entrada 451 (any 2)

Avui he recordat al bo del Paul mentre llegia alguns dels blogs que tafanejo cada matí, ell sempre deia: “Són suficientment valents per opinar per covards per actuar...” mentre acaronava el seu fusell, “I les paraules mai han canviat res” acabava dient com un bon epitafi, d’aquells epitafis que bufetegen als que es pensen que denunciant i quedant-se quiets perden el seu quorum de culpa de la merda de societat que esteu fent (i al que esteu contribuint, activa o passivament)... avui llegia tot un pou de queixes i forces comentaris encoratjadors i de reafirmació vers la persona que havia iniciat un al•legat contra tot el que creia que no funciona, i la pregunta seria: “I ara què?”, doncs força senzill, uns copets a l’espatlla de la persona que ho ha escrit (i suposo que a més amb totes les bones intencions), i després matar-se a palles celebrant lo xaximanguissolidaris que són alguns, i el mon, doncs bé, el mon seguirà com sempre, sense patir ni un instant pels atacs escrits i poc més que forces estan disposats a fer... també he observat amb certa sorpresa com les erices cabrejades fa dies que no treuen temes nous, i jo que tinc un bon cor (parat i putrefacte, però bo en el fons...) els hi proposo un tema: divendres vaig arribar tard a casa i em vaig trobar al veïnet d’unes quantes plantes per sobre a la porta de casa (veïnet per jove, no pas per petit, tot i que tampoc aixeca massa de terra), “Ho tens?”, va ser la seva pregunta, i us puc assegurar que si mai heu dubtat de cap mena de síndrome d’abstinència l’hauríeu de veure, “El què?”, “Va no facis conya, ho tens no?”, vaig obrir la porta i va entrar disparat a casa, suposo que l’hagués pogut parar però em feia gràcia la situació... un cop al menjador el vaig veure amb l’objecte entre les mans “Uf, no havia dubtat que ja el tenies”, “Si, des d’ahir, i encara està per obrir” “Puc?”, no vaig poder amagar el somriure, hi ha ànimes que es venen per força poc... el que tenia entre les seves mans era el joc de GOW III (a.k.a God of War III), la darrera aventura d’en Kratos, un dels paios amb les idees més clares que us pugueu plantejar, un joc que aporta un visió “atípica” però no irreal del Deus de la Grècia clàssica, així que aquest cap de setmana he tingut al veí més que els seus pares quasi, el tipus ha estat fent guàrdia vigilant les meves entrades i sortides per presentar-se a casa, com ell diu “Els meus pares són uns maricons perduts per no saber valorar un bon joc...”, doncs bé, heus ací que poc a poc vam anar cascant als deus de l’Olimp: Posidó, Hades, Hermes, Apol•lo, fins i tot l’Heracles, a més d’acabar en els braços d’Afrodita..., i heus en aquest moment que vaig pensar en les erices cabrejades, només per l’escena d’Afrodita i la prèvia amb la núvia de Posidó (núvia-vídua), ja en tenen per demanar que es cremin totes les còpies del joc i acusar formalment al pobre Kratos de mal tractament, i de pas demanar a tots els que hi han jugat, que hi juguen i fins i tot als que hi vulguin jugar que els tanquin en un centre de reeducació i que no hi surtin fins que sàpiguen fer punt de creu i es caguin davant el crit d’una fèmina cabrejada... , el meu veïnet no va poder més que somriure amb mi veient la imatge, ell reia del que veia i jo del que pensava, possiblement amb els anys ell també entendrà que l’important no és el que es veu sinó el que es pensa... possiblement no batre’m el record mundial, però no ens pujaran els colors quan diguem que acabarem el joc en unes 8-9 hores, un temps força raonable quan es té un brivall al costat que no para de demanar-te que els deixis jugar a ell i tafanejar tots els racons dels escenaris....