entrada 437 (any 2)

Coneixia l'Artur des de feia temps, de fet havíem fet forces negocis junts, però no havien estat precisament els negocis sinó la vida regalada que portava allò que l'havia mort, l'havien trobat no feia massa mort a casa a causa d'un atac de cor, vaig anar a l'enterrament més forçat per unes idees estúpidament humanes que no pas meves, ara bé, el que em va sobtar va ser la trucada del seu fill Francesc fa un dies, com no podia ser d'una altra manera em va convidar a fer un cafè (sort que com a vampir no cal que pateixi per la meva pressió arterial), al entrar al bar i veure'l assegut en una taula de les més amagades em va dur a pensar que aquell no seria un cafè de plaer, després de repetir els condols i altres salutacions formals em va clavar els ulls vomitant-me: “Realment no sents massa, per no dir res, la mort del pare oi?”, vaig intentar pensar que dir, i va ser aquest temps el que em va delatar, al final senzillament vaig deixar anar un “No, no massa, tothom mor algun dia, que sigui abans o després no està normalment a les nostres mans...”, “Almenys ets dels pocs sincers... així que també ho seré, crec que el pare no va morir de la forma que han dit...”, si la tarda podia ser interessant o tremendament avorrida allí s'estava a punt de decidir “I això?” (recordeu la curiositat natural dels vampirs...), ell em va passar uns fulls de l'hospital dels que poc hi vaig entendre “Mira, tinc un amic que treballa a l'hospital, i com a favor es va encarregar del cos del meu pare, em va dir que havia estat un atac de cor, tot i que em va preguntar si es medicava, com saps el meu pare mai ho hauria fet, doncs bé, va trobar unes restes d'un fàrmac que si no està ben administrat pot provocar crisis cardiàques...” “I jo que hi pinto en tot això?” “Vull que em diguis que va passar...” “I com es suposa que ho hauria de fer?” “No ho sé, ni m'hi importa, però si ho fas t'estaré eternament amb deute...” “Bé, considerant que estas prop de la trentena no em quedaran masses anys per aprofitar-me...”, es va mossegar els llavis abans de continuar “Els meus fills i els seus també quedaran lligats...” no vaig poder més que riure... “Carai, ni que fos inmortal jo!, mira deixem-ho en la teva trista existència, ara bé... no sé com dir-t'ho ni com t'ho prendràs, però necessito...” ell va fer aparèixer una caixa que em va deixar sobre la taula... no vaig poder més que mirar-lo sorprès “Hi és tot?”, ell va afirmar amb el cap “Saps” em va dir “No sé, d'on heu sortit ni que feu, però veient-vos cada cop tinc més clar que Deu s'ha cansat del humans”, jo li vaig contestar somrient “No et pensis, en tota bona peli hi té d'haver bons i dolents i fins i tot Deu ho sap això”.... fer parlar a un mort no és feina fàcil, i més si no volen parlar, normalment un pot fer una ouija i esperar, però és clar, ni així tindrem la seguretat de qui ens pot aparèixer, així que el millor és anar a un professional, i la millor per això era la Sabrina, vaig trucar-la i em va donar cita per una mica més tard, després d'entrar a la seva boutique de roba de disseny i veure les dones que hi anaven i de les que molt poques sabien dels negocis de la Sabrina no vaig poder més que somriure, ella em va veure i se'm tirar sobre “Ets car de veure!, i sempre per negocis.... saps sempre penso: a veure el dia que em ve amb una feina que impliqui un xic de plaer...”, em va acompanyar per la botiga, em vaig quedar davant un dels miralls mirant a una de les clientes provant-se un vestit... “Saps que tot i no tenir ànima no hauries de jugar amb certes cosses” em va dir forçant el gest i estirant-me de la mà, la clienta es veia reflectida, però jo hi veia el que hi havia darrera el mirall, de fet la Sabrina tenia un negoci rodó, venia roba a les clientes i les ànimes de les clientes a altres, ànimes que quedaven atrapades en els miralls on elles es miraven “Ja ho saps” em va contestar llegint-me la ment “Només perden les ànimes aquelles que creuen que el que reflecteix el mirall és la imatge més bella que pot reflectir, haurien de recordar que els pecats capitals tenen aquest nom per un bon motiu...”, després de passar per diferents sales i passadissos vam arribar davant d'una porta, una porta sense clau que es va obrir al contacte de les seves mans, ella hi va entrar, un cop dins es va girar “Va que no tenim tot el dia” va dir rient... “Ais que no recordava que no pots entrar en segons quins llocs sense ser convidat, amb tot suposo que tinc la teva paraula de que no faràs cap tonteria...”, vaig aixecar la mà com a bon escorta “Tens la meva paraula” “No sé si estar més o menys tranquil·la” va dir ella, la sala estava plena de tots els utensilis que algú com ella pot necessitar, “I que és el que vols?” “Fer una pregunta i obtenir una resposta d'un mort...”, “Només això?, no saps que amb els morts no es pot parlar?” va dir amb un somriure “Suposo que saps que no és tan senzill, em farà falta...” li vaig mostrar la caixa “Vaja, veig que han fet els deures...” la va obrir deixant anar una exclamació “Saps, això no ho ha fet algú amb connexió a Internet, aquí hi ha mans força destres, i no entenc perquè t'han fet fer una feina a tu que l'haurien pogut acabar ells...”, ella va treure una sèrie de caixes lacrades i amb signes a l'exterior, un cop fora les va nombrar... “Ulls, llengua, cor i fetge... ulls per mostrar el que van veure, llengua perquè ens digui el que va passar, cor per que puguem sentir el que va sentir i el centre de la seva força, el fetge... i a més conservats en força bones condicions, bé crec que podem començar”, els va anar deixant sobre la taula, un cop fet va començar a recitar allò que mai ningú hauria de dir, sé per experiència que els morts es prenen el seu temps, a no ser que tinguin unes ganes boges de gresca i comencin a fer-ho volar tot, algú que té l'eternitat per endavant bé que s'ho pot prendre amb calma, després d'uns minuts, ho vaig notar just al centre de la taula es va anar formant una figura, la boira es va anar espessint, i els ulls, la llengua i els altres òrgans van anar agafant la seva posició, allí davant tenia al que havia estat el meu amic... “Qui em molesta i què vol?” es va escoltar a la sala, els ulls es van clavar en mi i la boira va dibuixar un somriure, “Ni mort em pots deixar tranquil, et dec encara alguna juguesca?”, “No, crec que les vas pagar totes, però ja saps el que vull... algú m'ha dit que la teva mort no va ser tan normal com es va dir...”, “Li pots dir al meu fill que la meva mort va ser natural”, “I li estaré dient la veritat?” “Dubtes de la meva paraula?”, alguns dels objectes de la sala es van començar a moure, i allò no era massa bona senyal... “Vampir, li pots dir al meu fill que em deixi descansar en pau i que un cop es mori ja parlarem amb qui permís em va mutilar”, la boira va començar a perdre la forma “Saps, Artur, sempre has mentit força malament...”, “Has estat advertit vampir”, sé per experiència que cabrejar a un mort no és recomanable, una força em va aixecar llençant-me contra la pared, la Sabrina va recitar de nou fent que la boira es dipersès per l'habitació “M'havies promès que et portaries bé” em va retreure “Mira si vols em pots fer pam-pam al cul” després veure la brillantor en els seus ulls no vaig poder més que dir “Eisss, era una broma!”, vaig sortir per la porta de darrera, l'aire del carrer em va tornar a la realitat, l'aire i una veu... “No t'han dit el que esperaves escoltar?”

Let's fall apart together now
Zip and keep it in a body bag well warm
Next to the mausoleum he was born in
Picking up the pieces of this gory glory of it all
Bereave to mourn
Bereave to mourn

Have no fear
There are wounds that are not meant to heal
And they sing, in venere veritas
Come inside
Let the bother you alive
And sing, baby sing
There are wounds that are not meant to heal at all
In venere veritas

Let's fall apart together now

There's a motive to our sadness as we drag the mirrored ball and chain
Through the twilight again
Dressed up in shame

Have no fear
There are wounds that are not meant to heal
And they sing, in venere veritas
Come inside
Let the bother you alive
And sing, baby sing
There are wounds that are not meant to heal at all
In venere veritas

Begging for reflection of a ??
Find and chase us over the edge

Have no fear
There are wounds that are not meant to heal
And they sing, in venere veritas
Come inside
Let the bother you alive
And sing, baby sing
There are wounds that are not meant to heal at all
In venere veritas
These are the wounds that are not meant to heal at all

Let's fall apart together now
Let's fall apart together now

Versió normal

Versió acústica