entrada 449 (any 2)

Ahir va tocar sortir entre altres temes per la trucada de l'Enric, m'estava canviant mentre els Bon Jovi anaven cridant allò de “we weren't born to follow”, i vaig somriure al recordar que molt possiblement els vampirs siguem dels pocs que entre totes les malediccions que tenim també ens toca carregar amb la de no haver nascut per seguir a ningú, vaig sortir del pàrquing amb la Demi Lovato fent-me companyia, un cop d'ull a la llumeta tocacollons que brillava just davant meu i vaig descobrir que entre tot el que podem fer els vampirs encara no hi ha la capacitat de fer que el dipòsit de benzina no es buidi, així que vaig parar en una estació de servei, vaig tornar a somriure com de rucs som, fa uns anys hagués matat per omplir-me jo mateix el dipòsit, quan els dependents no et deixaven ni acostar-te al sortidor i ara mataria, però per tal que m'omplissin el dipòsit, suposo que per molt vampir que es sigui un tampoc està mai content... un cop vaig acabar l'operació i seguint les instruccions de la màquina (tot i que no crec que en l'ordre correcte), vaig entrar a la botiga de l'estació a pagar, dos passes en el local i no vaig poder avançar, van ser un segons per descobrir que era això el que m'impedia entrar en el local, un cop superat l'ensurt vaig anar a pagar, sense poder evitar escoltar com una de les dependentes li explicava a l'altre els seus problemes amorosos, que si el seu nuvi/marit, passava d'ella, que si preferia la tele a ella, que si sempre que podia marxava amb els amics, que si mirava a totes les dones amb les que es creuava, que si era una màquina de pets i rots i així fins que va concloure amb un “Dímelo, dímelo, que soy una tonta!”, i va ser quan no hi vaig poder més “Si, una tonta i una estúpida per ser incapaç de veure que estàs amb un home normal i corrent”, i aleshores es van quedar les dues sorpreses i indignades que hagués escoltat la conversa, com si les anormals no fossin conscients que estaven treballant en un lloc públic i que era més que normal que hi entrés gent... vaig pagar aguantant les seves mirades i sent conscient que tan aviat com em girés em posarien de verd cap amunt, al sortir per la porta vaig escoltar entre altres floretes “.. lo has visto, si además esos cabrones se ayudan los unos a los otros, lo que te he dicho, los hombres son unos capullos insensibles”, va ser aleshores quan la meva ment va anar forces anys enrere, vaig recordar el dia que passejava amb un conegut prop d'Edo i vam ser testimonis d'un duel, vaig mirar als contendents i vaig seguir caminant, qui m'acompanyava em va preguntar “No vols veure el final del duel?”, no vaig poder amagar el somriure “Ja l'he vist, ja sé com acabarà això”, el combat va ser ràpid fins i tot més del que jo havia previst, en uns pocs segons la sang d'un dels allí presents va tintar de vermell l'herba que es va balancejar amb l'ajuda del vent per tornar a recuperar el seu verd natural, el samurai que havia guanyat va netejar la fulla i va començar a caminar, el vaig veure mirar la vall que se li obria davant d'ell i com una llàgrima corria per la seva galta, el meu acompanyant com a bon humà la va cagar “Deu ser dur carregar amb la mort d'un altre home, mira com plora”, no vaig dir res, però tenia clar que el samurai plorava per la bellesa del paratge, de fet no hi ha res més sobrevalorat que la vida d'un home, un cop en el cotxe va ser la Amy qui em va tornar a la realitat...