entrada 457-2 (any 2)

Hi ha cinc fases que algú va associar a l’evolució de les malalties cròniques, però que ben mirades serveixen per a qualsevol problema, les fases són: negació, rebel•lió, negociació, reflexió i acceptació, qualsevol observador trobaria a faltar un fase primigènia que bé podria ser “detecció”, prèvia a totes les altres, suposo que la gràcia estaria en passar de la fase de detecció a la d’acceptació i gaudir del temps que els altres passen lamentant-se mentre van saltant de fase en fase, però és clar, si ens saltem aquestes fases despertem menys pena i de retruc se’ns fa menys cas... com deia una amic meu: “A urgències sempre atenen abans a aquell qui més crida, o més pena fa...”, el divertit del tema és que a forces dels vampirs que conec també hi ha passat per totes aquestes fases, un comença amb la notificació o experiència vital que li fa present que deixa de ser humà, és aleshores quan un intenta negar-se a l’evidència i intenta enganyar-se tot creient que encara li queda alguna traça d’humanitat en el seu ser, un cop un assumeix que la humanitat, allò que tantes vegades s’havia criticat s’ha perdut un decideix rebel•lar-se contra el problema, però en el nostre cas, aquest procés dura el que triga la set a fer-se present, després del primer beuratge un accepta que és impossible escapar al seu destí, i aleshores es comença un procés de negociació, procés força llarg i estúpid on els hi hagi, on un intenta de totes totes, assumir que si bé no deixa de ser un monstre pot pactar amb aquesta nova forma i mantenir una certa normalitat, de forma que la seva monstruositat no sigui tan evident i els altres l’acabin per acceptar (a estones), aquesta fase pot portar d’alguns anys a forces segles, però un mai hauria d’oblidar el que és i que per molt que es vulgui enganyar a la resta, un mai aconsegueix a enganyar-se a si mateix, així que després arriba la reflexió, el pas on un pensa en el que és i en el que serà, i no pas en el que era i el que es voldria ser, i es comença a entendre que l’existència és el temps que tenim per estar i no pas el temps que tenim per gaudir... i finalment arribem a l’acceptació, en aquest punt els vampirs comprenen que ja no són humans, i que tot el seu passat humà ha de ser oblidat quan més aviat millor, un reneix com a vampir i com a tal ha d’evitar que el seu passat li marqui el seu futur amargant-li el seu present, els valors humans estan bé, però sempre pels humans... al cap dels segles és força normal que es torni a la fase de rebel•lia, i s’intenti tornar a agafar costums perdudes quan un veu en el que s’ha convertit, i la seva ment encara humana no admet el que fa... no hi ha pitjor vampir que aquell atrapat en una ment humana, per sort la naturalesa és sàvia i aquests no acostumen a donar la brasa més enllà d’uns pocs segles, i a més mai són convidats a la convenció anual de vampirs, ja que ningú vol escoltar les tonteries d’algú qui es lamenta d’haver deixat de ser un humà... com si la condició humana fos digne de cap floreta...