entrada 454 (any 2)

La debilitat humana pot explotar en qualsevol moment i sota qualsevol foc, des de les brases més apaivagades fins al foc més viu, agafant un ampli ventall de possibilitats que desemboquen quasi sempre en la tragèdia, avui estàvem fent el cafè (de nou), en aquest procés de catarsi de compartir una estona amb els altres membres de l’organització (diuen que per integrar-nos, però veient el panorama, no sembla més aigua i oli, taques clarament definibles i que no es barregen... suposo que si Deu hagués volgut que fóssim més igual ens hagués donat més pit i cul i ens hagués tret algun que altre iq), m’he acostat a la meva secretària la que ha servit d’escut sociabilitzador davant dels ulls dels altres, i ella contenta de veure com el meu neguit s’incrementava exponencialment en funció de la gent i més gent que anava arribant, mai hagués pensant que hi havia tantes persones a l’organització, tantes persones i tants pocs treballadors... doncs bé, estava allí tot esperant que el temps passés ràpidament quan l’he escoltada, una de les secres de la planta inferior a la pregunta de com portava el divorci ha dit que força bé i ha començat a esplaiar-se de com de bé s’ho estava passant, de com sortia, dels seu nou grup d’amics, del grupet de “singles” als que s’havia ajuntat i de com feia viatges ara que tenia la filla gran, finalment ha criticat als homes que només volen “plan” tot dient que ella només s’ho vol passar bé, i a la pregunta de com es sentia ha contestat que ja hi ha joves de trenta que voldrien estar com ella, davant aquesta observació he aixecat el cap, jo i qualsevol que tingués dos ulls a la cara i poques ganes d’aguantar les tonteries alienes, la tipa m’ha vist i forçant el gest m’ha preguntat “O no ho veus així?, tu que tan saps... no faig bé?”, vaig agafar aire notant un copet de peu de la meva secre que ha passat per un sorollet graciós de la seva gola i finalment un intent per prendre’m d’allí, he sortit amb un somriure, un simple somriure... doncs bé, una senzilla hora més tard i després d’una petita bronca per part del seu jefe ha acabat plorant i marxant de l’empresa, possiblement el greu no sigui que hagi marxat plorant de l’empresa sinó les cinc subnormals que han anat a veure que li passava i que quasi que han paralitzat una secció departamental, així que dilluns no hi haurà una bronca, sinó cinc bronques i si el model es va complint aviat no hi haurà secretàries per fer la seva feina ni arbres suficients per la producció de kleenex; la meva secre ha entrat al despatx “Suposo que ja te n’has assabentat, no?” “De?” “Va no em fotis els pel, que ja has arrufat les celles...” (algun dia hauré d’esforçar-me a no ser tan fàcil de llegir...), “Si, ja m’ho han explicat lo de la tipa aquella, i també que li han donat la resta del dia de permís, mira,així podrà baixar a Barna i agafar l’avió que perdia si sortia a l’hora normal...” la meva secre ha dibuixat un somriure “Saps que ets un cabron, i per cert que li anaves a dir?” ahhhhh, la curiositat femenina, quasi tan com la dels vampirs “Doncs no me’n recordo, no tens feina a fer?”, ella ha arrufat el nas com acostuma a fer i ha anat cap a la porta “I no em miris el cul!” m’ha dit just al sortir del despatx, vaja malpensada... com si hi hagués alguna altra cosa que mirar... no he pogut més que pensar en lo fotudament dèbils que són els humans, algú dirà que “sensibles” i fins i tot intentarà vendre això com un privilegi o quelcom positiu, però l’evidència ho deixa clar, senzillament sou dèbils, aquella tipa de quaranta i algo que segons ella estava força millor que les de trenta mentia, i fins i tot ella ho sabia, aquella tipa com forces altres havia tingut o cagat un fill (que veient el que treuen algunes...), i havia deixat marcir-se creient-se les històries d’algú que no va trigar en trobar orelles més joves per mentir, i ara es trobava sola i abandonada, tot el que volia vendre era fum, senzillament vol a algú amb qui no morir sola, algú que li faci companyia i no li toqui massa el ovaris que ja els té plens de tot el que ha passat, senzillament vol una vida socialment vendible i deixar de ser la bitxa rara davant les seves amigues, senzillament vol tornar-se a enganyar, perquè no hi ha pitjor por pels humans que la certesa d’envellir sol i morir sol, i em fa gràcia perquè aquesta és una de les poques certeses que tenim els vampirs....