entrada 453-2 (any 2)

Fa segles em van dir que cada moment té el seu lloc, doncs bé, prop d’on visc hi ha un lloc que té forces moments al seu favor, el local el gestiona un argentí, que com a bon descendent de San Martín i porteny (a més), té aquell punt d’egoisme, infantilisme i caradura que el fa irresistible per a forces fèmines, això si, tot acompanyat amb una bromadora sinceritat que desarma qualsevol crítica masculina, i ja sé sap que un no es pot ofendre de com és una persona, només ho podem fer si aquella persona ens intenta fer creure que en realitat és el que no és, doncs bé, amb el anys ha anat convertint el local a imatge de casa seva de forma que un cop es traspassa la porta un no té clar si està en una cafeteria o en un mon bohemi, dins del local sempre hi ha les despistades que hi van a rendir culte al Pablo (el famós argentí), tot i que fa força temps que com diu ell “está conchado” ja que porta temps amb la mateixa noia, la que ha tingut de posar els ovaris més d’un cop damunt la barra per esbandir-la de cadellets encisats pel “nen dolent”, la seva parella sempre diu el mateix “vos sos un puta buena, porque no cobras por follar”, i el Pablo s’ho mira tot valorant si val la pena perdre l’oportunitat de la cacera a canvi del plat diari que té servit a casa, personalment li he anat veient perdent la brillantor en els seus ulls i els seus actes ja no són tan anàrquics com ens tenia acostumats, ja quasi que té una visió empresarial del seu local, suposo que el dia que això passi ens caldrà trobar un nou local, doncs bé, ahir hi era i mentre esperava per pagar van entrar dos de les noies que hi acostumen a anar, noies que han fet del local casa seva, es van treure les jaquetes i les van deixar en la primera taula que van trobar, i sota el crit de “Hoy juega el Boca”, es van llençar contra el projector que hi ha damunt un armari, mentre una intentava des d’un tamboret minúscul orientar el projector i preguntava “Xa? Se ve bien?” i tots els mascles de la sala no podien més que dir, “Nooo, a la derecha”, “Más arriba”, i ella somrient deia “Boludos, me refiero a la pantalla!”, l’altre va demanar un parell de cerveses, Quilmes com no, i mentre la cambrera li netejava la copa (la noia es va queixar una vegada que a les copes encara hi havia abrillantador del rentavaixelles), ella va mirar l’ampolla, la cambrera em va dir “No vegis, una només veu de morro, però aquesta només de copa”, però com deia aquell el plaer fa que moltes vegades ens oblidem de les manies o les tonteries, veient el numeret de la seva amiga va agafar les dues ampolles i la va anar a rescatar, de fet molt possiblement a qui es tenia de rescatar eren als pobres nois que estaven muntant l’espectacle davant d’ella i les núvies o exnúvies (a data d’avui ja no sé que són), d’ells i que s’ho miraven sense donar crèdit, una fins i tot va deixar anar un “No sé, que li veieu, si jo anés així...”, al que una de les argentines li va contestar “Entonces lo tenes claro linda, xa sabes lo que debes hacer...”, personalment crec que si aquella noia ho fes, tothom la miraria patint no caigués del tamboret i prengués mal, sense deixar de preguntar-se que li ha donat per vestir-se d’aquella manera, en canvi mirant a les que hi havia ahir un pot pensar forces altres coses, per cert, tot i que ho he intentat no recordo els seus noms, això si, sóc capaç de recordar forces altres coses seves, ja ho diuen que la memòria és selectiva...