entrada 442 (any 2)

Ahir vaig fer seure a l’Enric i li vaig preguntar directament “T’agradaria tenir un lloc de treball aquí?”, ell em va mirar tot sorprès “És una broma?”, “No, vaja no donis idees perquè com a broma seria divertida... però no... és una oferta en ferm”, “Clar que m’agradaria treballar aquí i tant!”, no vaig poder més que deixar escapar un somriure, “Bé, doncs fet, tot i que primer hauries de fer una cosa...” “Quina?, la que sigui!”, “Saps qui és la Cristina?” “Cristina?”, “Si, si, la Cristina, aquella noia que està amb tu de pràctiques”, l’Enric va trigar un moment a contestar “Doncs si, si que sé qui és...”, “Perfecte, mira el problema està en que a ella també li han ofert la feina, i només hi ha un lloc, si el vols hauries de defensar-lo...” “Com?” “Doncs força senzill, senzillament l’hauries d’acomiadar...” “Què?, estàs de broma no?”, tot anava com ho havia planejat, la Cristina era una tipa que es feia veure i el pobre Enric es notava que havia intentat agenciar-se-la, tot i que ella s’havia dedicat a oferir-se com la fruita prohibida sempre a la vista però mai accessible, i aquest cop ja s’havien cuidat de que no hi hagués cap serp que trenqués el tema, o igual no... “Doncs mira, si no ho fas tu, igual ella...” “Ella no ho faria mai!” “Tan segur n’estàs?” li vaig contestar sense poder contenir el riure, “Doncs res, provem-ho” “Com?”, vaig seure’m a la taula i vaig indicar que la fessin entrar, ella va perdre un xic del somriure al veure l’Enric, el va saludar professionalment i es va seure sense ni tan sols esperar l’oferiment... “Bé com saps, i ja t’hauran dit tenim una vacant” li vaig dir a ella “Però tenim dos aspirants i voldria escoltar els vostres mèrits per tal d’optar al lloc...”, els dos van defensar el que havien fet i el que podrien fer, era el poder devorador i encisador del foc contra el poder latent i etern del fred, la passió del que un es creu que és i la reserva del que un es creu que podrà ser, un cop finalitzats els arguments els hi vaig dir: “Vaja, tots dos teniu forces coses al vostre favor, ara bé, i ja que estem en família, us voldria preguntar... perquè no hauríem de contractar a l’altre” “Com?” va contestar l’Enric... la Cristina no va ser tan estúpida “Jo ho vec clar, no sóc tan dubitativa, sé que la feina és el primer, i sempre he tingut millor valoracions per part dels meus caps, i no només dels que han estat homes” (va remarcar aquesta part final, deixant clar que era capaç de satisfer dones i homes, vaja com el fotut fruit prohibit), “A més” va continuar “Pel que m’han dit l’Enric no ha fet masses mèrits per quedar-se amb el lloc, tret de rebre una pallissa d’alguna dona de la neteja, perquè ni a la tassa hi sap pixar...” va dir, quedant-se callada i seria “Espero no haver-lo molestat amb el comentari...” ni tan sols es va excusar amb l’Enric, aquella tipa prometia, vaig esperar la resposta d’ell però no n’hi va haver “I ja per acabar, suposo que el fet que estiguis bona no et fa idiota” ella va somriure acostant-se a la taula “En absolut, el fet d’estar bona em permet d’aprofitar-me dels lletjos i tontos” va dir sense necessitat mirar a l’Enric... “Doncs res la feina és teva...” ella es va aixecar allargant-me la mà “Vaja, jo esperava almenys dos petons” ella va somriure “Potser els podrem deixar per després de la feina” em va dir mentre sortia de la sala un cop a la porta es va girar “Ho sento Enric, ens veiem a l’hotel, ja saps que les coses a la feina són així, si necessites ajuda per qualsevol cosa ja saps on trobar-me!”, vaig mirar a l’Enric, vaig veure els seus ulls, podia notar la tensió en la seu interior “Quant val la teva ànima?” no va contestar i vaig repetir-li la pregunta “Quant val la merda d’ànima que tens ara, suposo que poc, tot i que no hauria de ser sempre així...” ell va aixecar la mirada “Estic fora, tu mateix ho has dit un lloc i dos aspirants i ella, ella ho ha fet millor que jo, de fet no sé perquè no te la van donar a tu...” “Va, va no siguis melodramàtic... només ha estat un lloc de treball, però de treballs sempre n’hi han, ara bé, d’oportunitats de canviar no masses, i la pregunta és si tu vols canviar... ho vols fer a canvi de la teva mísera ànima...” “Mira ara no sé el que vull, voldria anar a fer un tomb”, “Cap problema, pren-te el dia de descans total poca feina et queda aquí, i ja no tens el lloc de treball, però recorda que a ningú té perquè agradar-li perdre...” el vaig veure sortir, li enviaria un missatge per fer una copa aquella mateixa nit i tancar el tema, un cop fora va entrar la secretària “I bé, aquest cop tenim Frankenstein?” “Sense turmenta, llamps ni trons?, no, només tenim un Galateo...”