entrada 772 (any 3)

No sé si em deixa en massa bona posició el fet que els únics canals de la caixa tonta que miri siguin un de notícies les 24 hores del dia i un subcanal autonòmic, on poder veure sèries que molt possiblement no farien en cap altre lloc, amb tot us recomano l’enèsima revisió de la figura d’en Sherlock feta aquest cop per la BBC i amb una traducció que no desmereix i fins i tot guanya en alguns moments a la pròpia versió original… l’altre sèrie que tampoc us podeu perdre us la deixo per tal que la descobriu vosaltres mateixos… ahir em va venir al cap una situació vaig viure ja fa alguns segles, per aquella època m’havien contractat per portar “intacta” una persona del punt A al punt B, es tractava d’un matrimoni concertat i el marit, un tipus ric i amb pretensions volia ser “el primer” en tot, així que vaig recollir la “mercaderia” i vaig fer la meva feina, un cop la seva promesa va arribar a casa es va trobar indisposta, i davant un avanç de la malaltia que semblava que no tenia aturada van cridar al metge del poble, aquest la va examinar i va cometre l’error o va caure en el vici de despullar-la, al final la va encertar i la tipa es va curar, però el bo del tema ve quan el metge marxava de la mansió del tipus, aquest li va dir “Miri, no és res personal, però el servei i altres han vist com despullava a la meva promesa, i això és quelcom que no puc permetre…” (aviso que eren altres temps), el metge amb qui jo havia fet algunes partides d’escacs després de rumiar-ho va somriure al dir “Miri, vostè mateix, ara ve, li recomano que pensi que necessita més, un metge o un servei curiós i que mira allò que no hauria de mirar…”, aquella nit se’m va ordenar que eliminés a tot el servei que per la tarda havia estat testimoni dels actes del doctor, i entre les persones eliminades hi havia una germana del qui encarregava la feina, el tipus es va arronsar d’espatlles “Mira, no caldrà que pateixi per les baralles familiars i si a la seva edat no està casada per poc més servirà…”, suposo que va buscar moltes excuses pels seus actes, però va complir la màxima humana de “lo important primer i la resta és prescindible, estimat però prescindible…”, per aquell mateix temps vaig conèixer al Jacob, un altre germà de foscor amb qui moltes nits discutia sobre el fet que el que els humans anomeneu “amor” pels vampirs no deixa de ser un mala juguesca, conec a forces vampirs/res que han decidit convertir a la seva parella davant la imatge de segles en comú, però com em van dir un cop “Cap estómac està pensat (ni tolerarà) menjar només farinetes quan hi ha tot un banquet davant els nostres ulls…”, el bo del Jacob tenia la fotuda costum de plorar cada vegada que cardava amb una tipa, ell sempre contestava a la pregunta que era pels sentiments que se li despertaven i que no tenia res de dolent, però el cert és que com em va dir una nit de copes “Cada cop que follem és un polvo menys que li queda… perquè al final jo restaré sol i ella morirà…” i no vaig poder més que somriure “Aleshores ja em diràs com és que les canvies abans no arriben a velles…” i ell va respondre “El camí de vella a menys bella és curt i soc un vampir força voluble…”, vam riure brindant per totes les dones que ens trauran un somriure i per tots els tipus que ens l’esborraran de la cara, no hi ha res més estúpid que no voler acceptar el lloc on t’ha tocat purgar la teva existència…