entrada 778 (any 3)

Viure en un macro establiment comercial que no tanca mai, et permet de tenir les mateixes sensacions que aquells que se’ls gasten a Las Vegas (i no parlo del puticlú), tot i que allí teniu a l’Ariel com a Elvis i no és el mateix (ni tampoc com a sireneta)... doncs res, l’altre dia estava passejant quan em va passar pel costat una família feliç, pare, mare i dos nens, el graciós era veure el pare mirant uns aparadors, la mare uns altres molt diferents i els nens uns tercers amb la intenció inesgotable que els pares cedissin i els hi compressin qualsevol merda que ells oblidarien tan aviat arribessin a l’habitació de l’hotel, per qualsevol altre cosa que poguessin demanar i que demostrés com de molt els estimen els seus pares... de sobte la dona se’m va quedar mirant i no vaig poder més que dibuixar un somriure, ells es va quedar allí parada mentre la seva parella no entenent que passava li va preguntar que li succeïa, la tipa em va mirar va moure un xic el cap com si esperés que desaparegués d’allí, finalment va agafar aire i ens va presentar, ella va ser parella meva fa alguns anys i suposo que li deuria costar després explicar com és que si jo era força major que ella ara semblava igual o més jove, i la resposta fàcil hagués estat que ella tenia un mal envellir... va ser graciós la presentació i al paio dient “Ostres, si que algun cop m’ha parlat de tu, però va ser fa molt, no?”, un davant aquesta situació pot ser terriblement cruel, però s’ha de tenir clar que per molt que diguis i facis l’altre tindrà la sensació que t’ha guanyat, de fet ella està amb ell i no pas amb tu, com em van dir no fa masses nits “Quan follem pot tancar els ulls i pensar que està amb ell, però qui gaudeix del seu cos soc jo, i si no s’ho passa bé és el seu problema...”, suposo que només faltava acabar la frase amb un “Què no m’hagués enganyat...”, els monstres em van mirar sense entendre qui era aquell que havia aturat la seva particular orgia d’objectes desitjables, ella al final va dibuixar un somriure “No esperava trobar-te...”, “Així ho has esperat algun cop?” no l’hagués tingut de dir, perquè no li va fer gràcia ni a ella ni a ell “Sempre has tingut un peculiar sentit de l’humor...”, “Llàstima que tu hagis evolucionat tot el que tenies... i costa millorar el que era perfecte...”, recordo quan em van explicar el “darrer cop” la “darrera pinzellada”, aquella que fa que una obra mestre ho sigui o es perdi per l’excés d’una martella o una pinzellada de més, el clímax que senten els artistes davant el repte de parar en el moment just... el tipus va somriure “Eis, perquè no quedem més tard, segur que us podreu posar al dia, i no he conegut a masses amics d’ella...”, vaig somriure buscant qualsevol excusa, el tipus se’l veia un bon jan i per això s’havia endut el premi de la fira, de res servia ser cruel i recordar el que va ser, senzillament perquè ja no és, i tot el que digués estaria encaminat a justificar l’injustificable, quan un renuncia a una persona n’ha de ser plenament conscient, i no podem supeditar la felicitat d’aquesta persona als girs emocionals que es puguin tenir... ella va respirar alleugerida, i ell ho va lamentar tot dient si tenia perfil al feisbuk per estar en contacte, vaig somriure al dir-li “esfopollasada@hotmail.com” el tiu em va demanar un moment traient el seu smartphone de penúltima generació, i vaig recordar el que m’havien dit feia poc “Quan més nou i més utilitzen el telèfon, menys utilitzen la polla els homes actuals...”, vaig intentar recordar l’adreça que li havia dit mentre m’excusava tot dient que feia tard...