entrada 769 (any 3)

Ahir em deien que amb el temps el personal es torna més monògam, vaja que un aprèn a valorar el que té a casa i es deixa de les caceres de joventut... tots els presents hi han estat d’acord dient que amb els anys un s’ha d’assentar i prendre decisions a llarg termini el que requereix d’una certa estabilitat, i tots els idiotes dient que si i jo mirant al tipus que tenia al costat, hores més tard i amb unes quantes copes de més m’ha dit: “Recordes les cardades que han deixat anar abans?, allò de la fidelitat i tal i tal, saps?, un cop em van explicar que el tema és força senzill, quan un depredador descobreix que amb el pas del temps perd facultats i que allò que caçava surt ja del seu abast es dedica a menjar cada cop preses més fàcils tot i que menys saboroses, i finalment acaba per menjar les deixalles dels altres o directament carronya...”, no he pogut més que somriure (davant la frase políticament incorrecte de la nit tot preguntant-me com quedaria si els happysats d’abans l’estiguessin escoltant) “Mira, els elefants quan es veuen tal com aquells senzillament deixen el ramat i moren sense tocar els collons...”, l’altre ha forçat el gest aixecant la copa “Suposo que nosaltres devem estar equivocats, com sempre...”, he aixecat la copa brindant per les seves paraules i les tetes de la cambrera... i no he pogut més que recordar una parell de fets, el primer que avui he vist com en no sé quin cony de lloc feien classes de country (ja em direu la necessitat d’aprendre balls tribals..., i el divertit és que tothom troba el que no hi ha, davant un ball que senzillament es va crear per passar-ho bé, i com a demostració de rauxa i xerinola, tothom hi troba una forma d’entendre la realitat, un forma de vida i una clara explicació de si l’univers és còncava o convexa), doncs res que feien classes de country a tipus amb cadira de rodes, i el flipant és que n’hi havia que anaven amb cadira de rodes a motor, brutal, senzillament brutal... la “dansa de les màquines” com deia un conegut (i la que els hi ensenyava dient “No importa qui ni com, l’important és ballar”, valents ovaris en el seu cas)... després he parlat amb dos tipus que han tingut la necessitat d’agrupar-se per que tenen uns fills “rarets”, el primer té un fill que serà un atleta brutal, un nen que corre que se les pela, i el problema el tenen en que quan al col•legi fan curses cap nen vol córrer contra ell, ja que “quedar en evidència” és un eufemisme quan ho fan, doncs res, que un dia el professor el va agafar i li va dir “Mira, hauries de córrer un xic més lent... perquè sinó ningú voldrà jugar amb tu... hauries de ser un xic més normalet...” i clar, el nen li va preguntar al seu pare “Perquè no soc normal jo?”, l’altre té un fill força intel•ligent, tan (i no crec que sigui tan) que deixa als professors en evidència amb les seves preguntes (segons el nen perquè no està bé que els professors expliquin coses incorrectes o vulguin enganyar als altres nens...), doncs res que van cridar al pare dient que el seu fill tenia un comportament “inacceptable” i que “condicionava el normal funcionament de l’aula”, total que el nen no era “normal”, doncs s’han decidit reunir per denunciar el fet, i el que diverteix del tema, és que ara són coneguts com “els pares dels rarets” i a més (i segons diuen els altres) cap pare voldria un fill com el seu... tothom es desfà amb elogis dels normals i vulgars que tenen tot criticant la presència d’aquells que ningunegen i deixen en evidència als seus fills, no he pogut més que recordar-los pensant en tot el que havia donat de si el dia, això si, de nou les tetes de la cambrera m’han fet tornar a la realitat, i com sempre s’ha demostrat que la materialitat pot amb l’abstracció...