entrada 780 (any 3)

Tinc un conegut que treballa (o treballava) al país de la nuclear naixent (xist dels dolents), i com ell m’ha dit moltes vegades és un dels tipus més odiats de la seva empresa, el tenen senzillament per resoldre problemes (vaja com a mi... tot i que els problemes que resolem són diferents) i ell, i sempre amb el seu perfecte japonès (que tot i ser-ho, els altres fan com si no l’entenguessin per tal que els hi expliqui en anglès, de fet un japonès, mai entendrà o voldrà entendre que un occidental pugui parlar la seva llengua), doncs res, el meu conegut els hi diu “Què voleu que funcioni o que sigui perfecte?”, i els japonesos que se’l miren de refilo tot dient-li “Tu fes que funcioni i nosaltres ja ho tornarem perfecte...”, i així és guanya la vida, mantenint en ordre complicadíssims sistemes informàtics mentre els altres perfeccionen aquelles incidències que ell amb filferro i esparadrap ha anat empastant; doncs bé, el tipus veient com se’ls hi plantegen les coses s’ha demanat uns dies de vacances per sortir d’allí, el seu cap l’ha trucat tot cridat-lo al seu despatx, després de signar-li les “vacances” li ha dit tot seriós “Ho entenc, vostè no és d’aquí i no li podem fer pagar els nostres errors...”, el meu conegut s’hagués partit el cul davant una frase tan cursi si no fos que l’altre ho deia seriosament, doncs res quan ha sortit, tots els companys que quasi que no li parlaven l’han acomiadat i li han desitjat sort tot dient que l’esperaven veure aviat, fins i tot algú l’ha tocat fent-li una brometa i el meu conegut pensava “Colla d’imbècils, si sou vosaltres els que us quedeu a dos pams d’una nuclear que em recorda les escopetes de fira de quan era petit, i no hi havia collons de tocar a un sol escuradents de la caseta de tir... no soc jo qui la palmarà...”, però els tipus s’han acomiadat, i alguns amb llàgrimes de l’emoció!, i fins i tot la seva secretària ha acceptat una abraçada del “mico blanc” la forma “amical” de com us nomenen per allà, el meu conegut ha sortit de l’empresa i fins i tot li havien cridat ja a un taxi, el taxista amb un somriure i tot el temps del món ha esperat que pugés que mirés per la finestra allí on treballava... “Només ens hauríem de responsabilitzar de la nostra mort i no pas de la dels altres...” li ha dit el taxista mentre arrancava el cotxe, “No pensa en marxar?” li ha preguntat el meu conegut i l’altre ha somrigut “La meva feina és portar gent d’un punt a l’altre i és el que s’espera de mi, si tots marxéssim res funcionaria...” “Ja, però voler fer creure que tot funciona actuant amb normalitat quan no és així no és massa intel•ligent...” l’altre ha somrigut encara més “No sé si és intel•ligent o no, el que no deixa de ser és molt oriental, en canvi els occidentals seran els darrers de morir perquè sempre escapen a les catàstrofes, però al final també moriran, i quan arriba l’hora l’important és com s’ha viscut i com s’ha mort... diuen que el destí és massa bonic com per donar-li l’esquena tot volent fugir del mateix...”, el meu conegut ha callat tot esperant que entre els idiotes que han quedat a la nuclear a part dels hachikos de torn hi hagi algú amb sang llatina que es decideixi per resoldre el problema i després que els altres el ho tornin perfecte...