entrada 570 (any 2)

Avui ja m’han alegrat el divendres, aquest matí una de les secretàries que tenim m’ha vist sacsejar l’ampolla d’aigua, i mig encuriosida m’ha preguntat que estava fent (no recordant allò que no és massa bona idea parlar o preguntar-me masses coses), i jo que tinc un gran cor li he explicat, “Mira, sacsejant l’aigua que ja saps que es H2O separo el hidrogen de l’oxigen, que són les bombolletes que es veuen, i com també saps el hidrogen és els compost més lleuger, així doncs, l’aigua encara és més lleugera...” “Ahhh”, ha deixat anar ella amb aquella boca que té, “Ja ho entenc!” i amb un somriure ha seguit la seva ruta cap el no res tot esperant fer precisament aquella feina pel matí, senzillament fer no res... m’he preguntat com agafen personatges com aquell tot i que quan l’he vist d’esquena ho he acabat de comprendre... com deia un conegut “Les obres d’art moltes vegades no estan fetes per ser compreses o per que ens aportin res, senzillament estan fetes perquè les gaudim i no més que per això les hem de considerar...”, amb tot quan he sortit a atendre un client que m’ha vingut a donar les gràcies per un servei prestat l’he vist a la seva taula sacsejant la seva ampolla d’aigua i m’ha picat l’ullet, ahhh beneïda ignorància, amb lo senzill que hagués estat un “Ho sento, però no he estudiat química, de fet no vaig ni acabar els estudis tot creient el que em van dir, que podria arribar lluny només amb la carrosseria... i al final ja veus, de secretària” (eiss i no tinc res contra les “secretàries” amb totes les lletres de fet sense elles nosaltres seríem encara menys... una bona secretària val el seu pes (el real no el que ella diu) i la seva edat (també la real) en adamiantum com a poc), doncs bé, el client al veure’m ha vingut directament cap a mi felicitant-me pel favor tot convidant-me a un cafè, de fet ell i un altre conegut van superant la crisi d’aquella manera, però van decidir venir a veure’ns per no caure de nou en els mateixos errors, així que ens van demanar consell, després dels primers i veient que no ho tenien massa clar vaig decidir convidar-los a un seminari, els tipus quan van entrar em van mirar sorpresos, els hi vaig dir que s’estiguessin asseguts i calladets i que després ja parlaríem, la persona que impartia el seminari va començar a explicar “La ment diu el que s’ha de fer, de fet la ment diu al cos el que imagina i el cos s’encarrega de fer-ho, la ment sempre podrà imaginar més que no pas el cos podrà fer, però això no implica que resti prohibit per sempre el fer-ho, el que hem de tenir clar és que la ment ha de saber el que volem aconseguir, el cos i la ment són dos figures que no són res l’una sense l’altre, la ment podria donar moltes ordres per assolir el que ha imaginat però sense un cos que segueixi aquestes ordres es quedarien en el no res, en canvi el cos sense una ment podria anar repetint aquells moviments que té apresos, però davant noves problemàtiques no sabria com reaccionar i acabaria col•lapsat, de fet el cos mai ha de demanar explicacions a la ment del perquè dels seus actes, perquè el cos senzillament hi és per actuar no per pensar, de la mateixa manera que la ment mai ha de fer res, sinó senzillament planificar-ne la millor manera de fer-ho, de fet fa anys es deia que els somnis no són més que proves i plantejaments que fa la ment davant a possibles situacions per avaluar-ne aquelles accions possibles, aprofitant per imaginar tot allò que no li és possible fer en la vida “desperta” quan ha d’estar a l’aguait de l’entorn, així doncs si la ment en un moment donat decideix que cal perdre un braç o una cama no ha de permetre que el cos decideixi si ho vol perdre o no, perquè aquesta no és la naturalesa del cos, el cos senzillament ha d’obeir i podrà demanar explicacions si el resultat final no és satisfactori, però de la mateixa manera que la ment ha de planificar i el cos complir, així heu d’actuar en la vostra vida, el fàcil és creure que tot pot fer de tot, però aquest el primer pas per descobrir que res fa senzillament res...”, els clients em van felicitar tot i que van concloure que necessitaven un xic de temps per donar-hi algunes voltes a tot el que els hi havien dit, i tot rient van concloure que no esperaven escoltar allò en un seminari de Iaido, com deia un conegut “No importa on estiguem per aprendre, el que importa és que senzillament vulguem aprendre, ja que de tot es pot aprendre alguna cosa...”

entrada 569 (any 2)

Fa temps que ho volia posar al blog, però els darrers fets que han anat passant m’han donat l’oportunitat, molts al llegir-ho diran que saben de qui és i possiblement ho diran tot equivocant-se, i no discutiu mai amb un vampir sobre qui va dir que, ja que a vosaltres us ho podran haver dit o ho podreu haver escoltat en boca d’altres, però nosaltres els vampirs igual ho hem pogut viure...

Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr, der protestieren konnte.



Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Martin Niemöller

Dedicats a forces dels que han aprofitat els seus blogs per celebrar una prohibició, i que poden acabar sols quan els vagin a buscar o ser senzillament dels que aniran a buscar tot escollint que i qui s’ha de prohibir i eliminar...

Ahir mentre feia una cervesa algú va dir una paraula que em va fer força gràcia, el tipus em va dir que estem governats no per polítics sinó senzillament per poblítics, que venen a ser una subespècie dels primers i es podrien definir com a “polítics de poble”, vaja, d’anar per casa, d’aquells que actuen a crits i amb molt d’aparell per cridar l’atenció i dir poc o directament res, i d’aquells a qui la història difícilment recordarà, després de riure una estona amb aquesta nova paraula (que ja té copyright, esteu avisats), he recordat una tira còmica del Quino, i per cert, que se n’haurà fet de la Mafalda?, una postmenopausica?, i del Guille? un perdut de la vida, i la Susanita? una quarentona menja jovenetes, i del Felipe? algú que deixa anar els seus sentits onanistes a les portes dels col•legis, i del Manolito? i de tots els altres?, doncs bé, en aquesta tira el Manolito li deia a la Mafalda que li havien regalat un joc d’escacs i ella li preguntava tota encuriosida “Però saps jugar-hi?”, i ell tot orgullós deia “Si, i no se’m dóna malament tot i que el Karpov deu tenir força més punteria”, i aleshores es veia el taulell lluny, les peces dempeus i el tipus a distància amb una peça a la mà intentant fer punteria... brutal, senzillament brutal (i que perdoni en Quino i els amants de les seves tires còmiques, la puntada que he donat a la tira...), com deia algú “Donar ciència i tecnologia a un salvatge no el torna un salvatge civilitzat, el torna senzillament un salvatge eficient...”, després de riure una estona amb els records de les tires còmiques (i ja que tots mirem un blog on cada dia un dibuixant en presenta una), ens vam reptar en cinc minuts en fer-ne una (pensar-la i dir-la en veu alta, que som uns dibuixants pèssims quasi pitjors que persones som...), doncs res, com que tinc espai i estona us deixo la meva... es veu una muntanyeta de pols i un objecte cilíndric davant i la vinyeta diu “En Qwai KtKgas, va ser el primer cavaller Jedi en morir d’un laserkiri al no distingir el davant del darrera de la seva espasa de llum...”, ja sé que no és massa bo... però després d’unes cerveses les neurones no donaven per més...

entrada 568 (any 2)

Tinc la sensació que em repeteixo i aquest acte de desmemoriat només vol dir que ja no presto atenció al que escric (aka tant se m’enfot) o que ja no recordo on hi ha la frontera entre el que una vegada he pensat i el que alguna (altra) vegada he escrit... però avui hi ha una idea que va topant amb mi cada cop que em moc... i aquesta és on acaba la llibertat de l’altre i comença la d’un, avui estava escoltant que semblaria ser que han prohibit les curses de braus (és divertit com les corridas van passar a ser curses de braus i ara ja tornen a ser corridas als mass media, divertit el catalanitzar (demonitzar) aquesta paraula...), doncs bé, allò com li vulgueu dir sembla que ho estan a punt de prohibir, ja que una majoria de parlamentaris (caldria veure quants han votat creient el que votaven), així ho han decidit... i aquí se m’ha despertat de nou la idea d’on acaba la llibertat d’un i comença la de l’altre, i on acaba la llibertat d’un i comença la de tots, perquè per un escàs marge de vots es poden prohibir les corrides però no la prohibició de certa forma de vestir, ja que aquesta darrera prohibició afecta a la llibertat personal del individu, i la primera prohibició no ho fa?, i podríem anar posant exemples on tant una postura com l’altre és defensable, i on sempre que el resultat us faci contents es donarà allò de “La majoria decideix” i quan sigui el contrari direu “Els drets personals manen...”, us repto a que analitzeu totes les decisions que aneu veient i mireu de defensar una postura i després una altra, veureu com no és tan difícil, i aleshores, quina té la raó?, ahhhhh, pregunta trampa, suposo que direu que té la raó aquella que vosaltres considereu que té la raó, i la següent pregunta seria: “I com sabeu que teniu la raó?”, i la resposta serà la que vulgueu però que en el fons porta a creure “Jo tinc la raó perquè m’interessa o senzillament vull que les coses siguin així...”, ahhhh ja hem arribat al final del carrer, al final la llibertat no és més que el desig egoista d’un amb més o menys acceptació popular (tot depèn del grau de vulgaritat del personatge).... fa temps una persona em va dir: “No em preguntis si no pots acceptar les respostes, o si vols que aquestes respostes s’acomodin al que tu desitges... només pregunta’m si tu ets capaç d’acomodar-te a les respostes, d’altra manera seràs molt més feliç en la ignorància...”, visc en una societat d’emperadors nuus, de gent que va creient el que li diuen i que es fan vestits amb les paraules dels altres que se n’enfoten a les seves esquenes de l’estupidament nuus que van pel carrer sense veure que la seva meravellosa roba no és una quimera, i que no els fa tan diferents dels altres, i per acabar el divertit de veure que com sempre heu oblidat quelcom tan senzill com que ser “normal”, és senzilllament el “normal” i ser “extraordinari” és senzillament “extraordinari”, visc en un mon on tothom titlla de normals als altres i d’”extraordinaris” a ells mateixos, un mon veritablement graciós i divertit, i molt possiblement el pitjor mon on pogués estar-hi tot contradient als hippypolles que diuen que hi ha molts mons però que estan tots aquí o que aquest és el millor, creure això és el primer pas per creure que no cal canviar res, i creure que no cal canviar res, és el primer pas o el darrer cap a deixar de ser el que un hauria de ser....

entrada 567 (any 2)

Ahir va tocar nit de copes, fet inexcusable cada cert temps... si un vol anar de xarrups els millors són els infants, un s’acaba la sang i encara pots amb el següent, això si no et passa com un conegut que sempre té la mala llet (sang en el nostre cas...), d’agafar l’ametlla amarga del pot, i després de mossegar et pot dir “La mare que el va parir aquest tenia leucèmia!”, un veritable expert en mossegar allò que no hauria de mossegar i parlant de males mossegades, per copes de garrafon no hi ha com els humans que es perden pel menjar brossa i pels vicis, una mossegada a un coll d’aquests i et pots assegurar una mal de cap per tot el dia següent, també cal evitar les dones pre, entre, o post menstruals a no ser que vulguis un xute d’hormones que et facin veure el mon en plan hellokittyvision, i les copes més preuades són aquelles que porten la perversió del que és bo, i la destrucció de la bellesa, tornar allò que algú ha fet destacable al que és segons la seva veritable naturalesa... i mireu, l’avantatge de tot això és que els recipients són del tot reciclables, i tenen els seus propis contenidors de merda orgànica degudament ordenants en MRP (magatzems de residus permanents), també coneguts com cementiris... de fet els mon no deixa de ser un fotut self service per a nosaltres on el gran cuiner va traient plats per tal que els miren, observem i si ens ve de gust assaborim, l’únic que no podem fer és deixar-nos res al plat, no està bé allò de tirar menjar quan n’hi ha tants que passen gana, lleig, lleig... al final vam quedar tres que passejant vam passar per davant d’una d’aquestes botigues que porten segles en “liquidació” i de les que fan rebaixes permanents, vam entrar i prop de la secció de roba íntima la vaig veure, una dona de trenta pocs amb cotxet i nena petita, estava escollint roba interior i com que els vampirs som curiosos de mena no vaig poder més que fixar-m’hi, vaig amagar el somriure mentre passava pel seu costat i acaronava el cap de la nena que ens mirava, un dels que m’acompanyava va somriure desapareixent rere una de les dependentes, la vaig estar observant com agafava la roba interior, la mirava, l’acariciava, l’apretava entre les mans i la deixava, estava del tot clar... la volia, la desitjava, raonava i acabava per deixar-la tot i que no volgués fer-ho... al final va agafar un conjunt i va deixar la nena al càrrec del cotxet mentre anava als provadors, la vaig veure desaparèixer i just quan va tancar la porta la llum de la botiga va apagar-se... ella va intentar sortir del provador però no va poder “Vaja, no et cau gens malament... suposo que deu ser pel teu marit... ja no et mira com abans?, és dur tenir fills i fer-se vella, veus els homes només es fan vells, i si s’espatllen és responsabilitat seva no pel fet d’haver carregat un bulto..., i a més, quina seguretat tens de que ni tan sols vestida com una puta li despertaràs el més mínim interès?, saps?, no crec que puguis competir amb la puteta que es deu follar ara, més jove, més maca, més atractiva i possiblement millor folladora...”, ella em va creuar la cara confirmant tot el que li havia dit o bona part, vaig somriure, bellesa malmesa, descobrir que la realitat és el que és i no el que volem que sigui, veure com una vida de bondat no porta a res, una ànima trencant-se... va intentar cridar però no va poder... algú va cridar “Na zdorovje!” des de fora i un bulto va caure damunt nostre, ella va quedar paralitzada al descobrir que allò no era més que el seu fill, vaig gaudir de la seva expressió, quan va descobrir que el mon no és el que heu viscut i el que creieu que és, que el mon sempre és més... estava rendida no va costar acabar la darrera copa aquella nit, al sortir de la botiga ens esperava el company de copes amb la nena de la mà “I això?” li vaig preguntar, “Això?, res per si se’m desperta la set tornant cap a casa” va dir amb un somriure, definitivament una fotuda nit de copes...

entrada 566-2 (any 2)

Aquest matí m’he partit tot escoltant com evolucionen els refranys populars amb la seva particular mala llet... el tipus em deia que fa temps es deia allò de: “Seràs el més ric del cementiri...”, doncs bé, avui quan un explicava tots els estudis que esperava acabar i que li portaven ingents esforços l’altre li ha dit “Seràs el més intel•ligent de la cua de l’INEM” (si, si, ja sé que l’INEM com a tal ja no existeix, però el refrany tenia la seva gràcia), i que voleu que us digui, després de la nit passada un agraeix que li alegrin el matí, ahir va tornar a passar, no negaré que tinc uns gustos força clars a l’hora de triar esportistes i ahir em vaig tenir que mossegar els llavis (i no sabeu el mal que fa quan un és un vampir) després de la cursa de motos, i més veient la celebració del personatge que es dedica a plantar la bandera de la seva nació imaginària en cada circuit on guanya, ja vaig dir un dia que espero veure el dia que un pilot guanyi en un d’aquests circuits i com a celebració rebenti la bandera de merda i digui “Sous lliures de nou...”, ahir només de pensar-ho ja em van titllar d’exagerat però.... temps al temps, i aquest matí ja han dit el primer acudit per la ràdio per tal de fer-me somriure, semblaria ser que aquest mes és un dels pitjors pel que fa a les víctimes a la carretera, doncs bé sortia el polític de torn dient: “L’increment de víctimes segueix unes pautes no controlables i no explicables”, valents collons, així doncs, quan les víctimes decauen es deu a les polítiques de trànsit i al seu sistema de témultapagaicalla, i quan els morts es disparen aleshores hi ha una força sobrenatural que ho provoca, que voleu que us digui, ho trobo un xic massa fàcil el penjar-se les medalles i després fotre la culpa a “pautes no controlables” o a “no explicables”, em fa gràcia aquest intent estúpid de controlar-ho tot i d’intentar evitar l’inevitable, fa segles vaig passar per un poble on celebraven un enterrament, en aquells temps els enterraments eren considerats com una etapa més de la mateixa vida i la gent presentava els seus respectes tot i no amargant-se per la pèrdua, entre altres coses perquè fa segles les pèrdues eren força més freqüents que avui en dia... doncs bé, en la cantina del poble vaig preguntar qui havia mort, un dels vells del poble em va contestar “Ha mort el Jordi una persona que va passar tota la vida intentant controlar-ho tot...” “I de que ha mort?” vaig preguntar “Doncs de quelcom que era incontrolable.... i també ha mort en Marc, un tipus que mai va voler controlar res...”, “I de que ha mort el Marc?” vaig preguntar de nou, el vell em va mirar amb un somriure “Doncs de quelcom que era incontrolable...”, no vaig poder evitar riure amb ell i convidar a una ronda a tots els presents, com em van dir fa temps, voler controlar sense poder controlar es quasi tan estúpid com voler descontrolar sense poder descontrolar...

entrada 566 (any 2)

La Ingrid es va despertar, va maleir l’haver acceptat les darreres copes i el seu peu va topar amb l’ampolla buida, li havia semblat escoltar un soroll, va tancar els ulls acceptant la realitat, havia sentit el soroll tot i l’alcohol que portava, va aixecar-se necessitant d’agafar-se a la butaca, allò només podia significar que el pobre desgraciat que feia poc havia sortit per la porta (amb sort) havia deixat d’existir, es va preparar pel que vindria, va notar les passes pel passadís “Com a corrents d’aire” li havien dit, allò anava seriosament, va agafar el penjoll que duia tot esperant que abans d’acabar se’n pogués endur algun de tornada al maleït infern d’on hagués sortit, aleshores va ser quan ho va escoltar el rumor en l’apartament del costat, va tancar els ulls per sentir com la vida dels allí presents s’acabava, va centrar-se en els humans que hi vivien i el que va veure la va fer xisclar, silenci, silenci i més silenci, i allò no era una bona senyal, si l’havien escoltada la cosa no acabaria allí, va anar cap a la cuina i obrint la nevera va agafar l’ampolla del terrible vi blanc que els hi havien regalat, un glop havia estat suficient per declarar-lo arma de destrucció massiva, però probablement allò era el que ara necessitava, va obrir l’ampolla i amb un gest se la va acostar als llavis després d’agafar una de les pastilles que la seva companya utilitzava per fer més fàcil de viure l’infern que les rodejava... va notar com l’alcohol corria per les seves venes, i va començar a canturrejar que ella no tenia problemes amb l’alcohol tot i els litres que ara corrien per les seves venes... va sentir com tot es movia, va intentar agafar un punt de referència... es va acostar al menjador tot caient abans d’arribar la sofà, i aleshores va notar tot i el seu estat com la miraven, només un instant, un moment que decidiria moltes coses i després només la foscor... es va despertar al escoltar com algú estava trucant insistentment a la porta del seu pis, li va costar arribar-hi, va intentar obrir sense poder-ho fer, intentar girar la clau al pany i treure el pestell se li va fer més difícil que tots els treballs de l’Heracles junts, va obrir la porta davant seu i darrera dos policies un home entrajat (i qui collons porta trajo a l’estiu) es va presentar com a inspector tot demanant permís per entrar, ella s’hi hagués negat però no va poder evitar apartar-se i deixar-los passar, l’apartament estava fet una lleonera, els homes es van mirar al veure les dues ampolles buides i l’estat del menjador, ella no recordava haver-lo deixat d’aquella manera... “M’espereu fora?”, va dir l’home als dos policies que van sortir alleugerits, “Perdoni que la molesti, només era per preguntar-li si aquesta nit ha escoltat cap soroll”, “Soroll?”, “Si, qualsevol soroll que li semblés sospitós...”, ella el va mirar intentant trobar les paraules per explicar el que era per ella sospitós, però l’home va seguir “Miri, li seré franc aquesta nit algú ha entrat i ha mort als seus veïns...” “Com?” va respondre ella, el mon li va començar a donar voltes, les imatges de la nit anterior se li van fer més evidents, va fer un pas enrere i va perdre l’equilibri, l’home la va agafar arrufant el nas al olorar la barreja de suor i alcohol... “No he passat una bona nit...” va intentar justificar-se ella, “No cal que ho juri...” va respondre l’home, “Miri, li deixo la meva tarja, si recorda res per poc que li sembli espero la seva trucada...”, li va dir clavant la seva mirada en la d’ella, l’home va sortir del pis tancant la porta, ella va trigar un moment a adonar-se de la calidesa de les seves cames, va sentir com li regalimava l’orina per elles fins formar un toll als seus peus i aleshores es va deixar caure, no era la primera vegada que el veia, aquell home qui li havia deixat la tarja era el mateix que ella havia notat mirant-la la nit anterior...

entrada 565 (any 2)

Fa gràcia que hagi començat un concurs, a veure qui guanya el que escriu o qui llegeix, a veure en quin punt s'arriben a topar i trobar??, perquè no es pot llegir força d'algú sense despertar l'interès tan per part de qui escriu com de qui llegeix... Avui convidat a esmorzar, bé, més que convidat pràcticament obligat a anar-hi per fer de nou una entrada “social” en aquesta societat que em té “afillat” i a la que representa que li dec alguna cosa, amb bon gust els hagués engegat a la merda a tots plegats però veient a un parell dels personatges allí reunits m’he donat una oportunitat, m’he costat a saludar a un conegut que havia anat a esmorzar amb els seus gossos, l’he enxampat cardant la bronca al mascle “No em miris com un cadell per allò que no has sabut defensar com un mascle…”, es veu que el tipus havia donat una galeta al mascle i a la femella però aquesta se les havia menjat les dues i el mascle ara reclamava la seva, he acaronat al gos veient la seva mirada, una mirada néta, clara i pura, a vegades em pregunto com un gest tan senzill, tan animal, és impossible de ser vist en animals tan racionals i intel·ligents com són els humans… tot i que l’he vista un xic avui veient les notícies quan entrevistaven a uns nens vinguts d’un territori en conflicte, una de les nenes ha dit una frase brutal “El millor d’estar aquí és poder estar tranquil·la de que avui no moriré…”, aquells nens eren força més adults i madurs que bona part dels infumables adults amb els que em topo dia si dia també, estàvem repetint el cafè quan un dels cadells d’una de les conegudes famílies ha vingut a veure’ns amb el seu nou cotxe, un cop amb nosaltres ha dit “Increïble el cotxe va que t’hi flipes no sé ni els cavalls que té…”, el que estava amb mi ha deixat escapar un somriure “Mira, jo tampoc sé els cavalls que té, però sé que té com a mínim un GI”, “Un GI?”, “Si un gilipolles integral, i a més integral sempre no només quan cal”, això ha estat suficient per fer-nos partir el cul una estona, i parlant de cotxes i cavalls avui he assistit a la mort de l’esport com a tal per si encara em quedava un bri d’esperança, i mireu que sóc gilipolles de tenir esperances en qualsevol cosa que toqueu els humans…, li deien al pilot que havia deixat passar-se que era el súmmum de la diligència, que voleu que us digui d’aquí a uns anys tothom recordarà al guanyador i no pas al diligent, quan hem acabat el cafè i mentre sortíem del local després d’acomiadar-nos, un dels presents ens ha dit: “Heu vist aquell cotxet d’infants, porta escrit al lateral 1AT”, el meu conegut no s’ha esperat per contestar “Vol dir un animal tractor…”, el riure ha estat generalitzat i els que han quedat en la cafeteria han respirat més tranquils….

entrada 564 (any 2)

Hi ha diferents tipus que no em cauen massa bé, gent que trobo que funcionen amb una ètica dubtosa o que directament m'omplen els collons força ràpidament, entre aquests hi ha el que escriuen qualsevol tonteria, fan una pel·lícula o qualsevol altre merda i a més es creuen en la possessió de la veritat absoluta i acaben per obligar a tots els amics i coneguts o la resta dels mortals a llegir o veure el que han fet, perquè només amb això un passa per una catarsi que el reconverteix en un home de profit... l'altre dia en un blog una tipa recomanava una pel·lícula de la que ella n'era l'autora del llibre original, no contenta amb això va proposar regalar entrades perquè la gent la pogués anar a veure/anar a patir gratuïtament, el resultat va ser una mísera resposta (força dubtosa), suposo que la tipa en qüestió no conclourà que ha fet un producte infumable, sinó senzillament dirà que “La gent no està preparada ni emocional ni intel·lectualment per una producte com aquell”, frase que escolto dia si dia també de boca de fracassats que encara no s'han volgut donar comte de que ho són... tampoc em cauen massa bé aquells que fan de la seva condició un mitjà de crítica social, tot volent que la gent els entengui i accepti saltant-se el fet senzill que tothom té el putu dret de pensar el que li sembli, estic ja un xic fartet d'escoltar el terme homòfob i en canvi mai el de heteròfob, i córrer el perill de no semblar “modern”, “civilitzat”, “evolucionat”, o senzillament “in” per dir que tan em carreguem el homòfobs com els heteròfobs ( i em pregunto perquè homòfob figura al corrector i al diccionari i heteròfob no...), i a més considerant que aquests que diuen que el sistema no els accepta s'han muntant: locals, barriades, festes i forces altres saraus paral·lels a la pròpia societat... però com deia un conegut “Allà cadascú amb la seva forma d'actuar”, avui també he vist a una vella coneguda que va actuar ahir i tot escoltant-la no he pogut més que recordar al bo del Jim qui entre bourbon i bourbon em va dir “Mira als trenta i pocs ja estem morts, ja no farem res de bo, saltem de la ingenuïtat i del tot es val al punt on veiem que hi ha normes i tot té unes regles, a partir d'aquesta edat o morim o passem a formar part del sistema vulguem o no, i el problema és tenir els collons per escollir una de les dues opcions”, i ja per acabar, odio als subnopolles que van a jugar a tennis a les dues del migdia per tal de fer esport, i després quan els hi agafa una lipo tots a córrer i es caguen si els hi passa res per no tenir una puta UCI al seu costat, aquests imbècils haurien de saber que no es pot fer segons quin exercici en segones quines hores i segons com piqui el sol, ara bé, per mi es poden morir tots com millor desitgin (menys gilibècil pel mon), i finalment que dir de la gent que es dedica a mirar les revistes del cor... com que no vull ferir sensibilitats em quedo en aquest punt, ja que tot el que digués a partir d'ara es podria utilitzar en la meva contra...

entrada 563 (any 2)

Ja està, ja tenim una nova sèrie de vampirs que tot i dir-se “Diaris de vampir” es podria dir (fent més justícia al que es veu) “Tòpics de vampir”... una altra merda sèrie, feta per humans per a humans intentant explicar coses de les que no n'enteneu ni un esborrall, ahir just al apagar la caixa tonta no vaig poder més que pensar en la Ingrid i la història que m'havia explicat, a mi me la van explicar ja fa forces segles i a més algú que la va viure en primera persona, es diu que fa molts segles els humans eren conscients de l'existència dels vampirs i a aquests no els hi calia que s'amaguessin davant dels humans, amb el pas del temps els humans es van cansar de patir i tenir por i van decidir de forma secreta crear un exèrcit com mai s'havia vist amb l'única missió d'exterminar a tots els vampirs començant pel seu lloc d'origen, les primeres campanyes dels humans van agafar per sorpresa als vampirs i es van saldar en victòries que van incrementar la creença en els humans que un mon nou era possible, però el que no sabien els humans, és que els vampirs van decidir d'ajuntar també un exèrcit, aquest es va deixar a les mans d'Ostred un dels nobles vampirs més ben considerats, el dia del combat va arribar i la proporció era de prop de cinquanta humans per a cada vampir, el rei Ianus dirigia als humans i des del cim que havia pres com a observatori veia el desplegament de les seves forces, era conscient de que era superior en nombre, però ell es temia que allò no seria suficient, en Ostred va tancar els ulls perceben el seu entorn, va percebre per primera vegada la por en els de la seva espècie i va somriure, allò li agradava, fins i tot els màxims exponents de la creació imaginaven que amb ser perfectes igual no n'hi havia prou... en Ostred va ordenar el desplegament de les seves tropes, i amb la sortida del sol la partida d'escacs va començar, onades d'humans es van llençar contra les línies dels vampir tot creient que el seu nombre acabaria per trencar-les, però els vampirs tot i ser menys havien estat segles lluitant i preparant-se per allò, el combat va ser salvatge la victòria semblava una puta que anés d'un bàndol a l'altre tot veient qui li pagava més, cap a la darrera hora de la tarda els humans van llençar una darrera onada que no va arribar a les files dels vampirs ja que veient l'espectacle dels seus companys caiguts en la batalla i amb l'impediment que era caminar en un camp ple de cossos els humans es van retirar desorganitzadament, en Ultier un amic de l'Ostred va preguntar si els podia perseguir i exterminar, quan els vampirs van sortir darrera els humans el rei Ianus va veure que allò arribava a la seva fi, es va tancar en la seva tenda de campanya i va fer venir a aquell a qui mai hagués volgut cridar “M'han dit que ets un fetiller que pot doblegar als diables de l'infern...” el personatge que havia entrat en la tenda va somriure “Podria senyor meu, però tot té un preu...”, en Ianus va escoltar els crits dels seus homes i sabent que no era la millor opció va acceptar pagar qualsevol preu, el fetiller va sortir ordenant que comencés la cerimònia, la gràcia és que els humans que van lluitar ho van fer un ideal, ara bé, els sacrificis humans que el fetiller va realitzar no tenien cap mena de sentit... el cel es va enfosquir i es va obrir la terra entre els homes que fugien i els vampirs que els perseguien, d'aquell forat van sortir uns éssers que mai haguessin tingut d'estar cridats, allò va alentir l'avanç dels vampirs i fins i tot va provocar baixes entre les seves files, però les bèsties veient la resistència dels vampirs van decidir abandonar i gaudir de la seva nova llibertat, quan en Ianus va ordenar matar al fetiller el mal ja estava fet, i encara avui en dia patiu el mal d'aquells que vau alliberar sense pensar en les conseqüències... l'Ultier va tornar a les línies dels vampirs amb el cap d'un diable a les mans, els vampirs estaven exultants, el sol queia sobre el camp de batalla que havia canviat el color verd del matí per un mant carmesí, l'Ostred es va acotxar passant la mà per l'herba i acostant-la als llavis, es toqués el que es toqués un quedava impregnant de sang dels humans, els vampirs estaven frenètics amb aquell regal, i aleshores l'Ostred ho va veure clar, aquella sang podia ser un regal però no la podrien guardar per sempre més, i de res servia ofegar-se en sang avui si l'endemà un es quedava sense ella, havia aprés que els humans no accepten viure en por i menys com esclaus, així que molt possiblement només hi havia una solució, aquella nit acompanyat de l'Ultier i dos homes més va anar fins al campament dels humans, no els hi va costar trobar la tenda de campanya del rei i va veure com allò havia deixat de ser un exèrcit per convertir-se senzillament en una banda de desesperats, tenia clar que algú els hauria d'haver vist però els van ignorar tot esperant que ells fessin el mateix, va ordenar als seus homes que l'esperessin fora i ell va entrar a la tenda, el rei estava assegut darrera una taula amb una copa en la mà i el cap damunt la taula, tot i estar begut va aixecar el cap al escoltar-lo, fet que estava a l'abast de molts pocs humans “Vens a acabar la feina?, doncs no t'ho posaré fàcil...” va dir el rei aixecant-se, no li hagués costat matar-lo i després fer el mateix amb la resta dels humans que allí hi havia, però aquell no era el seu objectiu “Et vinc a oferir un tracte...”, en Ianus va mirar a l'Ostred “Vols seure?” va dir assenyalant-li una cadira, “I quin tracte m'ofereixes?”, i aquí és on la Ingrid anava errada, no hi havia humà dolent (bé tots ho van ser de dolents per no poder defensar el que volien...), i aleshores en Ostred va explicar les bases del seu pacte... ells marxarien, el rei podria dir que els vampirs havien desaparegut misteriosament, a canvi no els buscarien, no els perseguirien, i no els matarien més... i com a contraprestació els vampirs no arribarien a ser un perill per l'existència humana i a més es crearia un concordat entre humans i vampirs per tal de vigilar el compliment d'aquest pacte i discutir-ne les eventuals incidències... en Ianus senzillament va dir “Puc fer res més que acceptar?” “Si, pots morir, tu i la resta dels humans...”, i allí es va signar el pacte, el pacte que encara avui es manté vigent, el pacte que ens fa invisibles, el pacte que ens nega i que ens ha tornat uns fantasmes entre vosaltres, va ser al sortir de la tenda que la Lia, la filla del Ianus es va llençar contra l'Ostred, l'Ultier que la veure la va agafar abans que ni tan sols s'acostés, va mirar a l'Ostred qui senzillament va dir “Avui ja han mort masses persones pel meu gust...”, l'Ultier la va deixar sense entendre massa bé el canvi en el seu amic i comandant de l'exèrcit, aquella nit amb el pacte van néixer també els Nocturna com a vampirs que no van acceptar el pacte i que només desitgen la fi de la raça humana tal com s'entén actualment, i els fills del sol, un grup d'humans que només volen acabar amb la meva espècie... i aquesta és la veritable història, la història que pocs us explicaran perquè encara menys la coneixen, la història del pacte primigeni, la història d'on tot ha seguit fins avui...

entrada 562-2 (any 2)

Avui sense tenir massa clar el motiu m'ha vingut al cap un record del que em va passar ja fa uns segles, em vaig examinar i em van suspendre, de fet en aquells exàmens senzillament et diuen si aproves o no, i no vaig aprovar... passats els anys i més per insistència que ja per gust m'hi vaig tornar a examinar, i aquell cop si que vaig aprovar, lluny d'estar content em vaig encarar amb el Tribunal “Això no deixa de ser una enganyifa, mai havia estat més fort, ràpid i àgil que quan em vàreu suspendre...”, al que ells van respondre “Possiblement vas fer un examen pobre per algú tan fort, àgil i ràpid com tu deies que estaves, en canvi avui has fet un examen més que correcte per algú no tan fort, ni àgil, ni ràpid, tot té la seva mesura...”, a vegades hi penso i no sé si alegrar-me o no d'haver-lo aprovat, però mireu avui m'ha vingut al cap, i per cert avis a navegants... a veure si ho enteneu de una puta vegada...

El 17 de febrero de 2008, los 109 diputados del Parlamento de Kosovo votaron a favor de la declaración de independencia unilateral respecto a Serbia. Tras su aprobación, el presidente del parlamento kosovar, Jakup Krasniqi, afirmó que a partir de ese momento "Kosovo es un estado democrático, libre e independiente".10 Tanto antes como después de la declaración, la población kosovar de origen albanés salió a la calle a festejar su independencia, enarbolando la bandera de Albania.

I avui...

La Corte Internacional de Justicia (CIJ) ha indicado que Kosovo, la provincia serbia que declaró unilateralmente su independencia de Belgrado en febrero de 2008, no violó el derecho internacional y tampoco la resolución 1244 de Naciones Unidas (que regula el régimen administrativo de Kosovo), ni el marco constitucional. Según ha argumentado el presidente del tribunal de la ONU, Hisashi Owada, "el derecho internacional no contempla prohibiciones sobre declaraciones de independencia". Owada ha insistido en reiteradas ocasiones durante la lectura del fallo, que ha contado con 9 votos favorables y 5 contrarios, en la excepcionalidad del caso de Kosovo, inmerso en su día en las guerras de los Balcanes. Hasta hoy, 69 de los 192 miembros de Naciones Unidas habían reconocido a Kosovo como nuevo Estado. Entre ellos se encuentran Estados Unidos, Francia y Reino Unido. A Serbia la apoyan, entre otros, España, Rusia, China e India.

Senyors i senyores, o si ho voleu, senyores i senyors ja no teniu excusa, i si teniu allò que voleu fer creure que teniu ja ho sabeu, ajunteu a aquells que us manen i que facin el que aquells altres van fer amb un parell, dir senzillament: “N'estem farts i fins aquí hem arribat...”, o si ho voleu de forma més “formal”, podeu dir “El poble català sobiranament ha decidit deixar de formar part de l'estat espanyol en la forma i condicions actuals, el poble català ha decidit dotar-se d'un estat propi (Catalunya pels despistats) que s'ofereix a actuar federalment amb l'estat espanyol, tot i mantenir a partir de la data una plena independència, legislativa, executiva i judicial...”, i podria estar bé que un cop hem començat anéssiu deixant tot allò que desitgeu pel vostre país i quan en tinguem un grapat ben lligat i on tothom es senti còmode se'ls hi pot portar als que manen i que d'una punyetera vegada facin cas al poble (ara és quan tots els espanyols que es parteixen amb els disbarats dels catalans es fan un fart de riure, i titllen aquest blog d'encara més fantasiós)... i fins aquí, no penso remenar més el tema que ja em repeteixo més que l'all... així que canviarem de tema, fa dies que li dono voltes al fet que ara sembla que volen crucificar a alguns jugadors pel fet d'haver fet el que molts homes i algunes dones heu fet, és a dir, pagar o donar favors a canvi de sexe, si ja sé que em direu que la nena aquella tenia disset anys, però a veure qui té els collons de dir-me que avui en dia les nenes de disset anys no follen amb qui volen... i fins i tot ella diu que ho tenia clar, que allò només eren “negocis”, i que voleu que us digui... per cada dona maca casada amb un home maco (sempre dins dels meus cànons), he vist a forces més dones maques casades amb uns lletjos de collons, això si amb les butxaques plenes ktkgas, i ara em vindran les happyhaikus dient allò que l'amor és cec, doncs mireu, l'amor igual és cec, però el que on és, és tonto...

entrada 562 (any 2)

“Així els vampirs existeixen?”, li vaig preguntar mentre li demanava una nova copa, ella senzillament em va passar l’ampolla sense dir res “Vull dir els vampirs com els de les pel•lícules?” (he de reconèixer que aquesta pregunta anava amb segones...), ella va clavar la seva mirada en la meva “Mira tros d’imbècil, pots pensar el que vulguis, però gràcies a gent com jo pots viure un altre dia, perquè pots tenir per segur que el teu “conegut” t’hagués donat pel cul mentre et deixava sense gota de sang i ben ple d’altres fluids...”, em vaig tenir de contenir per no explicar-li exactament amb qui estava parlant, “Margot no?, ets diu Margot, oi?” vaig respondre amb un to més conciliatori, “Ingrid, em dic Ingrid, lo de Margot no ha estat més que per aquesta nit...”, “Així, els vampirs existeixen?”, vaig tornar a preguntar... ella va agafar aire mentre m’allargava la seva copa “Si, si que existeixen tot i que la gran majoria dels humans ni tan sols en tingueu la més mínima idea i us hagueu empassat el que ells han volgut fer-nos creure, que senzillament són fruit de la nostra imaginació...” “Bé, jo no n’he vist mai cap...” “Veus!” va cridar vehementment “Has estat bona part de la nit al costat d’un d’ells i ni tan sols te n’has adonat... aquest és el seu poder i el seu perill...”, la vaig mirar i ella va seguir “Segurament et creuràs que estic boja...”, “Mira, si t’he de ser sincer, una persona que amaga el seu nom, que em tira a terra i que vec com arranca el cor a la seva companya... massa bé no crec que estigui, i sobre el vampir o suposat vampir jo només l’he vist caure... però en tens proves que existeixen?”, ella se’m va acostar quedant a escassos centímetres l’olor de la seva suor i l’alè corromput per l’alcohol envaïen les meves fosses nasals, “No deixes de ser un futut humà com tota la resta, jo era com tu fins que una nit vaig descobrir com el tipus que havia conegut de festa estava a punt de mossegar-me, i t’asseguro que allò d’humà només en tenia la forma...” “I?”, ella va acabar-se la copa demanant-ne una altra, un glop més i va seguir “Doncs que sense voler-ho em vaig veure en aquesta merda de guerra entre humans i vampirs, els que em van salvar em van oferir l’opció d’unir-me a ells i acabar amb aquells fills de puta...”, “Però a veure, si existeixen ho porten molt bé no?, vull dir que ningú sàpiga res d’ells...”, ella va torçar el gest “Suposo que no t’ho creuràs, així que et puc explicar la història, la veritable història que ningú creu... fa anys hi va haver una guerra entre humans i vampirs, segons diuen les llegendes en aquell conflicte els humans van estar a punt de guanyar i enviar als xucla sangs a l’infern d’on han vingut, però com sempre passa un humà que desitjava tenir els poders dels vampirs va trair als seus companys, aleshores els humans van rebre la visita del general dels vampirs qui els hi va oferir un tracte, a canvi d’acabar amb la guerra els humans es comprometien a no perseguir més als vampirs, fins i tot a oblidar-los, i com a contraprestació els vampirs es comprometien a no créixer excessivament, un veritable eufemisme... i suposo que a més els humans es van comprometre a fer-lis de mainaderes, tot amagant el resultat dels seus actes i fent-los passar per una senzilla invenció de ments malaltisses o amb massa imaginació...”, vaig somriure “Una bona història, i suposo que abans buscaves les marques dels ullals al meu coll?”, ella va riure acostant-se un xic més “Que en sou de tontos els que encara no heu vist de que va el tema... els cabrons acostumen a portar tatuatges protectors o amulets per que ens sigui més difícil de localitzar-los, però ja veus una senzilla cançó i hi cauen de quatre grapes, suposo que tot i ser el súmmum de la creació es senten terriblement sols i només desitgen trobar llocs on estiguin a gust i en bona companyia...”, vaig somriure al pensar quan germans de foscor haurien caigut davant la simpatia vers el Peter Murphy, també vaig somriure al pensar la bona idea que havia estat de tatuar-me i amb un encanteri amagar els tatuatges, així com fer-me gravar els més importants sobre els mateixos ossos, una experiència que no recomano a cap humà..., “I ara?” li vaig preguntar, “Puc marxar?, em quedo?”, “Tu mateix, pel que has vist no crec que et deixin viure massa temps...” “Ahhh, si, lo de la història i les societats secretes i tal... bé, m’arriscaré, suposo que un senzill humà com jo no cridarà massa l’atenció”, em vaig aixecar dirigint-me cap a la porta “Ingrid” “Si?” em va respondre ella sota els efectes de l’alcohol “Ves amb compte, aquesta nit ja han mort masses persones pel meu gust...”, ella va somriure fent un gest, en pocs segons cauria víctima de la pressió i l’alcohol, aquella no era més que una ombra del que havien estat els que ens havien perseguit al llarg dels segles, molt possiblement una de les poques que quedaven, tot i estar en bàndols oposats no vaig poder evitar sentir-hi certa simpatia, vaig sortir del pis tot recordant la seva història i pensant com poden els humans modificar els fets al seu gust, perquè les coses no havien anat tal com ella creia, suposo que si un vol tenir un exèrcit d’acòlits res millor que dir el que esperen escoltar més que no pas el que va passar de debò, un cop fora del pis vaig agafar el mòbil que portava ja una estona vibrant, vaig descodificar el missatge que havia rebut “Què ha passat?”, vaja, no s’estaven de malbaratar lletres, ja es podrien haver estirat, vaig respondre “Tot bé, element perillós a XXXX” posant l’adreça de la Ingrid, un cop al portal no vaig poder més que deixar escapar un somriure al descobrir que m’havia equivocat en el número de la porta... la sorpresa que s’emportaria (i no grata) qui estigués allí, i de pas el missatge que rebria la Ingrid...

entrada 561 (any 2)

Avui he assistit a dos espectacles als que feia força temps que no veia en un mateix dia, avui un president ha anat a veure un altre president sota la màxima de: “Tu demana sense dir exactament el que vols, i jo et prometré donar-t'ho tot sense dir exactament que et donaré...”, i la gent bocabadada i aplaudint com a veritables downies davant la demostració de valentia d'un i de la demostració de comprensió de l'altre, i encara han tingut els pebrots de sortir i dir que la reunió ha anat bé, collons, com més podia anar si exactament no han acordat res de res, un veritable negoci rodó... i jo em pregunto, i on són ara els animalets que van sortir a manifestar-se?, doncs suposo que dividits entre els que curren, els que estan de vacances, els que fan filigranes per arribar a finals de mes i forces altres, això si, tots contents perquè van sortir al carrer i ja van complir, i com ells deien: “Ara, és el torn dels polítics”, doncs bé, ja us ho dic jo (tot i que ja ho sabeu...) “Els polítics us han dat pel kul (de nou, una vegada més pels inútils que descobrint que ara caguen millor no saben perquè), i ara què fareu?”, no cal que contesteu... senzillament queixar-vos i poc més, bé, aguantar que ja és, tot creient que poc o menys obtindreu amb la merda negociació amb el gran germà d'occident... l'única opinió encertada d'avui ha estat aquella on algú ha dit que avui senzillament s'anava a recollir la quitança (bé, el tipus ha dit finiquitu... valents collons també) de l'estatut, i que els protestons anaven a rendir vassallatge al poder central tot dient “Si, si, ja sé que potser en vam fer un gra massa, però tranquils que ho tenim tot sota control i no passarà més... ara bé, si poguéssiu dir que ha estat una negociació dura ens faríeu un favor...” i l'altre contestant “Coño Pepe, como no, tu no tienes mas que pedir por esa boquita, que ya sabes que para eso tengo talante i padelante...”... la segona notícia m'ha portat a recordar la frase que em van dir fa segles: “Els herois morts justifiquen moltes injustícies, ja que no hi ha millor opció per fer oblidar un fet que tornar a la condició d'heroi aquell qui ho ha patit”, avui un alt càrrec deia que el govern treballava per tal que una desgràcia que ara fa un any que va passar no torni a passar, i la gràcia està en que no diuen en que treballen i encara menys que va passar, perquè si us els voleu creure (i sempre segons ells) va ser tot un seguit de situacions imprevisibles, desafortunades i tràgiques que van provocar la mort de cinc persones, i jo em pregunto, com collons es pot estar preparat per a situacions “imprevisibles”, “desafortunades” i “tràgiques”, i vosaltres amb la llagrimeta fàcil tot creient el que us diuen, bé sembla que tots no i que els que manen estan un xic molestos, perquè quan el gos que alimentes et mossega la mà ja pots tenir clar que no és un gos de fiar, ara bé, i només com avís per a navegants, dir que en aquests casos el més senzill és simplement canviar de gos...

entrada 560-2 (any 2)

Després de la cervesa i un sopar a base de fregits, el meu company em va oferir d'anar a fer un beure “Quan va ser la darrera vegada que vam sortir junts?” li vaig preguntar “Umm, deixa que ho pensi... no va ser pels volts del 1789 ho recordo perquè la vas liar a base de bé, jajajaja encara recordo com quasi que et foten fora de la “família”, sempre has estat un minyó dolentot” em va dir tot pessigant-me la galta, vaig somriure al recordar aquella sortida i em vaig callar que tot el que havia passat havia vingut precisament pel seu comportant, així que tot i saber com acabaríem vaig acceptar, si el tema era semblar el màxim de gilihumà doncs res a semblar-ho, l'oferta de locals era extensa i en forces hi havia un petit mostrari de la carn que es comerciava dins, em costa a vegades diferenciar els locals de hiper moda dels puticlubs de carretera, ja que en els dos llocs s'ofereixen coses a canvi d'altres coses, tot i que mentre en un dels llocs no tenen problemes per deixar-se nomenar pel que són en l'altre (i com no) intenten trobar noms per justificar l'injustificable, veient els cossos que hi havia en els locals no vaig més que pensar en els pares i mares, marits i mullers, nuvis i núvies enganyats que hi ha pel mon... i aleshores ho vam escoltar:

Walking in the street
Breath the only friend
Strangers pass me by
I'm moving, moving with the wind
Inside me now, the gold
The gold at rainbows end
Stranger to myself, a stranger
Stranger till the end
Behind the closed door
The one we painted green
To remind me of the perfect plan

Wash my face in fields of green
Take me to the stars for free
Point me to the high wire call
Wake me true and wake me all

“Ja tenim guanyador...” va dir entrant en el local, Peter Muprhy una aposta guanyadora per a qualsevol local... em fa gràcia crec que ja he comentat que no sé com podeu negar la nostra existència amb personatges com ell, i per acabar de fer la broma em van comentar que va aparèixer en una de les darreres trullo pelis de la saga crepuscle, i només per veure'l val la pena empassar-se un bodrio com aquell... un cop dins del local i després de donar-hi un cop d'ull la meva vessant vampira es va alegrar que no fos un local fins al cul de passats de voltes, la llum era suficient tot i que sense molestar i el volum de la música permetia escoltar i poder parlar sense necessitat de perdre-hi la veu, el meu conegut es va acostar a la cambrera i va demanar dues copes “Relaxa't ja veuràs com ens ho passem bé...”, al nostre costat un altre parella de tius van somriure, molt possiblement ells si que gaudirien relaxant-se... ara era el torn de Bizarre, el meu conegut va arrufar el nas i es va excusar tot anant cap a la cabina del DJ, sempre he lamentat l'ocasió perduda de conèixer la cantant del grup, però tot i això no he tancat la porta a una nova possibilitat... prop meu vaig veure dues noies que miraven la marxa del meu company, esperava un somriure però només vaig descobrir una mirada encuriosida, una de les noies se'm va acostar “Hola, perdona si sóc massa directa, però sou parella?”, la vaig mirar sorpresa vaig fer recular la frase que anava a dir tot recordant que havia de ser un perfecte imbècilhumà... però tot va ser força més senzill, el meu company va tornar a aparèixer fent gala de la seva fina oïda... “Què si fa temps, ummm, a veure deixa'm pensar... fa poc més de...”, vaig deixar anar el braç a les seves costelles i ell girant l'expressió va acabar dient “Fa unes hores que ens coneixem, oi?” em va preguntar mirant-me tot divertit “Doncs, si ens hem creuat en una cafeteria..., i no, no som parella”, “No?” va dir el meu conegut tot posant un tot melodramàtic en el to i fent aquells ullets que tan odio “Si et sembles força a una persona que vaig conèixer fa moooolt de temps”, de sobte el gran Peter va tornar a sonar i elles es van presentar, segons elles eren la Margot i la Carla, no em va caldre massa per saber que aquells no eren els seus noms, però bé, els nostres tampoc ho eren, ja sé sap que un cop caiguda la nit la gent es pot prendre algunes llicències... després de convidar-les a un parell de copes i parlar de temes que no venien al cas vaig observar com la Carla que era l'amiga de la que m'havia vingut a veure estava força nerviosa “Passa res?”, li vaig preguntar amb un somriure, “No, no , és que...” “És que és la seva primera nit, bé una de les primeres que surt amb mi... és una llarga història...”, ara podria dir allò de “Cap problema, tinc l'eternitat per escoltar-la”, però vaig decidir callar i excusar-me per anar als serveis, de nou va sonar en Peter i em vaig quedar parat intentant descobrir si hi havia quelcom més que unes senzilles paraules en el que deia:

My mother loved it so she said
Sad eyed pearl and drop lips
Glancing pierce through writer man
Spoke hushed and frailing hips
Her old eyes skim in creasing lids
A tear falls as she describes
Approaching death with a yearning heart
With pride and no despise

Hot tears flow as she recounts
Her favourite worded token
Forgive me please for hurting so
Don't go away heartbroken no
Don't go away heartbroken no

Un cop vaig tornar el meu company em va picar l'ullet: “Mira, hem decidit anar a donar un volt per la platja, suposo que t'apuntes...”, tenia clar que allò acabaria malament, estàvem deixant de ser humans per ser allò que érem en realitat, vaig somriure “I perquè no...”, vam sortir del local i el DJ ens va fer un comiat que mai m'hagués pogut esperar i que no va poder més que fer-me dibuixar un somriure, la platja estava a prop, el meu conegut es va avançar unes passes amb la Carla, jo em vaig quedar unes passes enrere amb la Margot, la vaig veure forçar el somriure quan la mirava, no calia ser un expert per saber que allò no li feia massa el pes... “Així fa poc que el coneixes?” em va preguntar, “Pensava que només les dones perdien el cul davant un noi ben plantat...”, “Vaja, gràcies per dir-me en poques paraules que perdo el cul pels nois ben plantant”, ella va somriure “Veuràs, no era la meva, intenció però quan us he vist junts he pensat que us coneixíeu des de feia més temps...” “Doncs ,no”, vaig vigilar al meu company, va girar-se mirant-nos i picant-me l'ullet, definitivament allò no acabaria bé, a vegades la vida et porta a llocs on no hi vols anar de la forma més fàcil possible, cada cop ells dos estaven més aprop l'un de l'altre, va ser només durant un instant, ell s'hi va acostar, ella el va mirar i es va apartar deixant anar un crit, el meu conegut va maleir llençant-se sobre ella, vaig veure brillar els seus ullals fent competència a la pàl·lida lluna i el crit apagat d'ella, vaig sortir disparat cap a ell, allò no corresponia una “senzilla merdanit humana”, estava prop d'ell quan vaig escoltar un brunzit rere meu, em vaig girar just per veure un objecte que passava pel meu costat, el disc es va clavar en el coll del meu conegut que em va mirar amb cara de sorpresa, vaig tancar el ulls per no veure com es desintegrava, la Margot em va empènyer tirant-me a terra, va mirar el meu coll i després el meu cos per sota la camisa “No et moguis!” em va ordenar, es va aixecar anat disparada cap a la Carla, jo ja sabia que poc s'hi podia fer mentre vaig veure el disc a escassos metres meus, allò ja feia estona que havia deixat de ser una senzilla nit d'humans, la Margot va examinar la ferida de la seva amiga i renegant del meu conegut li va dir “Tranquil·la. tot anirà bé, ja saps el que has de fer, tanca els ulls i resa, tu tranquil·la...”, jo tenia clar que poc tranquil·la podia estar, la mossegada havia estat profunda i el canvi en la noia començaria al poc temps, el millor era avisar als serveis de neteja i fotre el camp, la Margot em va tornar a mirar “Quiet!” em va cridar mentre treia una daga de la seva bossa de mà, va agafar aire i la va clavar en el cor de la Carla, la sang va sortir de la ferida i em va costar no saltar i acabar la feina, però la curiositat va poder més... ella va recitar uns mots i vaig veure com l'empunyadura de la daga formada per dos línies d'acer que protegien la mà es girava i es clavava en el cos de la Carla, n'havia sentit parlar però no n'havia vist mai cap d'aquelles, un cop les tres barres d'acer es van clavar va agafar aire i va estirar, el pit de la desgraciada es va obrir i davant meu va quedar el seu cor encara batent... la Margot el va deixar sobre la sorra i li va llençar un polsim blavós que el va cremar en qüestió de segons, se'm va acostar i em va agafar pel braç, “Va marxem, això no estarà així de tranquil massa més temps...”, “Però què...” “Ara no, anem i t'ho explicaré...”, em va portar per diferents carrerons, era conscient que intentava despistar a possibles seguidors. però jo tenia clar que ningú (almenys de moment) ens seguia, vam arribar a un portal i em va empènyer dins, l'ascensor ens va portar al pis que deurien tenir llogat, va obrir la porta i hi va entrar em vaig quedar a la porta intentant trobar la frase “No penso entrar, sinó m'expliques que passa...” ella va arrufar les celles “Mira no estic per tonteries passa d'una vegada”, em va dir agafant-me pel braç, un cop dins va agafar una ampolla i va servir dos copes “Suposo que no em creuràs si et dic que els vampirs existeixen...”, vaig obrir els ulls com a plats “Tu estàs boja, tothom sap que no existeixen”, ella va somriure amb prepotència “Això és el que volen i han aconseguit que us creieu, però existeixen i els tenim més aprop del que et penses” em va dir a escassos centímetres, definitivament aquella havia passat a ser una nit del tot menys humana, vaig apurar la copa mentre recordava al meu company i una cançó em va venir al cap...

entrada 560 (any 2)

Encara no porto una merda de temps a la feina i el matí ja ha tingut dos moments culmem... el primer ha estat quan una mare definia a la seva filla (i poc després a ella), amb les paraules: “De fet, ella sempre ha estat un xic estranya, bé, jo a la seva edat també ho era, i a vegades encara m’ho diuen...”, amb un somriure i donant al concepte de “estranya” el to aquell de persona misteriosa i no entesa per la resta dels mortals, vaja una godtouchedfigaflower, i que voleu que us digui, estic ja cansat de descobrir que aquells que es consideren més “estranys” no deixen de ser els més normals, i que només intenten separar-se d’aquesta normalitat amb un posat de víctima del sistema, i aquí torno a reprendre el que em van dir una vegada “La gent ha de tenir aptituds i actituds”, i moltes vegades l’una sense l’altre no porta més a una exposició estúpida de la persona, conec a la nena i conec a la mare, les dos són hipernormals, vaja de tan normals passen per subnormals, i el que van descobrir amb terror és que hi ha tanta gent normal que la gent no acostuma a caure-hi quan hi ha deu persones normal juntes, de fet, la gent només parla de “grup de persones” sense individualitzar, així que van decidir transgredir amb una actitud per la que no tenien aptituds, així que mentre elles diuen que són “estranyes”, la gent diu “Hi havia un grup de persones i dues tontes” (i he intentat ser políticament correcte amb l’adjectiu)... m’ha fet gràcia que precisament un vampir com jo em posés a criticar la “estranyesa”, però que voleu, els humans teniu la capacitat de despertar la meva dicotomia... l’altre punt àlgid del matí ha estat descobrir que bona part de les secres ara venen a la feina amb les carmanyoles carregades de carbohidrats i altres productes que els hi ha assegurat que no engreixen i que són xaxisaludables (no sé que em preocupa més, que creguin que la merda que es mengen no engreixa o que es saludable..., però com sempre, la necessitat fa que la gent es cregui la primera tontada que els hi diuen), doncs bé, a més també porten unes bosses megapij ktkgas on a part de recanvi de roba interior (no entraré en el perquè d’això...), porten els seus modelets de gimnàs, perquè ara fer esport està de moda, ole, ole, i totes s’han apuntat a un gimnàs on no fan gimnàstica, fan tota una sèrie de disciplines que a nom més llarg i més inintel•ligible millor, perquè de fet ni elles saben el que fan, ara bé, quan avui una ha dit: “L’únic dolent del gym, és que acabo suada i em toca rentar cada dia la roba, i és clar amb lo guai que és perdrà la charme en dos dies...”, quasi que em cau el cafè de les mans (els calçotets ja els tenia als peus....), i mireu que normalment el cafè del matí m’entra bé, és un pacte que tenim ell i jo, la resta del dia pot ser una merda de cafè, però el del matí és sagrat, la seva olor, la seva calor, el seu gust, el tacte en boca, però aquest matí l’he mirat i fins i tot ell m’ha dit “Si, són gimnipolles...”, i per a tots els pompeufabrians, una gimnipolla és quasi tota dona (per no dir tota) de més de trenta anys que va a un gimnàs (només per a dones), a aconseguir un cos “només per a homes”, fent una sèrie d’activitats dirigides i orientades (i molts cops “orientals”, suposo que a orient fan activitats “occidentals”), a fer-li creure que millorar l’immillorable és possible, i a més que menja sa i beu molta aigua amb polvets de tots els colors de l’arc iris, que deixen els colors dels united colors en fase de monocolor, i de saber què, però que algú li ha dit que són xaxiplen per a tot... com deia un conegut “A quants n’alimenta el pa...” (ummm, a elles no, que el pa engreixa segons m’han dit...)

entrada 559 (any 2)

El conegut va mirar a la cambrera demanant una cervesa, un cop va tenir davant la copa i l’ampolla va avaluar si valia la pena servir-la “Mira que vas a cada lloc, ni una cervesa decent tenen...” no vaig poder més que somriure “No es tracta de ser el màxim de semblant als humans?, doncs res...”, ell se’n va servir una mica i aixecant la copa va revisar les ditades que hi havia tot avaluant per quantes mans havia passat abans de que arribés als seus llavis, “Va no em diràs que tens por que et faci mal” li vagi dir criticant la seva pose teatral, ell va somriure “No, si del mal que em pugui fer no em queixo, però imagina que se m’enganxa alguna de les seves virtuts o vicis...” allò em va fer obrir els ulls del tot “En el teu cas millor que ni la tastis que com se t’enganxi qualsevol tonteria pot ser terrible...”, el dos vam riure obertament molestant als gavatxos que encara seguien criticant als cambrers, i fent que les mames ens cataloguessin de parella de fet (i suposo que de malbaratament masculí a les seves necessitats conyils), el meu conegut em va agafar la mà posant ullets i traient-lis la llengua, fet que va divertir als nens i les nenes però va cabrejar de sobre manera a les paridores de criatures que hi havia allí assegudes... “Saps...” va continuar el meu conegut, aquest matí m’ha vingut una frase al cap, bé no una frase, un cita cinematogràfica que possiblement tu recordes com jo: ...Abans, els gegants vivien en la terra i, en la foscor del caos, varen enganyar a Crom i li varen prendre l’enigma de l’acer. Crom es va irritar i la terra va tremolar. El foc i el vent tombaren a aquells gegants i varen llençar els seus cossos a l’aigua. Però en la seva ira, els deus van oblidar el secret de l’acer i el deixaren en el camp de batalla. Nosaltres el vàrem trobar. Només som homes. Ni deus ni gegants, només homes. I el secret de l’acer sempre ha portat un secret en ell mateix. Tens d’aprendre la seva vàlua, tens que aprendre la seva disciplina. Perquè en ningú, en ningú d’aquest mon es pot confiar. Ni en home, ni en dona, ni en animal. En canvi en una espasa si que es pot confiar...” vaig somriure, possiblement havia estat una llicència el pensar que algú com en Conan pogués ni tan sols estar interessat en un mínim de filosofia, però era un personatge que per bàsic sempre ens havia despertat simpaties, com quan deia “Si un deu o un diable em vol fer mal s’ha de materialitzar i tot el que és material es pot matar...”, senzillament brutal, vaig somriure tot pensant en el que m’havia dit i concloent que la gent havia canviat l’enigma de l’acer per l’enigma del verb, ara la gent ja no segueix al fort o qui lluita millor, ara es segueix al que parla bé i menteix encara millor, fa temps els humans explicaven el conte d’un flautista que va fer marxar les rates d’una ciutat encisades per la seva música, ara són les rates que expliquen el conte d’uns humans que ballen i salten encisats per les mentides d’altres humans... perquè quan un no sap qui és o el que és (o no ho vol saber), el més fàcil es senzillament creure el primer que li diuen, i si qui ho diu us fa creure que té certa autoritat en el tema encara millor, ja que aleshores ni tan sols us plantegeu que pugui estar equivocat... ja no hi ha duelistes del metall, ara senzillament hi ha virtuosos de la mentida, i de pas menys morts i ferits, però més enganyats... suposo que la gent dirà que això és més civilitzat...

entrada 558 (any 2)

Odio als humans, bé més exactament odio el fet de tenir de relacionar-me amb més humans dels que voldria i en especial amb aquells que senzillament voldria ignorar i deixar passar la seva existència sense que em molesti massa, probablement per això em toca cada cert temps relacionar-me de forma “normal” amb la “gent”, relacionar-me i barrejar-me per tal de poder veure com es comporten i alhora poder-me comportar com ells i no esdevenir un estrany entre els humans, fet aquest que ha provocat la desaparició més o menys accidental de bona part dels de la meva espècie, així que ja em teniu ahir prenent una cervesa en una cafeteria, navegant i mirant la fauna que tenia pel voltant.. turistes francesos a l’esquena criticant tot el criticable i a més, a crit pelat tot ignorant (més conscientment que inconscientment) que bona part d’aquells cambrers que titllaven de ganduls, aprofitats i inútils segurament els estaven entenent, davant tenia un grupet de mamas que havien deixat els infants a la piscina de l’hotel i elles havien anat a fer la merendola (i si passa res a qualsevol dels seus fills mai serà culpa d’elles), dues de les filles estaven jugant prop meu i vaig enxampar-ne a una de les petitones mirant el meu ordinador de reüll, al ser sorpresa va dibuixar un somriure entremaliat mentre es feia la distreta, ja que estàvem de confidències i només per un instant li vaig deixar veure la meva veritable naturalesa la nena va quedar paralitzada, va intentar agafar aire i vaig notar tota la tensió del petit cos, la germana li va preguntar que li passava i ella va explotar plorant i marxant corrents, segurament trigarà alguns dies o setmanes a tornar a dormir amb certa normalitat, i és que hi ha veritats que no estan fetes per a tothom, i si algú es dedica a espiar el seu voltant hauria d’estar preparat pel que pugui trobar, la mare de les nenes es va aixecar deixant el grupet, tot i la distància vaig poder escoltar com una de les dones deia “Has vist el cul que se li està posant?”, el somriure va ser generalitzat entre les dones que van fer que si, la mare es va girar i la resta entre somriures li van dir que tranquil•la i que anés fent, vaig enxampar a una de les mares que em mirava, vaig retornar el somriure i ella es va fer la sorpresa... “Em pregunto quan fa que no mira així al seu marit, suposo que si ho fes no aniria tan mal follada...” va dir algú darrera meu, la persona es va seure davant meu i va seguir “No em diguis que et toca el cap de setmana de parc d’atraccions?, de veure com viuen, he dit viuen?, bé, de veure com deixen que el temps, allò tan apreciat per ells se’ls hi escapi entre les mans, saps em sorprèn amb la facilitat que senzillament deixen passar dia rere dia sense fer res d’especial que justifiqui i els hi faci recordar l’extraordinari de l’existència...” “Vaja, estàs fet tot un filòsof...”, ell va somriure “Possiblement, i a veure si em pots respondre?, si no netegem els plats que embrutem en una cafeteria com aquesta, si no netegem la taula ni el terra, perquè volen que deixem el vàter net?, no es responsabilitat del local que ho estigui?”, vaig somriure al veure com saltava de temes, de l’existència dels humans a la merda en els vàters, un bon salt o igual un salt no tan gran com es pot pensar el passar de l’existència humana a pensar en la merda...

entrada 557 (any 2)

Ahir convidat a sopar a un dels merdarestaurants aquells on tot sé sap d’on ve, que si la verdura ve d’un hort del cosí segon que es pagès, que si la fruita de la cosina (que a part de peres i figa) té altres fruites (aquest és l’acudit o xist masclista del post...), que si la carn (animal), (ummm, no racional), (ummmm, mira que ho acabo d’arreglar, mapa del jardinet (o en aquest cas hortet), please...), que si el vi ve d’una bodega xaxiplen que ho fa tot de forma natural, que si el pa i tota l’altre merda és natural i plenaguai, i que això comporta que el cost dels plats sigui prop d’un 150% superior al que seria en qualsevol altre lloc..., doncs bé, sopant allí (convidat, torno a dir-ho) i rodejat de cumbaiàs postxiruqueros, vaig patir una experiència vital senzillament brutal, en un moment del sopar d’una taula del costat una de les ecoprogres de torn va cridar al cambrer tot demanat si podien pujar l’aire condicionat, i el tipus amb un parell de collons (naturals, of course) li va dir: “Perdoni, però som sostenibles, aquí només tenim sistemes reguladors de la temperatura sostenibles”, i li va dur un vano a la tipa la qual es preguntava perquè li portava aquella sort de consolador (feia cara de no saber que era ni perquè servia un vano), rient encara de la situació (tot i que em prenguin el pel tornaré a aquell restaurant, ja que trobo a faltar gent que sigui capaç d’enfotre-se’n d’ells i la resta del mon), una altra taula va cridar al cambrer i educadament li diuen que hi ha algunes mosques (o altres animalons alats que estan dant pel cul), i el cambrer que se’ls torna a mirar i pregunta “I que espera que fem?, aquí no fem servir insecticides i creiem en el dret dels animals a viure, estant en contra de la violència contra els animals, sempre que no estiguin en la nostra carta”, mirant la cara dels presents va dir en veu baixa “Això darrer era ironia...”, aquí si que no vaig poder més que aixecar-me i començar a aplaudir “Bravo!, torero, torero...”, el cambrer em va mirar i amb un somriure va saludar-me a mi i a tota l’audiència que subnormalment ens mirava sense entendre res, però que pagaria el compte de la merdamenjar que s’estaven fotent, ara, el fort va venri quan va sortir el cuiner i ens va venir a saludar taula per taula, el tipus fotia un tufu que girava d’esquenes (no em va caldre el cambrer per saber que aquell també era un tipus “natural” i que es negava a utilitzar qualsevol producte que emmascarés la seva olor natural...), quan va arribar a la nostra taula va preguntar si tot anava bé, al que vàrem contestar que si, que cap problema, l’estava mirant quan em va preguntar “Ens coneixem?”, “No, no crec” vaig respondre, però un cop es va girar hi vaig caure, i no vaig poder més que tornar-me a aixecar aplaudint de nou “Ole tus güevos!”, aquell tipus era el que tenia vist comprant pels supers més lowcost de la zona, i el recordava perquè era dels pocs que demanava els retalls de carn i regatejava sempre per la fruita i la verdura a punt de caducar o tocada... vaig seure tot recordant l’opinió dels comensals quan deien que els plats es notava que eren naturals, que tenien molta substància i un toc especial, i que fins i tot trobar cap “visitant” al plat era una demostració més de la naturalitat dels productes, això em va portar a recordar un cop que en un restaurant xinés em vaig queixar que tenia un cuc a l’arròs, i el gerent acostant-se el va mirar i somrient em va dir “Miri, si hi ha un cuc segur que l’arròs és bo”, lògica aplastant i davant la qual poc més s’hi pot dir...

entrada 556 (any 2)

L’estiu diuen que és una mala època pels treballadors, però encara ho és més pels que dirigeixen a aquests treballadors, aquest matí n’he vist tot un exemple: un pobre imbècil que veient com els informàtics triguen lo seu en arreglar els problemes (que els seus motius tindran), ha esdevingut el Gates/McGyver de l’oficina, doncs bé, després d’arreglar un ordinador avui s’ha tornat a escoltar: “Ah, doncs aquesta icona abans no la tenia, i ara va més lent, però que li has fet a l’ordinador??”, ell ha somrigut i ha marxat tot dient “Ja el tens arreglat”, mentre fèiem el cafè m’ha dit que ha passat per diferents estadis, des d’intentar explicar el que havia fet i el que podia estar passant a cervells poc qualificats per aquests menesters (però sobrepotenciat en altres arts com el de la puteria superior amb els col•legues de feina), passant per dir “Tu saps res d’informàtica?”, al darrer estadi que és senzillament ignorar el que li diuen, i segons ell aquest darrer estadi és el que toca més els ovaris... un altre conegut la té liada amb les seves secretàries i l’altre dia em comentava que ja estava en el punt de no retorn, un punt a partir del qual qualsevol cosa que es digui trencarà el poc que hi podia haver, i el tipus acollonit em deia que les imbècils que manava ni tan sols ho notaven (bé, suposo que per això elles estan on estan i ell està on està...), i tot això gràcies a l’estiu i al miratge de les vacances, perquè quan tothom preveu unes vacances i el resultat és una merda la gent té tendència a fer-ho pagar a tothom menys a un mateix, quan segurament el culpable de que no hagin sortit com s’esperaven no és ningú més que un mateix, al llarg dels anys estic cansat de veure com marxen amb la mala llet acumulada de la feina i tornem amb la mateixa mala llet incrementada amb la de les vacances, perquè tornem a estar en un punt (ja comentat en altres posts), on el que la gent s’imagina que seran les seves vacances i el que al final són acostuma a distar força, i si ja costa aguantar a l’imbècil de torn cada tarda/nit ja no us dic de fer-ho quinze dies (o més!, tots seguits), i si els monstres ja donen per cul els caps de setmana (quan tenen el grau C de l’escola bressol, de les activitats extra acadèmiques o qualsevol camp de concentració on estiguin tancats durant la setmana), ja no us dic tenir-los “Dant el cunyasu” (com diu una de les lumies que tenim de secres) totes les vacances que és quan una es creu que té el dret a descansar, i és clar tornen a casa tot preguntant-se on estan les vacances que elles volien i qui els hi ha trencat o qui les ha enganyades, i la resposta és senzilla: “Tu imbècil has estat qui les ha trencat volent el que no podies tenir, i a més gilipolles t’has autoenganyat per tal de no veure la merdavida que tens, perquè si la resta de l’any et veus en una merdamon que esperes que siguin les vacances, doncs el merdamon elevat a l’enèsima potència, soidiota!”, i per acabar de rematar tot això ahir veia en un programa de televisió les “virtuts” de dir “No”, i lo sa que és dir “No” a tot el que ens desagrada, i lo que reafirma a la persona i lo bé que se sent un al fer-ho (vaja que qui no digui la parauleta és un idiota de marres), i jo em pregunto, perquè no van dir que a part de dir “No” hi ha un petit fet (sense importància, insignificant, nimi...), que no és més que a part de dir-ho un ho ha de poder dir, perquè podeu començar: “No m’agrada la feina, no m’agrada el jefe, no m’agrada la meva casa, no m’agrada el meu cotxe, no m’agrada la meva parella,... i així fins l’infinit i més enllà”, i aleshores ve la pregunta: “I què faràs per canviar-ho?”, i després d’un silenci, començaran a dir “No està tan malament la meva feina, ni el jefe, ni la casa, ni el cotxe, ni la meva parella...”; que no és més que el primer pas per morir en vida, i perdre la darrera part d’humanitat que us queda, per convertir-vos en un perfecte element productiu i socialment sostenible i assimilat, com deia un conegut meu “La por a la llibertat sempre és més forta que el desig de llibertat”...

entrada 555 (any 2)

Fa anys que prenent una copa després d'un mal negoci en un bar de mala mort vaig percebre com algú entrava en el local, tot i no veure'l vaig notar com inspeccionava al personal i amb un somriure se'm va acostar “Està lliure aquest seient?” va dir assenyalant el tamboret que tenia al meu costat “Bon cos... feia temps que no sabia res de tu” “Vaja, no em diguis que encara no ho has oblidat...” “No acostumo a oblidar als que m'intenten matar...” “Va, ja fa temps d'això...” “Tres cents anys no és temps suficient per oblidar-ho...” “Bé, si vols et convido a aquesta ronda” “Quedes perdonat, total que més em queda...”, ell va riure demanant una nova ronda, degut a la natural curiositat dels vampirs no vaig poder més que preguntar: “I què et porta per aquestes terres?” “Res, el de sempre, comprar i vendre ànimes, ja saps com va això..”, vaig aixecar la copa brindant per ell, al final de la barra un grupet de noies ens vam mirar i una va dibuixar un somriure, molt possiblement si sabés qui era aquell qui tenia al costat poc hagués somrigut, però el bo de Belial té la fotuda costum de triar sempre uns cosos encantadors, és un putu estilista a l'hora de triar el cos per a cada ocasió..., feia tres cents anys havíem estat en bàndols contraris i m'havia anat d'un pel de no sortir-ne, però els diables tenen la costum de sobrevalorar les seves aptituds que normalment són senzillament brutals, en Belial va somriure i la noia del fons de la barra va torçar el gest mentre es tocava la panxa, un crit va envair el local, el vestit vermell de la noia va prendre un color més carmesí, el vestit i les cames, i poc després les sabates i el terra, tothom es va apartar d'ella sorpresos davant aquell espectacle “Va, vampir no t'estiguis per un cop que et convido a barra lliure...” la noia va caure al terra cridant de dolor mentre intentava inútilment amb les seves mans parar l'imparable, la sang ja formava un toll al seu voltant i ella es retorçava entre el pànic i el terror mentre la resta de la gent se la mirava sense saber que fer... “Va, no siguis dolent Belial, que sabem com comença això però no com acaba...”, va dir algú darrera nostre no em va caldre girar-me per percebre la perversió de la perfecció, ja que fins i tot ser perfectament bo no deix de tenir un toc pervers “Ostres el que faltava, com va Haheuiah”, en Belial va forçar el gest i l'escena va canviar, la noia ens estava mirant però ja no sagnava, ningú se n'havia assabentat, algú la va tocar i ella va saltar, en Belial no va poder evitar somriure “Ah, el dolor... una de les meves cartes preferides”, no vaig poder estar-me de dir “Tot i que el dolor no et pertany, el dolor pertany als humans, i tu com altres gaudiu d'allò que només podeu proposar però que neix dels propis humans... és fotut gaudir només del que podem imbuir, però no podem provocar directament o tenir...”, “Suposo que el d'adalt es va lluir creant la perfecció en els éssers més imperfectes...” va respondre en Belial, el nou vingut va gargamellejar “Va, que ja l'has liat prou avui, i tenim feina...”, en Belial va posar la seva mà sobre la meva espatlla i vaig notar com el seu calor em cremava els ossos “Vinga que te la deixo per a tu...”... la gràcia és que ahir vaig trobar-me amb un Belial que defensava el principi de que el dolor era una de les seves fons de poder... i només recordar-li la veritat, m'ha portat a que algú que no em coneix ha decidit condemnar la meva ànima i convidar-me a asseure al costat del seu setial...

entrada 554 (any 2)

Porto ja uns dies que després de llegir certs blogs i veure algunes coses m'he plantejat definir de nou conceptes com: abús, prepotència, actuar sense contemplacions, o directament el de passar-se vint pobles i forces d'altres expressions afins, i mentre hi pensava els The National han atacat a traïció amb el seu Afraid of Everyone, i no he pogut més que recordar al bo del Franck i del Hans, recordo com els vaig conèixer i vam beure algunes cerveses en un Berlín eufòric perquè les vacances a Polònia havien sortit millor de l'esperat i ara ja cercaven nous destins per passejar la seva natural superioritat, eren germans i el divertit del tema és que cada un d'ell comandava un U-boot, un dels Unterseeboot que van provocar el pànic més que justificat durant bona part de la guerra, com ells deien eren llops deixats anar en els camps de bens dels senyor... en Hans va ser destinat a l'Atlàntic Nord mentre que en Franck va ser-ho al Mediterrà, vaig estar servint amb en Hans i ens van començar a arribar notícies dels èxits del seu germà, de fet va ser força famós en les diferents campanyes en les que va participar, i tenia un rànquing de tones enfonsades gens menyspreable, aquest fet li va fer guanyar forces admiracions i enveges, mentre en Hans senzillament i com ell mateix deia “Nosaltres només fem la nostra feina...”, en Franck tenia un sistema infal·lible, torpedinava prop de l'hèlix del vaixell per tal de trencar la seva direcció fent blanc en el timó o bé intentava destrossar el sistema de propulsió, un cop fet emergia i apuntava amb els canons cap a la coberta del vaixell (com ell deia, els projectils d'artilleria són menys valuosos que els torpedes, i no tothom es mereix morir amb un torpede), un cop havia provocat el pànic s'hi acostava i els abordava robant el que li venia en gana sota la promesa que després els deixaria marxar (fet que mai era així), sempre hi havia una bona excusa per acabar d'enfonsar el vaixell i deixar que els supervivents s'acostessin al submarí per bé metrallar-los o senzillament ordenar una immersió i veure com s'ofegaven... però la sort somriu fins el dia que se'n cansa, un dia com qualsevol altre van descobrir un vaixell de càrrega, va fer blanc prop del timó aconseguint a més trencar el sistema de propulsió i deixant-lo mort, va somriure tot pensant en quina era la probabilitat de fer dos blancs com aquell amb un sol torpede, va sortir a la superfície i després d'ordenar un tret amb la peça d'artilleria i escombrar part del pont del vaixell s'hi va acostar, “Un dia com qualsevol altre” va pensar, va ser aleshores quan va veure moviment a la coberta i després d'observar-ho amb els prismàtics va donar unes ordres que van arribar tard... la gent del carguer van treure una peça d'artilleria i van vendre el seu destí a un sol tret, amb la fortuna que va fer blanc en el submarí prop de la sala on estaven els torpedes, l'explosió va ser suficient per enfonsar el submarí, la bèstia del mar, aquell vaixell que molts creien pilotat pel propi diable estava ara rebentat com tants vaixell abans que ell, no li va caldre ordenar abandonar el vaixell, els valents ho són fins que ho deixen de ser, amb tot, pocs van ser el que van aconseguir saltar del submarí abans que esclatés, ell que estava en el pont va sortir disparat trobant-se entre aquelles aigües que tants plaers li havien ofert i que ara havien vingut a cobrar-se el preu dels mateixos, ell i pocs més van aconseguir arribar a la platja, però allí els esperaven els pescador d'un petit poble costaner, i no hi ha res pitjor que un Deu que descobreix que queda a mans dels seus feligresos i sense el seu omnipotent poder, els pescador van fer justícia segons ells, o un crim atroç segons altres, tot depèn de qui ho expliqui i qui ho escrigui... jo estava amb en Hans quan li van donar la notícia, des d'aquell dia la feina va ser força més senzilla... localitzar, determinar, apuntar al punt just, disparar i veure com s'enfonsava vaixell rere vaixell, actuant de forma abusiva, amb prepotència, sense contemplacions, passant-se moltes vegades vint i quaranta pobles, possiblement la tripulació d'aquell boot no va ser de les que es va fer més rica en el negoci de la “pirateria oficial” en que es va convertir tot allò, però van tornar sans i estalvis a casa, o al que quedava d'ella... doncs bé, avui hi pensava si està bé o no el ser abusiu, actuar sense contemplacions o prepotència.... tot i que com deia un conegut “Els que actuen amb prepotència, poques vegades actuen amb entrepotència i forces menys amb postpotència...”

entrada 553 (any 2)

Avui mentre feia el cafè no m’he pogut abstreure del jolglorio i la festa general que hi havia prop de la màquina de cafè, així que veient la meva cara un dels presents no ha pogut més: “Va, torna explicar el que t’ha passat aquest cap de setmana”, el tipus al que estaven interpel•lant treballa com a enginyer en no sé ben bé quin cony de “branch” de l’empresa, he aixecat el cap fent com si estigués interessat en la tontada que m’anaven a explicar, i ja que el protagonista no ha dit res un dels actors secundaris ha entrat en joc “Suposo que sabràs que aquí el Don Juan, té una amigueta que podria ser l’amiga menor de les seves filles... doncs res que aquest cap de setmana després de follar-se-la la tipa li ha deixat anar sense avisar ni res:Tu m’estimes, no?, doncs que hi ha de dolent en dir-ho i actuar com una parella?, i això passant del fet que estigui casat i tingui fills...” “Ah, l’amour, el dia que la gent se n’assabenti que estimar i desitjar són coses diferents...” no he pogut més que dir, “I espera, que encara no saps el millor... la tipa li ha dit que ja parlarà ella amb la seva dona, així que ja t’ho pots imaginer, trucant a la porta ella obrirà i li dirà que és la tercera porta a la dreta on hi ha les filles, i la tipa dient: No, si vull parlar amb vostè que jo sóc la que em follo al seu marit...”, ho reconec, se m’ha escapat un somriure tot pensant en la situació, de fet pot ser una escena impagable, i quan ell arribi a casa (si no deserta i s’allista directament a la legió estrangera), potser una escena encara millor... suposo que aquest és el fet més normal a l’intent dels menuts de créixer ràpidament i a l’intent dels adults d’aprofitar-se al màxim d’aquest fet, uns volen ser grans d’un salt i els altres estan allí per agafar-los a l’aire, aleshores vaig recordar que la cosa també anava a la inversa, feia poc que havia parlat amb una de les advocades de l’empresa, la tipa feia prop d’un any que s’havia separat i per tal de que li fessin una neteja de baixos s’havia agenciat a un noiet que treballava com a meritori en el despatx d’un conegut, ella té prop de quinze anys més que ell i una filla, doncs bé, l’altre dia sopant em va comentar que el tipus li havia demanat d’anar a viure junts, ella se’l va mirar i no va poder més que preguntar-li: “I no hi veus cap problema?”, pregunta a la que l’animaló va contestar “Si, si, ja t’entenc, però miraré de trobar una segona feina per tal de poder ajudar en les despeses de la casa...”, ella no va contestar de fet es va quedar sense paraules, va somriure, va pagar el sopar i el va portar a casa, no l’havia trucat més i el seu conegut el va despatxar... “I ara?” li vaig preguntar “Doncs m’he decantat pel pla B, trucar a un fill de puta que em mentirà i m’enganyarà per tal de follar-me”, “Vaja, i qui és l’escollit?”, ella va somriure “Sempre has mentit bé...”, com deia, no es deixa als nens ser nens ni als joves ser joves, es ven un mon tan increïble que aquests menuts venen la seva ànima al diable per tal d’entrar-hi i poder-hi gaudir, i el problema és que hi ha forces diables disposats a obrir les portes a canvi de l’ànima, o més ben dit dels cossos dels joves....

entrada 552-2 (any 2)

L'altre dia em va trucar un tipus que (sempre i) segons ell: “Feia una eternitat que no ens vèiem” i em va convidar a fer un beure, sempre m'ha fet gràcia aquest “error” meu d'acabar per igualar la vostra escala humana a la vampírica i d'equivocar els timings, ja que qui per té l'eternitat per endavant uns mesos o anys no deixen de ser el que per vosaltres són unes hores o dies, i no em direu que veure sempre a la mateixa persona cada dia o cada hora no pot més que acabar per cansar... al final vaig acceptar i més quan em va dir on volia anar, de fet no tenia clar que el local encara estigués obert, un vell cabaret on els actuals propietaris ni tan sols havien tret la pols acumulada dels anys, “solera”, crec que en diuen avui en dia d'aquest fet... vaig entrar en el local i el DJ em va saludar tot fent-me gests amb les mans, els Keane + K'naan sonaven pels altaveus i demanaven més que uns senzills gests per tal que no acabés per llençar el DJ pel primer orifici que trobés en aquell local... vaig localitzar al meu conegut assegut en una de les taules del fons, m'hi vaig acostar tot seient vigilant l'estat de la cadira i de les taques que haguessin fet córrer de gust a qualsevol aprenent de CSI... ara era el torn de la Beyonce, i no vaig saber si el DJ s'estava esforçant o senzillament se n'estava enfotent..., “Com va?” vaig preguntar tot demanant a la cambrera que s'havia acostat qualsevol beguda que obrissin davant meu, en aquell local demanar res que no vegis com es prepara és quelcom agosarat fins i tot per a un vampir (les velles costums no es perden i menys quan el local viu d'elles), ell em va mirar “No massa bé, ja hi tornem a ser amb la meva dona, i recorda que la darrera vegada em vas donar un cop de mà...”, vaig intentar fer memòria... heu d'entendre que quan un ha viscut forces segles té tendència a tenir una memòria selectiva ja que si m'hagués de recordar de totes les merdes que els humans m'han arribat a explicar necessitaria tot un cinturó de discs durs per tal d'emmagatzemar les tonteries escoltades “Fa uns anys...”, “Set?” “Si més o menys!”, va dir ell forçant un somriure i acabant-se la copa, ho havia dit a l'atzar, de fet no feia gaire que havia escoltat que les crisis en les parelles ara esdevenen cada set anys, en això els vampirs us guanyem, les nostres venen encara no cada set dies... ara eren ojos de brujo amb una cançó que identifica força bé als humans i que us separa del que som nosaltres, el tipus anava millorant tot i que un cop la Marina? va deixar de cantar va venir el cop baix, els Gotan Project van atacar a traïció i un altre cop em vaig veure transportat a un bosc de bambú on una noia es confonia entre les canyes jugant amb mi mentre jo l'intentava agafar... el meu conegut em va fer tornar al present “Catorze anys, bé quasi quinze i crec que ara si que ja hem tocat fons...”, no vaig poder amagar un somriure “Mira suposo que amb els anys tu deus haver canviat, no?”, “Clar, bé, si una mica...” “I ella també ho deu haver fet, no?”, “Doncs si, i no diré que menys del que jo he canviat”, “Doncs preguntat com pot funcionar una relació que us obliga a canviar i deixar de ser qui éreu per ser allò que mai hauríeu estat de forma natural...” “Ja, però d'això es tracta en el tema de les relacions, el canviar en algunes coses i compenetrar-se amb l'altre, de fet un mai pot esperar que es faci tot com un vulgui...” “Bé, suposo que per això les relacions mai funcionen... i si ho fan són qualsevol cosa menys relacions tal com vosaltres les enteneu”, aleshores vaig descobrir el que valia l'ànima d'un DJ: unes tetes dures i uns llavis carnosos perquè el que mai hauria d'haver sonat ho va fer després la petició de la melafo de torn....

entrada 552 (any 2)

Després del vist i escoltat avui no sé com no hi ha collons de dir i fer el que altres ja van fer fa més de dos cents anys, i sinó llegiu i dieu-me si no és del tot aplicable al vostre poble el que van fer a un altre poble, que va tenir els nassos de dir: “Fins aquí, ni un pas més enrere...”

En Congrés, 4 de Juliol de 1776
La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica
Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel•leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una Tirania absoluta sobre aquests Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d’un món sincer.

S’ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic.
Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d'immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva Aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
S’ha negat a aprovar altres Lleis per a l’assentament de grans districtes de persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.
Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l'únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.
Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.
Un cop dissoltes, s’ha negat durant molt de temps, a que se’n triessin unes altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l’Anihilament dels quals no és possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l'Estat, mentre, exposat a tots el perills d'una invasió exterior i de convulsions internes.
Ha intentat impedir la població d’aquests Estats; obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers; refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració, i endurint les condicions de noves Apropiacions de Terres.
Ha obstruït l'Administració de Justícia, negant-se donar Aprovació a lleis necessàries per a l’establiment dels Poders
Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus
Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.
Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el Consentiment de la nostra legislatura.
Ha influït perquè l’autoritat Militar sigui independent de i superior al Poder
S'ha associat amb altres per sotmetre'ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis; donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:
Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres:
Per protegir-los, per mitjà d'un judici burlesc, del Càstig pels Assassinats que poguessin cometre entre els habitants d'aquests Estats:
Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:
Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:
Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d'un Judici amb Jurat:
Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes:
Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna, establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies:
Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs:
Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.
Ha abdicat del seu Govern aquí, al declarant-nos fora de la seva Protecció i emprenent una guerra contra nosaltres.
Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i destruït les vides de nostra gent.
En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l'obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral•lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d'una nació civilitzada.
Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar Armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir a les seves Mans.
Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s'ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions.
En cada etapa d’aquestes Opressions, Hem Demanat Reparació en els termes més humils: les Nostres continues Peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d’un Poble lliure.

Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel•lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col•lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.
Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a que tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.