entrada 441 (any 2)

Al final la visita de l’Enric no haurà estat un desastre total... aisss, qui m’anava a dir que escriuria aquestes paraules quan me’l van portar al despatx fa uns dies... però anem a pams o per parts com diria el Jack el esbudellador (l’acudit no és meu), el dimarts després del cafè i d’assimilar un xic les experiències del dia anterior, ja tornava a ser ell i se’m va presentar al despatx “I bé?, que toca avui”, jo ja feia una estoneta que li tenia la feina preparada, “Avui t’he preparat una feina senzilla i fàcil...” li vaig dir mentre li apartava una de les cadires del despatx “Mira, t´he preparat tots aquests folis i aquests llàpisos, la feina en si, és força senzilla, només cal que escriguis tres mil vegades “La meva feina no val una merda””, ell em va mirar sense entendre res i només va dir “Tres mil?, i perquè tres mil?”, “Vaja, vec que ets espavilat, tens tota la raó tres mil és un número lleig, ho passarem a cinc mil, et sembla millor?”, va callar mirant-me sense moure’s “Bé, pots fer la feina o marxar, tu mateix...” “Però això no és feina!”, “Feina en la nostra relació és tot allò que jo cregui que ho és, estàs en el meu mon, aquest despatx és el meu mon, i en aquest fotut mon jo sóc Deu i tu el putu Adan, i per dolent no tens a una Eva que te la puguis follar, bé: per dolent, per marica o per cagat, tu mateix... així que tu mateix, ho fas la feina o marxes i no vull tornar a discutir sobre el que puc o no puc fer...”, l’he deixat al despatx mentre sortia de la forma més teatral que podia, tot i sense poder evitar deixar anar un “Brutus, tu tambien hijo mio!” al passar pel seu costat, un cop fora la secretària em va mirar amb certa desaprovació “Una setmana és poc temps” em va dir mentre tornava a baixar la vista als papers “I per molt que desitgem el passat aquest no torna...” “Ara et paguen per fer comentaris intel•ligents?”, mai, mai, mai, però mai, heu de competir amb una secretària amb experiència, perquè ja haureu perdut abans i tot de començar el conflicte, ella va somriure desbotonant-se el darrer botó de la camisa i mirant-me “Té tota la raó, se’m va contractar per anar ensenyant els pits i xupar-li si li ve de gust...”, no vaig contestar deixant que assaborís el seu triomf, ella sap que mai perdria una treballadora com ella per una mamada, com a mínim seria una mamada i un polvo salvatge... tot i que ben mirat hi ha forces més putes que secretàries eficients..., vaig fer el cafè tornant al despatx, vaig acostar-me agafant els papers que havia anat escrivint... “Força bé... fins aquí” li vaig dir assenyalant on les paraules és feien més il•legibles i les frases començaven a torçar-se “No esperaràs que escrigui cinc mil vegades de forma perfecte la frase!”, “No ho espero, ho vull”, vaig estripar els darrers folis davant d’ell veient una espurna al fons dels seus ulls, semblava que podria ser, però arribaria a ser??, “Repeteix les pàgines”, hi vaig tornar al cap d’una estona, estaven força millors, però cap al final tornaven a viciar-se, va ser al estripar-les que es va aixecar “Cabron!” va cridar l’Enric anant cap a la porta “Au, ja pots anar a plorar, perquè de fet l’únic que ha quedat clar, és que la teva feina és una veritable merda”, ell es va girar dirigint-se cap a mi, “Saps, ets un cabron i un maricon, i jo no estic aquí per aguantar les tonteries de ningú”, i aleshores ho ha fet, la seva mà s’ha aixecat agafant-me la camisa “Si vols fer segons quines cosses o les fas, o ni ho intentis maricon! (ell m’havia insultat dient-me cabron i maricon, cabron és força genèric, maricon no)”, suposo que s’ha aplicat lo de “perdidos al rio”, m’ha empès amb totes les seves forces contra el vidre, un senzill moviment i posar la cama davant la seva i va perdre l’equilibri picant de cara al vidre, vaig agafar un dels llàpisos “T’ho he dit que aquest és el meu mon i tu un convidat, no abusis d’aquest fet” li vaig dir mentre acostava el llapis al seu ull “Com et sembla que es veu el mon des de només un punt de vista?”, ell sabia que no ho faria tot i que jo em moria de ganes de fer-ho, ha sortit disparat caient al centre del despatx, mentre intentava recuperar la respiració li he acostat una cadira... “Si vols treballar, sempre ho has de fer bé, sigui la primera, la segona o la milionèsima vegada, no pots deixar que la repetició et faci un autòmat, per això ja hi ha altres persones, i sempre has de fer la feina de la millor manera inclús quan no t’agradi o quan pensis que t’estan prenent el pel, no ens qüestionem la feina, la fem i punt, ens paguen per això, el dia que no ho puguis entendre o admetre el millor que pots fer és marxar, i recorda que mai has de començar cap conflicte que no puguis guanyar, els mitjans són limitats i preciats, i no es poden perdre en accions de les que en sabem que no en sortirem beneficiats...” vaig escriure una adreça en un tros de paper “Ves-hi aquesta tarda, tens roba d’esport?, no?, cap problema, ves-hi a partir de les set i pregunta pel Toni, per avui ja està bé, pots anar a descansar una estona i recorda que demà vull les futudes cinc mil frases damunt la meva taula...” ell s’ha aixecat sense entendre pràcticament res (ja us vaig dir que era dels tontets), “Així, demà torno?” “Bé, si vols, per mi no hi ha cap problema, segur que trobarem alguna feina per tu demà...”, la seva mirada ja no tenia cap bri d’excitació com havia estat des del primer dia, sinó una barreja de curiositat i temor, com deia aquell al final tot encaixa... vaig despatxar uns papers un cop havia marxat, la secretària va entrar portant-me alguns dossiers i correspondència “Saps, a vegades el passat si que torna!”, ella es va girar en la porta perdent el somriure...