entrada 776 (any 3)

Vaig somriure, “Així doncs, la meva arma serà?” ell va retornar el somriure “Crec que ens anirà força millor (a mi en especial) si obviem aquest petit punt…”, el vaig veure venir a sobre meu, vaig esquivar el ganxo però no així el seu genoll que es va clavar en el meu estómac, vaig petjar al terra per sortir cap al darrera notant el ganxo passant molt a prop meu, un preciós ganxo de plata gravat amb runes de molt abans que qualsevol estúpid homínid tingués la més mínima capacitat d’abstracció i de fer ni tan sols un signe, el vaig esquivar dos cops més i el tercer va aconseguir rosar-me, només un lleuger contacte però suficient per ensenyar-me com podria acabar allò… ell va somriure mirant la punta vermellosa “No em faràs creure que els segles t’han passat factura… i jo que em pensava divertir…”, vaig recordar el que em van dir un cop “Tota arma té la seva distància estar massa a prop és una bogeria i massa lluny una inutilitat, així doncs la distància és una i només una… i pensar quina és, és una perillosa pèrdua de temps…” vaig saltar al recordar com somreia qui deia allò, just per esquivar de nou el ganxo, però no així la seva mà que em va agafar aprofitant el meu moviment i desequilibri per llençar-me contra una taula, vaig aprofitar per rodolar per sobre la mateixa patejant una cadira cap al darrera meu, no em calia mirar per saber que el tenia darrera, la cadira va tocar el seu objectiu i aquest va renegar destrossant-la amb un cop, això em va donar temps per girar-me i veure’l de nou damunt meu sense que perdés el seu somriure, aquest cop em vaig llençar contra ella, recordant de nou les paraules “No ens hauria de fer por que ens tallin la carn si nosaltres podem tallar l’os del contrari…”, el vaig notar molt a prop però amb la distància tan petita va tenir de pensar i això em va donar avantatge, vaig colpejar amb un colze, després amb un genoll, amb un altre colze i l’altre genoll deixant anar una puntada que el va allunyar de mi, el vaig veure colpejar la paret i quedar immòbil “Això serà divertit…” va dir llençant-se de nou contra meu, vaig esquivar el primer cop, vaig veure el seu puny i vaig fer un pas enrere, i aquí va venir el meu error, vaig topar amb un dels cossos i vaig perdre l’equilibri el ganxo va descobrir el camí i vaig notar com es clavava, vaig saltar recolzant-me en les seves espatlles un salt i vaig colpejar la seva barbeta, vaig rodolar a l’aire caient de peus, però els peus no em van poder aguantar, la ferida era profunda i notava com començava a perdre força, ell es va eixugar un xic de sang que li sortia dels llavis “No m’ho ficaràs fàcil oi?, igual per això he gaudit tant d’aquests anys”, es va llençar en contra meu vaig bloquejar el ganxó però no el seu puny, el seu peu, el seu colze, el seu cap, de nou el puny… vaig saltar cap enrere mentre em feria de nou amb el ganxo, es va llençar contra mi amb un somriure triomfal, vaig veure baixar el ganxo coneixedor que allí acabaven molts coses, de sobte un cos es va materialitzar davant meu, es va endur el cop amb un somriure mentre deixava caure a les meves mans una daga, vaig aprofitar la sorpresa per rodolar al voltant del cos i quedar darrera del meu agressor aquest encara no entenia que havia passat o no ho volia entendre, massa tard, quan se’n va voler donar conte el seu cap ja no pertanyia al seu cos, el vaig llençar acostant-me a la persona que s’havia interposat, “Les nenes no haurien d’estar dormint a aquestes hores?”, ella va forçar el somriure “Només volia donar-te la bona nit…” va tossir deixant anar un xic de sang, “No me’n sortiré oi?”, m’hi vaig acostar, no calia ser un expert per veure que ella acabava allí, em vaig deixar caure com si la gravetat de la seva ferida deixés en res les meves, em va allargar la mà “No em deixis morir sola… saps abans no volia morir, però quan vaig convertir-me en el monstre que som vaig descobrir el veritable valor de la mort, no es valoren les coses més que quan ens manquen… i viure eternament i al seu costat va arribar a no ser allò que volia, a més, jo encara tinc una ànima per perdre vampir… vosaltres porteu tant de temps sent el que sou que les vostres ànimes ja fa molt que van decidir deixar-vos sols… em podries fer un favor?”, m’hi vaig atansar un xic més “Què vols?”, “Soc d’una petita aldea prop de Grenoble, si més no amb tot el cos almenys voldria que el meu cor descansés allí, et puc deixar aquest encàrrec?”, m’hagués agradat dir-li que allò no seria necessari, que tot es solucionaria, que tot tindria un final de collons i amb un “the end” amb bona música i la gent deixant anar la llagrimeta fàcil… “No pateixis, soc un expert robant el cor de les dones…” ella va somriure “Vampir, no hauries de dir això a una nena com jo… crec que em venen a buscar vampir, ha estat un plaer haver-te conegut, i suposo que ja no ens veurem més, o almenys així ho espero perquè segurament a tu t’espera l’infern aquí i després…”, vaig somriure notant una presència propera, una presència que he notat moltes vegades al llarg de la meva existència i quasi que la podia escoltar dient-me a cau d’orella “No sé com t’ho fas, però no pares de donar-me feina, potser t’hauries de preguntar el perquè tots aquells per qui importes tenen la insana costum de morir a les teves mans…”