entrada 767 (any 3)

Vaig veure a la Dèlia per primera vegada ja fa molt de temps, miraculosament ella va sobreviure a un atac nostre, tota la seva família va caure, però ella en el darrer instant va percebre que quelcom no anava bé i es va amagar, això amb el fet que els que hi havien anat no tenien massa temps va operar el miracle, un psicòleg (o qualsevol altre aficionat) dirà que va patir un bloqueig i per aquest motiu ella no recorda res, la ment té aquestes coses, quan hi ha quelcom que no pot ser recordat sense perill d’acabar tarat el millor és senzillament oblidar-ho, però amb els anys va anar perdent aquell do que tenia de percebre la malícia de les persones i altres que la rodejaven, així que va fer l’únic que podia, es va tornar mestre de monstres, de fet els monstres són els únics que amb la seva ingenuïtat ens perceben tal com som, així que quan aquest matí l’he anat a veure he observat com aquells monstruets em miraven sense fiar-se ni un bolquer de mi, ni tan sols quan ella els hi ha dit que era un amic, de fet una s’ha aixecat ha vingut com a pogut i després de mirar-me de fit a fit m’ha llençat una puntada que l’ha fet caure, sort del bolquer-airbag que li ha fet la caiguda més fàcil, ella s’ha excusat i jo no he pogut més que somriure observant la barreja entre odi, temor i curiositat dels monstres allí reunits, una dotzena d’anys més i serien incapaços de percebre el que ara, es tornaran projectes de personetes i esdevindran tan prepotents que es creuran que no cal tenir por de res ni ningú... quan he sortit l’he vista, de fet ni tan sols s’ha amagat, m’ha somrigut i ha vingut directa cap a mi “M’invites a un cafè?”, “Vols dir que puc anar amb algú com tu sense que em detinguin per rebentacunes?” ella ha forçat el gest “Ets dels que es tiren a l’acudit fàcil, no?, prometo no posar-te en evidència papa...”, hem entrat en una cafeteria i la gent preguntant-se que feia un vell com jo amb una joveneta com ella, i de fet era així, ella tenia més de dos cents anys i jo duplicava amb escreix la seva edat... després de demanar ella m’ha dit “Em veus com un monstre, no?”, aquí ha aconseguit fer-me somriure “Més aviat com un error, o una perversió...” “Vaja, tu si que saps com quedar bé... així que tu ets el qui vols matar al Michel... i porteu molt de temps amb aquesta història?” “Des del 71”, “Quin 71?” m’ha preguntat amb un somriure “Des del 1671....” “Deu ni do, ja és una relació d’odi llarga, quan el matis et trobaràs sol...” “Això si no em mata ell abans...” ella ha fet una ganyota, “Mira se li dóna tant bé follar com matar no cal que pateixis....” “Eis!, aquesta boca, que pensaran aquests senyors que una nena digui aquestes coses”, ella ha mirat divertida als que ens envoltaven “Saps?, igual si que em queda bé ser una perversió...” “I les perversions no per força han de ser dolentes...”, ella ha somrigut “Ara sé perquè no ha volgut mai que m’acostés a tu... per cert, sap la noia a la que has anat a veure que tu vas matar el seus pares?”