entrada 793 (any 3)

Aquest migdia estava fent el cafè amb un tipus, en un local on tenen la mala costum de tenir la tele posada això si sense volum... i encara la pitjor de posar qualsevol merda programa del cor, però heus ací que en un d’aquests bodris aka bodrius, ha sortit un jugador de futbol de cert equip català amb una retirada al copitu de nief (floquet de neu pels pompeistes fabristes..), això si amb més pel, i al seu costat la seva núvia/cony de diari, tipa que ara fa un anunci de no sé que, però que està per cagar-se en tot, i el meu conegut em deia “Veus i després es queixen de la prostitució, i ja em diràs tu...”, amb això que una tipa d’una taula del costat (ja ho he dit, tele sense volum) ens ha mirat desaprovadorament, el meu conegut se l’ha mirat “O em dirà que hi ha amor entre aquella parella...”, ella ha mirat la tele i ha callat “Veu, el que si que li puc dir és que la seva parella” ha dit assenyalant qui dinava amb ella “O no es pot permetre res millor o si que hi ha amor en el seu cas, o necessitat a cobrir a qualsevol preu i amb qualsevol cosa...”, el tipus ens ha mirat amb cara de “perquè jo”, però no ha dit res, suposo que avui no follarà i ell ens ho agrairà... però tornant a la imatge de la tele, que voleu que us digui, com deia aquell “Quan un sap que els diners porten la felicitat i que hi ha formes senzilles de guanyar-los que vols que faci?, si en el fons no són més que humans...”, el meu conegut m’ha mirat inquisidorament quan el meu mòbil ha sonat (el molt cabron) i ha vibrat (el molt fill de puta) per enèsima vegada aquest migdia, he vist sortir el nom de la persona i el missatge “Hola?”, l’altre ha forçat un somriure “No contestaràs?, per mi no et tallis eh!”, no he contestat, és una amiga que fa força que vaig conèixer, va passar per un problema i vaig ser-hi, de fet ella sempre diu que mai em podrà agrair prou que estigués per tal que pogués parlar i plorar a la meva espatlla, i jo mai li podré arribar a pagar el suficient la demostració del que és ser humà, com em van dir després “Ella creia que la comprenies sense saber que tu no entenies res del que li passava, de fet els segles han fet que ja no entenguis res del que li pugui passar a un humà vampir...”, sempre em dic que serà la darrera vegada que el temps està per ser millor invertit que no pas per perdre’l d’aquesta manera, però sempre hi caic, possiblement sigui un estúpid intent de sentir-me humà de poder veure i entendre allò que fa segles que m’està negat, intentar infectar-me dels sentiments, poder sentir de nou quelcom que no sigui odi i menyspreu vers els altres tot adornat de certa admiració per aquells que precisament vosaltres menyspreeu i que jo mesuro en la seva mesura, o almenys en la mesura que jo els hi vull donar... “Al final quan em giri li contestaràs...” m’ha dit “Ets com un brivall que està pensant en la seva propera malifeta i que no farà al veure la persona, i saps al final ho necessites, necessites saber que per molt que puguis i vulguis hi ha coses que no són per tu, et fan veure que et poden titllar de perfecte però en el fons tens mancances com qualsevol de nosaltres, i tu les cerques per poder dir que encara tens quelcom de nosaltres, i el fotut, vampir, és que fa segles que l’únic que et queda de nosaltres és la teva façana una imatge angelical que conté la teva essència, diuen que el verí s’emmagatzema en pots petits, en el teu cas la perversió es troba en un cos amical, la millor forma de pervertir i portar a la foscor... i en el fons t’envejo...”, he forçat el somriure, i no he sabut si m’havia descuidat de posar sucre al cafè o és que era que aquest cafè era excessivament amarg...