entrada 432 (any 2)

Fa temps em vaig trobar un monjo en mig d’un bosc, al veure’m va dibuixar un somriure franc i després d’oferir-me de poder passar la nit a casa seva que jo a canvi del favor l’ajudés en les seves tasques diàries, li vaig preguntar si portava molt de temps sense rebre cap visita humana, ell em va mirar sense deixar de somriure... “Tant que tenia por que la propera vegada que veiés un humà, fos incapaç de poder parlar amb ell, ja que tenia por d’haver perdut el do de la paraula, o almenys el do de fer-ho assenyadament...”, va ser aleshores quan li vaig preguntar quin era el motiu de que estigués allí sol en mig d’aquell bosc, ell va contestar sense deixar de somriure “Va arribar un moment on cada cop que escoltava tenia menys ganes de fer-ho, cada cop que parlaven amb mi tenia menys ganes de contestar, cada cop que llegia el que altres escrivien tenia menys ganes de llegir, cada cop que tenia gent al voltant tenia menys ganes d’estar acompanyat, al final vaig concloure que estava fart dels que em rodejaven, i vaig decidir marxar”, “Suposo que deuria ser dur...”, “Dur?, no et pensis, més aviat alliberador, no hi ha major llibertat que el poder actuar sabent que ningú espera res de nosaltres, i sabent també que nosaltres no esperem res de ningú... veus la teva visita, tot i ser causa de felicitat per a mi, no deixa de trencar la meva llibertat i m’obliga a invertir part del meu temps en la teva persona...”, ahir mentre estava a la terrassa hi pensava, tenia a la noia que feia uns minuts m’havia preguntat sobre la música al costat, i jo no podia de donar voltes al que feia segles m’havien dit: “... cada cop que llegia el que altres escrivien tenia menys ganes de llegir...”, la noia em va interrompre els meus pensaments: “Saps”, va començar a dir, “Quan a més festes com aquestes em conviden és quan menys ganes de festes tinc...”, el temps passa i els actors s’intercanvien, però al final la fortuna i el destí sempre ens porten les mateixes cartes, l’existència no deixa de ser un estúpid joc del solitari on després de posar les cartes que encaixen perfectament, ens queden aquelles que requereixen de una major vista i intel•ligència i finalment aquelles que no hi ha on col•locar-les, i que un cop rere altra ens van venint, i nosaltres les retornem tot esperant la propera, sabent que no serà ni millor ni pitjor que la que ja hem deixat, senzillament serà una carta que no ens fa cap servei, la vaig mirar tot desitjant que almenys aquella noia tingués un millor regust que no pas el monjo que em va convidar a sopar feia uns segles...