La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 16 de març del 2010

entrada 445 (any 2)

Els fans dels vampirs esteu de sort, el proper juny us estrenen el nou lliurament del vampirs més pijofashion i dels homes llop més pitdepollastre que us pugueu imaginar, i així podrem aixecar encara un xic més la nostra fama, ainsss si com deia aquell “Si aquests favors que em feu em fan ser el vostre amic, quasi que em quedo com a enemic...”, però bé entre tot el que ensenyen i el que amaguen en alguns punts no s'allunyen massa de la realitat, i apareix un dels fet que més sobten dels vampirs, el concepte de la set, de fet un vampir no acostuma a deixar un reguitzell de cadàvers rere seu, els segles ens han fet curosos amb els nostres actes i només aquells que no han pogut deixar d'un costat els seus detestables sentiments humans es dediquen a caçar a qualsevol humà que se'ls hi posa a bé, fent veritat allò que només els humans es dediquen a caçar força més del que necessiten per subsistir, un vampir amb un certs segles a l'esquena sap que només ho farà quan li demanin i a més sap que no s'hi podrà oposar, sap que ho haurà de fer per mantenir la seva condició i sap que ho farà quan es desperti la seva set, aquest és un concepte que ni tan sols el pas dels segles ha aconseguit apaivagar, un està tot tranquil i de sobte tot se'n va a norris perquè es desperta, i això justament va passar a la darrera festa on vaig estar, havia fugit del grup per anar a demanar una copa a la barra de fora sense tenir massa clar el perquè, de fet, em va sorprendre que estigués força més assequible que les de l'interior, m'hi vaig acostar tot esperant que els de davant meu intentessin que amb les entrades els hi servissin alcohol de qualitat, un cop van ser fora vaig demanar el meu bourbon i vaig escoltar algú rere meu “Vaja, això si que deu entrar bé...” m'hi vaig girar i la vaig veure, la camiseta de la Siouxsie havia perdut el seu color però encara li quedava graciosa, el seu pentinat crepat per l'ocasió denotava un regust pels 80 tot i que no deixava de ser una versió demodé del pentinat que portaria durant tota la setmana de noia responsable, “En vols una?” li vaig preguntar amb un somriure mentre cridava al cambrer “I perquè no?, total...” i va ser aleshores quan ho vaig notar, una escalfor que naixia des del que s'anomena el hara, des del centre del ser i que s'anava expandint per tot el meu cos... “Et trobes bé?, ostres no sé si acceptar la copa si m'ha de deixar així...” va dir ella amb un somriure, tenia clar que trenta segons més i no marxaria, era ara o mai, la vaig mirar i vaig veure el fons dels seus ulls, allí dins quedava el que no havia pogut fugir, ella em va agafar pel braç “No voldràs marxar ja, no?”, la conversa va girar sobre tot el que havíem estat, molt possiblement havíem coincidit en altres ocasions en aquell local, però mai no ho havíem fet tan aprop, ella em va dir que tenia un xic de fred i em va demanar si la podia acompanyar al seu cotxe, va forçar el somriure “Veus, ni me'n recordo de lligar amb un noi en condicions... els anys ens maten...”, vaig riure agafant-la per la cintura, un cop fora de la discoteca la vaig acompanyar al seu cotxe, va obrir la porta acotxant-se, deixant el seu cul davant meu, suposo que al notar el que havia fet va aixecar-se picant amb el sostre del cotxe, va sortir tocant-se el cap “Veus, el que et deia deuràs pensar, que...”, la vaig besar no deixant que acabés la frase “Fa estona que ja no penso...” “Doncs quina sort que tens, perquè jo...”, em va estirar dins del seu cotxe vaig anar besant els seus llavis, baixant pel seu coll ella anava deixant la respiració en la meva orella “Això segur que no pot ser bo...” va deixar anar, “I molt possiblement perillós” li vaig dir “Tens por de morir?”, ella es va apartar mirant-me fixament “Mira, crec que ja fa anys que vaig morir i el trist és que ni me'n vaig assabentar, ha estat veure't i descobrir que encara em queda un xic de vida, que igual puc canviar per no ser una morta en vida més...” em va besar “Ara és quan surts corrent del cotxe pensant que estic boja...” vaig somriure retornant el petó “Uffff, un petó més d'aquest i podria morir”, mai unes paraules van ser tan vaticinadores del que passaria...

Love's like the devil counting teardrops in the rain
To the sound of chalk board symphony played with nails
For what it's worth
I don't wanna see you hurt anymore
Than you have to

Dine on glass
Wine on blood
Baby, love the harder way
Baudelaire in Braille
Baby, love the harder way
Once you lose yourself entomb
I promise you to love the hardest way

Pretty like a flower on a tomb
You are kissed blue by the last arrows of the sun
Olyolyoxenfree
Hide and go weep
Oh, no more
Unless you want to

Dine on glass
Wine on blood
Baby, love the harder way
Baudelaire in Braille
Baby, love the harder way
Once you lose yourself entomb
I promise you to love the hardest way
Love the hardest way
Love the hardest way
Love the hardest way

Cançó 1

Cançó 2

1 comentari:

Anònim ha dit...

Sentir-se tan viu abans de morir doncs és un bon regal no?