desitjables, i ell tot digne sempre diu “El meu art no està fer per ser venut, sinó per ser gaudit...”, ainssss el que ens fa dir la impotència... fa segles vaig conèixer un retratista a Venècia, el tipus anava molt buscat i es deia que no parava de fer retrats de tothom qui fos algú a la ciutat, una tarda el vaig trobar en un dels molts ponts que creuen la ciutat, el tipus estava esgotat i el vaig felicitar pel seu èxit, ell em va somriure “Èxit?, vols dir?”, “Vaja, si el fet que tothom et vagi darrera no ho és ja em diràs...”, ell va seguir “Mira, això només vol dir que pinto de forma vulgar ja que a tothom agrada el que pinto, no soc capaç de fer res que sorprengui o sigui diferent, senzillament faig allò que els altres esperen, i no sé si un hauria d’estar massa content fent quelcom així...”, el vaig deixar, aquella nit vaig trobar a un altre pintor de qui tothom en deia pestes ja que feia quadres impressionants amb quadres infumables, el tipus després d’unes copes em va dir “Mira, el problema és que tothom vol que el pinti, i jo no puc pintar a tothom, només puc pintar a aquells que sé pintar, i la gent no ho vol entendre, la gent pensa que senzillament no els vull pintar...”, i avui veient la foto li donava voltes al fet de fer el que els altres no volen, el que els altres volen o senzillament fer el que un sap fer...

entrada 660 (any 2)

“Vi veri universum vivus vici”.... o com diria el personatge d’ahir: “Pel poder de la veritat, mentre visqui, hauré conquistat l’univers...”, bé no deixa de ser una traducció un xic lliure tot i que no desmereix l’original, ahir van tornar a fer la peli, recordo que el primer cop que la vaig veure em vaig sentir un xic desil•lusionat de que no haguessin seguit més el còmic, però ja sé sap que mentre els còmics tenen la velocitat de qui els mira individualment les pel•lícules s’han de fer a la velocitat de la majoria per deixar a forces contents, l’he vista no sé quantes vegades i cada cop em porta a entendre com esteu el humans, els primers cops vaig creure que igual obriria alguns ulls i la gent miraria al seu voltant tot veient que no s’està massa lluny d’allò que es diu, però quan la gent ha donat els seus ulls per no veure el que passa i prefereix que li expliquin a cau d’orella el tema comença a ser delicat, vaig parlar una nit amb un tipus del stablishment i després d’algunes copes i amb un somriure em va dir “No queden collons, hem aconseguit fer perdre totes les esperances a la gent i ara ja només van per rutina, hem aconseguit que ni la puta Pandora recordi que la va deixar al fons de la caixa, tothom creu que viu la millor vida que pot viure (o almenys una millor de la pitjor que podria viure), i amb aquesta por ningú diu res, perquè han aprés que de res serveix...”, el tipus estava tot cofoi i no vaig poder més que admirar la senzillesa en que s’expressava i quanta veritat tenia el que deia, després d’apurar la copa el tipus va seguir “Tu creus que algú voldria ser com ell?, un pedant desfigurat que no pot més que morir pels seus ideals... la gent el que pensa és que si es tornés com ell no podria anar a fer canyes al bar, o veure el futbol o senzillament anar-se’n de vacances (per no parlar de sortir a follar), perquè ja em diràs qui té collons de marxar de vacances amb la societat per salvar, així que millor que la salvi un altre, i si ningú la salva doncs segurament es deu a que no cal que sigui salvada...”, “No em diguis que l’enveges?”, ell va riure i el got se li va escapar de les mans, com per art de màgia li vaig tornar a deixar damunt la barra, ell va cridar a la cambrera i després de demanar dos copes més em va dir “Envejar-lo?, algú que té com a màxima allò de: “Res és segur, tot és possible”?, doncs clar que si, jo he vist el sistema i sé el que fa, el que vol fer i el que farà, i ens podem donar per contents de no ser-hi quan això passi... bé, tu si que hi seràs vampir, tu ho veuràs en primera persona... un mon feliç, un ideal, un mon xaxiktkgas, però molt em temo que un mon on senzillament no hi valdrà la pena de viure... tothom haurà donat la seva llibertat a canvi de que la vida li sigui fàcil, les aventures juguen a la baixa vampir i la seguretat i el saber que tot anirà bé són els valors segurs d’avui en dia..., la gent ja no vol amor, la gent vol seguretat, perquè han aprés que el mal fa senzillament mal, i que el dolor no es bo, així que ho donaran tot per tal de no passar-hi i si per aconseguir-ho han de donar el que els fa vius doncs senzillament ho donaran...”, “Bé, sempre hi haurà un xic d’esperança...”, aquí ell va explotar amb una rialla “Apreciat vampir, l’esperança es va perdre el dia que la gent va decidir que hi havia prou revolució i canvi en les pel•lícules que es veuen i que no cal traspassar-ho a la realitat, perquè tothom sap com està però ningú s’arrisca ni tan sols a pensar com podria estar si el tema no funcionés...”, vaig apurar la meva copa tot recordant al bo del protagonista, molt possiblement no deixava de ser una víctima del destí, i més encara una víctima dels imbècils que es creuen amb la veritat absoluta i que des de les seves cases i mirant les seves darreres adquisicions critiquen i despotriquen de que els canvis mai han de ser violents, i que cintes com aquesta són contraproduents per infantiloides, dogmàtiques, i recargolades dialectalment... a més de dir que el protagonista no deixa de ser un terrorista, i aleshores no puc més que somriure... un terrorista... doncs si senyors un terrorista perquè porta el terror, ara bé, l’acostuma a portar a aquells que han fet del terror el sistema de control sobre els altres...

entrada 659 (any 2)

Al llarg dels segles he conegut a forces arquitectes, ahir per la nit i en una visita guiada vaig veure l’edifici que avui s’ha mostrat davant el mon (com si li fos necessari…), i avui i com dirien alguns li han fet “la prova del mocador” per demostrar la virginitat de l’edifici i l’han declarat pur i apte… em fa gràcia que ja fa anys parlant amb un arquitecte força conegut li vaig dir que ell no veuria l’edifici acabat i fet que deuria ser una bona putada per a ell, el tipus em va mirar amb un somriure “No ho entens oi?, jo ja l’he vist acabat, el vec cada cop que tanco els ulls, fins i tot el vec com hauria de ser i no com serà, i és més, jo el vec en tots els seus detalls no tan sols com els veuen els altres jo hi vec més enllà, entenc el perquè de cada racó, de cada piló de cada contrafort, de cada paret, molts no ho entendran perquè no ho veuen en el seu global, es pot dir que amb això estic proper al creador, ja que li he pres un xic de protagonisme al constituir-me jo com a creador… i això em permet d’entendre que molt possiblement moltes coses que no arribem a entendre o les entenem malament venen del fet de la nostra ceguesa o incapacitat de veure-ho tot en el seu global”, ahir hi pensava mentre pujàvem i baixàvem escales revisant cada racó de l’edifici, em fa gràcia que per la nostra condició ens moguem sempre pels millors postors i no pot més que fer-me sortir el somriure el pensar que diria la gent si sabessin que els grans “santons” i els representants del “gran pare” es decanten per tenir com aliats a personatges més sortits de les ombres que no pas de la llum…, un cop a la sala soterrània vaig observar els plànols originals de l’edifici, i quan dic els originals parlo dels veritables originals, ni les revisions fetes darrerament ni els fets per l’arquitecte, sinó els esbossos que va trobar en un brocanter algú qui els va portar a l’arquitecte, aquest va ser incapaç de datar o explicar qui i com els havia pogut fer, de fet només un geni com ell era capaç d’entendre el que els altre consideraven un impossible, com ell deia “No és problema d’entendre el que diu el plànol, el problema és entendre l’obra en si mateixa, si l’entens la resta no són més que detalls accessoris…”, de fet alguns diuen que el plànol original correspon a un temple d’una terra que molts han cercat i ningú ha trobat; i finalment després de la visita i d’acabar amb l’encàrrec, de festa per la ciutat, la ciutat que com a ciutat amb “seny” si que dorm perquè sap que la bellesa s’ha de cuidar i que una bellesa mal portada port a vellesa pitjor patida, i una ciutat acaba per ser allò que sembra, amb tot no deixa de tenir els seus punts canalles dels que un en pot gaudir, i després tornada a casa amb la feina feta, la feina i el regust de tot el que hem vist i ens han explicat…

entrada 658-2 (any 2)

Em cago en els putus gavatxos, tot i que suposo que el meus veïns més, avui m’han vingut a veure i mentre el tipus treia un parell d’ampolles d’un beuratge etiquetat com a “Sain Emilian 2008” i sota signat com a “Grand vin de bordeux” ha anat a la sala i mentre jo obria la primera ampolla ell ha aprofitat per arrencar-se per XXXX amb la guitarra que tinc al menjador, jo he sortit amb les copes tot pensant que sort que no vaig decidir-me per un bon amplificador i millors altaveus o en aquell moment sortiríem disparats per la finestra, el tipus ha mirat les copes amb un somriure sé que ell és dels que pensa que un tipus que veu vi en got no mereix ni mitja paraula (més que res perquè en una copa n’hi cap més), “Una ampolla dos copes?” li he fet que si amb el cap i ell ha deixat la guitarra, abans d’agafar la copa ha somrigut i ha tornat a agafar la guitarra “Saps, són del tot masoquistes quan més les maltractes millor sonen...” i ha començat amb el repic de YYYY “Quanta gent hem mort des de aleshores?, en portes el compte?”, he somrigut aixecant la copa “Importa?”, ell ha tornat a deixar la guitarra “Suposo que no... que en traiem?...”, després de provar el vi ha fet una ganyota “Això he dut?”, el meu somriure l’ha divertit “Saps vampir fa anys m’haguessis mort per menys...” “Ja ho farà la ressaca de demà...”, “Demà... saps, vist des d’avui demà queda lluny... llàstima de només dur dues ampolles...”, “Bé ,sempre ens queda París...”, “París...” ha dit ell amb una somriure, “Obriràs la bodega per mi?” “I perquè no?, el vi és del més egoista i del més altruista... tothom desitja tenir el millor per a ell però es té la necessitat de compartir-lo...”, ell ha aixecat la copa buida “Espero que tinguis tantes copes com vins...”, fa segles que el conec, no sé qui ha salvat més a l’altre i tan se m’enfot, però és de les poques persones amb qui val la pena veure un bon, regular o directament dolent vi, com deia aquell “Tots els vins són bons, i el vinagre és dels vins menys bons....”, la nit ha anat avançant tot esperant l’hora per sortir i més sort de que ell no hagi intentat repetir els sues rifs impossibles amb la guitarra que tremolosa ho veia tot des de una cantonada del menjador i mentre buidàvem ampolles sonava ZZZZ i VVVV, i com no al final ha acabat sonant WWWW (que no és una pàgina web...)

Per cert, benvinguda a una nova lectora/seguidora i recordar-li que no saps on t'has fotut...

entrada 658 (any 2)

Llegeixo com a forces els molesta la visita que vindrà aquest cap de setmana, suposo que bona part no tenen collons de queixar-se o fer el mateix amb la visita d’algun familiar (sobretot de la vessant política), i exploten amb el que vindrà (i de pas fan companyia a tots els que hi diuen la seva), personalment tan se m’enfot qui ve o deixa de venir, ara bé, si en hem de guiar-nos per la institució que representa... us puc dir uns quants dels que la gent pixa colònia i que han multiplicat per força les animalades dels religiosos, i a aquests se’ls manté, se’ls vigila, cuida i tapen tots els marrons... si parlem de la persona i del que va fer de jove, mireu no rasqueu massa perquè tothom té un passat fins i tot qualsevol de vosaltres i qui no el tingui o menteix o senzillament no ha viscut... si parlem sobre els escàndols sexuals... no sé, però si aprofitem l’estadística us podríeu endur la sorpresa que alguns professionals tenen més percentatge per ser pedòfils que no pas els cures (i aquests els hi deixeu els vostres fills amb un somriure)... sobre la despesa? possiblement sigui elevada i exagerada per no dir directament que ho és, però estic acostumat a veure despeses molt més elevades i a les que tothom diu amen (bé, tothom menys els que escriuen segons quins blogs... xist dels dolents), i posats crec que teniu tota la raó alhora de queixar-vos perquè gasten els diners en aquestes coses i no en altres, però això ens dóna dret a decidir sobre totes les despeses?... igual si, però no hi trobo cap opinió al respecte... mireu possiblement aquest personatge representa una part d’un ordre, i la part menys valorable i preable, però en aquesta mateixa ordre hi ha forces tipus que es juguen el tipus pels altres i que fan una feina que el govern es cagaria potes avall si l’hagués de fer, perquè ells la fan voluntàriament i el govern amb un senzill càlcul sap el que costa canviar voluntats per salaris... i tornant al tema, que n’hi ha de tarats i subnormalats... doncs clar, que us podeu esperar dels que creuen en un Deu que va fer venir el seu fill perquè les seves creacions el putegessin fins matar-lo... però com deia un conegut meu “Entre els bons per cada bo n’hi haurà un de dolent, ara bé no acostuma a haver entre els dolents per cada dolent un de bo...”, així que personalment deixaré que el tipus vingui, es passegi per mitja espanya i catalunya i faci el que li vingui en gana, total si no se’ls gasten en ell se’ls gastaran en qualsevol altre subnormal o actepolles... i per cert, us recomano un article de la premsa de no fa massa, semblaria ser que els escorxadors han de complir una normativa legal per tal d’estalviar certs patiments als animalons als que fan migrar l’ànima tot potenciant la roda de la reencarnació... doncs res que ara resulta que els escorxadors han decidit que enlloc d’invertir en sistemes per no fer patir l’animal s’acullen a un buit legal que els permet de matar el bestiar segons els ritus musulmà, molt més senzill (podeu cercar el sistema, senzill, pràctic i animal, tot i que és animal pels animals... ains xist redolent) i on l’animal pateix força més, però clar... si la llei ho permet que menys que complir-la... i ja per acabar i ja que hem parlat dels turbantmen, vaig flipar directament quan un dels happytourists ara vol ser considerat víctima del terrorisme i cobrar com a tal... pensant-ho bé, igual té tota la raó, però aleshores que pagui amb el que cobri i el que té el cost del seus alliberament, però no cal que pateixis, que acostumeu a ser d’aquells que sent cornuts pagueu el beure...

entrada 657 (any 2)

Ahir va ser arribar a casa llençar el poc que portava i veure la pantalla de l'ordinador com feia pampallugues, un dels tipus que vaig conèixer no fa massa en unes jornades on diferents països explicaven els seus models m’havia enviat una informació que li havia demanat amb una puntualitat nòrdica que fa riure la britànica, germànica i s’acosta a la japonesa... el tipus és un d’aquells nòrdics estirats que es pregunta encara perquè collons deixen entrar a segons qui al seu estimat país i que es sent a gust amb persones fiables/confiables i poc llatines (de fet fiable/confiable i ser llatí crec que són fets inversament proporcionals), doncs res el tipus tot escoltant com els de l’arc mediterrani venien els seus caseraexperiments anava canviant el somriure per la cara de mala llet al veure com els presents li intentaven aixecar la camisa (un cop més), així que va escoltar als primers que explicaven els avenços que havien fet i els segons que amb un somriure es comparaven amb els primers, així que va escoltar com un ministre (que ja no hi és), venia a dir “Nosaltres hem aconseguit que els salari mínim sigui el doble que el que es paga en altres llocs (tot mirant als que primer havien fet l'exposició)... i demostra el bé que treballem i com ens orientem cap als treballadors a més de demostrar una gestió eficient dels recursos” (m’agrada com tothom “gestiona eficientment” els recursos), doncs res que el tipus nòrdic va demanar la paraula i va dir/escupir “No entenc com poden estar contents, el nostre salari mínim és quatre vegades el seu, el que fa que vostès estiguin més a prop d’aquells que critiquen que no pas de nosaltres... la veritat és que ens costa entendre com algú pot viure amb el que vostès paguen en salaris... i abans que em corregeixi li diré que he dit “viure” i no “sobreviure”...”, el ministre va anar passant per forces colors i en el dret de rèplica va estar a punt de deixar anar una bestiesa, tot i que veient a l’altre que senzillament i brutalment no havia dit més que la veritat va acabar dient “Estem en el camí correcte, creiem...” i allí ho va deixar, després vaig aprofitar per fer un cafè amb el tipus amb qui no va ser fàcil assaborir-lo, el sopar va anar força millor i allí va ser quan em va dir la frase de la nit “Saps?, un pot creure’s a la gent, però no pot confiar mai en ella... i menys si són fills del mediterrani...”, vaig riure tot pensant que allò mateix han anat dient tots els que han tingut alguna mena de contacte amb aquella gent... vaig repassar la informació que m’havia passat concloent que fins i tot quan se’ls hi demana una informació “informal” els molt animals la tracten com si fos totalment “formal”, de fet suposo que la paraula “informal” no està dins del seu diccionari, o senzillament es pregunten de que collons serviria una informació "informal", que sona massa a informació mediterrània... i després revisant els blogs tot somrient al veure que hi ha blocaires que apliquen la màxima de: “Molts són els llegits però pocs els escollits...”

entrada 656-2 (any 2)

Diuen els assessors polítics que per molt que facis sempre hi ha en qualsevol campanya algun moment on el candidat demostra qui és, i avui veient les notícies ho he vist clar, perquè la cara de la Kamatxo i del Rajaoi passejant pel centre de super computació era increïble, els tipus semblaven uns neandertals totals que després de disfressar-los els hi ensenyessin aquella instal•lació, perquè entenc que un no ha de ser expert en tot però uns mínims quan es va veure una d’aquestes instal•lacions els hi haurien d’explicar... um, sabeu que, quasi que prefereixo que no els hi hagin explicat perquè si ho han fet i han acabat amb aquella cara encara em cago més de que algun dia puguin manar; a part d’això, semblaria ser que aquesta setmana els crius estan de vacances (és el que té viure en un país que ha de pagar peatges als dos grans països que ens manen i que per fer contents a tots agafa el pitjor de cada casa), doncs res que quan he arribat he descobert un moviment gremlitic a l’escala, com que els pares n’acaben fins els collons, volen follar tranquil•lament, o no es refien dels seus angelets i deixar-los sols a casa (amb el perill que fotin un mercadillu amb els objectes de casa), doncs res que els deixen jugar a l’escala i així en poden gaudir tots els veïns, he trucat al servei de control de plagues i m’han dit que amb aquests poc hi poden fer i que per evitar un allau de trucades directament no fan res, tot i que m’ha alleugerit dient que no era l’únic que s’havia interessat en saber si era possible acabar amb aquesta pandèmia, he agafat aire i m’he decantat pel bourbon mentre els animalons feien carreres a veure qui arribava abans si l’imbècil escales avall o el capullo amb ascensor... i llegint alguns dels blogs he tornat a veure que la vena solidària i bona de la humanitat no es cansa de bombejar bons desitjos tal com els intestins bombegen merda... amb la diferència que els segons són necessaris i els primers... doncs res que observo com tothom (o forces) volen ajudar a molts i com es queixen dels mitjans i del que poden i no poden fer, fa temps un tipus em va dir “La gent que ajuda als altres ho fa o bé perquè creu que ho ha de fer, o senzillament perquè així veuen el que són capaços de fer, els primers són uns capullos i els segons uns narcisistes pels que els altres no deixen de ser un mitjà per demostrar lo xaxipirulis que són...”, lligat amb això recordo com fa uns anys en un vaixell militar i després d’una explosió se’ns va obrir una via d’aigua, el sots oficial va recomanar a l’oficial que tanqués les mampares d’una secció per tal d’evitar que l’aigua enfonsés el vaixell convertint-lo en un preciós peci, l’oficial va dubtar tot dient que hi havia gent en aquelles seccions i que ell els havia d’ajudar, la discussió la va acabar un tret, el sots oficial va passar a oficial en funcions i les mampares es van tancar, com ell em va dir després “No es podien salvar a tots... i no estem en aquest mon per canviar les regles, només hi som per trastejar-les el millor que puguem, no ens paguem per ser herois ens paguen per fer la nostra feina...”, i per si ho voleu saber, el tipus va anar ascendint i mai ha perdut el respecte de la seva tripulació, que té clar que no s’està d’hòsties quan van mal dades (i en el fons això és el que busca qualsevol soldat del seu superior...)

entrada 656 (any 2)

A vegades un veient les notícies no sap si estan de conya o és que els humans heu perdut la darrera fixació que us mantenia a prop de la bogeria sense caure-hi de quatre grapes, ahir escoltava com una tipa de deu anys havia tingut un xurumbel, i el tema és que no es parlava de detencions ni acusacions ni res de res, només de si el nen podia estar amb la seva família biològica o no, bé, si es vol que aquest nat tingui el primer descendent als vuit o nou anys cap problema, però el tema està en que sortia un tipus dient que no s’hi pot fer res, que és la puta costum d’aquella gent i que davant d’això a callar i aguantar... eisss i com que el pare és menor no ens trobem davant de cap cas de pedofília, fet i fotut no sé com els hi voleu dir als pares dels pares (avis ara) que van ajuntar a dos brivalls perquè follessin i després van decidir tirar endavant l’embaràs... si ja sé, els multicultis diran que no s’hi pot fer res, i que les costums d’ells estan per sobre del sentit més comú i de l’educació... ara bé, si ho mirem pel costat positiu, aquesta tipa podrà tenir al llarg de la seva vida fèrtil més de trenta fills (sense comptar parts dobles o superiors), el que farà que ella i les seves descendents en poques generacions puguin poblar zones senceres... vaja, com els virus o les rates (per dir algun animaló que doni la imatge gràfica) i tots contents pel fet “Aya fiezta” o com collons li vulguin dir, tots menys la Terra que se li han fotut els volcans de punta... li estava donant tombs a aquesta notícia quan he vist la segona, els formós cos de bombers de Barna ha fet un nou calendari (i no hi tinc res en contra, tot i que algú si que es queixarà de que li hagin tret la ració en dotzaves de carn masculina i li hagin pervertit amb carn femenina...), ara bé, el que m’ha fet somriure és que suposo que els senyors i les senyores bombers/es, no pagaran cap mena d’impost per aqueta activitat i 23.000 calendaris (crec que eren els fets) a uns quants eurets i ja teniu al nunyes del Crackovia fent números, i si que diuen que en donaran un quants (del calerons cobrats) a no sé quin cony de campanya benèfica, però la resta se’ls quedaran al calaix per pagar-se viatges/vacances en no sé quins collons d’olimpiada, i el greu és que hi havia representació institucional rient i mirant els calendaris, coneixedors o no de la possible il•legalitat del tema... que voleu que us digui com sempre dic que cadascú faci el que li roti ara bé que se’ns vulguin vendre certes coses com el que no són... això és el que em toca un xic els collons i per acabar d’adobar-ho vaig escoltar un tipus que em va fer tancar la porta de casa amb un somriure, el tipus deia “Saber moltes coses en un tema que agrada a tothom o del que tothom sap et torna un “expert”, saber molt sobre un tema que agrada a pocs et torna senzillament un “freaky”” i acabava amb un exemple brutal “Saber totes les alineacions del barça i els golejadors a més de qualsevol altre tontada et torna un expert, saber molt sobre números borrosos et torna un freaky...”