entrada 435 (any 2)

Ahir després d’aparcar al carrer (encara sóc el suficientment paranoic per no aparcar sempre al mateix lloc), i sortir del cotxe vaig agafar aire, tenia el bosc a tocar, vaig somriure mentre l’aire gelat entrava en els meus pulmons, vaig mirar cap al bosc, només va ser un moment, uns tristos segons però em va semblar veure’l, la cortina que era la poca neu que anava caient dibuixava ombres en el bosc, ombres dels fantasmes que un ha anat deixant en el passat, fantasmes que ens criden a que acabem allò que vam deixar a mitges sense ser conscients que ells ja no pertanyen en aquest mon, “Allà ells” vaig pensar mentre anava cap a casa, havia conegut al Roc a començaments del segle XX era l’encarregat d’un important exportador de fruits secs del camp de Tarragona, algú que s’havia fet ric comprant fruits secs i embarcant-los en vaixells que mai arribaven al seu destí, i que les asseguradores acabaven sempre per pagar, i per tenir el do de poder vendre el doble de fruits secs dels qeu comprava, bé, suposo que deuria ser la versió moderna del miracle dels pans i dels peixos... va ser en un dels mercats quan compraven els fruits secs que el vaig veure, era un tipus alt, dur, rocós, era d’aquells que un vol tenir treballant per a un enlloc que ho estigui fent per la competència, estava pesant uns sacs d’avellanes quan el pagès li va preguntar si els pesos estaven bé, segons ell havia pesat els sacs a casa i feien més pes que no pas el que deia en Roc, en Roc es va cabrejar de mala manera, i preguntat-li si li estava dient mentider li va etzibar un cop que el va llençar uns metres enrere, va agafar el sac d’avellanes i li va tirar i sort va tenir el pagès de poder apartar-se, va treure unes monedes i els hi va llençar tot dient que eren per la merda d’avellanes que s’haguessin pogut trencar, va agafar aire i tot indignat i va donar per acabada la compra, la resta de pagesos van quedar allí petrificats mentre en Roc anava cap al bar, tres xatos d’aiguardent després es va confessar: “Saps, realment els enganyem, mira els hi paguem un preu més alt per quilo, però també fem que els seus sacs donin un pes menor, així doncs ells contents i nosaltres comprem a un preu baix, ara bé, el que no puc deixar és que tot el que fem es faci públic, segurament tots ho saben, però ells no ho volen saber i jo no puc deixar que ho sàpiguen... i ja saps que en aquest negoci la imatge ho és tot”, va sortir del bar, i els pagesos se li van acostar tot disculpant-se del comportament de l’altre i oferint-li de continuar amb la compra, ell es va arronsar d’espatlles i deixant anar alguns tacos va ordenar que tornessin a muntar el tinglado... ahir em van demanar el parer en una negociació i em van venir les paraules d’en Roc al cap “Si en una negociació molts guanyen no és una bona negociació... en les bones negociacions només uns pocs han de guanyar, la resta no són més que concessions a les multituds perquè es creguin que encara pinten alguna cosa...”, així que vaig dir que la negociació a la que havien arribat era una bona merda, i vaig recomanar que es mantinguessin ferms en les seves posicions inicials: “Ja, però aquelles posicions no són les acceptades per la majoria!” em va dir un dels clients, “Això ja ho sé, però no oblidi que “aquelles” són les acceptades per vostè”, li vaig contestar donant per acabada la reunió...