entrada 786 (any 3)

L’altre dia estava fent unes copes al “luxúria” i no deixa de ser divertit que el local estigui a escassos metres de la casa de la vall (el més semblant al parlament que vosaltres teniu…), divertit el tenir la luxúria tan a prop del centre de poder, suposo que algú deuria pensar en allò de l’eròtica del poder i ja veieu com acaba el tema… el tipus que estava amb mi va apurar la cervesa demanant-ne una altra “Saps, a vegades em pregunto d’entre tota la panda de subnohumans agilipollats que hem conegut qui o quins s’emportarien la palma, i no val dir tots…”, mentre ho pensava el tipus em va dir “En Gustav s’hi acostaria eh?”, em va fer treure el somriure de la nit, en Gustav era un metge genial, tan genial que el van expulsar de bona part de les escoles de medicina, ara el tipus va tenir la sort que va esclatar una guerra i que els seus (en aquell moment incipients estudis) van despertar certes curiositats, el tipus tenia la capacitat de veure al seus “pacients” com objectes, i la seva especialitat era el dolor, volia veure fins on aguantava un ésser humà el dolor, així que es va especialitzar en operacions sense cap mena d’anestèsia, i les úniques drogues que utilitzava eren per mantenir conscients als pobres desgraciats que estudiava, al camp de treball on estava no li mancaven “voluntaris” a qui ell somreia tot dient-lis “Al final em donareu les gràcies, aquí acabarà el vostre sofriment, tot i que n’experimentareu tan que ni tan sols ho podeu imaginar…”, el vaig veure amputar membres al viu, el tipus va concloure que el dolor era major quan un era conscient de que li feien, tot i que es mantenia més constant i durador quan un no sabia el que li estaven fent, també va concloure que els humans eren dèbils i que no estaven preparats per experimentar un veritable dolor, encara el recordo el dia que electrocutava a una presonera que estava en estat, aquell dia el tipus estava força divertit mentre em deia “El ventre matern és el millor forn per tenir un nadó rostit…”, el tipus tenia el seu particular sentit de l’humor, i després donava als seus gossos bona part del que aquells que passaven per les seves mans ja no necessitaven, el vaig descobrir un dia matant a un dels seus gossos, el tipus estava tot indignat, segons ell el gos havia agafat els vicis d’aquells que ell investigava i acabaven per pervertir-se, a partir d’aquell moment senzillament incinerava el que ja no necessitava, encara recordo com va respondre el dia que va veure com un vigilant va donar una puntada a un dels seus gossos, el tipus no suportava la violència gratuïta cap als animals segons ell (valents collons), va fer agafar al vigilant i el va lligar a una taula ficant-lo en un forn crematori, segons ell, perquè el tipus pogués demostrar que eren la raça superior i que aguantaven com ningú el dolor, que voleu que us digui el tipus va cridar com els altres i en Gustav va marxar tot dient que segurament no era un pura sang i que algú de la seva família estava corrupte… la guerra va acabar i el meu conegut es va trobar a un Gustav força canviat passats uns anys, en Gustav el va ignorar tot dient que no el recordava i el meu conegut va fer arribar un missatge a persones que estarien encantades de “saludar” de nou a aquell vell conegut… el meu conegut va aixecar la copa “El Gustav era un gilipolles i mai em va caure bé, però suposo que tothom té el seu espai en el pla que el seu Deu ha dissenyat….”, “Amen”, li vaig respondre mentre demanava una nova ronda… diuen que els homes dolents hi són per fer destacar als bons, l’únic problema és que els homes dolents senzillament fan cosses dolentes i algú sempre acaba pagant-ho…