entrada 434 (any 2)

Diuen que el sentit de l’oportunitat defineix moltes vegades a una persona, de fet no puc deixar de somriure al pensar en el bo del John Toldem, qui en un atac de sinceritat va deixar a la seva amant embarcada un 10 d’abril de 1912 mentre li deia que sortia un moment a buscar tabac, quan en realitat tornava als braços de la seva santa senyora... aquella decisió molt possiblement no el va fer més feliç, però si que li va allargar la vida... després hi ha els que aprofiten la visita d’algun personatge important per fer-se un bany de multituds i demostrar lo “socialment conscients” que són, no sabeu la gràcia que em fan la gent “socialment conscient...” suposo que es compleix la màxima que quan més diuen que ho són realment menys ho són, doncs bé, ara volen fer un monument per recordar que en una obra hi va haver un accident que va costar la vida a cinc treballadors (políticament correctament parlant, si fóssiu del poble diríeu “cinc immigrants” i si fóssiu dels que manen diríeu “cinc porronxos”, si voleu que us sigui sincer, en temps de crisi crec que es podrien invertir millor els diners, però... no deixa de ser una opinió personal, doncs bé, es farà el monument per tal de recordar als morts, i jo em pregunto, perquè collons no es fa un monument per a cada mort que hi ha?, perquè a veure... són cinc morts (que no deixen de ser la suma de una més una, més una, més una, més una mort), més que no pas una senzilla mort?, eren millors aquells cinc que qualsevol un?, o és que la cosa va per número i a partir de cinc morts es té dret a monument?, perquè si és així i se us acut palmar-la mentre treballeu espereu i la palmeu amb quatre més, o directament la feu palmar a quatre i vosaltres hi caieu darrera, penseu que a part del monument no estareu sols allí on aneu, i segur que els vostres companys de feina al final acabaran per perdonar-vos... com he dit al començament el sentit de l’oportunitat defineix la gent, entre aquells que saben estar al seu lloc i aquells que no saben estar en cap lloc... avui hi estava pensant quan he sortit de l’oficina, he vist la porta de l’ascensor tancar-se i com es parava, he accelerat el pas per veure un downie que m’ha donat els “bons dies” sense deixar de somriure mentre mantenia la porta oberta, òbviament la resta de les persones de l’ascensor s’han cagat en que el subnormal aquell els hi fes perdre el temps esperant al tontet de turno, quan hem arribat a la sortida s’ha acomiadat de tots i ha sortit de l’ascensor, una de les noies presents ha deixat anar un: “Mira que educat, sembla una persona ben normal”, mirant-la he descobert que en l’ascensor no hi viatjava només un anormal... aquella subnormal no veia que ell mai seria un noi normal, com a molt seria un noi educat, i eis! que també hi ha gossos i gatets educats, que no costa massa fer que estirin la poteta i es posin a dos potes, jo fins i tot tenia un conegut a qui el gos li feia equacions diferencials..., sortint de l’edifici he vist al downie (Jordi, es diu Jordi, que m’ho ha dit després, bé, segons ell es diu Xoodi, amb un número de o’s en funció del grau de nerviosisme del moment...), m’hi he acostat i l’he convidat a fer un cafè, un cop en el bar el cambrer ens ha demanat que volíem i el cabró ha saltat: “Una cervesa!”, el cambrer m’ha mirat sense entendre’l i li he fet de traductor: “Un cafè i una estrella down”, “Como??” ha contestat el cambrer sense entendre el que li deia, mentre el cabron del Xooordi es partia el cul amb l’acudit, al final no he pogut determinar qui era més subnormal si ell o el cambrer, aisss si és que les coses mai són el que semblem...