entrada 770 (any 3)

Estava mirant com l’univers esclatava una i una altra vegada en els ulls de la secretària “Ho sento però m’ha dit que ara bé…”, he pensat en el que em van dir fa uns dies “Mentre siguin incapaços d’entendre que el tractament sempre és el de “vostè” i no pas el de “tu” no estaran preparats per aconseguir cap feina, no és qüestió de l’important que es sigui és senzillament una qüestió d’educació…”, m’ho van dir mentre parlàvem de la propera vaga que hi haurà aquesta setmana santa, i el divertit del tema és que tot i esperar parar la sortida i no deixar a molts dels pobres mortals fer les seves vacances en aquest cas l’exèrcit no hi anirà, perquè una cosa és enviar l’exèrcit als “privilegiats” per demostrar que ningú està per sobre l’estat i una altra molt diferent és enviar-lo contra la gent del carrer… parlàvem de l’atur i de com ara s’està posant de moda el concepte de “discriminació per edat” i un tipus em deia “Collonades, el que passa és que els que ens venen en la seva majoria no aporten res o són senzillament prescindibles, i volen que se’ls tracti com a tipus super especials, i tot perquè estan cansats d’escoltar que pel senzill fet d’haver estudiat uns anyets tenen dret a viure bé, com deia el meu avi, qui vulgui peixos que es mulli el cul, i sinó que mengi els que li deixin…”, en això ha arribat a qui esperava, després de somriure a les secretàries que té tot just fora del seu despatx ha deixat anar l’únic somriure sincer a la que tenia al costat… “Res de nou?”, ella li ha passat un seguit de papers ordenats i escrits amb una pulcra lletra, sense correccions, com vaig veure si s’equivocava feia la nota de nou “Ningú ha de pagar pels meus errors si ho puc evitar” es repetia mentalment… m’ha convidat a entrar al despatx “Dos cafès si us plau…” la tipa s’ha aixecat mirant-me “El meu com sempre…” ella ha respirat alleugerida mentre sortia a preparar els cafès, un cop en el despatx hem tractat els negocis de forma ràpida, no hi ha res com negociar quan ambdues parts tenen clars els límits de la negociació, ell ha somrigut “Doncs ja està, que et sembla si et convido a dinar…”, he acceptat, com diuen els japonesos l’educació es demostra abans i després de fer els negocis, el fer-ho mentre es negocia és senzillament una qüestió d’intel·ligència… un cop fora s’ha acomiadat de la secretària tot dient-li que arribaria tard, ella ha preguntat si se li podien passar trucades “Només els de sempre” ha dit ell mirant-la des de la porta “Saps, quan la miro tinc clar que no tot està perdut i que encara n’hi ha que mereixen una oportunitat… ara, és sortir al carrer i tenir la sensació que he amonitzat en un món totalment desconegut per a mi…. Un món on la gent espera tenir allò que vol sense ni tan sols demostrar que s’ho mereixen, on l’interès posat en quelcom ha de ser suficient, i el que és suficient són els resultats no pas l’interès…”