entrada 775 (any 3)

—Han atacado por todos los otros lugares, y han sido rechazados. Vendrán por aquí.
—¿No deberíamos reforzar este punto?
—No. Un castillo ha de tener un punto débil: atrae al enemigo. No se trata tan solo de defenderlo.

Ja no recordo el temps que fa que m’ho van dir: “Matar no ha de ser difícil, no tan com respirar o fer bategar el cor, això si que ho és de difícil, tan que el propi cos se n’encarrega i no ens hi deixa portar el control total, no has de pensar en res, no porta a cap lloc, molt segurament si et contracten per matar a algú i no ho fas, algú altre ho farà i segurament no serà tan destre com tu, així doncs, et fracassaràs i fracassaràs a qui has de matar deixant-lo en mans de qualsevol altre... no has de pensar si mereix o no morir, o els motius que han portat a que hagi de morir, no és moment de preguntes és moment d’acció, matar mai ha de ser personal, ni tan sols n’has de tenir ganes, de fet la perfecció en l’art es troba en el difícil equilibri del desig/no desig de fer-ho, quan les accions senzillament es realitzen perquè així ha estat escrit...”, paraules i més paraules, però ni els segles han fet que sigui fàcil, sempre és refotudament complicat, la gent té una estranya ansietat per viure i això ho complica força, i ja no parlem si davant nostre tenim un germà de foscor, un altre vampir; al primer pis m’estaven esperant cinc dels seus col•laboradors, cinc humans dels que no vaig poder imaginar que se’ls hi havia promès perquè estiguessin allí, bé, els hi hauria pogut prometre el cel, perquè no viurien per cobrar-lo, quasi que em va ofendre el seu intent de guanyar un xic de temps, de cansar-me un xic, o senzillament de gaudir de com matava als seus homes... el primer se’m va llençar sobre un senzill gir a la seva esquerra i pivotant sobre el meu peu dret vaig girar clavant el colze en el seu estómac, el tipus es va recargolar, fet que vaig aprofitar per rodolar per damunt seu colpejant amb la cama al següent en la llista, mentre girava vaig apressar el coll del primer i amb la mateixa inèrcia li vaig trencar el coll, vaig llençar el cos contra el tercer qui el va esquivar però no va poder esquivar-me a mi, un cop amb el palmell a la nou d’Adan i el tipus va notar com s’ofegava amb la seva pròpia sang, el quart i cinquè van atacar conjuntament, vaig bloquejar el seus atacs, una puntada el genoll del primer va fer que perdés l’equilibri i rebés el cop del seu company vaig atrapar el braç d’aquest recolzant-lo a l’esquena de l’altre un cop i un gir i va veure com es partia el canell, el colze i es luxava l’espatlla, un cop al plexe solar i les costelles fracturades van assegurar-li un lent i agònic final... vaig notar la presència del darrer al meu darrera, però va ser només un instant vaig notar com la vida li marxava i ell s’aixecava quedant sospès a l’aire, del seu cos sortia com un cuc encuriosit un tros de metall... “Saps, sempre he cregut que la pel•lícula dels duelistes ens anava que ni pintada...” “Tu sempre tan melodramàtic..” li vaig dir mentre ell llençava el cos contra una paret deixant veure el ganxo que portava a les mans... “Saps, no crec que hi hagi cap altre arma digne de tu, diuen que aquesta o una com aquesta va ser la primera arma que es va crear, l’arma que portaven els àngels... un bon acudit, no trobes?”... que l’assassinat no és personal? I una merda, allò era força personal, allò portava segles sent personal, i allò acabava allí...